Josep Compte Teixidó: «Memòries i vida d’un soldat del Regiment Pirinenc n. 1 de Catalunya, Cia. d’Esquí».
CANCÓ MUNTANYENCA
Jo tinc una tenda, oh tenda estimada, que em permet l’estada lluny del bullici, sota el sol i enmig del perfum del vell prat, envoltat de verd marat i ple de flors, del prat envoltat de pics i cims i llum. Un cop dalt la carena i prop del cel blavíssim, veiem la tenda, en un lloc acollidor, que ens espera i ens aguarda com l’amic millor.
Au, companys! Cantem-li tots eixa cançó i deixem que el cant digui tot l’amor que duem a la tenda amiga que reposa en el vellut verd i gras del prat tot dient-li S A L U T.
Au, companys! Cantem-li tots eixa cançó…
HIMNE de l’EXÈRCIT POPULAR de 1937
Un dia tràgic, la gent més innoble d’aquesta terra en desfeien la pau!. Els vil feixistes, dreçats contra el poble, volien fer-lo per sempre un esclau. Vingué la guerra sens treva i ferotge al nord, al centre, al sud i al llevant i arreu d’Espanya s’alçà la gran lleva dels voluntaris que lluiten cantant.
ENDAVANT, AMB FÚRIA I DISCIPLINA ESFONDRAREM L’ABISME, EL CRIMINAL FEIXISME, L’EXÈRCIT POPULAR, ENDAVANT.
Però nosaltres, a més a més de la glòria, volem la força que dona la unitat, per la total i immediata victòria, com un sol home marxem al combat. Passa la tropa i el poble l’aclama, rengles de ferro i fusell rutilant, l’esguard enlaire i dessota la flama de la bandera que ens fa tots germans. ENDAVANT………
ENDAVANT AMB FÚRIA I DISCIPLINA ESFONDRAREM L’ABISME, EL CRIMINAL FEIXISME, L’EXÈRCIT POPULAR, ENDAVANT.
INTRODUCCIÓ
Aquesta narració és tot el curs de la meva vida, és veritablement el que he passat des de la meva infantesa, joventut, maduresa i vellesa. Sé de molts altres que, entre la guerra del 36 i el camp de concentració, hi han passat més de 10 anys, i molts que hi van deixar la vida, o sigui que n’hi varen haver molts que ho varen passar pitjor que jo, però d’altres que ho passaren millor.
JOSEP COMPTE
1r capítol
Vaig nàixer el 2 de febrer de 1915 a la colònia tèxtil de Filatures Llaudet, Colònia del Pagès, a Sant Joan de les Abadesses. El meu pare Joan treballava de paleta en aquesta fàbrica i la meva mare, com a teixidora.
La meva germana Remei tenia set anys més que jo, entremig d’ella i jo hi varen haver dues germanes més que varen morir. L’una es deia Elvira; de l’altra, no en recordo el nom. L’últim vaig ser jo, el més petit de la casa.
Quan tenia 4 anys l’empresa constructora Orriols i Roca de Barcelona demanà al meu pare si volia anar com a encarregat a la seva empresa. Crec que aquesta empresa devia haver fet alguns treballs en aquella fàbrica i devia haver vist en ell un home que els convenia. Naturalment, com que era una millora per a ell i la família, ho va acceptar.
La primera feina fou fer uns pisos a Puig-reig. Allà ens instal·làrem en un pis. No ho recordo gaire bé, però segurament hi passàrem uns dos anys. En aquest temps em recordo de dues coses: una, que jo passava un rierol que hi havia darrere d’aquells pisos. Un tros més lluny hi havia un casa de pagès i al seu voltant, un paller. Abans feien una pila molt alta amb un pal clavat a terra perquè els aguantés la pila de palla que treien del blat després de batre; això era el paller. Doncs bé, jo era allà, inconscient del que feia, ja que devia tenir cinc anys, i portava una capsa de llumins i se’m va acudir d’encendre’n un. Aquest llumí, sense voler, em caigué a terra; no cal dir que s’encengué la palla i en direcció al paller. Jo, veient això, vaig marxar corrent esporuguit cap a casa sense dir res a ningú. Després, més tard‚ em va sortir una granissada al cul que no podia seure enlloc. Havia de menjar dret. M’hi posaven uns pegats de vidre, que la meva mare em feia trencar, de manera que quedés com pols per fer el pegat. Per reposar a la galeria, que teníem coberta, la meva mare em posava una manta a terra i així podia reposar una mica durant el dia.
En acabar la feina aquí a Puig-reig, l’empresa ens envià a Horta de Avinyó per una obra que també varen fer en aquest poble, on vàrem passar aproximadament un any i mig. Aquí, un carro de trabuc de la mateixa empresa va atropellar el meu pare, que va estar molts dies sense poder treballar. D’aquí ens enviaren a la Colònia del Cortés, a uns tres o quatre km de Manresa, on varen fer les estacions i ponts, entre ells el pont de cal Nenus, del ferrocarril de Manresa a Súria, ja que a Súria hi havia una mina de potassa. Nosaltres ens estàvem al primer pis d’una casa que havia llogat l’empresa i el segon, el pis de sobre nostre, era per als operaris que treballaven en aquesta empresa. Nosaltres, algunes nits, no podíem quasi dormir del xivarri i de les raons que sentíem per sobre nostre, ja que la majoria d’aquest personal eren vinguts d’Andalusia. Segur que en aquells anys va venir a treballar cap aquí el més dolent que hi havia de per allà. L’empresa va donar al meu pare una pistola per tal que es pogués defensar. Anys més tard, a últims de juliol del 36, remenant aquesta pistola se’m va disparar i em vaig travessar un dit de la mà. És clar que era una pistoleta petita!
També tinc molt present que, de tant en tant, amb una tartana que l’empresa deixava al meu pare, a la nit anàvem cap a Manresa per una carretera que en aquell temps era tota de grava aixafada i amb molts sots; amb la llum de la tartana, que era una espelma a dintre la farola, amb prou feines es veia el camí. A Manresa, hi portàvem la meva germana Remei, que llavors devia tenir uns 14 anys, perquè tenia mal en un genoll on se li feia aigua. Per treure-li aquesta aigua, segons em digueren, li posaven unes agulles calentes per fer-li fondre l’aigua, o sigui que devia patir molt mentre li feien la cura. Després [tornàvem] cap a la Colònia del Cortés amb la tartana, de fosc, amb sotracs i quasi sense llum. Això haguérem de fer-ho diverses vegades.
L’arribada a Manresa
Després d’acabades les estacions i ponts d’aquesta línia de Manresa a Súria, l’empresa havia de fer uns pisos al carrer de Sobrerroca de Manresa i uns altres al carrer de Santa Llúcia, a darrera mateix d’aquests altres del Sobrerroca; aquest nom li ve que tota estava construïda sobre una roca i els darreres d’aquestes cases baixaven uns quatre metres del nivell del carrer de dalt.
Això ho sé perquè en aquesta que varen fer, la del costat a la planta baixa, hi havia el taller de Pintura Decorativa Bonaventura Corrons a la qual, anys més tard, jo ingressaria com a aprenent.
Aquí, en aquesta ciutat, ens instal·làrem en un entresol; a sota hi teníem uns baixos per a nosaltres. Era al carrer Passatge d’en Coma, 14. Al davant hi havia la fàbrica de teixits de can Roca. Tots aquests carrers eren de terra, quan no hi havia fang.
Vaig anar a l’escola dels Germans de les Escoles Cristianes, que llavors portaven sotana, un coll blanc i dues tiretes blanques sota el coll, d’uns tres centímetres per cinc cada un d’aquests dos. En aquest col·legi hi havia sis classes començant per la primera, que era la dels més petits, i a així anaven pujant. A mi, de la tercera em van posar a la quarta. No calia que els diumenges anéssim tots a missa.
Aquí vaig fer amistat amb l’Antoni Roca, ja que sempre fèiem el viatge junts de l’escola a casa, perquè vivia a prop nostre. El seu pare era l’encarregat de la fàbrica del Gas i vivien en una casa de planta baixa dintre d’aquest recinte. En aquesta casa del [núm.] 14 hi vivien dues germanes, la Pepeta i la Trini, bones persones, amb qui férem bona amistat. Més tard, un cosí meu que teníem a casa i que també treballava de paleta des que vàrem marxar de Sant Joan de las Abadesses, es va casar amb la Trini, la petita.
La que portava la casa era la Pepeta. Tenien un terreny gran cultivable, amb molts cirerers, on, quan era el temps, els diumenges ens ajuntàvem molta colla i anàvem a collir les cireres, però també a menjar-ne.
Del passatge d’en Coma, anàrem a viure al carrer del Bruc, més al centre de la ciutat, en un pis molt gran, ja que l’empresa, al pare, li pagava el pis. El preu del lloguer era de 50 ptes. que, en aquell temps, ja era dels carets.
La meva germana, quan érem en aquest pis, anava a cosir en els tallers de confecció de la casa Jorba. Jo continuava a l’escola dels Germans Cristians. En l’encreuament del carrer del Bruc amb la carretera de Cardona, per Sant Joan hi feien una gran foguera. Un parell de dies abans, ja anàvem pels pisos a buscar tots els estris que ens donaven per a la foguera. Com que l’espai que teníem era gran, fèiem una gran foguera i, de petards i petards, no en faltaven pas.
A prop de casa, al mateix carrer, hi havia una muntanyeta al costat mateix de la línia del tren de Manresa a Berga, que ens disputàvem, a cops de rocs, els del nostre carrer i els del carrer de Carrió. Com que era al nostre carrer la consideràvem ben nostra, i per això la defensàvem amb espases fetes de fusta Teníem terribles batalles entre nosaltres i només de miracle no ens fèiem mal. També recordo que al carrer del Bruc, que llavors era tot de terra, hi havia un marge d’uns dos metres i escaig, que jo saltava des de dalt, però una vegada vaig estar a punt de tocar de cap a terra. Jo, de jove, era molt intrèpid, però només si veia que tenia probabilitats de fer-ho, si no, no ho feia.
2n capítol
Bé, ja ens havíem establert definitivament a Manresa, perquè la meva mare havia dit al meu pare que ja n’hi havia prou de voltar amunt i avall. Llavors, ell marxava a les feines que tenia a fora, estava uns quinze dies sense venir. Me’n recordo que quan venia l’anava a esperar al baixador de Manresa, que era allà a la muntanyeta de terra que ens disputàvem amb els del carrer de Carrió. El meu pare passava part del dissabte i el diumenge amb nosaltres i tornava a marxar.
Després els meus pares varen comprar un terreny d’uns 9m de façana per uns 25m de fondària a la muntanya del Puigberenguer, a sobre mateix del carrer de Barcelona, a prop de l’Escorxador de Manresa, on a sota mateix passava una gran sèquia d’aigua. Com que el meu pare era sempre a fora, van donar a fer-la a un amic seu, també paleta, que es deia Farràs i que vivia en aquesta ciutat amb la seva família. Aquest paleta, el seu fill i un manobre varen començar las obres. Jo anava llavors, a l’edat de 12 anys, a un col·legi al carrer de Jaume I, a l’escola del mestre Oller, però em feren plegar per anar a vigilar i a ajudar a l’obra. Jo era jove, i amb 12 anys que tenia, em feien anar com un ninot. Les bromes pesades i no pesades me les emportava totes. Vàrem fer uns baixos amb un jardí gran, un primer pis, un segon pis més petit, però amb un terrat gran a darrera i un balcó a la part de davant. La caixa de l’escala la vàrem pujar una mica més, més tard i hi posaríem un colomar. Quan va estar l’estructura feta i coberta es varen parar les obres, ja que els interiors els van anar fent quan podien el meu pare i en Peret, el nebot que teníem amb nosaltres des que havíem baixat de Sant Joan de les Abadesses.
En acabar el primer pis, encara que faltava fer els altres, ens n’hi vàrem anar a viure. De tant en tant, anava a buscar el pa a un forner del Poble Nou i gairebé sempre hi trobava una colla d’aquest barri que, quan tornava, m’apedregaven. Jo també m’hi tornava, però al final, com que eren més, amb la bossa del pa havia d’arrencar a córrer cap a casa.
Bé, jo ja tenia 14 anys, i la Pepeta, aquella amiga nostre, mestressa de la casa del Passatge d’en Coma 4, em trobà feina per fer d’aprenent de barber a la barberia Creus al carrer del Bruc, a prop d’allà on havíem viscut abans i amb el consentiment de tots, ja que era un ofici molt net. Jo, com que encara no discorria prou, vaig dir que sí.
Vaig passar-hi més d’un any, però no vaig aguantar més. El dilluns, que era festa, m’hi feien anar per plegar tots els plecs, que eren com uns tovallons blancs que es posaven sobre el pit per afaitar. Per aquestes dues hores em donaven 30 cts. i per tota la setmana, des de dimarts fins tot el diumenge, una pesseta. Els horaris eren de 9 a 2/4 de 3 i de 2/4 de 4 fins a les 8 o fins que hi havia gent. El dimecres en sortíem a quarts de 10 o a les 10, i això si no era més tard, i el dissabte de les 9 a les 3, anant bé. Com que d’aquí fins a casa hi tenia un quart i mig ben bo, anava a dinar i hi tornava [de seguida]. La tarda del dissabte [hi anava] cap a quarts de 5 fins cap a les 12 de la nit, que s’acabaven els clients.
