Vilar Costa va mantenir una estreta relació amb diversos membres de l’exili català, com el doctor Bellido Golferichs, d’Acció Catalana Republicana, el qual havia estat comissari de cultes durant la República, així com amb el president de la República espanyola, Juan Negrín. A més, va establir vincles amb altres intel·lectuals de l’exili català a París i Mèxic. Aquesta relació es reflecteix en les seves cartes adreçades als presidents Companys (1939), Irla (1946), i Tarradellas (1956), així com a altres figures destacades com Joan Massot (1955), Carles Riba (1933 i 1938), Pau Casals (1946) i Amador Oller (1958), que es troben a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
La implicació política en l’esdevenir dels exiliats: carta al president Companys
Des que va arribar a França fins a la seva mort, Vilar Costa va portar a terme una intensa activitat cultural i política. Va passar a França el febrer de 1939 per Le Perthus. Durant l’èxode que va portar més de 470.000 refugiats a travessar els Pirineus, va escriure una carta datada a Figueres el 2 de febrer de 1939, on s’oferia al president de la Generalitat per organitzar les forces catalanes a l’exili:
“Honorable President,
En aquest moment del gran dol que passa la nostra Catalunya, crec que m’és un deure de ciutadania d’adreçarme a vos per tal de palesar la meva presència d’esperit i d’adhesió per estar al vostra costat i col·laborar amb vos al retrovament espiritual de Catalunya.
Es veritat que no tots els catalans han estat dignes de les greus circumstàncies que hem viscut el 19 de juliol 1936 ençà, Catalunya però no es mereix una tan negra vilesa de banda d’aquells pels quals venia fent tant d’esforç i sacrifici.
Jo com a sacerdot i ciutadà català un ofereixi el meu petit valer i poder per a cooperar a la reconstrucció material i majorment espiritual de Catalunya, o a dins mateix, si no arribava a consumar-se el sacrifici de Catalunya, la nostra pàtria, o bé de fora estant, segons les meves possibilitats i coordinació de les forces catalanes escampades pel món. (…)”
El document de l’ANC d’on hem extret la carta és un recull de tretze pàgines amb documents datats entre el 2 de febrer de 1939 i el novembre de 1939, tot plegat signat a Tolosa durant la Pasqua de 1940. Posa a consideració d’uns suposats lectors de les revistes on ell participava un seguit de reflexions sobre l’organització dels catalans a l’exili. El primer document és la carta al president Irla que hem transcrit, i els següents tracten sobre “L’ajut als catalans de la dispersió”, “La Fundació Ramon Llull” i “Per Catalunya”, on intenta posar les bases sobre l’organització dels catalans a l’exili.
L’interès de Vilar Costa per la Fundació Ramon Llull a l’exili: carta a Carles Pi i Sunyer
Pel que fa a la Fundació Ramon Llull, el 12 d’abril de 1939 Vilar Costa adreça una carta a Carles Pi i Sunyer per demanar-li que, o bé ell, o bé Tarradellas, Gassol o Nicolau d’Olwer convoquessin una reunió per constituir la Fundació Ramon Llull:
“Ara caldria que vostè mateix, o En Terradelles, o En Gassol, o en Nicolau, o…, convoquessiu a una reunió prèvia a alguns per tal de procedir a la constitució definitiva de la URL, estructurada d’una semblant manera a la proposada. Altrament, creieume, la FRL es convertirà en coxí tou per a uns quants aprofitadors (és la temença de molts, i objecte de murmuracions actuals).”
En un altre paràgraf, amb un to clarament menys diplomàtic, continua:
“És de tanta transcendència la justa i assenyada organització de la FRL, que, si no prenia una trajectòria, si fa o no fa tal com l’esquematitzada, per satisfacció meva i descàrrec, com també d’altres, repartiré i enviaré a diferentes bandes còpia de l’adjunt escrit, per tal que tots els catalans vegin, que hom cercava el bé de tothom i el bon nom de Catalunya.
Prou veig que aquesta lletra ha pres un to una mica fort: l’encomanen les presents circumstàncies, i la vostra bondat, per altra banda, la tornarà suau.”
En una carta del mateix fons datada el 21 de novembre de 1938 recela de persones com [Antoni Maria] Sbert, que creà finalment la Fundació Ramon Llull a París el 1939:
“…és l’Sbert i els qui li volten el despatx, perquè en viuen, que amb la capa de la «Fundació Romon Llull» volen per veure que fan alguna cosa per Catalunya, i encara això a través del SERE i del JARE enemics irreconciliables de Catalunya, que un dia voldran cobrar-se .”
