Amb pocs dies de diferència, Francis Carco ha publicat el seu llibre “Printemps dÈspagne” i Henry de Montherland “La petitte infantine de Castille”. Són dos llibres sobre coses d’Espanya i en tots dos es dedica una especial atenció a la ciutat de Barcelona.
Carco ja va donar un avenç de la seva obra en el setmanari parisenc “Gringoire”, on va publicar quatre grans capítols en forma de reportatge trepidant sobre la “belle vie à Barcelone”. Aquest “avant-gout” del seu llibre va indigestar de bell antuvi una sèrie de comentaristes locals. Que si la mala fe, que si les ganes de buscar cinc peus al gat… Els articles de Carco sobre Barcelona tenen un gran defecte: és que no estan gaire ben fets. Més clar: que són molt inferiors a l’obra general de l’autor “Jésus la Caille”. Carco va passar massa de pressa per Barcelona. Va tenir el temps just de treure’n una impressió cinematogràfica. Els seus escrits es ressenten precisament d’aquest cinematografisme. L’home no va disposar de la calma que li convenia per veure, per adonar-se del que era Barcelona. Arribà al Baixador del Passeig de Gràcia amb un itinerari ja assenyalat, a base de Paral·lel, de carrer del Cid i de carrer de Migdia, i l’escriptor va treure tot el partit possible de la seva ràpida visió.
Situar-se davant del llibre de Carco amb una posició patriòtica i xovinista, és exagerat. Creure que Carco va venir a Barcelona disposat només a treure els drapets al sol als nostres estimats conciutadans, és simplement ridícul. Jo crec que el llibre de Carco es pot combatre molt i molt, però només des d’un punt de vista literari. Al cap i a la fi, no compta res més del que ha vist. Hi haurà en alguns fragments una certa complacència en carregar el color, però, qui gosarà retreure-li aquesta normalíssima vel·leitat d’artista? Per la meva part, ho repeteixo: “Printemps d’Espagne” no m’acaba d’agradar. No per les seves punibles falsedats, ni per la pretesa visió pejorativa, sinó pura i simplement per motius d’ordre literari. Seria grotesc de pensar que Francis Carco hagués vingut expressament a Barcelona per a retreure’n els “magueraux”, els invertits i les prostitutes. Cal conèixer només una mica la seva obra per a veure que aquests són els seus herois predilectes. El que li ha passat, simplement, és que no “domina” la gent de l’Arc del Teatre i de “La Criolla” amb la mateixa precisió que el personal i el paisatge de la “rue Pigalle” i de la “Place Blanche”.
Unes reflexions molt semblants es poden fer sobre “La petite infantine de Castille”, de Montherland. Fa l’efecte que ja començaria d’ésser hora que la nostra gent s’adonés que aquest món i aquestes habituds que ens vénen a “descobrir” els escriptors estrangers, existeixen realment a Barcelona. El fet que els literats locals, víctimes d’un ridícul pudor imposat per alguns crítics influents i per la majoria de lectors catalans, no s’atreveixin a atacar certs temes i certes realitats de la nostra actualitat ciutadana, enormement vius, no ens dona cap dret per posar-nos a cridar com uns desesperats cada vegada que vingui un senyor de més enllà dels Pirineus, i, a la seva manera, descrigui l’aspecte tèrbol, ple de color i de caràcter, de la vida barcelonina