El diumenge, de les 9 a les 4 o més tard, i total per una pesseta a la setmana. Comproveu la diferència, ja que la primera setmana que vaig anar d’aprenent de pintor fent 9 hores cada dia i tenint el diumenge de festa, em van donar 10 ptes. i us asseguro que vaig estar molt més bé i tranquil.
Aquesta empresa de pintura decorativa, B. Corrons, en aquell temps a Manresa, com a pintura decorativa era considerava la millor de la ciutat. Quan vaig entrar-hi vaig formar part de la plantilla; érem quatre operaris i quatre aprenents, jo de primer any. En Díaz, que era fill d’un guàrdia civil, aprenent de segon any, en Celestí Puigcerbé, de quart any i en Comas, que ja acabava l’aprenentatge. Els operaris eren en Jaume, que era el primer operari, en Salvador Planas àlies “El cap gros” i dos més dels quals no recordo el nom. Això sí, cada dia al matí havia d’ anar al taller i al vespre, plegant de la feina, també, que era al carrer de Sobrerroca núm. 40, carrer que donava a la plaça de l’Ajuntament.
Qui m’havia de dir que molts anys més tard jo em quedaria aquesta empresa? Coses de la vida, que mai se sap fins que t’hi trobes.
Vaig passar els quatre anys d’aprenentatge més un any de mig d’oficial i vaig acabar l’ofici als 20 anys. Anteriorment, per mitjà d’uns companys que tenia, m’havia fet soci del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Alguns vespres anàvem al Centre i allà planejàvem les excursions pel diumenge. Marxàvem al matí, cap allà les sis o les set, amb la motxilla Bergam, que les feia un company que tenia un botiga on feien guarniments per als cavalls, les mules etc. Com deia, marxàvem al matí de Manresa a peu. Caminàvem camp a través unes tres hores fins arribar al poble de Mura. Més enllà, hi havia una font molt maca sota una gran penya, ”La Font de la Pola”, on descansàvem una estona i després ens enfilàvem muntanya amunt fins a dalt del Montcau, que fa com una esquena d’ase. A l’altra banda d’aquesta muntanya, cap a sota de tot, hi ha les coves dels òbits. Després pujàvem a una altra que és allà al costat mateix, una mica més alta, que, si no recordo malament, és Sant Llorenç del Munt, i d’aquí agafàvem la carretera de Terrassa fins a l’estació del tren que ens portava cap a Manresa, Així, amb aquesta excursió passàvem el diumenge.
Una altra excursió que també solíem fer, de tant en tant, en una tarda del diumenge, [era aquesta]: marxàvem a les dues havent dinat, agafàvem el tren de Manresa a Sant Vicenç de Castellet, a uns tres km. de Manresa; allà baixàvem, passàvem el poble i el pont sobre el riu Cardener, passàvem muntanyes i vinyes en direcció a la muntanya de Montserrat, pujàvem a la carretera que dona la volta a aquesta muntanya i agafàvem la canal de Sant Jeroni com si féssim escalada, ja que era molt dret, i fins arribar a dalt de Sant Jeroni, fent la mateixa ruta que feia el funicular, sinó que ell ho feia per fora de la roca i nosaltres ho fèiem per la canal. Un cop a dalt, reposàvem una mica i [altra cop] avall cap al Monestir de Montserrat sense fer parada. En aquest lloc agafàvem un tros de la línia del cremallera, després deixàvem la via i [tiràvem] recte avall cap a Monistrol, passàvem el poble i cap a l’estació dels catalans. Agafàvem el tren, i cap a Manresa, i hi arribàvem cap allà a quarts de vuit més o menys. Amb cinc o sis hores fèiem aquest recorregut.
Naturalment que n’hi havien moltes d’altres, però com que només disposàvem d’un dia a la setmana, ja que es treballava de quaranta vuit a cinquanta cinc hores setmanals i encara no hi havien vacances, era difícil fer excursions llargues.
Vingué la temporada d’esquí. Per nosaltres, el més assequible eren els Rasos de Peguera. De baix a Berga als Rasos passant per la Font Negra, hi teníem una hora i mitja ben bona, El nostre Centre havia fet un acord amb una casa de pagès gran de Corbera que estava situada a sota dels Rasets i que un cop allà en mitja hora érem a dalt. Quasi sempre cap a les set o a les vuit del dissabte agafàvem el carrilet de Manresa a Olvan ja que Berga quedava més alt i no hi arribava la línia de tren. Llavors amb uns cotxes que tenia la Companyia ens pujaven fins a Berga on agafàvem la motxilla i els esquís cap a Corbera en plena nit. Deurien ser més o menys cap allà les onze quan hi arribàvem, ens feien un sopar d’ un plat de patates bullides amb oli i una botifarra negra, tot per una pesseta i a dormir fins cap allà les set del mati. Agafàvem tot l’equip i cap amunt, fins a la Font de Tagas, esmorzàvem en aquesta font, ja tot nevat, i tornàvem a agafar tot el equip, pujàvem per una canal i allà ja érem on ens posàvem els esquís als peus. Pujàvem ja esquiant cap a dalt dels Rasos superiors, on hi havia la creu d’en Cabré. A sota d’aquí, en una petita vall, hi tenien el refugi els del Centre Excursionista Montserrat, els nostres competidors en l’esquí, gent de més categoria que nosaltres.
Després de tot el matí i part de la tarda, cap a les quatre o les cinc, ja fèiem la tornada. Passàvem altra vegada per Corbera sense fer-hi parada, passàvem pel poble d’Espinalbet de quatre cases, agafàvem un camí de carro per on també pujaven cotxes de vint o vint-i-cinc places. Nosaltres també hi havíem pujat alguna vegada, però només arribava al Pi de les Tres Branques.
Bé, anàvem baixant fins a Berga on agafàvem el cotxe que ens portava a l’estació d’ Olvan i d’aquí cap a casa. Una altra vegada que volíem fer aquest mateix camí, ens vàrem trobar que quan vàrem arribar a Berga ja nevava molt, però nosaltres, que anàvem quatre, cap amunt tot i que cada cop nevava més i era tot fosc; no vèiem res, ens vàrem perdre i vàrem anar a parar en una casa de pagès que es deia l’Estany. Vàrem trucar per si ens deixaven dormir a la pallissa, ens digueren que sí, ens colgàrem d’herba seca i allà passàrem la nit. Al matí vàrem veure per allà la vora un boc molt gros que roncava i ens mirava molt malament. Donàrem les gràcies i ens encaminàrem cap a Corbera. Continuava nevant molt i molt, esmorzàrem a Corbera i després en comptes d’anar cap amunt, cap als Rasos, vàrem anar cap al Pi de les Tres Branques, on sabíem que pujava un cotxe del nostre centre, ja que aquell dia havíem de fer la cursa social d’esquí. Efectivament, els vàrem trobar allà, però la cursa es va suspendre pel mal temps i a la tarda tornàrem cap a casa.
La primera vegada que vaig anar a esquiar també varen fer la cursa social d’esquí. Tant sí com no, em feren entrar a la cursa. Jo m’hi oposava perquè era la primera vegada que em posava els esquís als peus, però com que només eren dotze per fer una mica més grossa la colla hi vaig prendre part. La cursa devia tenir més o menys uns quatre km. Cada minut en sortia un, i no cal dir que quan vaig sortir la feina va ser meva per aguantar-me sobre els esquís i lliscar sobre la neu. Vaig anar seguin el traçat de la cursa caient moltes, moltes vegades i aixecant-me unes altres quantes, però la sorpresa va ser que encara en vaig deixar dos a darrera meu, que l’any anterior ja havien esquiat tot l’any.
L’any següent ja vaig participar al campionat de Manresa. Vàrem sortir de la meta uns trenta-cinc o quaranta corredors. Tot i tenint dificultats amb la fixació de la part esquerra que em col·locava l’esquí de costat sense que el pogués desfer, vaig haver d’arribar esquiant sobre un sol esquí i encara vaig quedar desè i vaig obtenir una medalla.
També vaig córrer dos anys els campionats de Catalunya. Tots dos anys vaig estar de pega; el primer any, se’m va enganxar un tub de cera a sota de l’esquí esquerre. Jo notava que aquest esquí no lliscava com l’altre i en arribar, en treure’m els esquís, vaig trobar-me l’envoltori d’un tub de cera enganxat a sota de l’esquí. Segur que si no hagués sigut per això hauria estat més endavant, ja que de vuitanta [que érem] vaig quedar el vint-i-dos.
L’any sobre, no sé si la ruta de la cursa estava mal marcada o què, ens vàrem despistar, ja que em vaig trobar amb un company del meu equip que també anava en la mateixa direcció. També vaig fer el vint-i-dos; semblava que estigués identificat amb aquest numero.
Durant uns quatre anys seguits, el campió d’aquestes curses va ser Ernest Mullor, del centre Excursionista de Catalunya, amb qui, més o menys dos anys més tard, ens trobaríem a la Companyia d’Esquí del Regiment Pirinenc Núm.1 de Catalunya.
3r capítol
Bé, com que l’any 36 jo entrava a fer el servei militar, i els que sabien la instrucció militar solament servien deu mesos, hi havia oficials de l’exèrcit ja retirats que particularment els pagaves una quota i, fora de les hores de treball, t’ensenyaven la instrucció. D’aquesta manera, et rebaixaven dos mesos de vida militar. Per tant, jo havia d’estar a les 6 del mati en un descampat del carrer del Cós, junt amb d’altres, on el tinent Carabies, ja retirat, ens ensenyava la instrucció militar, que durava una hora. Després, amb la bicicleta que els meus pares m’havien comprat, una de vella per 50 ptes. (en aquell temps la setmanada d’un operari era més o menys de 60 ptes. que era el que jo guanyava; en Badia, que representava ser l’encarregat de la casa B. Corrons, tenia un sou setmanal de 75 ptes), arribava a casa, esmorzava i altra vegada la bicicleta i a treballar, tot i que hi havia vegades que havia d’anar-hi a peu, perquè allà on treballava no podia deixar la bici.
El 18 de juliol del any 36, estava treballant a la fabrica de cintes de seda de Perramón i Badia, a la carretera de Vic. Quan devien ser cap al dos quarts d’una vaig baixar de la bastida que tenia sobre els telers de cintes i vaig veure un grup de mecànics, l’encarregat i treballadores d’aquesta fàbrica reunits; vaig pensar que passava alguna cosa fora del normal. Quan em vaig afegir al grup em van dir que la ràdio havia llençat la notícia que Franco s’havia aixecat contra la República al Marroc. Quan vaig plegar, a la una, al carrer no es parlava d’altra cosa. Aquesta feta havia de canviar la vida i la mort de totes les persones d’Espanya.
Bé, davant d’aquests fets, la massa obrera, sindicats i partits començaren a unir-se i a armar-se amb les armes que podien, començaren a desballestar i a cremar esglésies i convents. A l’església de Sant Domènec, jo vaig veure com aquests incontrolats, amb gran fúria, ho treien tot dels altars i altres objectes, [ho portaven] a la placeta i ho cremaven tot. Una vergonya per al nostre país, que no hauria d’arribar a aquests extrems, i menys assassinar moltes persones perquè eren de dretes. Un dia d’aquests vaig veure un mort en una cuneta d’una carretera a prop de Sallent. També s’ aprofitava per [dur a terme] venjances personals. En fi, tot era un caos.
En aquests dies, en un dissabte i diumenge, jo pintava el nom de l’empresa en una furgoneta d’una perfumeria en un local d’aquesta empresa i mentre treballava l’amo em parlava que estaven requisant cotxes, camions o vehicles de transport. Ell em digué: “Si vinguessin a buscar aquesta, primer la cremo!”. No havia pas passat ni quart d’aquesta dita, que es presentà un grup de milicians armats que venien a buscar la furgoneta i sense acabar-la de pintar se la varen emportar, i l’amo sense posar-hi cap pega, muts i a la gàbia. Davant de la força, callar i prou.
Com que ja s’havien format brigades del POUM, de la CNT, de Partits Socialistes i d’ Esquerres, etc. i jo entrava a fer el servei el novembre d’aquell mateix any, vàrem saber que a Barcelona la Generalitat de Catalunya estava formant el Regiment Pirinenc núm.1 de Catalunya, amb la seva companyia d’esquí. Cinc membres del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, amics d’excursions i esquiades, vàrem anar cap al carrer de Balmes on hi havia un col·legi ja abandonat. Allà es reorganitzava aquell Regiment. Tots érem gent de muntanya i catalanistes.
