Posseïm ja la documentació suficient per poder precisar d’una manera gairebé segura la classificació del món dels gàngsters de Barcelona, segons llurs objectius o categoria. Es pot dir, sense manca a la veritat, que existeixen tres classes d’atracadors. Avui anem a explicar en què consisteixen llurs activitats i en el “fet diferencial” que les separa una de l’altra. En el present article ens proposem completar i reunir tot el que portem escrit sobre la matèria.
PRIMERA CLASSE
És la que s’ocupa dels assalts de fàbriques, bancs, oficines d’empreses i de cases d’importància i de cobradors que porten grans quantitats. Són compostes per elements de la FAI, i les dirigeixen persones conegudes de la policia. En formen part individus que són escollits en cada cas particular, els quals dividirem en dues categories: primera, la dels “experimentals”, que coneixen el que dirigeix l’operació i el seu objectiu, i, segona, els joves inexperts, reclutats entre la massa dels comitès de defensa, que no s’assabenten fins al darrer moment del treball que se’ls assigna. El que capitaneja el grup reparteix les pistoles poc abans del fet i sempre en un lloc diferent del que s’ha assenyalat en principi.
És costum repartir diners a l’avançada entre els reclutats per a donar el cop. N’hi ha alguns -pocs- que “treballen” de franc. Cal tenir en compte que la majoria d’atracaments organitzats no poden realitzar-se per causes diverses i imprevistes.
La fórmula de l’atracament per portar diners a les associacions extremistes sols fa un any mig que ha estat restablerta. Es pot calcular el producte d’aquests cops en unes 150.000 pessetes.
Segons quins hagin estat els avançaments que s’han pagat abans del fet, el tant per cent del producte dels robatoris que ingressa a l’Organització oscil·la entre el quaranta i el seixanta per cent. Té cura de recollir-lo, amb la màxima celeritat, un delegat del Comitè pro-Presos que està en contacte amb el cap de la banda, llevat de casos com el de Palacios que era, al mateix temps, atracador i element principal del Comitè pro-Presos.
A aquests cabals s’uneixen la recaptació setmanal del segell confederal, que pagada cada militant, donatius voluntaris i subscripcions públiques.
Per fer front a les seves despeses, l’Organització necessita unes quaranta mil pessetes setmanals. Ara fa un any, en recaptaven de trenta-cinc a trenta-set mil. Després del moviment del 8 de desembre, la recaptació va disminuir enormement. És aquí on comença l’organització d’atracaments a gran escala que ha sofert Barcelona aquests darrers mesos.
Els cabals recollits són destinats als presos i llurs famílies, al pagament d’advocats de la CNT, subvencions a la prema anarquista, “tràmits” judicials, compra d’armes i matèries explosives, ultra les despeses de secretaria i d’organització general.
PAU FABRÉS I ELS SEUS COMPANYS
Avui dia -ens referim als darrers temps- la FAI està molt més en contacte que abans amb els atracadors professionals. Esmentarem el cas de Pau Febrés i Murlé, un dels gàngsters més importants, que té una relació directa amb dirigents importants de l’anarquisme. Fabrés ha pres part en diversos actes de sabotatge i en els atracaments següents: el de l’habilitat de les classes passives, a la plaça del Pi, el de la casa Dalmau Oliveres i el del cotxe de la “Cinaes” (en aquests dos fets li foren trobades les empremtes digitals); prengué part en el tiroteig del bar Brussel·les, l’any 1931, on fou mort l’inspector Rubio i morí també el gàngster “Teixa”. Pau Fabrés i Ruano foren reconeguts per diversos testimonis com els que col·locaren les bombes a la Unió Flequera de Sarrià (acte de sabotatge), ara deu fer uns sis mesos; sembla que fou aquest Ruano l’encarregat de matar els dos confidents als quals férem al·lusió en un article passat.
Pau Fabrés i Murlé està en llibertat, malgrat les actives recerques de la policia per detenir-lo. És un home, sembla, que fa de mal agafar.
Hem pogut saber que els atracaments al cinema Splendid, la fàbrica de botons de les Corts i la casa Simó, foren realitzats per un grup del qual formaven part Marín, Gonzàlez, Palacios, Joan Piera, “el Pata”, Pau Fabrés, Paco la Riba (un xofer que feia el taxi a Sants) i un tal Cordero. Els cinc primers estan detinguts.
