A l’exili, Vilar Costa freqüentava sovint la llibreria LEE (Librairie des Éditions Espagnoles) a Tolosa, que estava destinada a la difusió d’obres espanyoles entre el públic francès. La llibreria era propietat del refugiat Josep Salvador, la seva parella Georgette Kübler i la seva filla. Segons el testimoni de la filla Marguerite, citat per Orsi Portalo, Vilar Costa era un home extraordinari, centrat no només en els aspectes materials, sinó també en allò espiritual i intel·lectual.
Els testimonis de persones que va poder recollir el P. Hilari Raguer per a l’elaboració del seu llibre Joan Vilar Costa: profeta de la diàspora en destacaven la seva caritat heroica.
A continuació, fem l’extracte de diferents necrològiques que van aparèixer a la premsa.
Diari Avui
En una secció del diari Avui, titulada “Morts a l’exili”, el periodista Domènec de Bellmunt, fa una semblança de Vilar Costa després de la seva mort:
“…a Tolosa de Llenguadoc i totes les comarques de l’entorn se’l considerava, el germà de tots, sense diferències de doctrina, religió o ideologia política, i al seu enterrament, el 2 de setembre de 1962, hi havia anarquistes, comunistes, republicans de dreta i esquerra i nacionalistes catalans, tots agermanats -i plorant- entorn del fèretre embolicat amb la bandera catalana. (…) A l’exili visitava els treballadors, com més pobres millor, fossin del partit o de la sindical que fossin, no els podia ajudar materialment perquè era pobre com una rata i feina tenia per a poder viure ell mateix, però escrivia cartes, feia serveis, donava consells, ajudava a tothom i compartia el dinar o el sopar amb tots els emigrats.
Portava una sotana atrotinada, plena de cosits i afegidures, però tant se li’n donava. Ell havia vingut a l’exili, com mossèn Llorens de Lleida i el cardenal Vidal i Barraquer, perquè no aprovava la conducta de l’Església “oficial” i sobretot de les altes jerarquies catòliques al servei del franquisme. I era un nacionalista català ferm, íntegre, i àdhuc havia editat, amb l’ajut del bisbat tolosenc, un projecte de Constitució Catalana per a la Catalunya que ell somniava: Lliure, amb una majúscula com una casa.
El bisbat de Tolosa li va proporcionar una capellania que l’ajudava a viure (pobrament) i deia la missa a la capella de Sainte Germaine, a la Grande Rue Saint Michel. Uns dies a la setmana, amb el que guanyava de capellà, prenia el tren o l’autobús de línia i visitava els pobles i llogarrets on hi havia colònies de catalans o de castellans de totes les regions d’Espanya i visitava tots els obrers.(…).”
Domènech de Bellmunt a Cinquanta anys de periodisme català
Domènech de Bellmunt diu que a la mort de Vilar Costa va rebre una carta dels seus familiars on s’interessaven per l’herència:
“Hem sabut -em deia- que mossèn Vilà [sic] tenia una mina d’or, al Migdia de França i voldríem saber si va fer testament i què hi ha de veritat sobre aquest tresor, per si nosaltres poguéssim exercir els nostres drets d’hereus”. Em vaig posar a riure, per no plorar. El famós rumor sobre la mina d’or del pare Vilà venia del fet que el pobre home, visitant tots els refugiats del Migdia de França, feia també visites periòdiques als minaires de Salsigne, la mina d’or que hi ha vora Carcassona, minaires que malgrat treballar en l’or, eren potser els més pobres de França i els més abandonats. I és possible que de vegades, en broma, digués als amics: me’n vaig a les meves mines d’or de Salsigne.
Vaig contestar als hereus del pare Vilà que era veritat, que el nostre compatriota tenia una mina d’or, una mina d’or més autèntica i preciosa que les d’Àfrica del Sud i de Salsigne, car el seu “or” el tenia al cor, a la seva ànima cristiana, i consistia en una bondat infinita, però que aquest or no es cotitzava a la borsa dels valors terrenals.”
Malgrat les dificultats i les distàncies pròpies de l’exili, disposem d’elements que ens permeten afirmar que aquesta percepció no es correspon amb la realitat. Hem pogut llegir una carta on el mateix Vilar Costa agraeix a la família que li hagin regalat una sotana i un abric, i, per tant, estaven perfectament al cas del seu estat de pobresa permanent. També el visitaven sovint, com testimonien algunes fotografies i la correspondència que s’enviaven amb la família:
“Des del mes d’agost he visitat els centres principals del Pirineu aon hi ha centenars de milers d’espanyols, nous i vells, que treballen en les mines, pedreres, carreteres, rescloses i perforacions de montanyes per a les centrals elèctriques. Quina joia tenen aquells homes quan me veuen allà dalt a 2400 m. Procurant de parlar el llenguatge de cada u alemany, italià, gallec, portuguès, català, castellà, francès. Perquè aquests espanyols que cauen malalts, o impossibilitats, o pateixen accidents mortals, no podrien treballar a Espanya i fer-hi salts d’aigua per a la producció d’electricitat? Tanta falta com ne tenim! A les planes són també molts milers els espanyols refugiats o antics que treballen la terra, o en indústria, o tenen comerços, sobre tot de fruites de Palma de Mallorca i València, de vins catalans o andalusos…”
“Aquesta setmana passada he tingut la visita de l’Agustí i la Conxa, els quals m’han dit molt bones coses de tots els dècada. N’he tingut una gran satisfacció. La sotana qu’em portaren em va molt bé: la podré lluir aquest dies de Pasqua, com vaig lluir l’abrig, qu’em féru fer. Us agraeixo molt, no voldria , emperò, que us molestessiu, per mi.”
