Un exiliat a França sota sospita permanent
Sota el règim de Vichy (1940-1944), els republicans espanyols van viure en un clima de constant vigilància, amb un control exhaustiu sobre els seus desplaçaments, les seves entrades i sortides del país, així com els canvis de residència, sovint imposats per facilitar-ne el control. L’ambaixador d’Espanya, Lequerica, mantenia contactes estrets amb el govern del mariscal Pétain, i el maig de 1943 va denunciar Joan Vilar Costa, que aleshores era professor de llengua i literatura espanyoles al seminari de Montréjeau, a l’Haute-Garonne, acusant-lo de ser separatista. Aquesta denúncia va portar al seu internament al camp de Vernet.
Després de la derrota del feixisme el 1945, molts exiliats van alimentar l’esperança de poder retornar a Espanya, però el clima de la Guerra Freda i la persecució comunista als Estats Units van afavorir el reconeixement del govern de Franco, i van desil·lusionar encara més els que esperaven un canvi polític. Aquest desencís va portar Vilar Costa a enfocar-se més en la seva activitat pastoral, dedicant-se plenament a vetllar pel benestar dels residents espanyols a França, independentment de la seva ideologia. El seu objectiu era estimular la solidaritat entre els espanyols i establir una gran organització al servei dels exiliats i emigrants.
Publicació de la revista Luz y Vida: boletín para los Españoles residentes en Francia
El 1949, Vilar Costa va iniciar la publicació de la revista Luz y Vida: boletín para los Españoles residentes en Francia, una publicació que reflectia la seva intensa activitat entre els treballadors dels pantans del Pirineu i de les mines franceses. Els seus escrits són testimoni d’una tasca incansable al servei dels més necessitats, ja que defensen i donen suport a la comunitat d’emigrants i refugiats espanyols, i marquen una part essencial de la seva vida dedicada a la solidaritat i el compromís social.
A la crònica publicada al primer número de Luz y Vida, de la Pasqua de 1949, Joan Vilar Costa reflexiona profundament sobre la situació dels emigrants i refugiats espanyols a França, posant de manifest les condicions difícils que afrontaven i criticant l’abandonament tant social com espiritual al qual es veien abocats. En el seu escrit, denuncia com Espanya, malgrat la seva riquesa natural, és un país pobre a causa de la mala gestió dels seus governants i l’explotació injusta per part dels terratinents i els poderosos. Aquesta situació va ser la causa de l’emigració massiva de milers de ciutadans espanyols a la recerca de treball i una vida millor a altres països, però, sovint, sense aconseguir-ho de manera satisfactòria.
La crítica a la diplomàcia espanyola a l’exili
Vilar Costa també critica el paper dels representants diplomàtics d’Espanya a l’exili, com els ambaixadors i consols, que, segons ell, van fallar en la seva missió de defensar els drets dels emigrants, protegir-los contra injustícies i vetllar pel seu benestar, incloses les seves pensions i drets socials. Tanmateix, l’autor fa èmfasi en la greu mancança en l’àmbit espiritual i religiós, assenyalant l’absència de l’atenció sacerdotal necessària per acompanyar els espanyols a l’exili en els seus primers passos en terres estrangeres. Aquesta falta de suport religiós va ser la causa, segons Vilar Costa, de l’oblit de les pràctiques religioses per part de molts emigrants, convertint-los en un “rebaño sin pastor”.
L’atenció als refugiats espanyols a França
Aquest i altres escrits reflecteixen la profunda preocupació de Vilar Costa per la situació de l’exili, no només en termes materials, sinó també pel que fa al patiment espiritual i moral dels seus compatriotes, i posa de manifest la seva dedicació a defensar i atendre les necessitats dels refugiats espanyols.
“España no obstante la riqueza de su suelo y subsuelo es un país pobre, no de suyo, sinó por la incúria de los governantes y políticos y por la explotación inicua de los terratenientes, de los propietarios, de los Industriales, de los patronos y de los hombres de negocios. He ahí la causa de esta emigración que ha llevado ríos de españoles a todos los paises del mundo, en busca de trabajo y de pan, sin lograrlo la mayoría de ellos de una manera holgada.