A la mateixa carta, Vilar Costa suggereix a Carles Pi i Sunyer que la Fundació Ramon Llull hauria d’estar situada a Tolosa, on la vida és més econòmica i hi ha menys control polític. Insinua que ell mateix podria encarregar-se’n. A més, critica obertament els intel·lectuals catalans establerts a París, afirmant que no estan tan compromesos amb la causa com aquells que es troben a l’exili en altres llocs:
“Al meu parer, a Paris convindria que hi restés algú, però el centre dirigent i el nucli propulsor hauria d’estar a Tolouse. A més la vida hi és més barata i sense entrebancs polítics. Amb el diner que Companys, Tarradellas, Sbert… despenen a Paris quantes famílies en viurien, qu’ara són a la misèria. ¿Per que els catalans, significats, que’m donen la raó, no es posen a trencar, units, el dogal amb que uns pocs interessats escanyen Catalunya? i tenen a la misèria els catalans? Ja ho veig, em toca predicar coses moletes, de que en treuré només que enemics.
Però per deure sacerdotal i ciutadà he fer fer-ho.”
En una postdata afegeix:
“Mentrestant ensenyo espanyol ací. Si les meves actuacions creixen, em faria suplir.”
No es conserven les respostes de Carles Pi i Sunyer a les cartes comentades. Per tant, no es disposa d’informació sobre la seva opinió o reacció davant les propostes que Vilar Costa va presentar, ni sobre les seves crítiques als intel·lectuals establerts a París, ni sobre la seva proposta de situar la Fundació Ramon Llull a Tolosa.
Proposta d’organització de l’exili: carta al president Josep Irla
Ja més endavant, el 24 de febrer de 1946, Vilar Costa va escriure una carta des de París al president Josep Irla, en què li explicava que, ja el febrer de 1939, havia elaborat un projecte per organitzar l’assistència cultural i material als catalans residents a França. Aquest projecte, però, no es va poder dur a terme a causa de les circumstàncies de l’època, però Vilar Costa creia que potser ara, després de la fi de la guerra i amb la nova situació política, seria el moment adequat per posar-lo en marxa.
En el seu projecte, proposava reorganitzar l’ajut als exiliats catalans a les ciutats de Tolosa, Perpinyà i Montpeller, establint-hi juntes departamentals i locals que depenguessin d’una comissió central de la Generalitat de Catalunya. A més, en la seva carta, Vilar Costa destacava com a urgent la creació d’una secció de sanitat que, juntament amb la Creu Roja Espanyola, pogués atendre les necessitats dels refugiats, especialment pel que fa a la salut, que es veia greument afectada per les condicions de l’exili.
Vilar Costa també feia una crida a començar a pensar en el retorn massiu dels catalans a Catalunya, indicant que calia preparar-se per aquest possible retorn amb el suport d’organitzacions internacionals que poguessin facilitar aquest procés. La carta reflectia el seu compromís amb la causa de l’exili i la seva voluntat de continuar treballant per la cohesió i el benestar de la comunitat catalana a l’exili, així com la seva esperança que el projecte pogués reprendre’s ara que les circumstàncies polítiques semblaven més favorables:
“Sr. President,
Pel febrer 1939 vaig fer lliurar a mans del President Companys un projecte d’organisació d’assistència cultural i material dels catalans residents a França. Allò que les circunstàncies poc favorables i les desviacions dels nostres no permeteren de dur a bon terme, potser és arribat el moment de fitar-ho amb pla i serenitat.
Les noves condicions d’Europa i la organisació present del Govern de la Generalitat de Catalunya dónen, d’una banda, la possibilitat d’estructurar per bona part dels departament de França, aon hi ha communitats catalanes, els serveis necessaris d’assistència als nostres compatricis; d’altra banda això presuposa la direcció i l’impuls del Govern de la Generalitat, com també la coordinació amb els Casals Catalans establerts en les principals viles de les Amèriques i d’Australia que tindrien possibilitat i voluntat de trametre per als catalans una pila de coses de tot ordre en robes, queviures, material sanitari, d’intercanvi cultura, polític…
Aquestes consideracions m’han induit a proposar l’ampliació i la reorganisació de l’AJUT CATALÀ existent a Tolouse, Perpinyà, Montpellier muntant-lo per juntes departamentals i locals dependents de la Comissió Central dins la corresponent Conselleria de la Generalitat de Catalunya. En fóra la secció més urgent la de sanitat, embrancada en la “Creu Roja” Espanyola”, per a la visita de malats catalans majorment nois i joves, dones i ancians, assistencia dels hospitals i cases de repòs; seguirien les seccions d’invàlids, mutilats, vídues…, la secció de distribució de queviures i de robes per a famílies i persones singularment necessitades.