El P. Hilari ho recorda així:
“També els familiars de Terrassa feien per ell el que bonament podien, però en la primera postguerra, a més de les dificultats frontereres, ells mateixos passaven problemes econòmics i dels altres: algun cop havien estat molestats per la policia a causa del parent exiliat. Veient com anava vestit li havien portat una sotana i altra roba, però ell ho donava a algú que en tingués més necessitat.”
Josep Villalon a Foc Nou
Amb motiu de la seva mort, el periodista i escriptor Josep Villalon va escriure a la revista dels catalans exiliats Foc Nou:
“Mossèn Vilar era capellà dels sofrents, dels perseguits, dels malaurats. Tots els catalans exiliats el coneixíem i l’estimàvem de debò com un germà: era el capellà dels sofrents, dels perseguits, dels malaurats. Tots els catalans exiliats el coneixíem i l’estimàvem de debò com un germà: era el capellà dels “refugiats”. Era un dels pocs sacerdots que fou totalment fidel a Catalunya, tant en les hores bones com en les dolentes; com, fins i tot, en les tràgiques de la guerra i en les difícils dels qui se n’anaven de la Pàtria per no voler claudicar en els seus ideals d’homes lliures i que cercaven refugi en les terres meridionals de França. Mossèn Vilar fou un sacerdot exemplar, un patriota fervent i un germà veritablement fraternal. Tots els que sofrien hi torbaven consol; tots els oprimits, un costat per defensar-los, epistolarment o verbalment; tots els malaurats el reconfort necessari per a refer la moral i donar-los l’esperança en un demà millor: era un veritable deixeble de Jesús; un cristià modèlic; un sant, si goséssim… És per això que una gentada, composta de creients i no creients, es trobà a les exèquies que se li feren a l’Església de Sainte Germaine de Tolosa de Llenguadoc, el matí del dia 5 de setembre; amb moltes cares d’homes ferrenys que no podien retenir les llàgrimes que els brollaven espontàniament del seu cor amarat de desconsol. Mossèn Villar era d’una família benestant, però preferí més el pa amarg de l’exili que no pas els possibles benifets de l’opressor de la nostra terra. El nostre abnegat capellà ha sofert, moralment i materialment, com el primer dels exiliats.”
Indíbil a la Veu Catalana
I encara una altra necrològica signada per Indíbil, titulada “Mossèn Joan Vilar i Costa” a la Veu Catalana:
“Ha mort a Tolosa de Llenguadoc mossèn Joan Vilar i Costa, fill de Manresa. Tenia 73 anys. Havia sortit enmig de les masses populars que passaven la frontera aquell mes de gener de 1939, sempre fidel a Catalunya i als afanys de llibertat del nostre poble.
Durant tot el seu exili fou un refugiat dels mes desvalguts i sempre amatent a proporcionar ajut als que ho necessitessin. I ha mort voltat de l’agraïment i l’admiració de tots els que encara continuen exiliats i l’havien tingut sempre com un company més.
Mossèn Vilar era Membre del Consell Nacional Català i formava part de la Delegació del Llenguadoc. A desgrat de la seva condició, no era un Conseller que es limités a mantenir una adhesió platònica al nostre moviment de reivindicació nacional i democràtica. Mossèn Vilar acudia a les reunions, participava en els debats i no sentia mica d’incomoditat entre els altres consellers, alguns dels quals eren exaltats lliurepensadors. Nacionalistes, liberals, socialistes, sindicalistes i mossèn Vilar feien un equip on, al servei de la causa nacional del nostre poble, s’esborraven les diferències doctrinals i els sentiments religiosos. La pràctica del respecte degut entre catalans nacionals i demòcrates permetia una fraterna convivència i es pot dir que era un dels nuclis on es palesava més l’orientació del nostre moviment que permet la convivència entre compatriotes de les més diverses tendències i sectors, de de la democràcia cristiana fins a la democràcia socialista.
El seu fervorós patriotisme el feia un independentista convençut. La seva formació i les seves conviccions el portaven a criticar no pas als companys desencaminats per viaranys perdedors de la política neo-regionalista, sinó als dirigents de la política d’un simple retorn al passat. Perquè mossèn Vilar estava plenament convençut per les seves experiències viscudes que la pràctica d’una política minimalista no teia cap a res i havia portat el nostre poble a la tràgica situació actual.
El seu afany de servir Catalunya li feia recollir en forma de cartes una sèrie d’idees i plans d’organització de la Catalunya alliberada que va publicar a Tolosa l’any 1946 amb el pseudònim Jordi de Montserrat i sota el títol Lletres Catalanes.
