Pocs van ser els catòlics que defensaren la República durant la guerra. Molts d’ells estaven convençuts que l’Església havia estat la causa de l’odi que culminà en la violència anticlerical del 1934 i, amb més intensitat, el juliol de 1936, per la seva manca de sensibilitat envers la pobresa i la repressió. Entre els catòlics que defensaren la República, cal destacar el canonge Gallegos Rocafull, que sostenia que a Espanya hi havia una guerra de classes, no una croada. Ossorio y Gallardo, ambaixador espanyol a París, citava textos catòlics que rebutjaven l’opressió i el totalitarisme, i es preguntava per què Gomà i Pius XII no actuaven d’acord amb la doctrina de l’Església. José Bergamín, amb un to encès, denunciava la croada que s’havia dut a terme. El sacerdot Carles Cardó, tot i sentir-se horroritzat per la persecució religiosa, rebutjava la idea de guerra santa i el segrest del catolicisme per part de la dreta política espanyola. (Fotografia 03)
Treballant al Comissariat de propaganda amb Jaume Miravitlles
El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya va ser creat com a òrgan propagandístic del govern català durant la Guerra Civil Espanyola. Dirigit per Jaume Miravitlles, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, es va convertir en una eina clau per difondre els valors i objectius del govern republicà. Una de les seves grans aportacions va ser el pla de propaganda dissenyat sota la influència del publicista Pere Català Pic. Aquest pla, elaborat en els primers moments del conflicte, tenia com a objectiu explícit canviar la psicologia de la població. El seu enfocament, innovador per a l’època, destacava per ser transmèdia i transnacional, perquè utilitzava múltiples canals i formats per impactar tant el públic local com l’internacional.
Durant la tardor de 1936, Vilar Costa va conèixer Jaume Miravitlles, el comissari de propaganda de la Generalitat, a qui es va presentar com un sacerdot catalanista i republicà. Vilar volia demostrar que no tots els catòlics estaven a favor dels revoltats i s’oferí a col·laborar amb el govern republicà, tot deixant clar que condemnava tant els assassinats de capellans com la crema d’esglésies.
Vilar li va explicar que, tot i ser sacerdot, era un ferm defensor de la democràcia, la república i l’antifeixisme, i fidel al govern legítim. Va posar-se a disposició del comissariat amb la intenció de demostrar que no tots els catòlics recolzaven el bàndol sollevat. Així, buscava combatre la propaganda franquista, que presentava la guerra com una “guerra santa” en defensa de la fe catòlica.
Tot i condemnar enèrgicament la crema d’esglésies i els assassinats de religiosos, Vilar considerava que la causa profunda de les revoltes i els esclats de violència que afectaven periòdicament l’Església es trobava en les condicions de pobresa i misèria que patia una gran part de la població.
Vilar Costa percebia un sou com a treballador del Comissariat, que ascendia a unes 300 pessetes mensuals. Va començar a cobrar aquest sou l’octubre de 1937, després d’un període de col·laboració amb les publicacions del Comissariat. L’assignació tenia com a objectiu que es traslladés a les oficines del Comissariat i treballés en el restabliment del culte. Aquest fet, però, va ser utilitzat per alguns sectors de l’Església per acusar-lo de treballar a sou per al govern roig.
Davant l’oferiment del sacerdot Vilar i Costa, el director del Comissariat no va dubtar a incorporar-lo al seu pla de comunicació, que reservava un lloc destacat per a les emissions radiofòniques i les publicacions periòdiques.
Participació en el Boletín de Información Religiosa
A partir de l’abril de 1937 i fins a l’agost de 1938, Vilar Costa va participar en l’elaboració de la publicació setmanal Boletín de Información Religiosa. Tenia un caràcter internacional i es va publicar en set llengües: català, castellà, francès, anglès, alemany, llatí i esperanto, fet que reflectia la vocació universal del projecte propagandístic del comissariat de la Generalitat. (Fotografia 04)
El butlletí estava format per notícies breus sobre fets religiosos, la llibertat religiosa durant la República i fragments de notícies, discursos o entrevistes a personatges relacionats amb la política religiosa. A la revista es va criticar durament el posicionament de l’Església espanyola, el Vaticà i el papa, arran de la prohibició d’aquest últim de celebrar culte catòlic públic a l’Espanya republicana.
