Sherlock Holmes encengué novament la seva pipa -aquella famosa pipa en forma d’interrogant-, s’aixecà de la butaca, donà tres volts per l’habitació i, en començar el volt que feia quatre, s’aturà en sec i digué:

– És un fàstic. Fa més de quinze dies que no hi ha hagut cap crim misteriós.

El seu amic Watson, que assegut davant la taula del despatx estava corregint un original de Conan Doyle, aixecà el cap vivament, esguardà amb atenció el seu amic, i confirmà, amb aire convençut:

– Realment és un fàstic.

En vista de que estaven absolutament d’acord, ni l’un ni l’altre cregueren oportú allargar la conversa. Sherlock seguí passejant i Watson reprengué la seva feina.

Amb això, passaren un parell d’hores, transcorregudes les quals Sherlok i Watson continuaren en les seves respectives activitats fins una hora més tard. Feia, ja, 180 minuts del seu diàleg, i la cosa no portava pas l’aire d’amenitzar-se poc ni molt, quan sonà el timbre de la porta.

– És el timbre -afirmà Watson.

– No. És un crim! -corregí Sherlock, amb els ulls estranyament il·luminats.

– És el timbre que ens anuncia un crim -rectificà Watson.

– No. És un crim que ens anuncia el timbre -ratificà Sherlock.

Watson contemplà Sherlock, sense contenir la seva admiració. Després, li demanà tabac per la pipa i després entrà el criat acompanyant un home.

El nouvingut, com tots els nouvinguts que anaven a parar a casa del famós detectiu, anava estranyament vestit. Portava barret, coll, corbata, camisa, americana, armilla, pantalons, mitjons i sabates, però Holmes remarcà de seguida que aquell barret, coll, corbata, etc., tenien un aire sospitós. Per què? Ah, fills meus, això és demanar massa! De totes maneres, és probable que ho sapiguem més endavant.

– Jo… -començà el nouvingut.

– Calleu! -interrompé Holmes-. No digueu res fins que jo us pregunti.

Amb aquestes, el famós detectiu encengué la seva pipa i reprengué els seus viatges de cap a cap de l’habitació. Watson remarcà, però, que, ara, els seus passos eren molt més ràpids i nerviosos. Això durà una horeta i mitja. El nouvingut, amb el barret als dits, no havia gosat moure’s del costat de la porta, tal com estava quan va entrar. Watson contemplava l’escena amb un somriure misteriós.

– Seieu! -ordenà Holmes al nouvingut.

Aquest es va asseure.

Sherlock despenjà un violí de la paret i es posà a tocar la Serenata de Toselli. Això durà cinc minuts justos, després dels quals s’assegué, féu espetegar els dits, i digué al foraster:

– Encara que us sembli estrany, tota aquesta estona jo he estat treballant per vos. Començo ja a tenir formada una idea bastant definida del vostre cas. Sobretot, no em digueu ni una sola paraula que vagi més enllà del que us pregunti. Un sol mot indiscret, d’inexpert en aquests afers, podria tirar per terra tota la bastida de les meves denúncies.

– Senyor, jo… -interrompé el foraster amb veu llastimosa; però un gest imperiós de Watson el reduí al silenci.

Homes féu com aquell que no s’hagués adonat de l’incident i continuà:

– Vós sou fill  de Londres, oi?

– Sí, senyor.

– Porteu cap document vostre?

– Sí, senyor.

– A veure’l?

El nouvingut allargà a Holmes un document personal d’identitat. Aquest se’l mirà uns instants i el deixà damunt la taula.

– Vós sou casat -continuà.

– Sí, senyor.

– Teniu tres fills.

– No, senyor -digué tímidament el foraster.

– Teniu tres fills! -afirmà Holmes amb energia.

– No, senyor. Els tenia quan van estendre’m aquest document, però de llavors ençà se m’ha mort un.

Holmes l’escoltà, nerviós, i digué:

– Mireu, si heu de començar a contradir-me, més val que pleguem.

– Però, senyor, faci’s càrrec…

Un cop de puny de Watson damunt la taula, tallà en sec el petit discurs. El bon home contemplà els dos senyors tot escorregut, i s’empetití, encara, dintre la seva humilitat.

Els ulls blaus d’Holmes baixaren del sostre, on havien estat fixats uns moments, i s’aturaren sobre el foraster. Era una mirada freda, incisiva. A la fi, Holmes trencà el silenci, i digué calmosament repenjant-se sobre cada paraula:

– Per què m’enganyeu?

El foraster quedà esbalaït. I, mig tartamudejant:

– Que jo us enganyo? Déu meu, senyor, no us he dit cap mentida! Us ho juro!

– Per enganyar -seguí Holmes amb el mateix to- no s’ha pas de parlar. No totes les mentides són verbals.

– Francament, no us entenc, confessà el foraster amb sincera convicció.

– Oh, està clar que no m’enteneu -replicà Sherlock amb aire probablement mofeta-. De moment, no us convé pas gaire d’entendre’m…

El foraster no contestà. Es limità a arronsar les espatlles amb gest aclaparat.