Cooperant amb entitats que ja hi pensen, caldrà amb temps preveure i disposar el necessari pel nostre retorn massiu a Catalunya. No deuriem negligir les bones relacions amb els organismes internacionals d’ajut, majorment americans, que podrien ésser-nos ben útils ara i desprès.
No cal dir que l’AJUT CATALÀ hauria de funcionar amb discreta independència, sense trencar per això la convenient coordinació amb el Ministeri de l’Emigració de la República Espanyola.
Per a la organisació i direccio de l’AJUT CATALÀ a la manera dita, m’acut de moment com particularment apte el nom de Josep M. Benet de Caparà, qui podria aporta-hi l’experiencia seva adquirida en la seccio espanyola dels Quakers de Toulouse, acompanyat potser d’Isidre Ribera, el qual també hi fou i ara és a la Delegació de Paris.”
Encara, en una postdata escrita a mà, afegeix:
“La Generalitat crec que necessitaria una emissora francesa, des d’on pogués parlar al poble català.”
El 25 de març de 1946, rep la resposta del secretari del president Irla, en què li comunica que consideren la seva proposta amb bons ulls i que l’estudien oportunament.
El desencís de Vilar Costa amb el govern català a l’exili
En una carta del 14 d’octubre de 1946 adreçada a Carles Pi i Sunyer, Joan Vilar Costa expressa el seu desencís amb els polítics catalans a l’exili i la solitud que sent com a capellà. En la carta, fa referència a dos documents que havia enviat al President de la Generalitat de Catalunya, el primer, sobre la possibilitat de sol·licitar ajut de la UNESCO per refer la cultura catalana i, el segon, sobre la creació d’una Associació d’Amics de Catalunya. Vilar Costa lamenta que aquests documents, juntament amb les cartes adjuntes, no hagin rebut resposta i es pregunta si els membres del Govern de Catalunya s’interessen realment per les iniciatives religioses i socials dels capellans exiliats.
També critica la postura de la Generalitat envers l’Església. Qüestiona la manca d’una comissió que abordi les relacions entre els catalans representats per la Generalitat i l’Església, i denuncia el tractament del fet religiós com un tema que es resol amb una visió laica i antidemocràtica. En aquest sentit, expressa el seu desacord amb la idea de separar el fet religiós, especialment el catòlic, del projecte polític i cultural de la Generalitat, i subratlla que la majoria dels catalans eren catòlics, i que ignorant aquesta realitat es cometria un acte de sectarisme.
Aquest fragment de la seva correspondència reflecteix el desànim de Vilar Costa davant la falta de reconeixement de la seva tasca religiosa i social, i la seva percepció que els polítics catalans a l’exili no li donaven la importància que creia que mereixia:
“Em plau de trametre-us copia del document qu’aquests dies he adreçat a l’Hon. President de la Generalitat de Catalunya referent a l’ajut que podriem potser sol·licitar de l’UNESCO en ordre a refer la cultura catalana.
Amb major amplitud era un altre document tramès pel juny passat al mateix President sobre l’Asociació d’Amic de Catalunya. Aquell document i la lletra adjunta que l’acompanyava deuen haver caigut al pou, puix tampoc n’he hagut resposta. Es veu qu’els homes del Govern de Catalunya no es fan amb capellans
I puix parlo de capellans, és a dir gent d’Església, el Govern de la Generalitat fins ara no sé qu’hagi instituït cap Ponència, o comissió, per a deliberar els principis bàsics de les relacions dels catalans, representats per la Generalitat, amb l’Església.
El fet religiós no es pot racionalment resoldre amb el posat de laicisme=antidemocràcia, que tingué la Generalitat: “a Déu el qu’és de Déu, i al Cèsar el qu’és del Cèsar” amb totes les seves conseqüències lògiques per ambdues parts. Prescindir del problema religiós, catòlic (gairebé tots els catalans són catòlics prou ho sap el Govern de la Generalitat) és pel cas nostres fer acte positiu (interpretativament) de sectarisme.