Ha sido deplorable el abandono en que han caído estas muchedumbres de compatriotas nuestros residentes en el extranjero por la indiferencia de los embajadores y cónsules, que no siempre han defendido sus intereses, no les han protegido contra las injustícias, no han velado por sus pensiones debidas, no han reclamado sus derechos en lo social y en lo civil.
Sin embargo, mayor ha sido y más deplorable el abandono en lo espiritual y religioso a pesar de los apremios del Papa Pio X. A este abandono débese principalmente el olvido y dejamiento de las prácticas religiosa y católicas de gran pare de los españoles emigrados habiendo faltado la solícita mano sacerdotal que guiara los primeros pasos de cada español en tierras de emigración. En ellos se ha verificado una vez más el sentido lamento de haber sido como un rebaño sin pastor”.
A l’article, Vilar Costa fa un repàs de les iniciatives que s’han dut a terme per atendre espiritualment els emigrats, tot reconeixent que aquestes han estat intermitents i mancades de continuïtat. No obstant això, destaca la necessitat urgent que aquestes iniciatives siguin perdurables en el temps per tal de garantir l’atenció constant als emigrants. Recorda que, malgrat que el nombre d’espanyols exiliats no ha disminuït, molts han buscat l’ajut espiritual dels sacerdots espanyols, referint-se en particular al capellà Blas Giménez, consiliari diocesà per als espanyols del Hérault. Aquest sacerdot ha estat una figura destacada en l’assistència espiritual i temporal dels emigrants, i Vilar Costa destaca la gran consolació que això ha suposat tant per als exiliats com per al propi capellà, a més de l’efecte edificant que ha tingut sobre molts d’ells. Això reflecteix la profunda implicació i la importància de mantenir una presència sacerdotal entre els emigrants, per satisfer les seves necessitats espirituals i humanes.
Implicació en la reconciliació dels catòlics d’Europa: peregrinacions a Lourdes
En el segon número, datat per l’Ascensió de 1949, anuncia la primera peregrinació internacional a Lourdes de Pax Christi, un moviment de reconciliació entre els catòlics d’Europa que s’havien enfrontat durant la Segona Guerra Mundial.
Reivindicació atenció mèdica i social als refugiats i exiliats espanyols
La seva tasca era imparable i en un número 3 del mateix any 1949 fa una crida perquè les institucions ajudin al manteniment de l’hospital Varsòvia de Tolosa, que s’ocupa de l’atenció mèdica dels emigrants espanyols, tant present com futura:
“El Hospital Varsovia, así como es y debe ser para todos los españoles, también debe ser de todos los españoles y sostenido por toda la emigración, para que pueda desarrollar holgadamente las presentes y futuras incumbencias sanitarias. Está para terminarse el dispensario; los amigos del Hospital Varsovia, es a saber toda la emigración, habria de pensar ya en una casa de salud o reposo para los enclenques y convalescientes, que en la actualidad no tienen dónde acogerse.”
En el número 4 de la mateixa revista de l’any 1949 escriu un llarg article on reclama l’activació de la Federación de los Españoles Residentes en Francia per atendre millor els emigrants i refugiats, i que aquesta estigui al marge d’ideologies i partits polítics, promovent activitats com: una cooperativa de producció i consum, dispensaris mèdics, cases de repòs, disposar d’una oficina jurídica d’atenció als emigrants, promoure una borsa de treball, una caixa de crèdit, escoles i beques, editar un diari per a tots els espanyols residents a França, crear una associació d’amics d’Espanya i promoure l’atenció espiritual i religiosa.
La necessària unió entre els espanyols que mai no arriba
En el número 5 del mateix any 1949 expressa la necessitat urgent de la unió entre els espanyols per aconseguir la pau i el benestar a Espanya. Critica la divisió interna, argumentant que sense unió no hi haurà salvació ni progressos. A més, subratlla que la unió requereix que cada persona cedeixi una mica de la seva part, i adverteix que sense aquest compromís, només hi haurà engany o demagògia:
“Cuantos amigos sinceros de España preguntan con frecuencia: ¿Cuándo se uniran los españoles? Mientras persista la loca división entre ellos nadie se les confiará, ni habrá en España paz, ni menos bienestar entre los españoles. Sin unión no habrá salvación. Son los españoles los que han de salvarse a si mismos. Desventurada la casa que no pueda prosperar sino fiando al vecino. Para conseguir y mantener la unión, requiérese que cada uno ceda algo de su parte. Sin esto, hay ilusión, o mentira o demagogia.”