– Segons diu el document que m’heu ensenyat -continuà Holmes- vós viviu al carrer Rivers. Abans de venir aquí, heu passat pel carrer Saint James, o sigui un barri completament oposat al vostre. Heu passat pel carrer Saint James i, davant meu, heu fet tots els possibles per amagar-m’ho.

– No recordo -interrompé el foraster- que hagi dit ni un sol mot sobre aquest afer…

– Evidentment. No heu dit un sol mot, però ja us he explicat abans que no era pas això l’important. En el carrer Saint James, hi ha una sucursal de Telègrafs. Davant d’aquesta sucursal, hi estan fent obres, i a conseqüència d’això tot el carrer està ple d’un fanguet roig que no existeix a cap més altra banda de Londres. Les vostres sabates estaven brutes d’aquest fanguet roig, però, abans d’entrar aquí, vós heu tingut molta cura a netejar-les. De totes maneres, no ho heu fet pas prou bé perquè no restés una miqueta de fang delator. N’ha quedat prou perquè jo sabés que havíeu passat pel carrer Saint James. Ja veieu que la vostra estratagema ha resultat inútil.

El foraster oferia un aspecte desolat. Obria la boca, com un peix fora de l’aigua, però les paraules no li sortien. La mirada freda i tallant d’Holmes se la sentia fins a dins dels ossos i això l’acabava d’atabalar. Finalment trobà manera d’explicar-se una mica:

– És evident que he passat pel carrer Saint James. Precisament he anat a l’oficina de Telègrafs de la qual us he parlat.

– Ah, heu anat a Telègrafs? -interrompé Holmes, amb un crit de triomf.

– Sí, senyor. A més, si m’he escurat el fang de les sabates, abans d’entrar, no ha estat per cap propòsit criminal, sinó simplement per no embrutar-vos el pis…

– Per a no embrutar el pis! No veieu que l’excusa és massa pueril, massa banal perquè ens l’empassem?

I en un carnet de notes on havia estat apuntant coses des de que el foraster entrà a l’habitació, hi va escriure: “Mancat d’imaginació”.

Mentrestant, Holmes s’havia aixecat i de la biblioteca en tragué un volum. Era la col·lecció de la revista “London News”, corresponent al segon semestre de l’any 1840. La fullejà amb gran atenció i, detenint-se tot de sobte, preguntà al foraster:

– Heu dit que se us havia mort un fill?

– Sí, senyor. L’any passat, pel mes de maig…

Homes no contestà. Tornà el volum a la seva plaça, s’assegué damunt la taula de Watson, i amb un posat una mica absent es posà a comptar els perdigons que hi havia dintre un escura-plomes de vidre. Mig girat d’esquena al foraster, sense ni tan sols mirar-se’l, reprengué l’interrogatori:

– Vós fumeu?

– De vegades…

– Us he preguntat si fumeu. Respongueu sí o no.

– Doncs, sí.

– Us agrada passejar pel riu, amb barca?

– No ho sé; no ho he fet mai. Però em sembla que no m’agradaria. Sóc molt propici al mareig…

– Ah!, sou propici al mareig -digué Holmes repenjant-se sobre cada síl·laba-. I per què fumeu, doncs, si no heu anat amb barca?

– Com heu dit?

Holmes repetí la pregunta.

– Perdoneu, però no se m’havia acudit mai que aquestes dues activitats poguessin guardar cap relació entre elles…

– Fixeu-vos bé amb el que em contesteu -digué Holmes- i sobretot, no em torneu a enganyar!

Una pausa seguí a aquestes paraules. Finalment, el foraster, fent un gest de súplica, digué:

– Senyor; em voleu deixar explicar?

– No!

Nova pausa, que aquesta vegada va trencar Holmes:

– Ahir a la nit, vàreu anar al teatre?

– No, senyor…

– Per què, no?

– Què sé jo, pobre de mi! Probablement pel mateix motiu que no hi aniré avui i que no hi vaig anar abans d’ahir…

– Us agrada la melmelada?

– Això depèn…

– Depèn de què?

– De la mateixa melmelada. Si és de prunes m’agrada; si no és de prunes, no m’agrada.

– La vostra dona, és rossa o bruna?

– Ni rossa ni bruna.

– Com s’entén això?

– No ho sé. El més probable és que sigui cosa de l’edat. Té els cabells totalment blancs.

– És gelosa, la vostra dona?

– Molt!

– Com ho sabeu?

– Que com ho sé? Com hi ha món, tinc els meus motius! I d’una gelosia perillosa, demés. Quan s’enfurisma, es pot ben dir que no s’està de res. Ni ara amb els anys que tinc, i que en certa manera ja he fet a tots, em deixa tranquil…

– Us pega?

– De vegades, sí senyor.

– Amb què?

– Això depèn de l’estri que tingui més a la vora. Una escombra, un bastó, els espolsadors… De totes maneres, si té temps de triar, les seves preferències són pel bastó.

– I què dèieu en aquell telegrama?

