Hom diria que existeix una mena de confabulació per a voltar amb cortines de fum la tràgica realitat que planteja la mort dels germans Badia. Assistim, sorpresos i adolorits, i -per què no dir-ho?- avergonyits també, a una veritable trama muntada per la covardia o per l’estupidesa -no sabem què és pitjor- destinada a desorientar l’opinió i, sobretot, a evitar que el poble, amb el seu instint segur, reclami i exigeixi la destrucció del focus criminal que, des de fa tants anys, emmetzina la vida de Barcelona.
Llegint ahir els comentaris que la premsa de Barcelona va dedicar a l’assassinat dels germans Badia hom podria tenir la sensació que tots plegats vivim a la Lluna. Ara resulta que tothom ignora d’on surten, qui són i com actuen els terroristes que, des de la col·locació de bombes fins a l’assassinat pur i simple, passant pels incendis i pels atracaments, han pertorbat la vida de Barcelona; ara resulta que ningú no es recorda que en els mítings, en articles de premsa, per mitjà d’anònims o d’amenaces públiques, la mort de Miquel Badia havia estat reclamada i anunciada en tots els tons; ara resulta que tothom ha oblidat qui eren i d’on procedien els que, fa dos anys, volgueren atemptat contra la vida de Badia, en ple Paral·lel; ara resulta que ningú no sap el que sabia tot Barcelona!
Davant d’aquests fets, innegables, hom reacciona amb uns planys lírics i es fan uns discursos acadèmics i desolats. Públicament, hom adopta la tàctica de l’estruç, i privadament, hom força la imaginació per a provar d’establir hipòtesis de novel·la policíaca. Quan Salvador Seguí i Francesc Layret van caure sota les bales dels pistolers, ningú no va tenir dubtes d’on venia l’atemptat. No calgué que els assassins ho comuniquessin a la premsa per mitjà d’una nota pregada ni que expliquessin el seu acte a través d’una atenta circular. Tothom sabia la procedència de la criminal organització. Doncs bé: amb les circumstàncies variades, l’assassinat dels germans Badia és exactament clar i límpid que els de Layret i Seguí. Sols una onada de pànic i covardia pot provar d’emboirar aquestes veritats essencials.
Mentre no se’m demostri el contrari, jo he de creure i tinc el dret de dir ben alt que els que han assassinat Miquel Badia són els que des de fa dos anys l’amenaçaven de mor