Al cap d’uns quants dies, ens demanaren que ingresséssim en aquella caserna, ens donaren la roba, les sabates i els esquís, però no armes, i ens enviaren cap al xalet de la Molina. Entre una cosa i una altra, fins a mig desembre no arribàrem en aquest xalet. Per armament només teníem quatre fusells i unes quantes bombes de mà, excepte algun com ara jo, que particularment tenia revòlver o pistola, no teníem res més d’armament.
Començàrem fent pràctiques militars i d’esquí. En una d’aquestes [pràctiques] instal·làrem tres tendes de campanya a dalt del cim mateix de la Pica d’Estats, on ja hi havia uns 30 cm. de neu. Allà, sis dels nostres companys hi passaren uns quinze dies. Una vegada, per portar-los el subministrament, em va tocar a mi juntament amb quatre companys més. En arribar-hi, estaven tots a dintre de cada tenda; de calefacció, tenien un fogonet d’esperit de vi. Estaven tots ficats a dintre del sac de dormir i hi passaven la major part del dia. Segurament devien tenir alguns llibres per llegir. Després d’aquests dies, tornaren a la caserna del xalet. Mentrestant, la resta de la companyia anava fent pràctiques militars i d’esquí. Un dia, però, que devia ser a primers de febrer del 37, el capità Balaguer, que acabada la guerra va ser afusellat per Franco, era a Barcelona per mirar si a nosaltres ens donaven armament. Al poble de Bellver de Cerdanya, com que nosaltres pertanyíem a la Generalitat de Catalunya, ens demanaren ajuda perquè els de Puigcerdà, que eren tots de la FAI i eren els que tenien el control de tota la ciutat, volien que aquest poble també passés a les seves mans. Vet-ho-aquí que el tinent que estava al comandament de la nostra companyia, tinent Xandri, que després també fou afusellat com el capità, agafà deu homes amb tres o quatre fusells, deixant-ne un de sol per fer la guàrdia de la porta del xalet, i amb unes quantes bombes de mà se n’anaren cap al poble de Bellver per reforçar-los. La cosa no acabà pas així. En assabentar-se el Cojo de Màlaga, el capitost d’aquell poble, del que volíem fer, ho va fer a la nostra caserna. Segurament que tant la ciutat com aquest poble, tant d’una banda com de l’altra devien tenir espies entre ells, ja que a la nit, devien ser cap a les cinc de la matinada, ens avisaren que ens llevéssim, però sense fer soroll, ja que estàvem envoltats pels de la FAI. El sentinella de la porta, amb l’únic fusell de què disposàvem, entrà a dintre del xalet. Estàvem envoltats per molts fusells, metralladores i llançagranades.
Quan es va fer clar -suposo que ho pactaren amb el tinent nostre- ens vam haver de rendir, perquè sense tenir cap arma no podíem fer altra cosa. Entraren, es feren amos del xalet, menjaren els nostres subministraments i nosaltres [vam quedar] retinguts allà dins. Vingué la nit i cap a les dotze o així enviaren tres dels nostres companys, un amb cada patrulla dels de la FAI, per anar a trobar el tinent Xandri, que venia disposat a tot, amb uns 40 centímetres de neu en plena nit tot cridant “Xandri! Xandri!”, fins que de cop i volta aquesta patrulla es va trobar envoltada per la nostra que venia a rescatar-nos. Davant dels fets i tenint ells tants hostatges, deixaren les armes i també els feren presoners.
L’endemà arribà el capità de Barcelona, que portava una metralladora, fusells i explosius. En posar els peus a terra ja es trobà envoltat pels de la FAI, els quals es quedaren l’armament i els feren presoners a Puigcerdà.
Un dels nostres es pogué escapar. En arribar a Barcelona, se n’anà tot seguit cap al Palau de la Generalitat. Devien ser cap a les vuit del matí, i es pensava que no hi trobaria ningú encara, però hi trobà el conseller Ventura Gasol, a qui exposà la situació en què ens trobàvem. Immediatament agafà el telèfon. No sabem a qui va telefonar, segurament al capitost de la FAI, i li va dir que si al migdia no estàvem alliberats faria pujar una força armada que posaria les coses al seu lloc. Ens deixaren anar tot seguit amb el nostre equip i els esquís cap a l’estació de la Molina, tota una retirada. Agafàrem el tren cap a Barcelona. En arribar a la caserna del carrer de Balmes, vàrem demanar on era el nostre comandant Benet, i exigírem acaloradament que anessin a fer fora aquells malnascuts del xalet i que volíem armes. No ens en donaren perquè devien pensar, o potser no en tenien, que s’hauria armat un bon cacau i que ja en teníem prou entre aquests problemes i la guerra.
Doncs bé, vàrem estar una setmana o així fent instrucció militar sense armes al camp del carrer de Balmes, en un solar. Quan baixàvem tots formats cantàvem l’himne de l’exercit popular: “Un dia tràgic, la gent més innoble d’aquesta terra ens desfeien la pau, els vil feixistes dreçats contra el poble, volien fer-lo per sempre un esclau. Vingué la guerra sens treva i ferotge, al Nord, al Centre, al Sud i al Llevant i arreu d’Espanya s’alçà la gran lleva dels voluntaris que lluiten cantant: Endavant, amb fúria i disciplina enfonsàrem l’abisme, el criminal feixisme, l’Exèrcit Popular, endavant. Però nosaltres, a més de la glòria volem la força que dona la unitat… Per la total i immediata victòria, com un sol home anem al combat, passa la tropa i el poble l’aclama, rengles de ferro i fusell rutilant, l’esguard enlaire i dessota la flama de la bandera que ens fa a tots germans … Endavant, amb fúria i disciplina enfonsarem l’abisme, el criminal feixisme. L’EXÈRCIT POPULAR, endavant”.
Arribàvem a la caserna del carrer de Balmes, dinàvem i teníem la tarda lliure, però un dia a la nit vingueren a dormir a la caserna tots els oficials de la companyia, cosa que no havien fet mai. Aquella nit no va passar res, però l’endemà ja no vingueren, i ens pensàrem que havia estat una falsa alarma, però vet-ho-aquí que en plena nit vingueren les patrulles de control de la FAI, els anarquistes, i es feren amos de la caserna, o sigui que tornàvem a estar a les seves mans. Això demostrava que les autoritats del país no tenien cap força, que ells eren els que disposaven de tot. Aquest conglomerat de partits i sindicats, en què cada un tirava per la seva banda, crec que va ser la causa de la derrota d’aquesta República. En tenir armament, tots volien imposar el seu partit.
De totes maneres, l’endemà de tot això ens deixaren anar a fer instrucció com abans. Anàrem al solar del carrer de Balmes i a mitja instrucció el capità Balaguer ens reuní al seu voltat i ens digué: “Havent dinat us emporteu el més imprescindible i dissimuladament, com si anéssiu a passeig, marxeu cap a casa vostra. Ja us avisarem quan hagueu de tornar”.
Així mateix ho vàrem fer. En Pujol i jo agafàrem el més imprescindible i com si anessin a passeig anàrem cap a la plaça de Catalunya per agafar el tren cap a Manresa. Però, com que encara faltava una mitja hora per la sortida del tren, vàrem tornar a dalt de la plaça de Catalunya, esperant [que passés] aquesta mitja hora. De cop i volta, vàrem sentir molts trets a l’edifici de la Telefònica del Portal del Àngel. Aquí començaren els Fets de Maig del 1937, moment en què fins i tot sortiren els tancs pels carrers de Barcelona. Més tard, sabérem que molts companys de la nostra companyia anaren a defensar la Generalitat amb el poc armament que tenien. Nosaltres, com que no sabíem el que passava, ens n’anàrem cap a casa tal com ens havien dit.
Passàrem quatre o cinc dies a casa, i llavors ens notificaren que tornéssim a incorporar-nos, i així ho vàrem fer. Vàrem estar més d’una setmana a la caserna del carrer de Balmes i llavors ens donaren un mosquetó i municions. El mosquetó és un fusell amb un canó un pam més curt. Tota la companyia d’esquí agafàrem el tren de Barcelona cap a Barbastre i d’allà, amb camions, cap al poble de Torla, l’últim poble tocant als Pirineus. Havíem de rellevar-ne uns que estaven a Bujaruelo, a dins dels Pirineus. Aquí a Torla hi passàrem tres o quatre dies abans de fer el relleu. La gent d’aquest poble no ens mirava gaire bé; no devien estar contens dels que hi havien estat fins a la nostra arribada, ja que eren d’una brigada anarquista, però al cap de tan sols un dia de ser allà ja ens van tenir en un altre concepte ja que ens van oferir la seva amistat i si volíem allotjament. Es veu que els altres n’havien abusat, exigint coses. Això, nosaltres no ho vàrem fer mai. Si anàvem a comprar pagàvem el que ens deien. Encara que nosaltres, en fer el relleu cap a Bujaruelo, havíem de [continuar] tenint contacte amb aquest poble, Torla, pel correu i pel telèfon, ja que Bujaruelo estava a uns dos km. Doncs bé, estàvem en un lloc que abans havia estat habitat per alguna família que devia tenir bestiar, on hi havia una era per batre i també hi havia un pont allà mateix per on passava un rierol. Aquest pont era tot de pedra, d’un metre i mig d’ample, i solament era per a persones i bestiar. Estàvem instal·lats en aquest lloc de Bujaruelo, com la nostra caserna temporal.
Començàrem a fer patrulles pel Pirineu Aragonès i destacaments d’uns vuit o deu dies en diferents barraques de pastor que hi havia en ple Pirineu. El meu esquadró, quatre i el cabo, ens destinaren a la Vall d’Otal en una cabana de pedra amb teulada de pissarra, però havíem de posar els nostres impermeables a sobre la teulada ja que quan plovia ens entrava molta aigua. Allà mateix, a uns sis metres, hi passava un rierol que déu-n’hi do l’aigua que hi baixava. Més amunt, quasi al final d’aquesta vall, hi havia un gran corral per al bestiar, però en aquell temps no n’hi havia pas.
Durant el dia, fèiem patrulles pels cims d’aquelles muntanyes. Durant una d’aquestes [patrulles], vàrem trobar la flor d’Edelweis, que és una flor que només es fa a més de dos mil cinc-cents metres d’alçada. Era l’emblema del nostre Regiment Pirinenc núm.1 de Catalunya, ja que un cop dissecades duren molts anys.
Un dia, quan ens varen portar el subministrament, ens varen portar ous per fer. Com que de gana n’hi havia prou, allà hi havia unes herbes que s’assemblaven molt als espinacs i, per tant, férem truita d’espinacs. Ens la menjàrem amb molt de gust, però al cap d’una hora tots, però tots, haguérem d’anar a evacuar. Només ens faltava això! Una purga per acabar-ho d’arreglar!
Després d’aquests dies en aquesta cabana, ens rellevaren. El País Basc s’estava enfonsant pels atacs que tenien dels franquistes. Per això ordenaren al nostre capità de buscar les posicions enemigues i atacar-les, tal com havien de fer tots els fronts de batalla de l’exèrcit republicà, perquè d’aquesta manera els franquistes es vegessin obligats a treure forces del País Basc.
Per això, un dia quasi tota la companyia, amb tot l’equip i l’armament de què disposàvem, anàrem muntanyes amunt en busca de l’enemic. Pujàrem i baixàrem per aquesta part del Pirineu Aragonès. Des de la part on érem nosaltres al final hi passava un rierol molt petit d’aigua, el passàrem i començàrem a pujar per aquesta part, tota llisa, sense cap matoll, amb tot d’herba com si fos gespa. El capità ens feu desplegar tot envoltant la muntanya. Jo era a la segona secció. La primera, a la nostra dreta i la tercera, a la nostra esquerra. Anàvem pujant muntanya amunt tots desplegats. Quan ja érem a més de mitja muntanya, vingué un enllaç de la 1a secció, on hi havia el capità, i ens va dir que ens tiréssim a terra ja que al capdamunt de la muntanya hi havien observat moviment. Tan bon punt estiguérem a terra, començaren a xiular les bales a sobre nostre. Jo, per sort, vaig trobar una pedra de pissarra i me la vaig posar davant del cap com a protecció. Les bales xiulaven per tot arreu. Era tot pelat, sense cap punt on refugiar-nos. Llavors vingué l’ordre de retirada, arrossegant-nos fins al capdavall d’aquella muntanya. Allà baix, si n’arribava una ja no tenia força. Mireu si eren altes aquelles muntanyes que de dalt a baix les bales ja quasi no arribaven. El capità va prendre una bona decisió en fer-nos retirar, ja que va veure que ningú hauria arribat a dalt. Sense tenir res per amagar-nos hauria estat un suïcidi. Passàrem el rierol i ens enfilàrem per allà on havíem vingut. En ser a mitja muntanya, com que ja es feia fosc, el capità ens feu acampar en un petit pla. No portàvem tendes ni mantes, només l’impermeable. Ens vàrem estirar per dormir, però cap allà les deu de la nit començà a ploure i a pedregar. S’hi va posar un gruix de pedra d’uns cinc o sis cm i, amb l’impermeable posat, anàvem voltant per allà aguantant el temporal. Quan es feu clar, el capità ens digué: “Instal·larem el fusell metralladora aquí i quan baixin per veure si han fet alguna baixa els dispararem”. Així es va fer, però quan ells baixaren solament es veien de la mida d’una mosca. Vàrem disparar-los, però no crec que els arribés cap bala, i retornàrem cap a la caserna, altra vegada muntanyes amunt i muntanyes avall, unes cinc hores més o menys. Arribàrem cansats i [encara més per] la nit passada sense dormir pel temporal i la pedra. Suposo que els franquistes d’aquella posició devien saber que érem la companyia d’esquí ja que un dels nostres es deixà la motxilla en el lloc del tiroteig.
