Què passarà -es pregunta la gent- si a Catalunya guanyen les esquerres i a Espanya les dretes?
Què passarà? Fa de mal dir. L’únic que sabem del cert és el que passaria si a Catalunya i a la resta de la República guanyessin els amics i aliats de la Lliga. En aquest cas sí que la qüestió no tindria dubtes. El significat d’aquesta victòria seria ben clar: “Per primera vegada -diria l'”ABC”- hem guanyat unes eleccions a Catalunya”. “Les dretes espanyoles -diria “El Debate”- baten el catalanisme a casa seva mateix”.
El triomf del Front de Reial Ordre seria el triomf de Gil Robles, de Calvo Sotelo, de Goicoechea, seria el triomf dels que menen la seva campanya electoral a tot Espanya a base de l’odi a Catalunya i la destrucció de l’Estatut.
“Com veniu a parlar-nos de catalanisme -dirien les dretes monàrquiques a la Lliga- si per guanyar les eleccions us heu hagut d’aliar amb nosaltres, amb els que votàrem contra l’Estatut, amb els que hem dit sempre, ben clar i en tots els tons, que volíem una Espanya única i indivisible? Si ja abans, quan, vosaltres sols, obteníeu la majoria dels sufragis del poble català nosaltres no us concedíem res, ¿com voleu que us ho atorguem ara, precisament ara que les nostres doctrines anticalanistes acaben d’ésser sancionades a Catalunya mateix pel vot dels electors? Tota la vostra i la nostra campanya electoral s’han fet sota la bandera de l’ordre. No hem contret cap compromís que ens obligui a donar satisfacció a les vostres exigències catalanistes. I bé: l’ordre us el mantindrem. No ens manca policia ni guàrdia civil per a assegurar-lo. De l’Estatut, però, no val ni la pena de parlar-ne”.
Ningú que tingui el cap clar pot dubtar un sol instant que les coses passarien exactament així en cas que la representació de Catalunya anés a parar a les mans de les dretes. Cap catalanista que tingui noció de la seva dignitat de patriota no pot concedir el seu vot als enemics de la pàtria. Els catalanistes que, emmetzinats per la campanya electoral més baixa i més vergonyosa que s’hagi vist mai (menyspreable no pas per les qüestions de detall, sinó pel corrent profund de covardia i de traïció que la dirigeix), donin, en un moment d’obcecació, el seu vot al monstruós conglomerat de les dretes, si aquest, per un atzar, triomfés, plorarien més tard llàgrimes de sang i maleirien l’hora en què un partit que es diu català va convèncer-los de donar a sufragi als homes que volen ensorrar i, si poden, ensorraran les llibertats de Catalunya.
M’adreço als catalanistes de tota la vida, a aquesta aristocràcia espiritual que ha retrobat l’ànima de la nostra terra, als catalanistes d’avui i de sempre, als que no han dubtat mai dels destins i de la grandesa de la pàtria. M’adreço a tots ells, i els demano: ¿Diumenge, per primera vegada en la vostra vida, votareu contra Catalunya?
