Una preparació per a anar al servei militar que no fou necessària
«Bé, com que l’any 36 jo entrava a fer el servei militar, i els que sabien la instrucció militar solament servien deu mesos, hi havia oficials de l’exèrcit ja retirats que particularment els pagaves una quota i, fora de les hores de treball, t’ensenyaven la instrucció. D’aquesta manera, et rebaixaven dos mesos de vida militar. Per tant, jo havia d’estar a les 6 del mati en un descampat del carrer del Cós, junt amb d’altres, on el tinent Carabies, ja retirat, ens ensenyava la instrucció militar, que durava una hora».
«El 18 de juliol del any 36, estava treballant a la fàbrica de cintes de seda de Perramón i Badia, a la carretera de Vic. Quan devien ser cap al dos quarts d’una vaig baixar de la bastida que tenia sobre els telers de cintes i vaig veure un grup de mecànics, l’encarregat i treballadores d’aquesta fàbrica reunits; vaig pensar que passava alguna cosa fora del normal. Quan em vaig afegir al grup em van dir que la ràdio havia llençat la notícia que Franco s’havia aixecat contra la República al Marroc. Quan vaig plegar, a la una, al carrer no es parlava d’altra cosa. Aquesta feta havia de canviar la vida i la mort de totes les persones d’Espanya».
«Bé, davant d’aquests fets, la massa obrera, sindicats i partits començaren a unir-se i a armar-se amb les armes que podien, començaren a desballestar i a cremar esglésies i convents. A l’església de Sant Domènec, jo vaig veure com aquests incontrolats, amb gran fúria, ho treien tot dels altars i altres objectes, [ho portaven] a la placeta i ho cremaven tot».
El Regiment Pirinenc núm.1 de Catalunya
«Com que ja s’havien format brigades del POUM, de la CNT, de Partits Socialistes i d’ Esquerres, etc. i jo entrava a fer el servei el novembre d’aquell mateix any, vàrem saber que a Barcelona la Generalitat de Catalunya estava formant el Regiment Pirinenc núm.1 de Catalunya, amb la seva companyia d’esquí. Cinc membres del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, amics d’excursions i esquiades, vàrem anar cap al carrer de Balmes on hi havia un col·legi ja abandonat. Allà es reorganitzava aquell Regiment. Tots érem gent de muntanya i catalanistes».
«Al cap d’uns quants dies, ens demanaren que ingresséssim en aquella caserna, ens donaren la roba, les sabates i els esquís, però no armes, i ens enviaren cap al xalet de la Molina. Entre una cosa i una altra, fins a mig desembre no arribàrem en aquest xalet. Per armament només teníem quatre fusells i unes quantes bombes de mà…».
«Al poble de Bellver de Cerdanya, com que nosaltres pertanyíem a la Generalitat de Catalunya, ens demanaren ajuda perquè els de Puigcerdà, que eren tots de la FAI i eren els que tenien el control de tota la ciutat, volien que aquest poble també passés a les seves mans … En assabentar-se el Cojo de Màlaga, el capitost d’aquell poble, del que volíem fer, ho va fer a la nostra caserna. Segurament que tant la ciutat com aquest poble, tant d’una banda com de l’altra, devien tenir espies entre ells, ja que a la nit, devien ser cap a les cinc de la matinada, ens avisaren que ens llevéssim, però sense fer soroll, ja que estàvem envoltats pels de la FAI. El sentinella de la porta, amb l’únic fusell de què disposàvem, entrà a dintre del xalet. Estàvem envoltats per molts fusells, metralladores i llançagranades».
«Tota la companyia d’esquí agafàrem el tren de Barcelona cap a Barbastre i d’allà, amb camions, cap al poble de Torla, l’últim poble tocant als Pirineus. Havíem de rellevar-ne uns que estaven a Bujaruelo, a dins dels Pirineus. Aquí a Torla hi passàrem tres o quatre dies abans de fer el relleu. La gent d’aquest poble no ens mirava gaire bé; no devien estar contens dels que hi havien estat fins a la nostra arribada, ja que eren d’una brigada anarquista, però al cap de tan sols un dia de ser allà ja ens van tenir en un altre concepte ja que ens van oferir la seva amistat i si volíem allotjament».
«Començàrem a fer patrulles pel Pirineu Aragonès i destacaments d’uns vuit o deu dies en diferents barraques de pastor que hi havia en ple Pirineu. El meu esquadró, quatre i el cabo, ens destinaren a la Vall d’Otal en una cabana de pedra amb teulada de pissarra, però havíem de posar els nostres impermeables a sobre la teulada ja que quan plovia ens entrava molta aigua».
