El tango s’ha presentat novament a Barcelona. A dir veritat, però, no n’havia marxat mai. Ja fa anys que el tango està domiciliat al carrer Nou de la Rambla i totes les tardes, de quatre a vuit, regalima per les façanes de les cases. Els bars el recullen amorosament i el guarden en l’arxiu d’alguna decrèpita pianola o bé en la conserva més neta de la capsa de discos. En certes èpoques de l’any, tots els argentins de Buenos Aires són a Barcelona: dormen en aquelles pensions del capdavall de la Rambla, on es fa vida de nit vint-i-quatre hores diàries, i als vespres van a signar pensaments entusiastes a l’àlbum de cal Soler de la Barceloneta.
En matèria de tango, doncs, estem ben servits. Hem fet famosos, per exemple, mants estilistes argentins que a Buenos Aires no coneixen. Les sastreries de Carnaval estan plenes de vestits de gaucho, i els joves de la bona societat han entrenat llurs cordes vocals a donar el trèmolo llangorós que aquesta música necessita. Però feia algun temps que el tango ens anava de mal en pitjor. Els estilistes nostrats es casaven, s’engreixaven, perdien la brillantor dels pentinats. El tango s’havia aburgesat, havia perdut la línia i estava a punt de quedar-se’ns als dits.
Per a remeiar aquest deplorable estat de coses, dilluns es va presentar al Coliseum el senyor Discépolo. Va arribar justs, com els galans dels films d’aventures, per a evitar l’irreparable. Si triga una mica més, ja no hi era a temps. Per això la resurrecció del tango, davant d’aquella sala abarrotada, tenia alguna cosa de sessió cronològica. Discépolo que, mirat de lluny -nosaltres el vèiem des del rengle 23- s’assembla extraordinàriament a Domènec Guansé, no ignorava les enormes dificultats de la seva missió. Segurament per aquest motiu dedicà més de la meitat del seu espectacle a fer-nos discursos, no mancats de sprit. Per guanyar-se la confiança de l’auditori, començà per ironitzar asprament sobre el pobre tango. Després, de mica en mica, ens explicà les seves teories. El tango ha estat falsejat; el veritable tango no té res a veure amb aquest producte de perfumeria barata, llagrimós i grinyoladís que uns fariseus han posat de moda. Ell és partidari del tango auster, simple de línies, net i brillant com un moble de clínica.
En traguérem la conclusió que el tango barceloní és l’antitango. Potser per això tenia tant d’èxit. Les seves fórmules estovades tocaven de dret el subsol de la baixa sensibilitat popular. En el cel de la poesia, el tango era l’àngel dolent. Discépolo el vol redimir de la seva immoralitat artística, i així poguérem escoltar com Tània deia les seves cançons amb un nervi i una energia que eliminaven tota llàgrima fàcil.
Discépolo, ja ho deveu saber, és un dels més famosos compositors de tangos. Les seves obres han donat la volta al món diverses vegades, i ara ell s’ha imposat la missió d’empaitar-les per veure si les atrapa i les reconeix. Els seus tangos són como filles que li han tirat pel mal cap, i Discépolo, pare amantíssim, ens vol demostrar que, en el fons, no són dolentes.
Potser té raó, però dubtem que se surti amb la seva. El tango ja viu de la seva llegenda, i no hi ha cap realitat tan forta com una llegenda. El tango esterilitzat que defensa Discépolo no interessarà la multitud. Precisament el que agrada d’aquestes cançons són els microbis. En el terreny de la música popular, el tango ha fet massa demagògia perquè ara ens el vulguin presentar com un partidari de l’ordre.