El contingut del butlletí era enviat a clergues i funcionaris de tot el món amb l’objectiu de contrarestar la propaganda franquista i difondre una visió alternativa de la realitat religiosa i política a Espanya, tot destacant el compromís del govern republicà amb la legalitat i els drets democràtics.
Les emissions radiofòniques: El meu gra d’arena
Vilar Costa va realitzar emissions radiofòniques al programa “L’emissió religiosa i catòlica” des dels micròfons oficials de la Generalitat de Catalunya. Aquestes al·locucions, que es feien cada quinze dies a les nou del vespre, es van emetre entre el 8 de juny de 1937 i el 24 de juliol de 1938. Les emissions es van recollir en un manuscrit mecanografiat titulat El meu gra d’arena, del qual en queden dos exemplars.
En aquestes intervencions, Vilar Costa feia una interpretació cristiana dels temes d’actualitat des del punt de vista religiós, justificant les seves posicions mitjançant la doctrina de l’Església, la Bíblia i les encícliques papals. Tot i que va declarar que el programa no seria polític, en tots els programes va manifestar la seva lleialtat a la República, però sense alinear-se amb les idees de cap partit polític.
D’entre les emissions, destaquen diversos temes: la primera xerrada de presentació (pàgines 4-10), la seva visió sobre el clergat davant la situació actual (pàgines 23-32), les crítiques al diari L’Osservatore Romano per la seva posició a favor de Franco, i les nombroses mentides, com per exemple, les que feien referència a l’estat del monestir de Montserrat (pàgines 68):
“El nº 30/31 agost diu: “Fins ara hom temia que la estàtua de la Verge de Montserrat hagués caigut en mans del rojos, els quals en esclatar la guerra civil havien ocupat i devastat aquell cèlebre monestir… La estàtua -afegeix- presa pels rojos era simplement una còpia que els monjos havien preparat justament en previsió del succeït. En canvi d’això que tant lleugerament escriu L’Osservatore Romano tothom sap, i ho ha escampat arreu la premsa estrangera, que tant la Basílica de Montserrat i tota l’Abadia, la biblioteca, el Museu bíblic, estan intactes”.
Altres aportacions destacades són la crítica a la carta col·lectiva dels bisbes espanyols (pàgines 77-84); les emissions de ràdio del Butlletí d’Informació Catòlica en català contraposat al Boletín de Información Religiosa, en castellà, i el tarannà de cadascun d’aquests (pàgines 91-96) ; el bombardeig de Barcelona (pàgines 133-139) ; la carta que ell mateix dirigeix al cardenals de Roma criticant la postura en favor de Franco (pàgines 174-180); les declaracions del cardenal Gomà a un diari de París, difamant el cardenal Vidal i Barraquer per negar-se a signar la carta col·lectiva (pàgines 199-206); o la commemoració de la jornada del 19 de juliol de 1939, denunciant el feixisme, la corrupció existent en el repartiment dels queviures en moments d’escassetat, i als problemes amb la restauració del culte a causa de la negativa de les autoritats eclesiàstiques a tornat a obrir les esglésies (p. 206-218).
Amenaces i crítiques a l’activitat radiofònica de Vilar Costa
Les emissions radiofòniques van ser posteriors als Fets de Maig de 1937, quan els anarquistes van ser apartats del govern de la Generalitat. El nou govern de Negrín va sotmetre l’exèrcit a les milícies i va restablir l’ordre públic, amb la voluntat de presentar-se com un restaurador de l’ordre, sobretot en l’àmbit europeu.
Malgrat l’intent de moderació del govern Vilar Costa va arribar a ser amenaçat pels grups anarquistes, i Miravitlles li va haver de proporcionar protecció. Els irritava especialment el tancament de moltes de les seves intervencions, que finalitzaven amb un “… fins diumenge que ve, si Déu vol”.