Una tasca pastoral a primera línia: visites a les mines i a la construcció de pantans
Encara en el número 7 de la revista de l’any 1949, Vilar Costa respon a una carta de l’Abbé Lagarde, detallant la seva tasca pastoral a França. En aquesta carta, explica que la seva missió el porta a visitar els treballadors espanyols que es troben al Pirineu, dedicats a la construcció de pantans i a les mines. La seva feina el converteix en un veritable sacerdot itinerant, que es desplaça per zones rurals i indústries on els emigrants espanyols es guanyen la vida en condicions difícils. Aquesta missió no només consisteix a oferir assistència espiritual, sinó que també reflecteix la seva profunda implicació amb la vida dels treballadors, els quals considera un element fonamental de la seva tasca religiosa.
A través d’aquesta carta, podem entendre millor l’extensa labor pastoral que va realitzar, així com el seu compromís amb les persones més vulnerables de la comunitat espanyola a l’exili. El seu treball estava marcat per una identificació total amb els emigrants, dedicant-se a les seves necessitats religioses, però també establint un vincle emocional amb ells, compartint les seves dificultats i oferint-los suport moral en un context de gran precarietat:
“Y ahora para complacerle, le diré alguna cosa de mis visitas a los centros del Pirineo en donde trabajan millares de Españoles, como usted sabe. En primer lugar fué lástima que por diversos motivos mi salida para las jiras pirenaicas, por los pantanos de fuerza hidroelectrica se retrasase más de lo conveniente; (…).
El año pasado y otra vez en éste, he hecho rápidas excursiones por los núcleos importantes de Españoles residentes en Carcassonne, Narbonne, Limoux, Castelnaudary, Laurac, Perpignan, Viça, Prades, Montpellier, Béziers, Cessenon, Nimes, Alés, las minas de La Grand Combe; Aix-en-Prov., Arles, las minas de La Gardanne, Marseille, Rodez y las minas de los núcleos de Décazeville, Cransac, Le Gua, Aubin, Combes, Fontvernhes, Vivier, Panchot, Albi, Castres, Mazament con la cuenca minera de Carmaux; Cahors, Gourdon, Luzesen; Agen, Fumen, Libos; Montauban, Moissac, Castelsarrasin, Bruniquel, Campsas, Pamiers, Tarascon, Hospitalet, Laveianet, Aston, Mérens; Auch, Fleurance, Masseube, Eauze, Vic-Fezensac y varias villas del Armagnac.
Tarbes, Lannemezan, Bagnères de Bigorre, Saint Lary, Lourdes; Argres-Gazost; Pierrefite-Nesteles, Luz-Saint Sauveur; Tolouse, SaintGaudens, Marcet, Miramont, Fos, Saint Beat, Marignac,Cierp, Luchon,Montréjeau, Sanitn Martory, Noé…
Estas visitas han de adolecer necesariamente de superficiales; empero en la condición actual de las cosas paréceme que es preferible que sean más extensas que intensas. Así, los Españoles todos (todos, antiguos y nuevos, residentes y refugiados) se enteran y se dan cuenta que hay aquí quien piensa en ellos, y procura consolarlos a medida de las posibilidades. Y a fe que ellos responden parte confiándole sus cuitas o pidiéndole a esa buena voluntad, apoyo en sus azares, parte solicitándole su acción sacerdotal para el bautizo de sus hijos para la celebración o regularización del matrimonio cristiano… Hasta ahora ninguno de ellos me ha rehusado.
Este verano me havia propuesto subir a los Trabajos de los pantanos del Pirineo.(…) Comencélas en septiembre, siguiendo las diversas galerías de Arrens, en cuya cantina de Tech y en la IV galeria, alrededor de una mesa, charlamos largas horas un buen grupo de toda edad y de todos los colores. Allí un buen obrero italiano me sugirió el pensamiento de bibliotecas circulantes por los «Chantiers» y de conferencias familiares de tiempo en tiempo entreveradas con cintas cinematrográficas o proyecciones fijas, para distraer a los obreros en sus largos ocios entre el trabajo y el reposo.