«El capità ens feu desplegar tot envoltant la muntanya. Jo era a la segona secció. La primera, a la nostra dreta i la tercera, a la nostra esquerra. Anàvem pujant muntanya amunt tots desplegats. Quan ja érem a més de mitja muntanya, vingué un enllaç de la 1a secció, on hi havia el capità, i ens va dir que ens tiréssim a terra ja que al capdamunt de la muntanya hi havien observat moviment. Tan bon punt estiguérem a terra, començaren a xiular les bales a sobre nostre. Jo, per sort, vaig trobar una pedra de pissarra i me la vaig posar davant del cap com a protecció».
«Al migdia arribàrem al punt destinat. Era la muntanya a sobre de la vall del Balneari de Panticosa, on hi havia una presa d’aigua que feia anar una central elèctrica que donava llum a tota la ciutat d’Osca. Nosaltres havíem de fer volar aquesta presa; des d’allà on estàvem situats vèiem com l’enemic estava esquiant al vessant d’aquesta muntanya, on més avall hi havia el balneari. Nosaltres estàvem esperant unes mules que ens havien de portar els explosius. Mentre ens esperàvem, alguns dels nostres no varen ser prou prudents i es devien deixar veure ja que els de baix començaren a disparar a la posició en què estàvem. Anàvem esperant les mules que ens havien de portar els explosius i aquests no varen arribar».
L’Exèrcit Roig de la República elimina el Regiment Pirinenc de la Generalitat
«Un dia vingué la notícia que venien a rellevar-nos i que desfeien aquest regiment per incorporar-nos a una altra brigada. El relleu va ser fet per una colla de la FAI, que es veu que en aquell temps era la que manava més.
Nosaltres deixàrem la caserna a les seves mans i, camí avall cap a Torla. En arribar en un descampat, el capità ens va reunir al seu voltant i ens digué el que feia al cas i ens insinuà que si algú volia passar la frontera ell faria els ulls grossos, però que tinguéssim present que seríem considerats com a desertors. Ningú no va desertar, només dos quan estaven fent guàrdia a Bujaruelo. Arribàrem a Torla ja de nit i ens quedàrem a dormir en un prat dins dels sacs de dormir. Al matí vingueren uns camions i, cap a Javierre a uns 30 Km. més avall. Aquí s’acaba el Regiment Pirinenc núm.1 de Catalunya amb la seva corresponent companyia d’esquí».
«En arribar a Javierre ens reuniren en una placeta amb el comissari de la Brigada, quan al nostre Regiment Alpí no havíem tingut mai cap comissari polític, però aquí sí, comissari de companyia, de batalló, de brigada i de divisió, o sigui tot polític. ”Per això vàrem anar tan bé!”… Feta aquesta arenga, ens repartiren en diferents companyies. Ja no recordo pas el número de la companyia ni del batalló; solament sé que era la 72 Brigada, que venia de Guadalajara i que, segons ells, havien guanyat una batalla als italians».
«Arribàrem en plena nit, tot fosc, ja que érem a la trinxeres d’aquest front i per tant tot estava completament fosc, sense cap claror de lluna. M’indicaren que em fiqués en una cova sota terra per passar-hi la nit –allà tot estava soterrat-. En ficar-me a dintre no vaig veure res, però sí que vaig trobar tres o quatre cossos que hi estaven estirats. Vaig mirar d’acomodar-me de la millor manera que vaig poder per acabar de passar la nit. Al cap d’una bona estona vaig sentir que alguna cosa corria per sobre meu; naturalment, no podia ser res més que una rata que estava buscant menjar».
Bales enemigues per totes bandes
«Caminàrem més d’una hora quan, de sobte vàrem sentir les bales que passaven per sobre nostre, però [no venien] de la muntanya que teníem el nostre costat i que estàvem passant, sinó de darrere d’aquesta. Jo vaig tenir el pressentiment que d’aquella no en sortiria. Començava a fer-se fosc i en passar per un terraplè que devia tenir uns deu o quinze metres per arribar al final, vaig fer com si m’entrebanqués i em vaig deixar caure rodolant per aquell terraplè fins a baix … Les que tenien més perill eren les granades rompedores, que exploten a l’aire i llencen las bales que porten de dalt cap a terra, o sigui que si no tens teulada que et protegeixi [vas llest]. Ficat en aquell forat, jo m’anava picant el turmell amb un roc perquè si l’endemà em feien visitar pel metge del batalló pogués demostrar que això era veritat, ja que si era per covardia em podien afusellar».
«Quan vàrem ser a més de mitja [muntanya] començaren a disparar els d’aquesta banda. Haguérem d’anar-nos amagant allà on podíem mentre anàvem pujant. El foc era tan intens que moltes branques dels pins es trencaven i queien a sobre nostre. Vèiem que ells estaven ben atrinxerats i que tots, sense cap excepció, haguérem rebut, sense tenir cap resultat positiu, ja que l’artilleria no havia preparat l’atac bombardejant abans aquesta posició. El comandament de la companyia ordenà la retirada. No obstant això, allà es quedà el company Camprubí de la nostra ex-companyia d’esquí, un altre toc de dol per a nosaltres».