Una amarga carta al president Joan Tarradellas
Insistint en la seva voluntat d’organitzar el catalanisme de l’exili, el 10 de maig de 1956, escriu una carta al president Tarradellas, que va assumir la presidència de la Generalitat després de la dimissió de Josep Irla l’any 1956:
“(…) Era pel març 1939 que fou presentat un esquema d’organització catalana, (i encara un altre cop en 1945) als prohom de Catalunya, que vivien en Sr. Germain en L., o a l’Hôtel Paris, o Loubre, o Astoria… Aquells esquemes contenien tota l’amplitud de la vida catalana: més ningú hi parà esment, i avui després de disset anys ploren la vida catalana individual, familiar i col·lectiva tan o més desencaixada, que quan passàrem el Pirineu. El poble català restà com a remat sense pastor: tothom a mercè dels vents que bufessin, de les onades qu’ens colguessin. Pobres avis, pobres infants, pobres mutilats, pobres malalts, pobres dones, pobres homes catalans, que no tenien cap prohom català que els aconsellés, protegís, defensés, “trobantse à Mèxic la Diputació Permanent del nostre Parlament, com també les organitzacions i personalitats polítiques més representatives de la nostra terra. Vetací la tragèdia de la qual són víctimes els ciutadans que diuen sincerament “Visca Catalunya”, que no és pas la mateixa dels que pensen “Visco jo”. Pobre Catalunya! qui t’havia vista rica i plena: avui tan marcida, i tan torcejada, i tan envilida, que una gran partida dels Catalans ni parlen a casa seva en català, ni ensenyen els seus fills propis de parlar, llegir, de escriure en català.”
És una carta plena de retrets per la seva elecció de forma irregular a l’ambaixada de l’Espanya republicana a Mèxic, com a president de la Generalitat. Vilar Costa expressa el seu desacord amb el procés que va portar a aquesta elecció, i considera que és una decisió arbitrària i sense una base legal clara. En la carta, critica que aquest nomenament no va comptar amb el suport ni la participació de les institucions que hi haurien d’haver estat implicades, com els organismes del govern català a l’exili. A més, Vilar Costa subratlla la importància d’un procés transparent i legítim per garantir la cohesió i la representativitat del catalanisme a l’exili, i adverteix que el catalanisme no pot ser manejat per decisions unilaterals o personalistes:
“No m’escau d’escatir si la representació i la confiança amb que veniu, ha estat legítimament atorgada, o potser usurpada il·legalment. Catalunya ho jutjarà”. Com sigui; (…) les preocupacions capdals, qu’han de guiar la nostra acció a la reconquesta de les llibertats perdudes , no tan cauen dintre dels afanys polítics com dintre de l’amplitud i profonditat de refer el sentiment de ciutadania catalana, afeblit en els catalans. Tot esforç serà poc per a desvetllar la consciència de catalanitat en molts, per a dirigir-la, refer-la, renovar-la en tots els altres catalans.”
Malgrat el to aspre de la carta, no dubta, tot seguit, a plantejar-li un conjunt d’actuacions que considera essencials per avançar en la reorganització del catalanisme a l’exili i per garantir-ne la continuïtat. Entre aquestes actuacions, proposa establir una estructura sòlida i representativa que integri les diverses sensibilitats i forces del catalanisme, així com promoure una veritable unitat política i cultural entre els exiliats.
Vilar Costa també suggereix la creació de mecanismes per coordinar l’assistència als refugiats i als necessitats dins l’exili, promovent la col·laboració amb les institucions internacionals i amb els organismes d’ajuda humanitària. Afegeix que la prioritat hauria de ser la defensa dels drets dels catalans a l’exterior, per tal de garantir la preservació de la seva identitat cultural i la seva llibertat religiosa.
A més, en una de les seves observacions, posa èmfasi en la necessitat de reconstruir la confiança en el projecte de la Generalitat a l’exili, i destaca que això només es pot aconseguir mitjançant un lideratge clar i transparent que sigui capaç de guiar el poble català en un moment tan crític:
“A tals causes, si volíeu fer-vos digne de llur adhesió o del seu respecte (deixades de costat per ara consideracions d’ordre jurídic i moral), me penso que faríeu gran servei, el millor servei, a Catalunya, si manteníeu i actuàveu els següents principis:
qu’el President de la Generalitat de Catalunya no pot identificar-se amb el partit Esquerra Catalana, can no respon als sentiments integres de la majoria dels Catalans, ni pot eliminar, ni menystenir cap opció cívica;
més concretament i des d’ara, és de primera necessitat l’unificació del tots els catalans , reduint a UN sol Casal Català la diversitat de casals, clubs, llars, centres….Catalans, caus de discòrdies i afro[ntaments] de Catalunya per França i Amèrica. Sense això la Generalitat ja pot plegar;
fondre en Una o dues la munió de revistetes, que ni són dignes de Catalunya; aportant-hi les bones qualitats de totes;
als casals de Paris, Toulouse…procurar intensificar els cursos de llengua, literatura, geografia, història…catalana, publicant-ne monografies adients.”