El foraster obrí uns ulls com unes taronges, com unes taronges plenes d’admirada sorpresa.

– Quin telegrama?

– El que heu enviat abans de venir aquí

– Senyor, no he enviat cap telegrama.

– Ja ho sabia.

– Ah sí? Doncs, cregui que ho celebro. He anat a Telègrafs, simplement, per demanar al meu fill, que treballa a la sucursal del carrer Saint James, que em donés l’adreça de vostès.

Homes es donà un cop de mà al front i somrigué amb certa desil·lusió.

– Sí -digué- ara ja sé el que em direu: que veniu per l’anunci, oi?

El foraster hi posà la cara de satisfacció pròpia de l’home que s’ha tret un gran pes de sobre.

– Ai, gràcies a Déu! -digué-. Sí, senyor, vinc per l’anunci. He llegit que vostès necessitaven un jardiner, i com que fa tres mesos que estic sense feina…

– Sí, sí -interrompé Holmes amb aire mig amargat-. Ara direu que de jovenet n’havíeu fet, de jardiner, que teniu un gran amor a l’ofici, encara que heu passat molts anys treballant en una fundició…

– Just, exacte! Però com ho heu endevinat això?

– Oh, si només hagués endevinat això rai! Doncs, mireu, ho sento molt, però heu fet tard. Aquest matí hem concedit la plaça.

Holmes tocà un timbre i a l’instant aparegué el criat.

– Podeu acompanyar aquest home a la porta.

El foraster s’acomiadà i digué algunes paraules d’excusa.

– Que sabeu quina hora és? -preguntà abans d’anar-se’n.

– Les nou del vespre -digué Watson.

A l’escoltar això, el foraster hi posà una cara de gran esfereïment.

– Les nou del vespre, ja! -s’exclamà-. Ai, la meva dona! La que m’espera quan arribi a casa!

I el nostre home desaparegué amb un posat tremendament abatut.

Un cop es quedaren sols Watson i Holmes, aquest, senyalant la porta per on acabava de sortir el foraster, digué:

-És un dels homes més vius que m’he topat en tota la vida.

– Voleu dir? -replicà Watson amb aire de dubte.

– I tant! Cal veure només amb la finor que ha fet el seu paper.

– Creieu que ha representat algun paper extraordinari? digué Watson, que no acabava de veure la cosa tan clara.

– Però és que sou orb, amic meu? Aquest personatge està complicat en un crim. Quin crim?, em preguntareu. Ah, senyor, aquí està precisament la gràcia, la seva gràcia en despistar-ho, més ben dit. Ell ha vingut aquí, per veure si estàvem informats.

– Per què l’heu deixat marxar, doncs?

– Perquè he vist que no hi havia res a fer. Quan m’ha dit allò de la melmelada de seguida m’he adonat que l’home no “cantaria”. He prosseguit el diàleg, per tantejar-lo, però en veure que per aquest cantó no en trauríem res, jo mateix li he facilitat la sortida amb allò de l’anunci.

– Però, voleu dir que aquest home no venia precisament per l’anunci, i per res més?

– Ai, amic Watson, i que en sou d’innocent. Us agraden massa les solucions simples, veliaquí. La veritat és sempre complicada. Podeu estar ben segur que aquest home està complicat en un crim. El meu nas, sortosament, no m’enganya mai…

 

***

 

L’endemà, Holmes i Watson seien en la mateixa habitació en què els hem deixat. El gran detectiu fumava la seva famosa pipa en forma d’interrogant i el seu amic estava fullejant un diari. De sobte, Watson, féu un gran crit:

– Què passa? -digué Holmes.

– Mireu què diu el diari! -i amb el dit assenyalava una nota de la secció dels fets diversos.

Holmes llegí, en veu alta:

– “Ahir, entre deu i onze del vespre, es va cometre un crim a la casa número 320 del carrer de Rivers (pis cinquè, tercera porta). La víctima fou Ernest Gaynor, de 65 anys, casat, amb dos fills. El matà a cops de bastó la seva dona. Sembla que el motiu del crim no és altre que un afer de gelosia. Segons ha manifestat l’assassí, el seu marit arribà molt tard a casa. Intentà explicar el seu retard dient que dos senyors l’havien entretingut amb motiu d’un anunci. Naturalment, la muller no es va creure l’explicació. Sorgí una gran disputa, acabada amb baralles. Un cop de bastó en el pols esquerre deixà sense vida l’infortunat “calavera”…

Acabada la lectura, Holmes i Watson es miraren llargament, sense obrir la boca. Finalment, Holmes, digué:

– Ho veieu, ho veieu, com el meu nas no m’enganya mai? Quan jo us deia que aquest home estava complicat en un crim, sabia el que em pensava. L’únic que no se’m va arribar a acudir fou d’atribuir-li precisament el paper de víctima. Però pel demés…

Watson no sabia pas com demostrar la seva admiració pel seu famós amic. Una abraçada forta, cordial, emocionada, fou el seu tribut d’homenatge a aquell cervell excepcional.