Posar en perill la pròpia vida per a socórrer ferits
«Quan vàrem sentir que ens cridaven que anéssim a buscar un ferit, arrossegant-nos per terra com serps arribàrem al costat del ferit i, arrossegant-lo per terra, vàrem arribar a un marge que hi havia a sota de les bales i bombes que estaven explotant per aquí i per allà. Portàrem el ferit en aquella roca on hi havia el sanitari i [aquest] li feu la primera cura i digué que s’havia de baixar a baix on hi havia la central de cures; [per arribar-hi] hi havia, com a mínim, més d’una hora de baixada. Allà hi havia dos portalliteres més, que devien ser de l’altra companyia, i en sentir això digueren que ja l’hi baixarien ells. Jo els vaig respondre, tot autoritari, que nosaltres l’havíem tret d’allà i seríem nosaltres qui l’hi portaríem, i així ho vàrem fer, baixant muntanya avall fins arribar a la central de cures».
«Vàrem sortir del cau i ens digueren que hi havia dos portalliteres de l’altra companyia que portaven un altre ferit de la batalla del migdia i que s’havien perdut i que els ensenyéssim el camí i que els ajudéssim. Ja ens tens tots quatre de cara avall, en una nit fosca -no teníem ni claror de lluna-, fosca com la gola del llop, com es diu col·loquialment. Aquí quèiem i allà ens aixecàvem … Reposàrem una mica mentre ells miraven el seu ferit i [llavors] varen dir que ja era mort i que ja el podíem deixar allà mateix, abandonat».
«En fer-se de nit, vingué l’atac de la infanteria. Vam resistir molt; nosaltres estàvem al costat de la metralladora [juntament] amb els seus tres components. De cop, el metrallador que tirava caigué a terra com un sac; una bala li havia perforat el casc de ferro italià que portava, penetrant-l’hi a dintre del cervell. Nosaltres, tal com era la nostra obligació, el vam treure d’allà i en el seu lloc se n’hi posà un altre, del servei de la metralladora».
L’Exèrcit Roig arma una nova unitat de muntanya
«… ens digueren que a Girona s’estava reorganitzant un regiment pirinenc, que també s’havia retirat de l’Alt Aragó i que a Girona s’estava reorganitzant. Cap allà férem la nostra marxa. Ens acomiadàrem dels companys que anaven cap a l’Ebre, desitjant-nos sort a tots i partírem cadascú [cap] al seu destí.
En arribar la caserna del regiment pirinenc, la nostra sorpresa fou molt gran en trobar-nos molts, però molts companys de l’ex-companyia d’esquí, inclosos sergents, tinents i el capità Balaguer. Vàrem estar molt contens de poder-nos tornar a reunir. A mi em destinaren a la companyia de la plana major, a transmissions, i així vaig quedar enquadrat en aquest batalló».
«Ens portaren a la muntanya, al cim de la qual hi ha una ermita de Sant Joan de l’Erm. Com que aquí ja hi havia posicions, ja començaren a fer-les ocupar pel nostre batalló, agafant tota la muntanya avall fins arribar a les pedres de Auló, unes grans pedres que hi havia a sobre del poble de Llavorsí on des d’ allà es dominava tota la carretera i el poble de Llavorsí».
«Més amunt hi havia una companyia de guàrdies d’assalt. Era un cos de guàrdia de seguretat que la República havia creat, ja que en un d’aquests bombardejos varen passar per allà a la vora dos guàrdies d’aquests, que en una manta en portaven un dels seus, amb uns crits que feia; el portaven al lloc de cures. Després sabérem que un obús li havia tallat les cames».
«Aquí érem molt a prop del poble de Tírvia, que estava tot abandonat. Durant el dia un es quedava de guàrdia a buscar maduixes o patates pels camps de Tírvia. Aquí, mentre buscava patates -que se’n trobaven algunes, però molt petites- teníem una posició franquista a l’esquerra nostra, molt enrera, a l’altra banda de la carretera. Amb els prismàtics em devien veure i m’anaven disparant, però com que era tan lluny les bales queien mortes».