Ens donaren un parell de dies de descans i altra vegada cap a la muntanya, on ens vàrem tornar a perdre i passarem cap a territori francès. Tornàrem enrera i després d’haver caminat tot el sant dia, descansàrem per passar la nit al mig d’un pedregar on per cada banda ens passava aigua d’un rierol. Malgrat les pedres, poguérem dormir unes hores. Quan es feu clar, altra vegada motxilla i armament, rierol amunt. Al migdia arribàrem al punt destinat. Era la muntanya a sobre de la vall del Balneari de Panticosa, on hi havia una presa d’aigua que feia anar una central elèctrica que donava llum a tota la ciutat d’Osca. Nosaltres havíem de fer volar aquesta presa; des d’allà on estàvem situats vèiem com l’enemic estava esquiant al vessant d’aquesta muntanya, on més avall hi havia el balneari. Nosaltres estàvem esperant unes mules que ens havien de portar els explosius. Mentre ens esperàvem, alguns dels nostres no varen ser prou prudents i es devien deixar veure ja que els de baix començaren a disparar a la posició en què estàvem. Anàvem esperant les mules que ens havien de portar els explosius i aquests no varen arribar. Es començava a fer fosc i el capità ordenà la retirada. Un tros més avall ens quedàrem a passar la nit. L’endemà al matí, altra vegada amunt i avall. Cap al migdia arribàrem a la caserna de Bujaruelo.
[Vam estar] unes setmanes més fent patrulles i estades de vuit a deu dies en posicions i en aquestes barraques, on durant el dia també fèiem patrulles. Un dia vingué la notícia que venien a rellevar-nos i que desfeien aquest regiment per incorporar-nos a una altra brigada. El relleu va ser fet per una colla de la FAI, que es veu que en aquell temps era la que manava més.
Nosaltres deixàrem la caserna a les seves mans i, camí avall cap a Torla. En arribar en un descampat, el capità ens va reunir al seu voltant i ens digué el que feia al cas i ens insinuà que si algú volia passar la frontera ell faria els ulls grossos, però que tinguéssim present que seríem considerats com a desertors. Ningú no va desertar, només dos quan estaven fent guàrdia a Bujaruelo. Arribàrem a Torla ja de nit i ens quedàrem a dormir en un prat dins dels sacs de dormir. Al matí vingueren uns camions i, cap a Javierre a uns 30 Km. més avall. Aquí s’acaba el Regiment Pirinenc núm.1 de Catalunya amb la seva corresponent companyia d’esquí.
En arribar a Javierre ens reuniren en una placeta amb el comissari de la Brigada, quan al nostre Regiment Alpí no havíem tingut mai cap comissari polític, però aquí sí, comissari de companyia, de batalló, de brigada i de divisió, o sigui tot polític. ”Per això vàrem anar tan bé!”… Feta aquesta arenga, ens repartiren en diferents companyies. Ja no recordo pas el número de la companyia ni del batalló; solament sé que era la 72 Brigada, que venia de Guadalajara i que, segons ells, havien guanyat una batalla als italians. Hi havia molts analfabets. Això no vol dir que fossin males persones, no, però eren molt diferents de nosaltres en moltes coses. A l’Argemí i a mi ens tocà la mateixa secció. Aquest bon amic era de Terrassa; tenia més estudis que jo, però era un bon amic, que tenia una promesa i, pel que deia, se l’estimava molt ja que cada dos per tres solia parlar d’ella. Ens trobàvem separats de la resta de la nostra excompanyia d’esquí, cosa que per mi i em penso que per tots els altres companys també [era difícil], ja que tots érem gent més o menys culta sense cap acció política, solament gent de la nostra terra que estimava Catalunya i la muntanya, així com [també] el nostre capità i els tinents que, com era molt lògic, havien de guardar les distancies, [però] no per això deixaven de ser companys nostres. Prova d’això fou que, quan ens acabaren de rellevar, ens reuní al seu voltant exposant el cas i la situació de la nostra companyia, donant-nos a entendre que si algú volia passar la frontera, ell faria els ulls grossos. Això demostra [que era] un bon company, com tots nosaltres, encara que, entre bromes, tots ens posàrem un mot, com per exemple, els del Bogatell, ”els de Badalona” el deu misèries, els de Mataró ”els cap grossos”; a mi em deien el pilonet i tants d’altres que ara no recordo. En fi, broma però sense cap mala paraula. Bons companys.
Bé, com que n’hi havia alguns dels nostres la quinta dels quals no estava encara demanada, el nostre capità hi intercedí molt, perquè aquests poguessin tornar a casa. Si no arriba a ser per ell no els hagueren deixar marxar. A nosaltres, llavors, ens havien destinat en una de las seves companyies que era en un poble a sota de Javierre, per on passava el riu Gallego. En marxar cinc o sis de la nostra companyia d’esquí, els que ens quedàvem els vam acompanyar fins al riu. Mentre passaven el riu i s’allunyaven, nosaltres anàvem cantant l’emigrant: “Oh, dolça Catalunya, Pàtria del meu Cor, que, quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor.” No cal dir que a tots ens queien les llàgrimes. Així vàrem acomiadar els nostres companys, entre ells el meu amic Pujol de Manresa.
4t capítol
Al poble de Javierre, hi vàrem passar quatre o cinc dies i marxàrem cap a les trinxeres, a primera línia, a la vora del poble de Laguarta, en barraques dintre terra. Jo, juntament amb un altre company dels seus, érem els encarregats de la llitera, o sigui de treure els ferits de les batalles.
Un dia em vaig trobar molt malament. Vaig anar a veure el sanitari de la companyia, que era a uns deu minuts muntanya avall. Allà em mirà, em posà el termòmetre i devia tenir molta febre ja que em fer esperar per evacuar-me a l‘hospital de Boltaña. Al cap d’una hora, vingué una mula amb el seu menador, que portava una alforja i a cada banda una mena de cadira de ferro. Em varen asseure en una i a l’altra n’hi assegueren un altre que també devia estar malalt, i cap avall! Vàrem estar més de mitja hora anant avall, amb una baixada sense cap camí i, amb el vaivé de la mula. A cada moment em veia a sota les seves potes. A la fi, arribàrem a la carretera. Allà vam haver d’esperar que passés un camió de l’exèrcit que ens pujà a dintre la caixa i ens portà a l’ hospital.
Vaig passar vuit dies entremig de malalts i ferits, en un ambient carregat de males olors i de medecines de tota classe. Em vàrem donar l’alta, ja que la febre ja m’havia passat i jo, content de poder marxar d’aquell ambient tan pesat. Comparant-ho amb els hospitals d’avui dia, això és glòria i allò era un infern. Hem de pensar, però, també que allò era en temps de guerra.
Ja torno a estar agafant camions cap a Laguarta, enfilant-me muntanya amunt cap el meu lloc de la companyia, que en aquell moment era la de portalliteres, a les ordres d’un sanitari. Uns dies més tard ens rellevaren i amb camions ens portaren al front d’Aragó, a Farlete, a prop de Saragossa. Arribàrem en plena nit, tot fosc, ja que érem a la trinxeres d’aquest front i per tant tot estava completament fosc, sense cap claror de lluna. M’indicaren que em fiqués en una cova sota terra per passar-hi la nit –allà tot estava soterrat-. En ficar-me a dintre no vaig veure res, però sí que vaig trobar tres o quatre cossos que hi estaven estirats. Vaig mirar d’acomodar-me de la millor manera que vaig poder per acabar de passar la nit. Al cap d’una bona estona vaig sentir que alguna cosa corria per sobre meu; naturalment, no podia ser res més que una rata que estava buscant menjar. Aquestes no eren com les que solen córrer alguna vegada per casa; aquestes eren molt més grosses, i per això la vaig sentir. Si no, potser ni l’hauria sentit, ja que estava molt cansat i, malgrat la incomoditat del lloc, dormia.
Ens llevàrem. Per sort l’artilleria enemiga no disparava. Estàvem esperant una cuba que havia de portar-nos aigua, ja que era ple estiu i hi havia molta set i tots teníem la cantimplora buida. Per fi arribà la cuba, obriren l’aixeta i tothom hi posà la seva cantimplora per poder-la omplir, però érem tants i [amb] tanta la set que una colla que van veure que no hi podien arribar van tombar la cuba. Llavors l’aigua sortia pel costat i per baix. No cal dir que se’n va perdre més que no pas se’n va aprofitar. Allà era un país molt sec. L’endemà d’aquesta feta, cap a les set del vespre, formàrem la nostra companyia amb tot l’armament i ens posàrem en marxa. [Quan passava] això mai no et deien el que s’anava a fer. Només [havíem de] seguir i prou. Caminàrem més d’una hora quan, de sobte vàrem sentir les bales que passaven per sobre nostre, però [no venien] de la muntanya que teníem el nostre costat i que estàvem passant, sinó de darrere d’aquesta. Jo vaig tenir el pressentiment que d’aquella no en sortiria. Començava a fer-se fosc i en passar per un terraplè que devia tenir uns deu o quinze metres per arribar al final, vaig fer com si m’entrebanqués i em vaig deixar caure rodolant per aquell terraplè fins a baix. En arribar a baix, vaig anar pujant amb el peu coix i com que la companyia ja havia passat tota, la vaig seguir fent el coix fins que la vaig perdre. Em vaig resguardar en un forat que vaig trobar perquè les bales passaven per sobre, però passaven. Les que tenien més perill eren les granades rompedores, que exploten a l’aire i llencen las bales que porten de dalt cap a terra, o sigui que si no tens teulada que et protegeixi [vas llest]. Ficat en aquell forat, jo m’anava picant el turmell amb un roc perquè si l’endemà em feien visitar pel metge del batalló pogués demostrar que això era veritat, ja que si era per covardia em podien afusellar. En aquest combat hi perdé la vida en Calpe, de l’excompanyia d’esquí. Passà la companyia i jo, anant a peu coix, la vaig seguir. Un company de la companyia, en Guivernau, em digué: “Agafa’t amb mi”. Naturalment ho vaig fer, si no volia demostrar que era fals. Em va saber molt greu abusar d’aquest bon company, però no tenia cap més solució si no volia demostrar que era una comèdia. Després, més tard, el sanitari de la companyia em deia: “Si esto no es verdad te la vas a palmar”, però, per sort, no em varen fer cap revisió. Cada dia m’anava fent menys el coix de mica en mica fins que la cosa passà.
També he de dir que jo anava amb uns pantalons kaki que havia trobat per allà, d’un ferit. Una cama estava tota plena de sang. Vaig tallar fins al genoll el tros brut de sang ja que el que portava era encara de l’excompanyia i ja el tenia estripat per tot arreu, o sigui que portava una cama llarga i una de curta. Ens retiràrem darrera les trinxeres a descansar.
Tornàrem a anar endarrere cap a uns prats extensos d’herba d’espart tot molt sec, per això en deien Los Monegros. Arribàrem al poble de Monegrillo; allà hi férem una parada i vaig aprofitar per veure si trobava l’Anton Roca, un amic de la infància i de moltes excursions i d’esquiades. Doncs sí, el vaig trobar. Estava endollat d’ajudant de cuina del seu batalló. Parlàrem de la nostra situació i de la guerra. Passàrem una estona junts i després ens acomiadàrem, bo i desitjant-nos sort.
Arribaren els camions, hi pujàrem i ens portaren cap a Sabiñanigo, a prop del riu Gallego. En un descampat ens feren deixar les motxilles i solament [agafàrem] les municions i les armes. Travessàrem el riu amb aigua d’uns setanta cm. fins arribar a l’altre costat. Allà trobàrem la carretera d’Huesca a Biescas i tot un carrer de cases que ens feren inspeccionar. En una d’elles hi trobàrem una sopera plena d’ous i vam dir, amb tres o quatre que érem, que ens faríem una truita de la forma que poguéssim, però vet aquí que en el moment de fer-la el cornetí ens tocà llamada, i no tinguérem altra opció que deixar-ho per després, si és que hi podíem tornar. Arribàrem a la formació i ens feren tornar a passar el riu per anar a buscar les motxilles, però vàrem tenir una sorpresa ja que les vàrem trobar totes regirades. Segur que qui més qui menys va trobar a faltar alguna cosa, com jo que també em vaig trobar que em faltava alguna, que ara no recordo, però els comandaments no varen fer res per esbrinar-ho. Segur que havien sigut els que vàrem deixar [allà] per tal que guardessin les motxilles.
