Després d’haver despatxat amb vint-i-una ratlles la informació de la mort dels germans Badia, després d’haver realitzat la filigrana de no escriure en aquestes vint-i-una ratlles ni la paraula crim, ni la paraula atemptat, ni la paraula assassinat; després de no haver publicat ni un mot, no ja de protesta o de condolença, ni tan solament de lamentació sobre el bàrbar assassinat, “Solidaridad Obrera”, en la seva edició d’ahir, es decideix finalment a ocupar-se d’aquest fet sagnant. Però no ho ha fet per condemnar-lo ni tan solament per censurar-lo. “Solidaridad Oberra” em demana que digui clarament els noms dels autors del doble crim del carrer de Muntaner.
Els col·legues del diari anarquista poden tenir la seguretat que si jo conegués els noms dels qui assassinaren Miquel i Josep Badia no tindria cap inconvenient a comunicar-los-els, però abans els hauria denunciat a la Justícia. No sóc policia ni la meva feina és empaitar criminals. Sóc un periodista que jutjo i comento els fets que l’actualitat m’ofereix. Sóc un periodista que potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos amics se m’acostaren ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar cara. Potser els que es donen per al·ludits pels meus articles sabran si aquest advertiment és fonamentat. Per la meva banda, només he d’afegir que aquesta circumstància no m’ha de fer rectificar ni una ratlla dels meus comentaris d’ahir i d’abans d’ahir.
Torno a repetir-ho: mentre no se’m demostri el contrari, tinc el dret de creure que els que han assassinat Miquel Badia són els que des de fa dos anys l’amenaçaven de mort. Si se’m demostra que vaig equivocat, si se’m demostra que, realment, els assassins no tenen res a veure amb els que des de la tribuna i des de la premsa, en tota mena de converses públiques i privades, venien creant l’ambient que anunciava l’atemptat de dimarts, si se’m demostra que ha sortit algú que s’ha aprofitat d’aquesta atmosfera per cometre l’acte doblement criminal de fer matar uns homes amb els quals no tenia cap qüestió pendent, aleshores declararé francament, públicament, que m’he equivocat. Mentre aquesta demostració no arribi, el sentit comú més elemental m’obliga a mantenir íntegrament el que fins ara porto escrit sobre aquest afer.
I, per acabar, un aclariment: “Solidaridad Obrera” sembla que té molt interès a fer creure als seus lectors que jo confonc els criminals amb els treballadors. No sóc tan estúpid ni tan mala persona per haver ni tan solament imaginat mai una infàmia semblant. Els obrers, els treballadors, em mereixen tant de respecte com al qui més, i és perquè els respecto i els estimo que no se m’ha acudit mai fer-los servir de pretext per a la confusió i la baixa demagògia, com fa l’òrgan dels anarquistes.
