La febre homenatgívola -diguem-ne febre- ha fet, a Catalunya, veritables estralls. Aquí, hem homenatjat el vetes i fils que amplia el negoci; el militar que torna de l’Àfrica; el buròcrata que ascendeix un grau en l’escalafó; el senyor que ha publicat un llibre de versos; el senyor que possiblement publicarà un altre llibre de versos, etc., etc. En fi: aquí ja hem homenatjat a tothom que tinguéssim per on agafar-lo. Som molt pocs els mortals que ens hem escapat de les activitats homenatjadores dels nostres pròxims.
Tot això ha produït que la paraula “homenatge” agafés un cert regust tronadet, que no hi ha qui li tregui de sobre. I en aquestes altures, arriba que hem de fer un Homenatge de debò, seriós, lògic; un homenatge en lletra majúscula. Ah fillets de Déu, quin trasbals, quins mals de cap, quines preocupacions per a demostrar que aquesta vegada la cosa va de debò! No obstant, cal reconèixer que els que s’han emprès aquesta àrdua tasca han reeixit bellament i avui, per sort de tots, l’Homenatge de Catalunya a Santiago Russinyol, brilla esplendent, a ple sol, amb els reflexes de l’or més pur.
En la primera època de la nostra joventut -a manca d’anys, ja ens permetreu, si us plau, que dividim la nostra joventut en èpoques -ja érem uns admiradors sinceríssims de l’obra de Russinyol. Ell i Folch i Torres constituïren les nostres primeres lectures en català. I mentre el segon -cada dia se’ns esfuma més entre les boires de l’oblit, de Russinyol en guardem un record simpàtic i optimista, que a través del temps es guarda més bo i més pur, talment com el vi de les botes seculars.
L’actual generació literària ha estat injusta, molt injusta, amb l’autor d'”El Poble gris”. Hem passat una època de trascendentalisme, amb savis que feien de literats i literats que feien de savis. Tant l’una cosa com l’altra, perfectament avorrides. I Russinyol, tingué la desgràcia de no ésser savi i, el que és pitjor, de no voler ser-ne. Això i les faltes d’ortografia, no li perdonaran mai els nostres intel·lectuals d’ara. Però, nosaltres, pel damunt de l’ortografia i de la cultura de laboratori, hi vèiem aquell esperit, aquella gràcia, aquella frescor que traspua per totes les escletxes la seva obra, i això ens entusiasmava i ens feia estimar-lo.
Russinyol és un mestre de l’art de saber riure. Ell ho ha vist tot, ho ha tastat tot, ha ficat el nas per tot arreu. I així el veiem donar la volta a Catalunya en carro -ara, aquesta feta hauria establert un rècord esportiu-, i emprendre un romiatge artístic a l’Argentina, i convertir-se en un sacerdot del Barri Llatí, i emocionar-se discretament davant de l’art escenogràfic de la bella Itàlia, i viatjar sempre, amunt i avall, amb l’aire d’un home eternament jove. Allí on n’hi ha hagut, ha pintat jardins, més enllà s’ha limitat a fer el plaga. I totes les situacions les ha resolt amb un acudit i de tot arreu n’ha tret un llibre, viu, salat i pintoresc, que era com una gaia finestra oberta sobre el paisatge. I tot això, amanit amb el bagatge d’anècdotes més formidable que hagi pogut presentar ningú. I mentrestant, ha fet drames, comèdies, novel·les, articles i contes. I tot arreu hi ha deixat l’empremta del seu humor inimitable. Unit al seu, Russinyol ha escampat pel món el nom de Catalunya.
Ara, després de mig segle de portar una vida que ens atrevim a qualificar d’exemplar, Russinyol se’ns acosta, encara jove, encara fresc, un xic cansat pel pes de tanta glòria, i es deixa fer un homenatge.
