Josep Compte i Teixidó, militar de l’Exèrcit Popular de Catalunya
Josep Compte i Teixidó va ser un jove activista del catalanisme republicà, que forjà el seu sentiment en el món de l’excursionisme i del muntanyisme manresà.
Compte era de la lleva del 1936 i el mes de novembre s’havia d’incorporar a l’exèrcit; feia quatre mesos que havia esclatat la revolta franquista.
Amb la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la Generalitat va crear un cos d’exèrcit propi el novembre de 1936, batejat com a Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya, i el 6 de desembre, l’Exèrcit Popular de Catalunya.[1]
Josep Compte i altres manresans, com Enric Villaplana, Joan Prat o Miquel Pujol, que vivien intensament els esports de muntanya, es van presentar voluntaris per formar part de la nova unitat militar. De credencials, no els en faltaven: campionats d’esquí, obertura de vies d’escalada a Montserrat i molta experiència adquirida a base de triscar pel Pirineu.
Aquestes memòries són la història d’una joventut catalana que «lluità sense espectacularitat, però amb serenitat i coratge, i deixà en el camp de batalla la flor dels seus homes que tanta esperança havien aportat al destí del nostre poble en els curts anys de llibertat nacional, aconseguida pacíficament», en paraules d’Alfons Segalàs Solé, un d’aquests joves i autor del llibre: “Carnet d’un milicià-soldat. 1936-1939”.
Per la seva banda, Compte expressa així, planerament, els anys de guerra i de postguerra: «Sé de molts altres que, entre la guerra del 36 i el camp de concentració, hi han passat més de 10 anys, i molts que hi van deixar la vida, o sigui que n’hi varen haver molts que ho varen passar pitjor que jo, però d’altres que ho passaren millor».
Compte explica que la seva unitat va patir l’anticatalanisme d’elements de la CNT i dels militars de l’Exèrcit Popular de la República. Els primers els van arribar a fer presoners mentre la Companyia d’Esquí del Regiment Pirinenc estava aquarterada al xalet que el Centre Excursionista de Catalunya tenia a La Molina i els segons van dissoldre la unitat, van practicar represàlies personals, algunes de les quals van costar la vida a comandaments catalans i els seus efectius van ser incorporats al X Cos d’Exèrcit.[2]
L’episodi de la Cerdanya va suposar un afer rocambolesc que posava de manifest les profundes dissensions i malfiances que hi havia entre els actors republicans. Els militants cenetistes eren comandats pel capitost Antonio Martín Escudero (1895-1937), conegut amb el sobrenom del Cojo de Málaga, tot i que era de Belvís de Monroy, a Cáceres, i veien en els soldats catalans un perill per a la seva hegemonia a la Cerdanya. Sobradament armats, no els va costar gens fer-se amb els homes de la Companyia d’Esquí, que només disposaven d’uns quants fusells i d’ alguna pistola. L’afer es va tancar per la intervenció directa del Govern de la Generalitat i amb el replegament de la companyia cap a la caserna de Barcelona que tenia al carrer Balmes. Però la persecució dels cenetistes no es va aturar a la Cerdanya sinó que, a Barcelona, mentre estaven fent instrucció sense armes a la caserna, efectius de la CNT els van anar a molestar i patrulles de milicians se’n van ensenyorir, cosa que obligà a una segona retirada dels militars de la Generalitat. Alguns van marxar a casa seguint les ordres de l’oficialitat, entre ells els manresans Josep Compte i Miquel Pujol, i d’altres van participar en la defensa del Palau de la Generalitat durant els Fets de Maig. «Això demostrava que les autoritats del país no tenien cap força, que ells [la CNT] eren els que disposaven de tot. Aquest conglomerat de partits i sindicats, en què cada un tirava per la seva banda, crec que va ser la causa de la derrota d’aquesta República. En tenir armament, tots volien imposar el seu partit», deixà escrit Compte a les memòries.
Com a Companyia d’Esquí, van participar en el front de l’Alt Aragó a la Vall d’Ortal i centrats als pobles de Torla i Bujaruelo: «Havíem de rellevar-ne uns que estaven a Bujarauelo dins els Pirineus. Aquí a Torla hi passàrem tres o quatre dies abans de fer el relleu; la gent d’aquest poble no ens mirava gaire bé, doncs no devien estar contens dels que hi havien estat fins la nostra arribada, ja que eren d’una brigada anarquista, però al cap de tan sols un dia d’estar allà ja ens van tenir en un altre concepte ja que ens van oferir la seva amistat i, si volíem allotjament, es veu que els altres havien abusat exigint coses que nosaltres no vàrem fer mai, si anàvem a comprar pagàvem el que ens deien».
Un cop dissolta l’única unitat militar de la Generalitat, part dels seus integrants, entre ells Josep Compte, van ser destinats a la 72 Brigada que reculava des de Guadalajara. En el combat cara a cara, efectius de l’ex-companyia van intervenir a Javierre, Farlete, Biescas, a les planes dels Monegros i al Front de l’Ebre
Davant la necessitat de disposar d’unitats de muntanya, però, l’exèrcit republicà creà a Girona el Batallón Pirinaico per al qual van repescar bona part dels militars supervivents de l’original Regiment Pirinenc de la Generalitat. Josep Compte, enquadrat en la nova unitat, va participar en el front del Pallars a l’indret de les Pedres d’Auló, la Vall Ferrera i la Vall de Cardós, on es dirimia acarnissadament el control del pas cap a les Vall d’Àneu i fins a la frontera francesa, seguint el curs del Noguera Pallaresa i dels seus afluents.
Amb neu fins a la cintura, a primers de gener de 1939, la unitat de Compte enfilà cap a la frontera francesa, fent cap al poble occità de Sèish (Seix, en francès). S’hi va estar poc temps, en terres franceses. Entre triar els camps de refugiats o tornar a Espanya, Compte va triar aquesta opció. «… arribàrem a Hendaya, i allà ens deixaren al peu del pont, travessàrem el pont tot sols i a l’altra banda ja hi havia la Guàrdia Civil que ens esperava amb les gavetes i una cara com un tres déus». El dugueren fins a León, al camp de presoners de Santa Ana i al de San Marcos. En total, dos mesos esperant que no li toqués el rebre i els avals que finalment van arribar.
A Compte, i a molts centenars de joves catalans com ell, encara l’esperava un parell d’anys més a l’exèrcit franquista i fou destinat a Pamplona. L’arribada definitiva a Manresa es feia esperar i no seria fins al setembre de 1942.