Tornàrem a passar el riu i ens vam parar allà mateix on havíem estat abans. Ens reunírem els tres o quatre que havíem descobert els ous per anar a fer la gran truitada, però, sorpresa altra vegada! Quan arribàrem al lloc ja hi vàrem trobar una bona colla que se’ls estaven menjant i nosaltres sense dir res tornàrem cap a la companyia. Ens tornaren a fer caminar per la carretera fins a prop de Biescas; allà ens repartiren en barraques coves ja que a sobre d’aquestes muntanyes ja hi havia les trinxeres enemigues. Va començar a ploure tot el dia i tot l’endemà, i nosaltres, ficats a dins les barraques aguantant. Després d’aquesta pluja, tornaren a reunir la companyia i [anàrem] fins al poble de Biescas. Ens enfilàrem en una muntanya davant d’aquest poble i al costat d’aquesta, però molt més enllà, hi havia una altra posició enemiga com aquesta que ens anaven disparant, però com que era tan lluny les bales arribaven mortes; si et tocaven, però, et podien deixar un bon senyal. Quan vàrem ser a més de mitja [muntanya] començaren a disparar els d’aquesta banda. Haguérem d’anar-nos amagant allà on podíem mentre anàvem pujant. El foc era tan intens que moltes branques dels pins es trencaven i queien a sobre nostre. Vèiem que ells estaven ben atrinxerats i que tots, sense cap excepció, haguérem rebut, sense tenir cap resultat positiu, ja que l’artilleria no havia preparat l’atac bombardejant abans aquesta posició. El comandament de la companyia ordenà la retirada. No obstant això, allà es quedà el company Camprubí de la nostra excompanyia d’esquí, un altre toc de dol per a nosaltres. Arribant a baix, ens donaren menjar, [i vam poder] reposar i dormir.
L’endemà al matí, altra volta, cap a una altra muntanya, també molt alta, de per allà al voltant d’aquest poble. Començàrem a pujar i quan vàrem ser més amunt ja vàrem sentir bales que xiulaven; davant nostre ja atacava una altra companyia. Vàrem veure-hi morts, entre ells el sergent Francesc Mestres de Badalona, també de la nostra excompanyia. Anàrem pujant, amagant-nos allà on podíem, fins arribar a unes roques, i a prop d’aquesta trinxera instal·là el sanitari per a les primeres cures. Jo, com ja he dit abans, era portalliteres i juntament amb un altre company havíem d’anar a treure els ferits d’allà on queien o sigui que també estàvem exposats. Quan vàrem sentir que ens cridaven que anéssim a buscar un ferit, arrossegant-nos per terra com serps arribàrem al costat del ferit i, arrossegant-lo per terra, vàrem arribar a un marge que hi havia a sota de les bales i bombes que estaven explotant per aquí i per allà. Portàrem el ferit en aquella roca on hi havia el sanitari i [aquest] li feu la primera cura i digué que s’havia de baixar a baix on hi havia la central de cures; [per arribar-hi] hi havia, com a mínim, més d’una hora de baixada. Allà hi havia dos portalliteres més, que devien ser de l’altra companyia, i en sentir això digueren que ja l’hi baixarien ells. Jo els vaig respondre, tot autoritari, que nosaltres l’havíem tret d’allà i seríem nosaltres qui l’hi portaríem, i així ho vàrem fer, baixant muntanya avall fins arribar a la central de cures. Deixàrem el ferit allà i començàrem a pujar. Devien ser poc menys de les dues de la tarda, i teníem molta gana ja que des que s’havia fet clar que no ens havien donar res; més amunt, però, per sort vàrem trobar un xusco de pa tot brut de fang. Al matí havia plogut i molt segur que les mules el devien haver perdut quan portaven el subministrament a dalt, ja que els nostres ja tenien la posició i per això ja els pujaven el subministrament [per on] nosaltres anàvem i una mica més amunt vàrem trobar una pomera on per sort encara trobàrem tres pomes, però cap més, i entre el pa i les pomes ens passà la gana. Arribàrem a dalt a la posició i els nostres ja estaven fent el parapet de l’altra banda d’aquesta posició que havien pres. Ens donaren el menjar que ens tocava i passàrem la tarda per allà i cap a dormir a les coves de l’enemic, que les tenien fetes.
Cap a les onze de la nit, quan estàvem adormits, vàrem sentir veus que ens cridaven. Vàrem sortir del cau i ens digueren que hi havia dos portalliteres de l’altra companyia que portaven un altre ferit de la batallà del migdia i que s’havien perdut i que els ensenyéssim el camí i que els ajudéssim. Ja ens tens tots quatre de cara avall, en una nit fosca -no teníem ni claror de lluna-, fosca com la gola del llop, com es diu col·loquialment. Aquí quèiem i allà ens aixecàvem. Abans he dit que devien ser cap allà les onze i no és cert, ja que [devien] ser cap allà les cinc de la matinada ja que quan es feia clar ja érem al capdavall de la muntanya. Reposàrem una mica mentre ells miraven el seu ferit i [llavors] varen dir que ja era mort i que ja el podíem deixar allà mateix, abandonat. Jo els vaig dir que el podíem portar a la central, [però] ells digueren que no i que no, que ja era mort i que no hi havia res a fer. Com que era el seu ferit, [els] vaig dir: “Vosaltres mateixos!”, i allà es va quedar. Segurament que els sanitaris de la central el devien trobar i ja el devien enterrar.
Bé, nosaltres dos tornàrem cap a la posició, ens donaren el subministrament i ens passàrem la tarda prenent el sol que feia, però, cap allà les cinc de la tarda, l’artilleria -la boxa, que li dèiem nosaltres, perquè en llençava cinc o sis de seguits com una metralladora- doncs començà a disparar cap a la nostra posició, i ja ens tens ficats a dintre les trinxeres aixoplugant-nos, si teníem sort, i a dintre de la trinxera no n’hi caigué cap. Vèiem com atacaven primer amb l’artilleria, per destruir tot el que poguessin. Vàrem aguantar tota la resta de la tarda aquest bombardeig. En fer-se de nit, vingué l’atac de la infanteria. Vam resistir molt; nosaltres estàvem al costat de la metralladora [juntament] amb els seus tres components. De cop, el metrallador que tirava caigué a terra com un sac; una bala li havia perforat el casc de ferro italià que portava, penetrant-l’hi a dintre del cervell. Nosaltres, tal com era la nostra obligació, el vam treure d’allà i en el seu lloc se n’hi posà un altre, del servei de la metralladora. El sanitari que també era allà i digué que era mort, ens digué a nosaltres dos que el traguéssim a fora de la trinxera. Així ho férem, [mentre] les bales xiulaven per tot arreu. De tant en tant, el sanitari ens feia sortir de la trinxera per comprovar si veritablement estava mort, ja que no devia tenir la seguretat de si ho estava [o no]. En comptes de ser ell, que era el sanitari i que era el més entès, ens ho feia fer a nosaltres. També, com tots, devia tenir una por que es cagava. Vingué la nit i els combats continuaven cada vegada més intensos. Feia ja molta estona que sentíem a venir les bales des de la nostra dreta, on hi havia una altra posició nostra, fet que demostrava que aquella ja havia caigut en poder de l’enemic. Quan ja devien ser, com a mínim, les onze de la nit, vàrem sentir la veu de retirada i així ho vam fer, anant cap al darrera d’aquesta muntanya on hi havia el comandament del batalló. El comandant [estava] enfadat perquè deia que ell no havia donat aquesta ordre i ens ordenà de tornar a la posició abandonada. En aquest cas, el nostre comissari es veu que s’hi oposà, i llavors emprenguérem la retirada fins a Biescas.
Més amunt d’aquest poble, no gaire més, hi havia el fortí de Santa Elena, que tallava la carretera que anava cap al balneari de Panticosa, on nosaltres, la companyia d’esquí, havíem estat, al Pirineu Aragonès, esperant els explosius per fer volar la presa de Panticosa i que no varen arribar.
Anys més tard, acabada la guerra, amb una furgoneta Citroen que llavors tenia, ja que la meva feina m’ho demanava, en la setmana de la Festa Major de Manresa, vaig fer aquest viatge amb el Quim, l’operari major que tenia com a encarregat, ja que la meva muller no va voler venir. Vaig visitar aquest fortí. Hi havia una petita església i, una mica més amunt, un edifici que devia haver estat un convent de frares o de monges, amb unes parets gruixudes que, com a mínim, feien uns noranta centímetres i una mica més cap enllà, una bauma molt llarga i de pedra i tota una paret, també de pedra, posada per ells amb arpilleres i, perquè no els faltés aigua, tenien un saltant petit, però allà mateix, o sigui que podien haver resistit molt de temps en aquest fortí de Santa Elena.
Bé, allà a Biescas ens tingueren un dia de repòs i després vingué un altre atac que ens feu seguir riu avall, cap a una vall molt gran que hi havia. Ens feren estirar-nos cos a terra, mentre anaven caient bales mortes al nostre voltant, allà a la posició que havien guanyat i després perdut. Estant estirat a terra, jo m’hi vaig adormir. Quan varen donar l’orde de retirada, devien veure que, sense protecció d’artilleria, hi hauria un desfeta sense res de positiu, ja que en tot aquell sector no en teníem; [així doncs] tornàrem cap el poble.
L’endemà d’aquesta feta, un dia ben plujós, ens tornaren a formar i, amb tot l’equip i carretera amunt cap a Torla, caminàrem tot plovent un parell d’hores. Ja era ben fosc quan passàrem el túnel de Gotefablo i a l’altra banda d’aquest hi havia un poblet. Allà ens feren ficar en cases particulars. En la que em vaig ficar jo n’hi vaig trobar tres del cos de tren -així anomenaven els que feien el transport de subministrament de tot en el front-. Estaven ben asseguts a la vora de la llar de foc prenent el seu cafè. No crec que els faltes res, ja [que] portant el subministrament per al front ja es devien espavilar que no els faltés res, cosa molt lògica. Suposo que qualsevol ho hauria fet.
Bé, parlàrem de la guerra. Jo els devia explicar les nostres batalles i ells em digueren: ”Por la patria se tiene que sufrir!”. Jo vaig pensar: “De sofrir [així] com vosaltres jo ja n’estaria més que content i agraït”.
L’endemà vingueren els camions, o potser ja eren aquí, i aquells que hi havia a la casa eren alguns dels xofers. Pujàrem als camions i ens portaren altra vegada al front de Laguarta, però a una altra posició on no havíem estat. A mi, llavors, em canviaren de feina i em posaren a transmissions de la companyia i el meu amic Argemí, a la del batalló.
Un dia, estan en aquesta posició, em comunicaren, per mitjà de l’aparell de llums [que] teníem per comunicar-nos a les nits, i [mentre] jo estava de guàrdia, el següent: ”Mañana, el soldado José Compte bajará a este puesto de mando para unos exámenes”. Em va estranyar molt. Després vaig comprendre que el meu amic hi havia intervingut. Ell m’explicà que ens farien uns petits exàmens per anar a l’escola de guerra. Ens feren fer una operacions de les quatre regles i poca cosa més, ja que penso que els que ens ho feien fer poca cosa devien saber. En fi, férem això i vaig tornar cap amunt a la posició. La nit següent el meu company estava de guàrdia i jo dormia. Em despertà tot seguit [dient] que des de baix al batalló havien comunicat el següent missatge: ”Mañana se presentará en este puesto de mando el soldado José Compte con todo su equipo”. La resta de la nit ja no vaig dormir [més], pensant que de moment sortia d’aquell infern. Al matí vaig agafar tot el meu equipatge i [me’n vaig anar] cap avall al lloc de comandament. Ja hi vaig trobar el meu amic Argemí que m’esperava tot content: ”Ens n’anem cap a casa, cap a casa!”. Efectivament, ens donaren els passis i [nosaltres] muntanyes avall fins a la carretera. Vàrem pujar en un camió que ens portà fins a Barbastre; allà agafàrem el tren fins a Lleida i d’aquí, cap als nostres pobles. Jo vaig baixar a Manresa i l’Argemí, a Terrassa, bo i quedant que el dia tal ens trobaríem a Paterna (València). En arribar a casa, com que la meva família no ho sabia ni la meva nòvia tampoc, tots vàrem estar la mar de contens de poder-nos veure després de més d’un any i en aquelles circumstancies de guerra.
