Un dels aspectes més interessants de la personalitat de don Àngel Guimerà, fou la seva gran popularitat. Rarament, el públic, el gran públic, coneix, venera i estima a un home de lletres. En Guimerà era conegut, venerat i estimat a tot arreu. Sobretot el poble de Barcelona, li professava una verdadera idolatria.

La figura de don Àngel, eternament vestit de negre, amb el seu barret fort, la blanca barba, alt i molt encorbat, com no podent aguantar el pes de tanta glòria, era coneguda per tothom. Aquests darrers anys, que ja caminava mig orb pels carrers de Barcelona, va accentuar-se encara més la veneració del poble envers ell. Al passar, es descobrien totes les testes, i se li feia pas i se l’acompanyava en mig del batibull de la ciutat.

La darrera vegada que vaig veure’l, farà cosa d’uns tres mesos, fou a la Plaça del Pi, de Barcelona. Tocaven sardanes. En Guimerà, acompanyat d’un jove i una noia, que quasi bé el duien a coll, va passar. La plaça estava completament plena de gent, la qual a l’adonar-se de la presència del gran poeta, esclatà en una ovació llarga, formidable. Don Àngel, passà en mig d’una doble filera de públic, caminant amb prou feines, somrient, saludant a tothom. S’obligà a la cobla a tocar “La Santa Espina”, renovant-se les ovacions i els visques. Quan En Guimerà passà pel meu costat tenia els ulls plens de llàgrimes. Una nena molt petita va dir-li: “Passi-ho-bé, don Àngel”. En Guimerà contestà amb un “Adéu, nena”, tremoladís d’emoció.

Escenes com aquestes, es renovaven en tots els llocs, i el seu pas per Barcelona, per Catalunya, ha estat un constant homenatge. Que el recordar-ho sempre, sia en tot català la continuació d’aquest homenatge.