Tot aquest món de gàngsters que intermitentment actuen a compte de l’anarquisme organitzat ha rebut un reforç considerable des de l’arribada a Barcelona de més de tres-cents anarquistes espanyols que actuaven a l’Argentina i que el govern d’aquella República va expulsar del país des de la gran neteja que començà el general Uriburu.
Abans, el lloc de reunió habitual dels dirigents anarquistes, i on s’entaulaven les negociacions amb els atracadors, era el Sindicat del Ram del Vidre, del carrer de Galileu, número 69, i el Sindicat del Ram dels Transports. Des que aquests locals estan clausurats, el camp d’acció ha estat traslladat, principalment, a la barriada del Clot.
EL CONTRAESPIONATGE
Volem insistir en aquest aspecte tan important de l’afer.
Se sap que les organitzacions anarquistes disposen d’un pla completíssim de l’edifici on està instal·lada la Comissaria General d’Ordre Públic.
S’ha pogut comprovar que, algunes nits de ràtzia, certs subjectes eren avisats tan bon punt la policia sortia per a practicar llur captura. (Recordi’s els casos que, sobre aquest aspecte, hem explicat ja en articles anteriors).
No cal insistir en les facilitats d’informació i de tota mena que troben els anarquistes al Palau de Justícia.
Pel que fa referència a la policia, una persona ben situada ens ha manifestat que creia que amb la reorganització del cos provocada pel traspàs de serveis s’hauria acabat el contraespinoatge.
En canvi, l’altre dia ens deien que entre els nous guàrdies d’assalt n’hi ha alguns que havien estat vistos repetidament a la presó en qualitat de visitants de presos socials.
LA SEGONA CLASSE D’ATRACADORS
Són estrangers, llicenciats de presidi i professionals del robatori. N’hi ha de totes les edats.
Aquests s’agrupen en bandes que componen fins a vuit individus, segons la importància del cop a donar. Són capaços d’assaltar bancs, comerços, fàbriques, estancs, cotxes, cobradors i persones que van soles per llocs poc transitats; si tenen por d’ésser descoberts, o bé les víctimes oposen resistència, no dubten gens a arribar a l’assassinat.
Aquesta mena d’atracadors, que no tenen res a veure amb l’anarquisme, són coneguts dintre el món local de la criminalitat pel nom fulletonesc de “la mano negra”. Una de les bandes més importants la dirigeix un gironí llicenciat de presidi: Joan Massip i Puig, àlies “el Carbonell”. L’especialitat del seu grup, que formen quatre o cinc individus, és que cada vegada que fan un bon cop desapareixen de Barcelona per una llarga temporada.
També existeix encara la banda que formà el Bruno, la qual, quan li convé, va pel seu compte o bé amb Fabrés.
Darrerament, com a cas extraordinari, han servit la FAI per a fer sabotatges o actes de terrorisme.
ATRACADORS DE TERCERA CLASSE
Són relativament joves. Alguns, per donar-se importància, diuen que són pistolers o militants de la FAI. És mentida. En tot cas, han estat expulsats de la FAI per indesitjables. En la seva major part, són lladres de la categoria dels quinzenaires; entre ells hi ha alguns invertits professionals.
En grups o en bandes sempre improvisades, es llancen a fer atracaments armats de qualsevol manera, contra estancs, comerços, cobradors, bars i automòbils ocupats per parelles. Són els que operen per Horta, Pedralbes, la carretera de la Rabassada i en general pels llocs deserts que solen freqüentar els enamorats. Aquests són les seves víctimes predilectes, per la raó que, en bona part dels casos, raons de discreció elemental aconsellen els robats a no fer cap mena de denúncia.
Els atracadors de tercera categoria solen reunir-se per a canviar impressions o tramar llurs plans, pels bars del barri Xino: la Criolla, la Muralla, algun establiment de les Drassanes, la plaça d’Espanya o la muntanya de Montjuïc. També se’n pot veure per la Riera Blanca, Can Granota, el Recreo, o a l’esplanada de la Colònia Castells, on es dediquen als jocs prohibits. Els seus companys i amics són lladregots de poques ambicions, souteneurs modestos i altres que es diuen obrers sense feina que de vegades es deixen conquistar i ingressen al món de la delinqüència.
Els atracadors de tercera classe no són partidaris de fer sang. Com a màximum, agredeixen a cops llurs víctimes, però la seva màxima ambició és poder-se escapar abans no passi res de mal.