Ara que es parla tant de la defensa del nostre turisme no serà per demés insistir sobre el punt cabdal de la cuina. Planes més autoritzades i, sobretot, més il·lustres que la meva, han tocat diverses vegades aquest tema i amb un encert al qual no podríem aspirar; però com que del que es tracta no és pas de fer literatura suculenta, sinó de provar de cridar l’atenció del respectable públic, en general, i dels fondistes, en particular, sobre una cosa tan important com és la bona qualitat dels repassos, tots ens hi podem veure amb cor.
Ja s’ha dit moltes vegades que les noies d’avui en dia, en la seva immensa majoria, han perdut aquell gust per les coses de la cuina que havien tingut llurs mares i, encara més, llurs àvies: per això, quan les noies d’ara arriben a mestresses de casa, l’estabilitat culinària de les famílies, sofreix una sotragada irreparable. L’americanització dels costums ens ha envaït fins aquesta esfera, en la qual és obvi que no tenia res a fer. El nostre país, doncs, va ple d’una sèrie de persones que mengen de qualsevol manera, i, per tant, era inevitable que aquesta desmoralització es fes sentir en el gremi dels fondistes. Perquè jo sostinc que la caiguda vertical de la gloriosa tradició culinària de Catalunya és motivada, sobretot, per la manca d’exigències d’un públic banal, pels paladars sense suc ni bruc que ens ha imposat l’actual generació esportiva.
Tenim, doncs, una magnífica croada a acomplir: la rehabilitació de la cuina del país. ¿I qui millor pot fer-la, sinó aquests fondistes escampats per Catalunya que tan disposats han d’estar a acontentar una clientela cada dia creixent? Per sort de tots existeixen encara uns quants establiments on es poden menjar uns plats digníssims, honestos, perfumats de tradició i de civilització. Presentem-los com a exemple i estímul per regenerar aquesta multitud de professionals i de clients que encara creuen que el millor vi de la terra és el Castell del Remei.
Arribats en aquest punt, gairebé és impossible no al·ludir d’una manera directa En Paco, el senyor Paco de la fonda de Granollers. Descendent d’una antiga família de fondistes, ha sabut crear en el cor del Vallès un establiment on la cuina és tractada amb aquell respecte actiu i aquella punta de mística que fan possibles els millors miracles. De jovenet, En Paco va anar a fixar el nas als grans restaurants de Barcelona i de París, i en va tornar amb una sòlida ciència que li ha servit per fer brillar el valor universal de la cuina catalana. El senyor Paco és l’únic fondista de Catalunya que s’ha preocupat de saber quina recta segueixen els ànecs salvatges que, una vegada a l’any, baixen del nord i travessen el nostre país; el senyor Paco té destacats en el lloc estratègic uns caçadors finíssims i gràcies a això, quan l’època arriben, podeu menjar, a la fonda de Granollers, l’ànec salvatge guisat segons les fórmules més acreditades.
Aquest detall donarà una idea de la dignitat amb què l’exemplar fondista del Vallès serveix el seu art. No és d’estranyar, doncs, que s’hagi pensat a dedicar-li un gran homenatge. (Així ens ho comunicava, l’altre dia, En Manuel Fontdevila). Aquest acte, que hauria d’ésser extraordinàriament brillant, podria significar el toc de clarí que desfermés la gran ofensiva per a la reconquesta de la cuina catalana i de les seves glòries perdudes.