De Arrens, pasando por Pierreffite subí a Luz St.-Sauveur, en donde, gracias a la cortesia y al amable interés de los ingenieros (…) del doctor (…) y de la asistenta social, fueron muy útilies las visitas a los centros de la Glauriette, Gèdre, Coumély, Piagnères, Bachebriou, Pic d’Airé, la Glaire. Muchas cosas podría señalar muy curiosas; anotaré no más, que también allí se habló de la idea de las bibliotecas circulantes suscitadas en Arren.
En efecto, es ésta una necesidad muy urgente, (…). Hay que estudiarlo para dar con su realización práctica, ya que no se pone enduda su necesidad a fin de sacar a los obreros del embrutecimiento del juego y de la bebida.
Después de una corta estancia en Miramont y Toulosue, subí a Hospitalet, de allí bajé a Mérens, Ax-les-Thermes, Tarascon, a la Cantera de Trimouns (Luzenac) en donde pasé día y medio entre los 800 obreros que llevan a aquella altura de 1.800 metros, una vida extremadamente dura, en plena civilización del siglo presente. Usted ya sabe y los obreros me lo dicen, que yo no subo a 1.800, 2.000 y 2.400 m. Para divertirme en plan turista; yo subo allí en plan sacerdotal y social. Con bolsa vacias no da gusto, ni es posible hacer vida de turista. De allí vine a Aston (cerca de Les Cabannes), en donde visité a los amigos de la Galeria IIIª.
Interrumpí mis correrías a causa del nuevo número de la revista, tomando luego el camino de Saint Lary, en cuya región me interesaba visitar primero los trabajos y la cantina de Cap de Long, y el día siguiente el Centro Cultural y su biblioteca, cuya vida normal lejos de haber menguado ha tenido una nueva muestra de vitalidad, por cuanto sus socios este verano pasado tuvieron la idea de recoger medieante una cotización, con festivales y una loteria en que se sorteó un magnifico tocino, la suma necearia para sufragar los gastos de una colonia infantil cerca de Biarriz para una cuarentena de niños durante cinco o seis semanas. ¡Que tomen ejemplo los otros centros de españoles!
Cortado otra vez este trabajo por otras atenciones, me trasladé a Bagnères de Bigorre para subir desde allí a los trabajos de La Seoube y Grip. De pendeientes del centro de Boredan (…) que todavía me eran totalmente desconocidos.
Y hoy le escribo desde Castillon-en-Couserans (Ariège) desde donde he visitado ayer a los españoles de los talleres (dado el exceso de nieve no me permite subir a las minas) du Bocart, y por la tarde, los de Bordes; hoy a los de Sentein, y mañana espero visitar alguna otra família, que no pude visitar el lunes en Saint-Girons, continuando de allí a Saint Lizier (en cuyo sanatorio hay también españoles), para terminar en las canteras de Lacave, antes de volver a Toulouse.”
Un llarg recorregut com a mostra de la tasca pastoral
En el mapa adjunt es pot veure el recorregut que va fer Vilar Costa, tot realitzat en autobús i tren, malgrat els escassos recursos amb què comptava en aquell moment. Aquest itinerari reflecteix la seva dedicació i compromís amb la tasca pastoral, malgrat les dificultats logístiques i econòmiques que suposaven els desplaçaments per atendre els emigrants espanyols.
Publicació de catecismes i manuals per als sagraments
A l’exili, Vilar Costa també va publicar petits catecismes i manuals per a l’ensenyament dels sagraments, escrits en castellà per als emigrants i refugiats no catalans. Aquestes publicacions, que es van editar durant els anys cinquanta a Tolosa per l’editorial Luz y Vida, inclouen materials dedicats als sagraments del baptisme, el matrimoni, la penitència i la unció dels malalts. Segons Raguer, el canonge Martimort, bibliotecari de l’Institut Catòlic de Tolosa i figura destacada de la reforma litúrgica del Vaticà II, considerava que Vilar Costa s’havia avançat al Concili amb aquestes publicacions de rituals per administrar els sagraments.
