Els meus amics d’El Dia em demanen unes quartilles a propòsit de l’obra que aquesta nit m’estrenen al Teatre Novetats, de Barcelona. Sempre he cregut que els autors són, potser, les persones menys indicades per parlar de llurs obres; i aquesta dificultat augmenta, encara, quan teniu el moment de l’estrena al damunt i sorgeixen, amb aquella providencial inoportunitat, tots els dubtes i les complicacions de darrera hora.
L’autor teatral, en aquests dies de tràngol, va sempre una mica perdut. Afegiu a això la meva tendra experiència en aquesta mena d’aventures. I ja us fareu càrrec que en aquests moments no pugui escriure unes coses molt delicades i originals.
Generalment, l’autor escriu una obra, els comediants en representen una altra i el públic n’entén una altra. Diguem de seguida que aquest no és el meu cas, però, de totes maneres, sempre queda aquell dubte de veure com l’espectador reaccionarà davant d’uns efectes i d’unes situacions que quan les heu escrit a les quartilles, us semblava que eren molt clares. A més a més, en la meva comèdia he intentat, no sé si per bé o per mal, seguir uns camins poc fressats en el camp del teatre català. Si “L’home que s’havia de morir” té algun interès, és, crec jo, pel que representa d’experiment, d’assaig d’una fórmula teatral poc conreada entre nosaltres. Rossend Llates, a propòsit d’això, va escriure ahir a “La Publicitat” un article, admirable de finor i de precisió, en el qual explica d’una manera claríssima i probablement massa favorable, tot allò que jo m’he proposat a fer.
“L’home que s’havia de morir” és una obra essencialment còmica. Partint de la base d’un argument d’embolic, he procurat d’aprofitar-me de les facilitats de situació que em proporcionava l’anècdota absurda que forma el nus de la farsa, per a penjar-hi una sèrie de personatges grotescos i del diàleg juganer, que cerca l’efecte còmic a base de la desproporció entre el sentit exacte de les paraules i la significació que se’ls dóna.
Aquesta farsa folletinesca no es proposa a demostrar res. Entre tots els seus personatges -en penso que són tretze- no hi ha ningú que sigui allò que se’n diu una bona persona. Els herois de “L’home que s’havia de morir” són gent perfectament irregular, que es passen la vida vorejant el codi. D’aquesta associació de gent amoral, he procurat treure’n un efecte còmic i decoratiu, voire artístic, el qual, dit sigui en confiança, és el que més m’interessa de la meva feina d’escriptor.
Seria imperdonable que terminés aquestes ratlles sense fer constar el meu agraïment a l’amic Carles Capdevila, que ha dirigit i muntat l’obra amb un interès i un encert que no podré pagar-li mai; els seus consells, les seves suggestions han estat per mi d’una valor inapreciable. Suposant -que ja és suposar- que “L’home que s’havia de morir” fos un èxit, aquest èxit me l’hauria de partir amb En Carles Capdevila.