Vaig estar un o dos dies a casa i després [vaig marxar] cap a València. Vaig agafar el tren fins a Barcelona i d’allà a València. Suposo que devien ser cap allà les dotze quan em vaig encaminar cap a Paterna on hi havia l’escola de guerra i pel camí vaig veure que venien en direcció contrària una colla d’uns vuit o deu soldats i quina no seria la meva sorpresa que entre ells [hi havia] el meu amic Argemí i tots els altres companys de la companyia d’esquí, que també s’havien escapolit de la 72a brigada. Com que ells ja venien de l’escola, digueren que fins l’endemà no teníem els exàmens. [Llavors] anàrem a transports militars on ens assignaren un lloc per anar a menjar i a dormir. L’endemà, cap a l’escola militar, on férem els exàmens, i a continuació ens donaren un paper a cada un on deia: ”El soldado fulano de tal ha hecho sus correspondientes exámenes para lo cual se le avisará oportunamente” i amb aquest [paper] havíem d’anar a transports militars i, com que vàrem comentar que si anàvem allà molt provablement ens farien un passi per anar altra vegada cap a la brigada, prenguérem la decisió entre tots, que cadascú s’espavilés per tornar a casa seva, esperant el resultats dels exàmens, i que després ja ens comunicaríem entre nosaltres. Ens acomiadàrem i cada un [se’n va anar] a la seva. Jo vaig trobar un camió que, a sobre de la caixa, hi portava un remolc tan gran com la caixa, o sigui que vaig haver de pujar a dalt de tot. Després, un altre que em deixà a l’estació, però no recordo quina, del carrilet dels catalans que anava a Manresa. Allà ja vaig [anar] amb un tren de passatgers, però ja eren cap a les deu del vespre. El tren arribà a l’estació de Sant Boi on feu una parada llarga. De cop, es varen apagar tots els llums de tot el poble, o sigui que quedàrem completament a les fosques i sense lluna. Poc després [es va sentir] un soroll d’un avió i una gran explosió. Jo em vaig ficar a sota d’un dels banc del tren, però solament havia estat una explosió. Aquesta, però, si no tocà la màquina del tren devia tocar per allà la vora ja que va avariar la màquina i matà el maquinista. Vet aquí que el tren no pogué continuar. Vaig buscar un lloc per dormir i vaig trucar a una casa explicant el cas, ja [que], segons m’havia [dit] un de l’estació, era com un alberg i segurament [hi trobaria lloc]. Tot i la gran foscor, [amb] una espelma m’ensenyaren un dormitori i allà em vaig quedar. Després, a mi em convenia d’anar al lavabo i cada cop més; jo no sabia què fer i al final vaig prendre una decisió: vaig desplegar un diari que portava i allà vaig fer les meves necessitats, i vaig llençar-lo per una finestra que em semblà que donava en un pati. Així vaig quedar descansat. No crec que tingués [cap] altra solució. L’endemà, quan es començava a fer clar, vaig sortir d’aquesta casa cap a la carretera i un camió que va passar em portà a Manresa, esperant els resultats o les notícies dels meus companys.
Mentre, durant tots aquests dies, els franquistes varen desencadenar una gran ofensiva a tot el front d’Aragó. Tingueren molts combats la divisió 43 i la brigada 72, en la qual estàvem enquadrats nosaltres. Arribaren del riu Ebre i fins arribar als Pirineus catalans. Vàrem estar de sort de no ser-hi! Ves a saber el que ens podria haver passat! O sigui que el front ja el teníem a casa nostra.
Mentre esperàvem el resultat, jo sortia per la ciutat i les patrulles de control que trobava alguna d’elles em demanaven la documentació, els ensenyava el document de l’escola i jo tan tranquil. Els meus amics m’avisaren que ja tenien els resultats i que tal [dia] ens trobaríem a Barcelona. Em vaig acomiadar de la família sense saber el meu destí. Vàrem trobar-nos i ens notificaren els aprovats i els no [aprovats]. Els aprovats eren quatre, entre ells l’Argemí, l’íntim company meu i tres altres, entre els quals no estava inclòs jo. Vàrem buscar un bar per anar a dinar i allà discutírem [què] farien uns i altres. A l’hora de dinar tots van beure vi, i jo allà en vaig tornar a beure ja que des de molt petit no n’havia begut més. [Per què?] Doncs, us explicaré que quan tenia uns sis o set anys vaig agafar una trompa quan vaig passar tres o quatre setmanes a la caseta del Pagès on vivien els meus avis, ja que ell era capatàs i es cuidava de l’estat de les carreteres des de Camprodon fins a Olot. Tenia diverses brigades, i cadascuna es cuidava d’un tros que tenia assenyalat. Per això disposava de la casa, d’una tartana, d’un carro de trabuc i d’una egua molt maca, blanca, clapada amb un color gris fosc. Tenien el corral darrere d’aquesta caseta i l’ egua havia de passar per dintre, per un passadís d’uns dos metres d’amplada, per anar darrere la quadra. Aquí, en aquest passadís, hi havia una escala de fusta de tres metres i mig de llargada que portava als dormitoris de la casa. A sota d’aquesta escala, hi tenien una gran bota de vi d’uns cent litres aproximadament ja que en aquell temps molts compraven el vi en botes. Bé, com que jo veia que de tant en tant treien el vi d’allà, un dia em va venir l’acudit de posar-hi la boca i obrir una mica l’aixeta. No cal dir que vaig agafar una bona trompa i per això vaig avorrir-lo, i fins l’any 38 aquí a Barcelona no en vaig tornar a beure.
Tornant al dinar dels companys, els que havien aprovat optaren per anar cap a l’Ebre, on estaven destinats com a tinents. El meu amic Argemí anava cap a la mort, ja que a l’Ebre es van lliurar les batalles més terribles de la guerra. Anys més tard, per un de l’excompanyia d’esquí, també de Terrassa, vaig saber, tal com ja em pensava, que així era.
A nosaltres, els no aprovats, ens digueren que a Girona s’estava reorganitzant un regiment pirinenc, que també s’havia retirat de l’Alt Aragó i que a Girona s’estava reorganitzant. Cap allà férem la nostra marxa. Ens acomiadàrem dels companys que anaven cap a l’ Ebre, desitjant-nos sort a tots i partírem cadascú [cap] al seu destí.
En arribar la caserna del regiment pirinenc, la nostra sorpresa fou molt gran en trobar-nos molts, però molts companys de l’excompanyia d’esquí, inclosos sergents, tinents i el capità Balaguer. Vàrem estar molt contens de poder-nos tornar a reunir. A mi em destinaren a la companyia de la plana major, a transmissions, i així vaig quedar enquadrat en aquest batalló.
5è capítol
A Girona, hi vàrem estar més o menys una setmana. Després, amb tot l’equip, amb el mosquetó, l’aparell de llums i heliògrafs, o sigui un trípode amb tres miralls en què un es fica el sol en l’altre i l’ últim ho fa moure fent punts i ratlles -cada lletra té els seus punts i ratlles- i també banderes, que utilitzàvem en cas de no fer prou sol. En fi, aquest era el nostre equip. Ens portaren a la muntanya, al cim de la qual hi ha una ermita de Sant Joan de l’Erm. Com que aquí ja hi havia posicions, ja començaren a fer-les ocupar pel nostre batalló, agafant tota la muntanya avall fins arribar a les pedres de Auló, unes grans pedres que hi havia a sobre del poble de Llavorsí on des d’ allà es dominava tota la carretera i el poble de Llavorsí. Un sergent de la excompanyia d’esquí, en Sagalàs, era fill d’aquell poble i hi havia viscut molts anys i precisament estava entre nosaltres. Nosaltres, com a transmissors, ens quedàrem una mica més enrera de la posició, però quasi cada nit hi havia uns vuit o deu atacs en aquestes pedres, ja que com que dominava tota la carretera no podien passar el subministrament per a totes les posicions que tenien fins a la frontera. Per això no estaves mai tranquil, ni de nit ni de dia, perquè de dia la seva artilleria no parava de disparar-nos. Un del cops que nosaltres estàvem estirats sota uns pins amb una mica de marxa, un obús va quedar empotrat sobre el pi a sota del qual nosaltres érem. No va explotar per sort, però ens va deixar caure una pols que suposo que devia ser pólvora o alguna cosa així, que en comptes d’explotar devia sortir per darrera de l’obús perquè ens va deixar bruts d’una pols com rogenca. Més amunt hi havia una companyia de guàrdies d’assalt. Era un cos de guàrdia de seguretat que la República havia creat, ja que en un d’aquests bombardejos varen passar per allà a la vora dos guàrdies d’aquests, que en una manta en portaven un dels seus, amb uns crits que feia; el portaven al lloc de cures. Després sabérem que un obús li havia tallat les cames.
Aquestes pedres d’Auló, com he dit abans, estaven situades sobre el poble de Llavorsí. Aquesta posició estava defensada per una colla de la nostra companyia i en un atac en ple dia van ferir el sergent Barnils, de Terrassa, de l’excompanyia d’esquí. Era una ferida a la cuixa, res greu. Nosaltres, d’aquesta, en dèiem la ferida dels quinze milions, ja que abans, a la rifa de Nadal, la grossa era d’aquesta quantitat. Passàrem en aquesta posició unes setmanes i després ens rellevaren i anàrem a l’encreuament de la Vall Ferrera amb la Vall d’Aneu, on passaven uns rierols, un a cada vall. Aquí mateix, en aquest encreuament, hi havia una muntanya molt alta, com totes les d’aquests Pirineus, però tan dreta que les mules no hi podien pujar. Per tant, el subministrament d’aquesta posició l’havíem de fer els de transmissions. A una distancia d’uns cinquanta metres, més o menys, es construïren unes barraques on s’instal·laren una parella de manera permanent a cada una d’elles. La primera pujava tot el que feia falta als de dalt el cim, ho deixava a la segona barraca i així successivament fins arribar a dalt. Era pesat fer el viatge pel fort pendent, però teníem moltes hores per reposar. Una nit, em donaren uns prismàtics i em digueren que anés al cim d’aquesta [muntanya] per observar les transmissions que feien els franquistes amb els aparells de llums. Em vaig estirar sobre una roca plana i amb els prismàtics vaig mirar tota la nit, durant la qual no van parar mai de fer senyals, però no vaig poder entendre mai res ja que tot ho devien transmetre xifrat. Al matí vaig tornar al lloc de comandament del batalló i els vaig dir que no havia pogut entendre res, ja que tot ho transmetien xifrat.
Un altre dia ens destacaren a mi i a un company a mitja muntanya del darrera; teníem la nostra posició amb l’heliògraf i un aparell de llum, per poder rebre les transmissió dels de dalt i nosaltres enviar-les al lloc de comandament. Aquí érem molt a prop del poble de Tírvia, que estava tot abandonat. Durant el dia un es quedava de guàrdia a buscar maduixes o patates pels camps de Tírvia. Aquí, mentre buscava patates -que se’n trobaven algunes, però molt petites- teníem una posició franquista a l’esquerra nostra, molt enrera, a l’altra banda de la carretera. Amb els prismàtics em devien veure i m’anaven disparant, però com que era tan lluny les bales queien mortes. Poca [cosa] et podien fer si et tocaven. [Després] fèiem una mica de foc, fèiem bullir les patates i ens les menjàvem.
Més tard, la plana major de la nostra companyia ens feu anar el poble d’Àreu. Aquí encara hi havia alguna família que hi vivia, potser dues només. El poble era molt petit; ens instal·làrem en cases abandonades i també anàrem a buscar patates en algun camp que hi havia per allà. Aquí, en aquell temps, collien les patates llaurant la terra; les més petites es quedaven per collir i nosaltres les aprofitàvem. Un dia, a aquests habitants, els compràrem un garrí i ells mateixos ens el cuinaren i ”férem una gran festa”.
Ja començava a nevar, quan ens feren agafar tot l’equip i muntanyes amunt! Caminàrem unes tres hores. Quan vàrem arribar al cim d’un coll, des d’ allà vèiem tota la Vall Farrera, a sota el poble de Lladorre i, més amunt, el poble de Tavascan. Baixàrem avall fins a Lladorre i allà ens quedàrem uns dies; ja estava tot blanc de neu amb un gruix que ja permetia portar els esquís.
Ja feia uns dies [que érem] en aquest poble quan ens feren anar a Tavascan. Aquí ens ficaren en una pallissa d’herba seca que era per al bestiar, encara que en aquell temps no n’hi havia ni un, [d’animal]. Per tal de subministrar la posició d’aquesta muntanya que teníem al davant, també [ho ferem] amb estafetes en barraques com [havíem fet] en l’altra que ja hem explicat abans, solament amb la diferència que estaven en grutes i era tot blanc, [de manera que] quan els portàvem el subministrament per dalt, quan sortien semblaven esquimals que sortien de dintre d’un iglú. Els de dalt de tot tenien com una [mena de] cabana de fusta i una estufa de carbó per escalfar-se. No crec que s’ho passessin gaire be; vàrem passar uns quants dies fent aquest servei i dormint a la pallissa.