Acaba la carta afirmant que, malgrat les dificultats i els conflictes interns, el poble català no ha de perdre l’esperança ni la determinació en la lluita per la seva llibertat i dignitat. Segons Vilar Costa, la unitat i la cohesió del catalanisme a l’exili són fonamentals per mantenir viu el projecte nacional i, tot i que els camins poden ser complicats, la persistència en la defensa dels valors i les tradicions catalanes és l’únic camí que portarà a la futura llibertat i prosperitat del poble de Catalunya. Finalitza amb un to de fermesa i esperança, i expressa la seva confiança que, amb esforç i unitat, es podrà afrontar qualsevol obstacle:
“Els catalans estem embafats i desenganyats de la política catalana, sense acció ciutadana: és per ço que costarà molt de revifar la catalanitat de l’exili i de l’emigració a Europa i a les Amèriques. (…) tot el qu’hom faci sense aquests cinc punts (o semblants) representa una traïció feta a Catalunya, una nova desmoralització dels Catalans, i per tant allunyen dels rengles ciutadans tots aquells que pensen i ambicionen altra cosa. Avui tant o més que’el nom de Companys i Macià, ens cal la doctrina i l’exemplaritat de Prat de la Riba, veritable plasmador de la nova Catalunya.”
La resposta diplomàtica de Josep Tarradellas
La carta va rebre un justificant de recepció del president Tarradellas des de Saint Martin le Beau el 6 de juny de 1956. En la resposta, Tarradellas agraïa la comunicació i reconeixia l’esforç de Vilar Costa per mantenir viu el projecte de l’organització catalana a l’exili. Tot i la complexitat de la situació, Tarradellas expressava la seva voluntat de continuar treballant per a la causa catalana i de considerar les propostes presentades, tot i que també era conscient de les dificultats que es presentaven per tirar-les endavant en aquell moment. La resposta, malgrat la cordialitat, no deixava de reflectir una certa distància entre les postures de Vilar Costa i les decisions preses pel govern de la Generalitat a l’exili:
“Us agraeixo de l’atenció que heu tingut en fer-me conèixer el vostre pensament i les vostès inquietuds. És evident que els problemes polítics, socials i morals que tots plegats tenim plantejats no son pas fàcils de resoldre, el contingut de la vostra lletra ho demostra clarament, però crec que si tots els catalans estem disposats a treballar amb patriotisme i amb sentit de responsabilitat, arribarem assolir els nostres propòsits.
Per la meva part, em permeto dir-vos que estic disposat, com confio ja heu vist, a tenir en compte l’opinió i el consell de tots els catalans, única manera d’obtenir resultats positius per la nostra Catalunya”.
En una altra carta, datada el novembre de 1956 a París, Tarradellas agraeix de nou a Vilar Costa l’enviament d’uns fascicles i el felicita pel seu “encert i la vostra tasca lloable, tenint en compte les dificultats de tot ordre que significa avui dia portar a terme un tal sacrifici.” Tarradellas reconeixia la feina constant de Vilar Costa per mantenir viva la flama del catalanisme a l’exili, i destacava la importància de la seva tasca en uns moments tan complicats, i també elogiava la seva perseverança, malgrat les circumstàncies adverses, tot i que, com en altres comunicacions, no s’especificaven passos concrets per a una col·laboració més estreta.
L’obra Un sueño de Franco
El 1956, Vilar Costa va escriure l’obra titulada Un sueño de Franco. Es tracta d’un suposat somni de Franco, en el qual el dictador emprèn un diàleg amb els reis catòlics, Ferran i Isabel. A través d’aquest diàleg, Vilar Costa presenta una visió crítica de l’Estat espanyol sota el règim franquista, centrant-se en els problemes socials, polítics i religiosos que, segons ell, afecten la societat espanyola. Mitjançant les converses entre Franco i els monarques, l’autor proposa possibles solucions per afrontar aquestes dificultats, mantenint una mirada detallada sobre el futur d’Espanya.
L’obra s’ofereix com una reflexió sobre l’herència històrica del país i les implicacions de les decisions polítiques del moment, tot i que no va tenir massa difusió.