Per l’altra banda, les seves activitats van ser durament criticades per l’Església oficial a través d’articles a la revista Razón y Fe: (Document 08)
“En el mes de junio, la Comisaría de Propaganda de la Generalidad inauguró, en su servicio radiofónico, transmitido por las dos emisoras barcelonesa, una sección religiosa. Cada domingo, alternando, hablarían un católico y un protestante. El primero leía en catalán el Boletín de información católica, y el segundo, en castellano, el Boletín de informació religiosa. Ciertamente que no tiene nada de información ni de católico o religoso; pues siempre se reduce a una soflama bien antireligiosa. ¡Buenos predicadores nos dió el “católico ministro vasco”!
El primero es Juan Vilar, ex jesuïta, sacerdote y natural de Manresa. (…) Con todo, diré que Vilar, más moderado, dijo un día que cuantos estamos en España, estábamos “en pecado mortal por auxiliar activa o pasivamente una rebelión contra los poderes constituídos o legítimos (…) (p. 382).
Presentació de les emissions radiofòniques al Premi Valentí Almirall
El novembre de 1938, una selecció de les emissions radiofòniques va ser presentada als Premis Anuals de la Generalitat de Catalunya, a la secció d’articles periodístics, que portaven el nom de Premi Valentí Almirall, dotat amb 2.500 pessetes.
En una carta encapçalada per nom de la publicació Butlletí d’Informació Catòlica Vilar Costa diu: (Document 10)
“Les ràdioemissions tenen evidentment una estreta afinitat amb els escrits periodístics. Això i el fet que algunes d’elles han estat dites de paraula i a més publicades a la premsa fa que em sembli que el present recull no fuig del marc del “Premi Valentí Almirall”. És per ço que desitjant publicar-lo tant perquè molts catalans mantes vegades m’ho han pregat, tant per l’interès internacional que en si mateixes enclouen, he desitjat presentar-les a concurs, puix amb la dignitat del “Premi Valentí Almirall” pujaria de preu i estimació el poc mèrit que pugi tenir el present Plec de radiodifusions en part parlades i en part també impreses. Barcelona. Diada del Roser 1938. Joan Vilar Costa, pvre.”
El jurat estava format per Antoni Rovira i Virgili, com a president, i Domènec Guansé, Maurici Serrahima i J. Ferran i Mayoral, com a vocals. Al premi s’hi van presentar articles de personalitats com Lluís Capedevila, Joaquim Cases i Busquest, Rafael Tasis i Marca, Maria Carratalà, Amat Goslbes i Torres, R. Vayreda, Manuel Valldeperes, J. Roura i Torent, Lluc Beltran, R. Torras, Joan de Garganta, Josep Janés i Olivé, Just Cabor, J.M. Frances, Josep Sol, Jaume Miravitlles i Josep M. Lladó i Figueres. El premi el va obtenir el periodista i escriptor Just Cabot.
La imatge controvertida de Vilar Costa dins l’església i la política catalana
Dins l’Església catalana, la figura de Vilar Costa va generar controvèrsia i, per tant, va ser objecte de crítiques.
La seva col·laboració amb el Comissariat de Propaganda va ser un motiu de desacord per part d’alguns sectors de l’Església; per a aquells que consideraven que la lluita contra els rebels feixistes era indissociable d’una postura ideològica contrària al que consideraven l’ordre diví establert, la seva implicació amb les institucions republicanes va ser vista com una traïció a l’Església i una concessió a la propaganda de la Generalitat. Així, la seva figura es va convertir en un tema de debat entre aquells que el consideraven un aliat en la defensa de la religió davant els excessos de la dreta, i aquells que no podien acceptar que un home de l’Església es posés al servei d’un govern republicà.
Alguns el consideraven una persona de bona fe que, malgrat tot, es veia atrapada per les circumstàncies del moment i intentava defensar la seva visió de l’Església i la religió dins d’un context difícil. D’altres, en canvi, el veien com un polemista que buscava protagonisme i aprofitava la situació per guanyar visibilitat, sense tenir en compte les implicacions polítiques de les seves accions.
A l’exili, Vilar Costa va enfrontar-se a una situació similar a la de Catalunya, però amb la diferència que en aquest cas va ser marginat pels polítics catalans a l’hora d’organitzar els exiliats. Tot i les seves iniciatives, no va aconseguir el suport que esperava per coordinar els esforços dels refugiats, una situació que es va veure reflectida en el seu allunyament de les estructures polítiques de l’exili, com veurem més endavant.