Els primers dies de gener de 1939 ens digueren que havíem d’anar cap a França, que la guerra estava perduda. Començàrem a pujar amunt i ja trobàrem el camí fet; es veia que ja n’hi havien passat molts. Vàrem llençar els heliògrafs, els esquís i tot el material que portàvem menys les armes per si de cas les necessitàvem. En aquest camí, a més de nosaltres, vàrem trobar-hi gent gran i dones amb canalla. Començàrem a baixar ja en territori francès i a baix a la vall ja vàrem trobar els gendarmes que ens esperaven. Ens feren deixar totes les armes i el qui portava esquís, també. Ens portaren a Sèish, un poblet d’allà a la vora. Pujàrem a dalt a l’ajuntament i ens començaren a proposar [si volíem anar cap] a Franco o [cap a] Negrín. Quasi tots els nostres [van triar] cap a Franco, tant per tant cap a casa. En Fort i un altre company varen demanar permís als gendarmes per sortir al poble i varen tornar amb plàtans de Canàries. Com que érem tants, ens donaren un plàtan per [cada] quatre. Com que les Canàries havien estat sempre franquistes, de plàtans a la República no n’hi arribaven. Ens feren pujar els de Franco a un autocar i ens portaren a Sant Girons, una ciutat per on passava el tren que ens portaria a Hendaia. Quan vàrem ser a dalt del tren, ens donaren menjar -un bon tros de pa francès i embotit- i en el tren de tercera, però encoixinat, [ja ens tens] cap a Hendaia. Pel camí, dos trens llargs, també plens de [gent], arribàrem a Hendaia, i allà ens deixaren al peu del pont. Travessàrem el pont tot sols i a l’altra banda ja hi havia la guardia civil que ens esperava amb les gavetes i una cara com un tres deus.
Ens feren formar, passaren revista de tot el que portàvem i de les nostres persones, es quedaren el que els va semblar i, formats, ens portaren cap a l’estació d’Irún, ens ficaren en un tren de càrrega molt llarg ja que érem molts i cap a León. Pel camí, passant pel País Basc, vàrem parar en algunes estacions. Moltes dones, principalment, ens venien a veure i també per mirar si hi havia algun dels seus estimats o coneguts. Alguna també ens portava alguna cosa per menjar. Pobra gent, ja que suposo que al País Basc també devien haver passat “lo seu” i que el menjar els devia anar molt escàs.
Bé, doncs. Arribàrem a León ja de nit i ens portaren en un camp que suposo que abans havia estat un convent de monges i després un hospital. Ens feren entrar per una porta i a dintre era com una nau que ja estava plena de gom a gom de gent. Nosaltres, veient aquest panorama, encara que érem a primers de gener, com que teníem sacs de dormir ens quedàrem a fora al pati. Però, i ca, els de la porra, que també eren presoners com nosaltres, però que tenien un altre tracte i una autoritat que se’ls havia donat, començaren a dir: “Pa dentro, todos! Pa dentro todos!”, i a cop de vara ens feren entrar a dintre per poder dormir o estirar-nos quasi un sobre l’altre. L’endemà al matí ja ens canviaren de lloc i vàrem estar una mica més be. Ens deixaren sortir a un pati d’allà al costat, això sí, tot tancat amb filferro, però, com que teníem més espai, la nostra colla començàrem a jugar a pídola i a saltar i botar. Un dia, voltant per allà, vaig tenir una gran sorpresa quan vaig trobar el meu amo, l’Enric Corrons, de Pintura Decorativa. Era molt pessimista i és que no s’havia trobat mai en una situació com aquesta fins en aquell moment. Jo, en veure’l tan desmoralitzat, li vaig donar una llauna de corn beef que em quedava. Ell, però, va marxar de seguida d’aquell camp, per mitjà d’un amic client seu, que també havia arribat en aquest camp i que estava ben relacionat en aquesta ciutat de Manresa, i aquest mateix va avalar l’Enric Corrons i tots dos, que segurament s’hi havien passat uns tres dies, tornaren cap a casa. Després d’haver passat tot, quan vaig tornar a treballar a casa seva, mai no em donà les gràcies pel pot de carn que li havia donat. Tampoc es preocupà de com estava jo i el que feia, però, en fi, és igual. Cada persona té la seva forma de fer.
Aquí a Santa Ana, hi passàrem més o menys un més, i llavors ens traslladaren a Sant Marcos, més al centre de la ciutat, on abans havia estat una caserna de cavalleria i el costat mateix d’ una església que [tenia] a quasi tot el voltant un porxo amb columnes i arcades, i a terra un paviment tot fet amb rocs de rierol. La primera nit d’estar en aquest camp ens varen fer dormir en aquest lloc i per dormir havies de mirar de trobar un lloc en què els ossos es poguessin adaptar en aquest paviment, ja que llavors solament teníem una manta.
La caserna i l’església, com que una estava al costat de l’altra, tot junt era el Camp de Sant Marcos. Es deia que en aquest camp hi havia de deu a dotze mil internats. Jo crec que era molt possible que així fos per la quantitat de gent que érem tan sols a dintre de l’església, ja que després ens ficaren a dintre. Naturalment que a dintre aquesta [església] estava tota desprotegida; no hi havia res de res, tot pelat. De tant en tant, escombraven tota aquesta nau de l’església i a cops de porra ens feien posar tots a una banda, tots allà premsats perquè poguessin escombrar–ne la meitat i després ens feien passar a l’altra meitat.
A fora, al pati, repartien el poc menjar amb cues molt llargues. De tant en tant, et donaven sardines de llauna; en donaven una per a vint-i-cinc o trenta si eres dels últims. Alguna vegada et perdies de la colla que tocava i ja et quedaves sense sardina. Si et volies incloure en una altra fila, com es lògic et rebutjaven i amb tanta gent per allà era molt difícil de trobar la teva.
Vaig passar aproximadament un altre mes en aquesta sala, i entre un lloc i un altre ja devia fer més de dos mesos [que hi era] i els meus avals no arribaven. Suposo que els meus pares feien el que podien; es veu que hi posaven molts impediments per fer-los. Jo, com a voluntari de l’ Exèrcit Republicà en aquest camp jo estava destinat a un Batalló de Treballadors i em vaig salvar d’anar-hi perquè el meu company Antoni Fort s’havia pogut col·locar a les oficines d’aquest camp. Així que va poder, m’hi va col·locar a mi i gràcies a ell no vaig anar a parar en aquests batallons. En aquestes oficines teníem un altre tracte i [anàvem] una mica més alimentats. Nosaltres omplíem las declaracions de tots els presoners que anaven passant per allà. El passadís d’aquestes oficines era molt llarg ja que n’hi havia tres, [d’oficines,] i en totes hi havia una filera de persones a qui havíem de prendre’ls declaració i cada dia igual. Al costat d’aquesta, hi havia l’oficina d’un alferes de la Guardia Civil. En aquesta hi passaven aquells, segons deien, que havien fet morts i, cada dos per tres, se sentien uns crits de dolor, que segons deien [eren perquè] els estomacava amb un vit de bou –verga de bou usada com a porra o fuet- per fer-los declarar, si es pensava que no deien la veritat. Alguna vegada entrava a la nostra oficina i parlant deia: ”A estos que s’han teñido las manos de sangre que los dejen para mi, pero vosotros que no habéis hecho nada os mandaría a todos a casa’‘. Un dia, a l’amic Fort i a dos més els arribaren els avals i els van posar entre mig dels altres que havia de firmar el tinent. És clar, ell, sense saber de quins es tractava, els firmà tots. Això el [va] fer enfadar ja que quan va arribar el meu no el va [voler] firmar dient: “De aquí no se marcha nadie más hasta que no haga más de un mes que esté aquí.” O sigui que em vaig haver de passar un mes més tancat. Una vegada, uns tres o quatre, entre ells el meu amic Fort, sortírem amb un camió a recollir uns arxius en un local al centre de León, un lloc que devia haver estat algun centre oficial de l’estat i quan haguérem fet aquesta feina ens tornaren a deixar al camp.
També recordo [que] quan estava a baix a la sala de l’església, a casa meva m’enviaven de tant en tant vint-i-cinc pessetes. Com que allà al camp hi havia molt d’estraperlo, ja que els mateixos guardians el devien entrar, encara que ells no el negociaven, doncs comprava una rajola de xocolata i un dia passaren revista i em vaig haver de menjar mitja rajola que em quedava tota de cop ja que si te la trobaven et podia caure una pallissa.
Per fi em deixaren en llibertat. Em feren un passi, vaig agafar el tren a León i cap a casa, pensant que ja tot s’havia acabat. Punyetes, encara en tindria per dos anys més.
6è capítol
Després d’un viatge llarg, [estàvem] tots contents pensant que ja s’havia acabat tot i pensant a començar una vida nova. Vaig tornar a treballar com a pintor a la B. Corrons i [amb la meva xicota] ens anàvem preparant per casar-nos, ja que tots dos ja érem grandets. Vàrem donar mig any de temps als que vivien al pis de sobre del dels meus pares [per tal que deixessin el pis], quan era per una causa justifica com era aquesta. Al cap d’aquest temps vaig començar a pintar-lo. Començaren, però, de córrer rumors que les quintes del 36 i del 37 de la zona roja haurien d’ingressar al servei militar, i aquest rumor es feu realitat. Ens varen quintar, ens feren anar a la caserna Lepanto de Barcelona, darrera del parc. Allà ens quintaren i a esperar el sorteig. Mentrestant, vaig preparar els papers per quan el meu pare fes els seixanta anys i em pogués reclamar, perquè així era com anava llavors. El meu pare deia que no els tenia els seixanta, però quan va arribar la partida de naixement de Camprodon vàrem veure que sí que els tenia. Vaig fer molts passos i a l’Ajuntament untant el seu secretari, però no s’hi va poder fer res, perquè [deien que] ja estava en caixa i que no podia ser i que quan fos a dintre es podria reclamar. En fi, no hi va [haver] res a fer. Havia d’ingressar altra vegada a la mili.
En el sorteig, em tocà la caserna d’Infanteria Amèrica núm. 23 de Pamplona. Ens feren presentar a la caserna Lepanto de Barcelona. Un cop allà, ens ficaren en un tren de càrrega i en marxa. A Manresa vàrem fer una bona parada. Allà m’esperaven la xicota i tota la meva família. És clar, el comiat fou trist ja que després de quatre anys de guerra i camp, altra vegada, sant tornem-hi. Pel camí i en el mateix vagó ens vàrem fer amics d’alguns, entre ells en Sebastià Colomer, d’Arenys de Munt. Es veu que en aquell temps era conseller d’aquest ajuntament i anava vestit de falangista, partit que havia fundat José Antonio Primo de Rivera, el pare del qual anteriorment havia sigut un dictador del govern de d’Espanya, el General Primo de Rivera, i que aquest general havia nascut a Reus, per tant era català. Però, no obstant això, no deixava de ser un dictador per a tot el poble. En aquell temps [nostre] el dictador -i molt dur- era Francisco Franco Bahamontes; al seu costat tenia els partits -o segons com es qualifiquin- de la Falange i de las J.O.N.S i els carlistes.
Franco, segurament, els obligà a fer-ne un sol cos, d’aquests dos “partits”. Per això el seu uniforme era el vestit blau dels falangistes i la boina vermella dels carlins. Bé, doncs, aquest amic portava aquest uniforme, pensant, segurament, que el tindrien en un altre concepte, però no va ser així. Va haver de fer-ho tot igual que nosaltres. Bé, arribàrem a l’estació de Pamplona, i ja ens esperaven tota una patrulla de soldats amb el seu tinent en cap. Ens feren formar, amb una cara d’odi en alguns rostres i, formats, ens feren pujar a la ciutat o capital de Navarra, ja que aquesta queda a sobre d’un pla que té la muntanya on està situada. A molt tros encara hi havia muralles d’aquelles antigues que tapaven part de la ciutat.
Un cop a dins de la caserna, hi havia unes sis o set naus molt llargues de planta baixa i un pis d’alçada. A cada nau d’aquestes hi cabien dues companyies, o sigui uns tres-cents homes, més o menys. A mi i a en Colomer ens tocà la planta baixa d’una [d’elles], a la companyia de metralladores. Ens assignaren un lloc on cada un tenia dos cavallets de ferro i unes fustes amb un matalasset de palla, que cada dia havíem d’estirar per dormir i plegar-lo al matí. Això es feia al mig de la nau, ja que a cada cap de la nau hi havia una tanca on hi havia uns armariets, un per a cada soldat.
Després, ens donaren l’uniforme, les sabates i una gorra. Les polaines dels pantalons eren totes del mateix tipus, amb un rengle de botons a la part exterior. Aquest va ser l’únic vestit que vàrem tenir durant mig any, amb el qual havíem de fer tots els serveis, tant de cuina com d’instrucció i de passeig. Ja procuràvem no embrutar-nos gaire, però tot i així no crec que anéssim gaire polits.
La vida a la caserna era la següent: al matí, a les set, diana. Ens donaven un xusco per tot el dia i una tassa que volia ser cafè i amb prou feines si tenia gust d’alguna cosa. Després, a formar i a sortir per allà als afores de la ciutat a fer la instrucció. Cap al migdia, tots formats cap a la caserna. Per dinar, va durar bastant temps que quasi tres o quatre cops a la setmana ens donaven un potatge de faves. Segur que era més menjar per als porcs que per a les persones, perquè hi havia més corcs que faves. Heu de pensar que a sobre de la perola tot era una capa negra de corcs i sense exagerar; a tot el sobre de la perola no hi havia cap espai clar, era tot completament negre.
