Qui hagi tingut la sort d’assistir al míting de dilluns passat a la Monumental, tindrà un record inesborrable per tot el que li resta de vida. En parlar dels espectacles extraordinaris que pot fornir la Naturalesa o el material humà, el cronista té una sortida fàcil si s’agafa a l’adjectiu indescriptible. Per la nostra part, hem de confessar que no ens queda més remei, en voler parlar d’aquest acte fabulós que fou el míting de l’Esquerra, d’apel·lar també a aquest passe-partout del periodisme informatiu. Sí, senyors, l’espectacle de la nit del dilluns és indescriptible.

Cinquanta, seixanta, setanta mil persones… És igual. Figureu-vos tota la immensitat de la plaça de toros presa per assalt per una multitud incomptable. Figureu-vos la Monumental ocupada totalment per una gernació fabulosa, d’aquella mateixa manera especial i inimitable que els nostres ciutadans saben fer desaparèixer les línies formals d’un tramvia, per convertir-lo en una massa humana, informe, que avança dificultosament vers el camp de futbol… Figureu-vos una olla immensa plena de caviar; la suma astronòmica dels granets negres ha esborrat tot vestigi d’arquitectura. La plaça ha desaparegut per convertir-se en el motllo que ha creat una concavitat única, sobrenatural, feta de pits, de testes i de braços. Figureu-vos…

És a dir, més val que no insistim. Que cada lector s’agafi pel seu compte l’adjectiu indescriptible i que en la seva fantasia s’imagini l’espectacle més inimaginable que pugui bastir amb el material viu de les multituds.

***

Míting de l’Esquerra…

Hom es pregunta si un partit que, en un moment donat, pot mobilitzar la gentada que dilluns a la nit es va llençar al carrer, té necessitat de fer mítings. Davant d’un fet d’aquesta naturalesa, desapareix el míting, desapareixen els oradors, i l’acte -l’Acte- ja està fet per la sola presència innúmera dels ciutadans.

Quina valor tenen les frases, les promeses, les afirmacions, davant l’espectacle emocionant d’aquella multitud reunida? L’Esquerra, la República, la Llibertat… Abstraccions, símbols, que no superen en força ni en poesia la meravella d’aquell cos monstruós, viu, panteixant, d’aquell tros de Poble.

***

Les ovacions ressonen a la plaça amb un soroll de l’altre món. Tots els oradors, en començar, han de fer constar llur emoció i la grandiositat de l’espectacle que contemplen.

I ve un moment que es fa un silenci sepulcral i la veu de l’orador, ampliada pel truc inhumà de l’altaveu, domina tota la plaça. La veu monstruosa, passada per l’alambí de  l’electricitat, és l’única veu possible, raonable en aquell moment. Una veu natural, humana, encara que es sentís perfectament, quedaria més estrangers, més deslligada de l’espectacle, que no pas aquest so metàl·lic, artificial, que tenen les paraules que ara ressolen dintre d’aquest cubell fantàstic.

***

Ve un moment que dieu: hi ha un sol home que es mereixi parlar tot sol dintre d’aquest marc impressionant? Aquest escenari excepcional, és fet a la mida de l’home?

Sí, hi ha un home. És aquesta figura venerable que es dreça allà lluny al centre d’una tribuna flamejant de banderes. Quan aquest home s’aixeca i la seva sola presència desencadena la tempesta de les ovacions, quan el voleiar dels mocadors pinta de blanc la taca fosca de la plaça, sentiu que aquest espectacle és a la mesura d’un sol home i del seu destí.

El clam de la multitud llença cap a les estrelles el nom gloriós de Francesc Macià.

***

No és fins després, fins al cap de moltes hores, que penseu amb les eleccions, els vots, les urnes. Hi penseu una estona, i arribeu a la reflexió:

– Després d’això no estan fetes, ja, les eleccions?