A la gentil amiga M.O.

Amb una amable reincidència, veig que a Manresa, un cop passats els dies graves de Quaresma, hom torna organitzar les dansants. Molt bé, estupendament bé. Això és una cosa perfectament ensopegada que no pot més que merèixer el meu modest, però sinceríssim aplaudiment.

Bé és veritat que ens tes dansants, ço que menys interessa és el te. Tampoc a la dansa li escau un paper gaire important. És igual. La part més abellidora d’aquesta mena de festes va a càrrec dels “caussers” enginyosos, els quals amb la seva vèrbola brillant i florida assoleixen donar a la reunió un “cachet” altament distingit, un ambient amable de bany maria. Els veureu que, com alades papallones, van de taula en taula, de grup en grup; ací deixen anar una frase feliç, allà un xisto insinuant. Les noies riuen i les mamàs somriuen.

Els tes dansants, a més a més, ofereixen una avinentesa única per a dir mal de la gent. Quina bella cosa, dir mal de la gent! Constitueix, potser, la plasmació més alta de la civilització i de la sociabilitat. Un te dansant en el qual hom no malparli del pròxim, no és un te, ni és dansant, ni és res. Jo suposo que els meus amics que assisteixen a aquestes festes del “Mundial” hauran sabut posar-se al to escaient i si algun dia m’és permès d’acompanyar-los, podré escoltar les anècdotes més picants i els “potins” més salats de la setmana.

Ah, quina altra cosa no seria de Manresa si ens haguéssim adonat abans d’organitzar tes amb dansa! Amb tota seguretat que el senyor Merino no hauria dit, com ara fa poc, que com un pueblo grande. Tot és començar, però. Sense adonar-nos-en, d’aquí un quan temps tindrem engiponada una vida de societat que serà la joia de les famílies i l’enveja dels terrassencs. I com per art d’encantament sorgiran els cronistes especialitzats, els quals ens faran més alegre el viure, des dels periòdics locals. Jo enyoro molt aquelles elevadíssimes cròniques que escrivia el caríssim company De Pujades, a l’entorn de les distingides reunions del Casino, ai!, de bona memòria.

Vinguin tes dansants, senyors! Amb això i els quaranta guàrdies municipals que ens prepara l’Ajuntament, Manresa agafarà tot un altre aspecte. I quan vingui un foraster, després de portar-lo a la Seu, a la Cova i al Casino, li direm, amb un escaient rubor d’orgull, com aquell qui no hi dóna importància:

– Ara, sap? anirem una estona al te dansant…