Després, durant una estona, cap allà a les quatre de la tarda, tocaven a passeig. Si tenia algun cèntim dels que a casa m’enviaven de tant en tant, anàvem a un bar on servien plats combinats i ens en menjàvem algun de mandonguilles, per exemple, o alguna cosa així. Un dia, em va tocar guàrdia a la presó, que era a fora de la ciutat, envoltada d’una murallà de dos metres i mig d’alçada i a cada extrem, que n’eren quatre, hi havia una garita amb un sentinella a cada una i que amb el de la porta feien cinc. Cada dues hores ens rellevaven. Però, això sí, cada quart d’hora el sentinella de la porta donava la veu de Sentinella Alerta, seguidament un contestava Alerta el Uno, seguia l’altre Alerta el Dos, Alerta el Tres, Alerta el Cuatro i el de porta Alerta Esta. Si aquesta veu no arribava al final, és que algun estava dormint. Llavors el caporal, amb dos soldats més, anava a la garita del que s’havia adormit, i llavors se li posava un arrest o càstig, com, per exemple, netejar peroles. Bé, vàrem acabar aquesta guàrdia i tornàrem a la caserna.
El dia vuit de desembre, dia de la Puríssima, és la festa de la Infanteria. Aquest dia em va tocar [fer] la guàrdia a la porta principal de la caserna. Aquest dia el regiment fa una desfilada per alguns carrers de la ciutat i de coronels, capitans, tinents, etc. en passaren molts per aquella porta, o sigui que em vaig fer un tip de saludar, posar-me amb posició dempeus, amb el fusell a terra amb la mà esquerra, i la dreta amb la mà plana sobre la part esquerra, ja que tot el matí i part de la tarda va ser un moviment continu.
El set de juliol, en aquesta ciutat se celebren les festes de San Fermín, que duren vuit dies seguits. No cal dir que durant aquests dies tot és un xivarri, tant de nit com de dia. Totes les penyes s’uneixen i fan una comitiva. Cada penya porta els seus txistularis de música i canten les seves cançons. Això sí, cada grup, a més dels instruments, porten una garrafa d’ uns vuit o deu litres de vi de provisió, ja que quasi cada grup porta unes botelles de vi penjades a l’espatlla i no cal dir que [fent] trago i trago cada dos per tres queden tan alegres que l’endemà al matí jo n’havia vist més d’un dormint la borratxera a les voreres dels carrers.
Durant aquests dies, feien unes quantes curses de braus, que aquí hi són molt aficionats, o sigui que els braus són la diversió preferida. Els dies que hi ha curses, a les sis del matí fan “El Encierro”, que consisteix que els braus són tancats a la Rochepea a vora del riu Arga on tenen els corrals, i al matí a aquesta hora els fan pujar cap a la Plaça de Toros. Passen pels carrers i tots els encreuaments d’aquests estan tancats o sigui que van directament a la plaça. Però, com segurament ja s’haurà vist per la televisió, una gran quantitat d’homes, tots vestits de color blanc amb un mocador vermell al coll, corren davant dels braus, amb un atropellament, de manera que els braus passen per sobre d’ells algunes vegades; cada vegada hi ha més o menys ferits i algun mort. També arriben a la plaça i allà també toregen, i hi ha cada rebolcada que déu-n’hi do.
Com que a nosaltres ens feien llevar a aquesta hora per anar a veure aquest espectacle, a la sortida d’aquest encierro, com que la plaça estava a petar, en baixar les escales de sortida, al meu davant hi anaven unes noies. De cop i volta, una es gira i em dona un cop de puny al nas, i em va fer tant mal que em va fer caure les llàgrimes. Això va ser que algú d’allà a la vora s’havia aprofitat de l’ocasió [però no havia estat jo]. Vaig pensar: “Tant de bo ho hagués fet. Almenys hauria estat amb justícia, però rebre per culpa d’un altre no és just”.
Després em donaren una mula i m’havia de fer càrrec d’ella. Solament l’havia de conduir en marxes en què jo llavors portava la metralladora, o quan alguna vegada s’havia de portar a passeig. Quan anaves a passejar amb l’animal pels afores de Pamplona pujaves a dalt seu a pèl, però a més a més te’n donaven dos més de lligats pel morral i també els havies de conduir. No cal dir que si es posaven a trotar a pèl, tal com anaven, la feina era meva per dirigir-los. Un cop [acabat] el passeig, els deixàvem a les quadres i allà ja hi havia qui en tenia cura.
En Sebastià Colomer [s’estava] en un petit passeig d’allà a la vora, on hi havia una estàtua del General Sanjurjo, un dels capitostos de la revolta, que morí al principi d’aquesta en un accident d’aviació. Però, segons els rumors, havien estat ells mateixos que l’havien eliminat perquè no els convenia. Doncs, aquesta família vivia en un tercer en una d’aquestes [cases]. Una es deia Sabina, l’altre no me’n recordo i tenien una filla que llavors devia tenir uns divuit [anys]. Anys més tard sabérem que s’havia casat a Madrid amb un aviador. Aquí es on li rentaven la roba, al Sebastià. Jo la portava a unes cases de la Rochepea, a vora del riu Arga.
Segur que si els ho hagués demanat també m’ho haurien fet, però no volia molestar. Segur que a ell no li cobraven res i, [per això], més motiu per no dir-los-ho. La immensa majoria dels navarresos son carlistes de soca-rel. Un dia ens feren formar amb tot l’equip. Vaig anar a buscar el meu mul, li carregàrem la metralladora i [ja ens tens] carretera amunt i camps a través cap a Elizondo. Pel camí, el meu mul m’anava ensumant les cartutxeres, ja que algunes vegades li havia donat alguna cosa que havia pogut arreplegar. Va arribar l’hora de dinar allà en un pla, traguérem la carrega dels muls perquè poguessin pasturar en aquest pla on hi havia herba. Menjàrem el que ens havien donat. Després anàrem per agafar els muls, però em costava molt de dominar-lo, ja que llençava moltes coces amb les potes del darrere, però finalment el dominàrem. Tornàrem a reiniciar la marxa. En arribar a Elizondo -suposo que poc devia faltar per arribar a la frontera- allà ens col·locaren en uns coberts i hi passàrem més o menys unes tres o quatre setmanes. Això sí, aquí menjàvem molt més be, ja que algunes vegades ens donaven fins a tres plats, però com que cada un només tenia un plat ens havíem de reunir tres i tots tres menjar en un mateix plat.
Com que allà hi havia castanyers, alguns dies collíem castanyes, fèiem foc, [les torràvem] i a menjar castanyes. També alguns matins anàvem a unes cases de pagès a buscar llet, però la feina era per entendre’ls, ja que solament parlaven el basc. Un litre per a ells era un litrua, per dir nena maca, deien escatchapolita. Aquest era un poble que en aquell temps devia tenir uns mil habitants. Després, pel mateix camí, tornàrem cap a Pamplona. Al cap d’uns dies de ser aquí vaig canviar de companyia i vaig passar a la companyia de destins. Suposo que hi devia [ser] el meu amic, que era de la quinta del 38 o del 39, per tant més jove que jo, però també era de Manresa. Vaig entrar-hi com a pintor i jo ja era el quart pintor de la colla. Hi havia com a cap de colla en Salleres, després en Gaixa -aquests dos eren del mateix poble, dels voltants de Vic-, després un basc i jo. Aquí ens ho passàvem molt bé, ja que no teníem cap servei i, de feina, ben poca. Pintàvem alguna cosa per a cases d’algun oficial o capità, però poca cosa. El meu amic Sebastià hi va entrar com a assistent d’un tinent coronel; també s’ho passava bé.
Vaig demanar al capità de la nostra companyia per anar a dibuix els vespres als Arts i Oficis. Me’l va concedir, i llavors, quan sortia de l’escola, cap allà quarts de deu, anava a la cuina on ja em guardaven el sopar i cap a dormir.
Un dia, en arribar a l’escola, em vaig sorprendre en trobar una nota al caixó on deixava [la feina] per l’endemà, que deia “Me gusta su forma de dibujar”, sense cap firma de res. Vaig suposar que devia ser d’alguna noia que hi havia allà vora meu, però la cosa no va passar d’aquí. Un dia, a la sortida de la caserna, jo anava pensant en les meves cabòries, i vaig passar pel costat d’un sergent que havia tingut a metralladores sense saludar-lo. Acabo de passar i em crida i em pregunta per què no l’havia saludat. Li vaig dir: “Perdone, mi sargento. Iba tan distraido pensando en mis cosas que no me he dado cuenta de que pasaba usted”, i em diu: “Venga”. Em feu anar al cos de guàrdia i em digué que quedava arrestat. Vaig anar cap a la companyia, i mentre era allà vingué el tinent capità de la de destins, i en veure’m allà tot sol em digué que què hi feia allà. Li ho vaig explicar i em digué: “Quédate hoy y mañana ya puedes salir”. Era un bon tinent; tots els de la companyia n’estaven molt, d’ell.
També a la companyia de metralladores on havia estat abans hi havia un xicot que es deia Comellas, que també era pintor i que era de Berga. Quan érem a la companyia de metralladores també teníem una bona amistat. No se per mitjà de qui el van traslladar a l’hospital militar per pintar la seva capella. Com que necessitava ajuda, va demanar la meva. Em digueren que anés a [fer un] reconeixement mèdic. Em vaig presentar allà, em preguntaren el nom i sense fer-me cap prova ja em feren la baixa i cap a l’Hospital Militar. Aquí sí que treballàvem; ens hi posàvem cap allà a les vuit. Encara que aquí no teníem ningú que ens manés, fèiem la nostra feina i prou. A la una anàvem a dinar; no anàvem a cap menjador ni a cap sala. Estàvem sols en aquest lloc. A la tauleta de nit ja ens portaven el menjar, i no cal dir que aquí sí que menjàvem bé. Aquest hospital el portaven unes monges. Després de dinar, tornàvem a treballar fins cap allà a les set, anàvem a sopar i després sortíem a passejar. Cap a les deu tornàvem, i quan arribàvem a sobre la tauleta ja hi trobàvem una bona tassa de llet. Tant de bo tota la mili hagués sigut així! Ja feia dues setmanes més o menys que treballàvem en aquesta capella, quan, una nit, després del passeig que fèiem cada dia al vespre, estàvem [a punt] de ficar-nos al llit, i no sé d’on va sortir la notícia que per la ràdio havien dit que llicenciaven las quintes del 38 i del 39 de la zona nacional i la 36 de la zona roja, que era la meva. El meu company Comellas de Berga va quedar molt decebut perquè la seva era la del 37. Em va saber molt de greu que a ell no li toqués i per haver de deixar aquest bon company, però per força ens havíem de conformar.
L’endemà al matí ja vaig deixar la feina per anar a les oficines de la caserna per veure si tot això era veritat. El meu amic Valentí , que era a les oficines, ens confirmà que sí. Aquí també hi vaig trobar el meu amic Sebastià, d’Arenys de Munt, que també era del 36. El nostre amic Nadal ens digué que fins l’endemà passat no tindríem la llicència ni els passis.
Llavors en Sebastià em va proposar d’agafar el carrilet i anar al poble de Guetaria on tenia un amic seu que era interventor del tren del Bidasoa, però vàrem [tenir] una bona sorpresa. En aquest mateix [tren] en que vàrem pujar ell era l’interventor. Es varen saludar molt alegrament i em presentà a mi com un bon amic seu. Vàrem anar cap a Guetaria, que ell també ens ho proposà, i en arribar allà també vàrem trobar tres o quatre amics d’aquest basc, que vivien allà. Començàrem d’anar de bar en bar i en cada un d’ells [preníem] una copeta de xacol, que és un raïm que no s’acaba de madurar i d’aquí en surt el xacolí. Després d’haver seguit unes quantes [tasques] ens feren anar a dinar a un altre [local]. Dinàrem molt bé, quasi tot a base de peix, ja que aquest poble és a peu de mar. En acabar, nosaltres volíem pagar com a mínim la nostra part i [no ho va voler] de cap manera, per ser amic d’aquell basc i ser catalans, ja que entre nosaltres i ells sempre hi ha hagut bones relacions, o sigui no ens varen acceptar ni un cèntim.
Tornàrem cap a Pamplona. Jo vaig anar a dormir a l’hospital i en Sebastià va anar a la caserna. L’endemà ens presentàrem a l’oficina del regiment i efectivament en Nadal ens donà la llicència i els passis per al viatge. Ens acomiadàrem d’ell i quedàrem que un dia o altre ens veuríem a Manresa. Agafàrem el tren de Pamplona cap a Saragossa, d’aquí a Lleida i [finalment] vàrem arribar a Manresa, on ens acomiadàrem quedant que ja ens escriuríem. Ell continuà el viatge cap a Barcelona i d’allà cap al seu poble, Arenys de Munt.
7è capítol
Arribo a casa el setembre del any 1942, o sigui que des de l’agost del 36 fins al setembre del 42 vaig passar sis anys corrent per aquests mons de Déu, amb els seus corresponents perills. En fi, ja era a casa i, desprès de tot, per part nostra les nostres famílies n’havíem sortit bé de tota aquesta situació, amb privacions, falta de menjar etc…
