Josep Arola Sierra
En Josep Arola i Romo era el Josep de la meva família. Hi havia el Pep, que era l’oncle de Barcelona, el Pitu, que era el meu pare, i el Pepitu, que era el germà de la meva mare. Però quan es parlava del Josep es feia referència a en Josep Arola i Romo, el fill del tio Federico, germà del meu avi Josep Arola i Sala. Jo també era el Josep, però era un nen. Aquesta era la manera que feia servir la meva família per distingir entre aquesta munió de Joseps.
Durant la Segona República, mentre Barcelona arribava per primera vegada al milió d’habitants, Manresa ultrapassava els trenta mil veïns. Eren una dimensió i un context diferents: les connexions personals eren molt més fàcils i l’activitat ciutadana més potent, molt més que ara. Era la consolidació dels centres socials: excursionisme, música, dansa i esports. Totes aquelles activitats que havien nascut com a associació en el traspàs de segle, es consolidaven i amb la democràcia republicana rebien un impuls increïble.
La burgesia local havia estat sensible a la propagació de la cultura a tots els nivells socials i va impulsar la creació de molts d’aquests focus de progrés, molts dels quals han celebrat el centenari aquests darrers anys.
La fressa dels telers bastia un decorat acústic de fons, i el fum de les xemeneies fabrils i de les cases emboirava el cel manresà fins ben avançat el segle XX. En aquest context es movien els nostres pares o avis, que cercaven la llibertat i una vida digna i honrada, res més.
Més endavant, després de la Guerra Civil, l’atmosfera continuà gris i fosca, però encara més espessa i irrespirable pel retrocés de les llibertats i el retorn als models ultrapassats que les icones oficials proposaven, o més aviat imposaven.
La repressió també va afectar la nostra família, com moltes d’altres. En Conrat Arola, germà petit del Josep, va desaparèixer no se sap en quin punt de l’encesa geografia peninsular.
La cinematografia va arribar a Manresa, com a la resta de Catalunya, a principis de la centúria i en els anys de la República ja hi havia força sales de projecció i la població havia distingit aquesta modalitat d’esbarjo entre les principals de les classes socials més populars.
Una altra cosa era la part de creació. La filmació d’imatges era una activitat reservada a un grup de pioners que maldaven per afinar la seva tasca sota les referències europees i nord-americanes.
En Josep Arola i Romo va ser un del pioners de la cinematografia a Manresa. Des de la Secció de cinema amateur del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, conjuntament amb una colla d’enamorats de la fotografia i de la filmografia, va deixar testimoni de la vida familiar i dels esdeveniments socials més rellevants de l’època. Fill de Frederic Arola i Sala, electromecànic de prestigi, va conrear la seva afició al costat de torns i bobinadores. Resumir la seva vida és fàcil i difícil al mateix temps. Potser ho podríem resumir en dues paraules: modèstia i discreció. Després de la feina, la família i les tertúlies als periòdics Cirera o al Quiosc del Mig.
La família: la Núria i el Miquel, filla i gendre del Josep Arola, els seus néts, la resta i el qui us parla en nom de tots, estem orgullosos dels nostres avantpassats i del modest llegat de les imatges que avui veurem.