Retirada i tornada
«Els primers dies de gener de 1939 ens digueren que havíem d’anar cap a França, que la guerra estava perduda. Començàrem a pujar amunt i ja trobàrem el camí fet; es veia que ja n’hi havien passat molts. Vàrem llençar els heliògrafs, els esquís i tot el material que portàvem menys les armes per si de cas les necessitàvem. En aquest camí, a més de nosaltres, vàrem trobar-hi gent gran i dones amb canalla. Començàrem a baixar ja en territori francès i a baix a la vall ja vàrem trobar els gendarmes que ens esperaven. Ens feren deixar totes les armes i el qui portava esquís, també. Ens portaren a Sèish, un poblet d’allà a la vora. Pujàrem a dalt a l’ajuntament i ens començaren a proposar [si volíem anar cap] a Franco o [cap a] Negrín. Quasi tots els nostres [van triar] cap a Franco, tant per tant cap a casa».
«Ens feren pujar els de Franco a un autocar i ens portaren a Saint Girons, una ciutat per on passava el tren que ens portaria a Hendaia. Quan vàrem ser a dalt del tren, ens donaren menjar -un bon tros de pa francès i embotit- i en el tren de tercera, però encoixinat, [ja ens tens] cap a Hendaia. Pel camí, dos trens llargs, també plens de [gent], arribàrem a Hendaia, i allà ens deixaren al peu del pont. Travessàrem el pont tot sols i a l’altra banda ja hi havia la guàrdia civil que ens esperava amb les gavetes i una cara com un tres deus».
«Ens feren formar, passaren revista de tot el que portàvem i de les nostres persones, es quedaren el que els va semblar i, formats, ens portaren cap a l’estació d’Irún, ens ficaren en un tren de càrrega molt llarg ja que érem molts i cap a León. Pel camí, passant pel País Basc, vàrem parar en algunes estacions. Moltes dones, principalment, ens venien a veure i també per mirar si hi havia algun dels seus estimats o coneguts. Alguna també ens portava alguna cosa per menjar».
Els camps de presoners de León
«Arribàrem a León ja de nit i ens portaren en un camp que suposo que abans havia estat un convent de monges i després un hospital. Ens feren entrar per una porta i a dintre era com una nau que ja estava plena de gom a gom de gent. Nosaltres, veient aquest panorama, encara que érem a primers de gener, com que teníem sacs de dormir ens quedàrem a fora al pati. Però, i ca, els de la porra, que també eren presoners com nosaltres, però que tenien un altre tracte i una autoritat que se’ls havia donat, començaren a dir: “Pa dentro, todos! Pa dentro todos!”…»
«La caserna i l’església, com que una estava al costat de l’altra, tot junt era el Camp de Sant Marcos. Es deia que en aquest camp hi havia de deu a dotze mil internats. Jo crec que era molt possible que així fos per la quantitat de gent que érem tan sols a dintre de l’església, ja que després ens ficaren a dintre … A fora, al pati, repartien el poc menjar amb cues molt llargues. De tant en tant, et donaven sardines de llauna; en donaven una per a vint-i-cinc o trenta si eres dels últims».
«Vaig passar aproximadament un altre mes en aquesta sala, i entre un lloc i un altre ja devia fer més de dos mesos [que hi era] i els meus avals no arribaven. Suposo que els meus pares feien el que podien; es veu que hi posaven molts impediments per fer-los. Jo, com a voluntari de l’Exèrcit Republicà en aquest camp jo estava destinat a un Batalló de Treballadors i em vaig salvar d’anar-hi perquè el meu company Antoni Fort s’havia pogut col·locar a les oficines d’aquest camp. Així que va poder, m’hi va col·locar a mi i gràcies a ell no vaig anar a parar en aquests batallons».
«… hi havia l’oficina d’un alferes de la Guardia Civil. En aquesta hi passaven aquells, segons deien, que havien fet morts i, cada dos per tres, se sentien uns crits de dolor, que segons deien [eren perquè] els estomacava amb un vit de bou –verga de bou usada com a porra o fuet- per fer-los declarar, si es pensava que no deien la veritat. Alguna vegada entrava a la nostra oficina i parlant deia: ”A estos que s’han teñido las manos de sangre que los dejen para mi, pero vosotros que no habéis hecho nada os mandaría a todos a casa’‘».
Quan creus que ja s’acaba, torna a començar
«Després d’un viatge llarg, [estàvem] tots contents pensant que ja s’havia acabat tot i pensant a començar una vida nova … Començaren, però, de córrer rumors que les quintes del 36 i del 37 de la zona roja haurien d’ingressar al servei militar, i aquest rumor es feu realitat. Ens varen quintar, ens feren anar a la caserna Lepanto de Barcelona, darrera del parc. Allà ens quintaren i a esperar el sorteig
… En el sorteig, em tocà la caserna d’Infanteria Amèrica núm. 23 de Pamplona. Ens feren presentar a la caserna Lepanto de Barcelona. Un cop allà, ens ficaren en un tren de càrrega i en marxa … Arribo a casa el setembre del any 1942, o sigui que des de l’agost del 36 fins al setembre del 42 vaig passar sis anys corrent per aquests mons de Déu, amb els seus corresponents perills