Descansi en pau l’admirat compatriota i estimat amic. Bona part de les seves idees estem segurs que seran aprofitades durant l’etapa de la reconstrucció nacional de Catalunya.”
Jaume Lorés a La Vanguardia
En un article aparegut a La Vanguardia, Jaume Lorés recorda mossèn Joan Vilar i critica l’estat de pobresa, oblit i abandonament al qual fou sotmès:
“Cuando se exilió en 1939, fue recibido con los brazos abiertos por el cardenal Saliège, que le dio libertad para ocuparse humana y espiritualmente de los exiliados españoles, a pesar de la buena fama de “rojo” que tenia mosén Vilar. (…) Pero a Saliège le sucedió monseñor Garrone, progresista intelectual pero conservador vital -como la nueva ola de obispos franceses-, que no tuvo otra idea que la de admitir un sacerdote español, franquista de pies a cabeza, para confiarle la evangelización de los exiliados. (…) Con la llegada del sacerdote franquista, mosén Vilar pasó al ostracismo. Ya anciano, vivía en el seminario de la rue des Teinturiers, y fue allí donde lo conocí. (…) Algunos compañeros franceses me avisaron que había un “prêtre” catalán que tosía todo el día y que estaba abandonado. El superior de marras me autorizó para visitarlo una vez por semana, en hora de patio, mientras me prohibía tenir contacto con cualquier exiliado español. (…) Mosén Vilar vivía como podía, visitando y recibiendo ayuda de exiliados mientras su diócesis lo abandonaba a la mano de Dios en la pobreza y el olvido. No tenía ni llave del seminario y, si algún día llegaba un poco tarde, tenía que recurrir a pedir alojamineto para pasar la noche en cada de algún exiliado. Esta sórdida historia producía sobre él un goteo constante y tenía indignados a los exiliados y, especialmente, a los exilados católicos como Lluís Trias, de Unió Democrática.(…).”
El P. Hilari al llibre sobre Vilar Costa
El P. Hilari Raguer, al llibre titulat Joan Vilar i Costa. Profeta de la diàspora, diu que va parlar a Tolosa amb persones que el van conèixer, deia el següent:
“En les entrevistes que he tingut a Tolosa amb els qui havien tractat Mn. Vilar, he pogut comprovar com el veneraven. Un comunista em deixa que era extraordinari, només que es fiava massa dels anarquistes. Un anarquista em comentava que era molt bona persona, tant que es deixava manejar pels comunistes. Això en realitat vol dir que era amic de tots sense deixar-se manipular per cap de les dues grans organitzacions dels exiliats espanyols. No cal dir com l’estimaven i el respectaven els catalans, entre ells la família del Dr. Bellido Golferichs, d’Acció Catalana, cristià practicant i fervorós que a les darreries de la Guerra Civil havia estat comissari de cultes de la República. Les seves filles recorden molt bé la caritat heroica de Mn. Vilar.”
Aquests testimonis són l’exemple més viu de l’impacte que va deixar la personalitat de Joan Vilar i Costa als seus contemporanis.
Manent i Raventós: una figura que no admetia retrets
La figura de Joan Vilar Costa a través de la seva tasca pastoral, intel·lectual i humana, va ser una figura fonamental per a molts refugiats que van trobar en ell un guiatge espiritual i un aliat en la lluita per la dignitat. La seva vida, marcada per l’abnegació i l’autosacrifici, ens recorda la importància de la solidaritat i el compromís amb els més desfavorits, fins i tot quan les circumstàncies més dures semblaven anul·lar qualsevol esperança. El seu llegat perdura en la memòria col·lectiva dels exiliats, aquells que van rebre la seva ajuda i aquells que van trobar en ell un exemple de fermesa i humanitat.
Tal com afirmen Manent i Raventós: “La seva conducta personal no admetia retrets i el seu lliurament evangèlic a l’exili impressiona encara avui els que el conegueren.”
Per acabar
En conclusió, Vilar Costa va ser una figura decidida i coherent amb les seves creences, i aquesta fermesa el va portar a mantenir-se fidel a la seva postura, sense defallir, fins a la fi de la seva vida. Tot i la seva dedicació, tant a la causa de l’exili com a la tasca sacerdotal, va viure una relació complicada amb les autoritats i els dirigents de l’exili català. Poc diplomàtic, no aconseguí establir les connexions que potser esperava amb les institucions i els polítics catalans a l’exili. La seva intenció de col·laborar amb aquestes institucions, inclosa la Fundació Ramon Llull, probablement anava més enllà de l’interès personal, tot i que en alguns moments podia semblar que la seva sol·licitud també tenia un component pràctic, com el desig de rebre algun tipus de compensació per la seva tasca. No obstant això, les respostes o l’atenció que rebia eren limitades, la qual cosa reflecteix un cert aïllament i el desinterès que va experimentar per part dels qui haurien d’haver reconegut el seu treball. La seva obstinació a mantenir-se ferm i la seva dedicació incansable al servei de l’exili el van convertir en una figura que, tot i la seva tasca crucial, va morir amb una sensació d’incomprensió i marginació.