La lluita pels seus drets com a ciutadà refugiat
Vilar Costa va ser un home que va viure entre la pobresa i la misèria, tal com testifiquen nombroses persones que el van conèixer i els documents conservats a l’arxiu de l’OFPRA. Aquestes fonts mostren un home lluitador, obstinat no només a garantir la seva pròpia supervivència, sinó també a defensar els drets que considerava inherents a la seva condició de refugiat.
Un dels testimonis més rellevants és una carta del 21 de gener de 1955, en què narra la seva trajectòria personal i detalla com, el juliol de 1945, va llogar una habitació humil a Mme. Vídua Estrampes. Al setembre de 1953, però, aquesta li va demanar l’habitació al·legant que era per a la seva filla, tot i que, segons Vilar Costa, pretenia llogar-la a un estudiant per un preu més alt. A partir d’aquell moment, Estrampes va deixar de complir alguns serveis que havien acordat i, finalment, el 20 de setembre de 1955, mentre ell oficiava missa, va ser desnonat i es va veure obligat a passar les nits següents a les escales del cinema Maran.
El 20 de març de 1956, Vilar Costa va escriure una carta al ministre de Justícia francès, François Mitterrand, per protestar pel seu cas i reclamar els seus drets com a refugiat.
Una declaració contundent durant la renovació del certificat de refugiat
Poc després, el 27 d’abril de 1956, va sol·licitar la renovació del seu certificat de refugiat. En aquesta ocasió, va declarar amb fermesa les raons que el van portar a deixar Espanya, denunciant la “rebel·lió falangista-franquista” i la posterior guerra civil, amb la seva repressió “inhumana, injusta, il·legal, atroç i anticristiana”, que va devastar el país i va sembrar odi entre els espanyols. Quan se li va preguntar per què havia emigrat a França, va respondre que, a més de les raons polítiques, volia exercir com a capellà per donar suport espiritual als refugiats espanyols desprotegits. També va relatar com, el gener de 1951, el cònsol d’Espanya a Tolosa va intentar convèncer-lo de tornar oferint-li un passaport en 24 hores, proposta que va rebutjar perquè les seves peticions al ministre d’Afers Estrangers, Alberto Martín Artajo, no havien estat escoltades.
Una precària situació econòmica
El 28 d’abril de 1956, Vilar Costa es va adreçar al director de l’OFPRA per exposar la seva precària situació econòmica. Amb només 300 francs mensuals pels honoraris de la missa diària, va sol·licitar una exempció dels costos administratius necessaris per renovar el certificat de refugiat. El 24 de maig va rebre gratuïtament el certificat de refugiat.
Posteriorment, el 26 de juny de 1956, va enviar una altra carta al mateix organisme on denunciava la vulneració dels seus drets com a refugiat, segons la Convenció de Ginebra de 1951, arran del desallotjament forçós del seu habitatge, el 23 de maig de 1955.
Aquest conjunt de documents retraten un home decidit i compromès, que, malgrat les penúries i les injustícies sofertes, no va deixar de lluitar per la dignitat i pels drets propis i dels altres refugiats. La seva trajectòria és un exemple de perseverança i d’implicació en l’ajuda espiritual i social a la comunitat d’exiliats espanyols.
Els darrers anys de la seva vida i el moment de la seva mort
Malgrat la duresa de la seva vida, Vilar Costa va rebre una capellania de Saliège, que li permetia sobreviure gràcies a les almoines que rebia. Va passar els seus últims anys a la Maison Saint-Augustin, una residència per a sacerdots retirats situada a la Rue des Teinturiers, a Tolosa. Continuava col·laborant en les tasques ministerials a l’Església de Sainte-Germanie i mantenia el contacte amb les famílies dels refugiats, a qui va seguir visitant fins a la seva mort.
Vilar Costa va morir a l’hospital de Tolosa el 4 de setembre de 1962, als 73 anys. El seu enterrament va ser una gran manifestació de respecte i afecte, amb una assistència massiva de companys exiliats que el van acompanyar fins al cementiri. Va ser un home molt estimat per aquells que, tot i rebutjar la religió i l’Església, el consideraven una persona íntegra i, alhora, va ser criticat per aquells que consideraven que servia a l’Església oficial. La seva vida, marcada pel compromís amb els refugiats i una profunda dedicació espiritual, va deixar una empremta duradora en la comunitat d’exiliats espanyols a França.
