Posicionament de l’església oficial davant la guerra:Carta colectiva de los obispos españoles
L’aixecament armat contra la República, del 18 de juliol de 1936, va ser la materialització d’una amenaça que flotava en l’ambient des de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936. El cop d’estat va ser planejat i executat per generals de dretes de diferents tradicions polítiques, alarmats pel creixent desordre i violència al país. La contribució de l’Església a l’aixecament militar no va ser immediata, tot i que el cardenal Gomà argumentava que els generals rebels volien defensar la “civilització cristiana”, un concepte que, a Espanya, incloïa preservar la unitat nacional contra les aspiracions separatistes, protegir els interessos materials amenaçats per un possible règim comunista i defensar un ordre social profundament crispat.
La reacció immediata al pronunciament del 18 de juliol a molts llocs del país va ser una massacre de membres de l’Església i la destrucció sistemàtica de temples, especialment a les zones on l’anarquisme tenia més força. Durant les primeres setmanes de la guerra, van ser perseguits i assassinats 13 bisbes, 4.184 capellans diocesans, 2.365 religiosos i 233 monges. Com afirma Lannon, la identificació amb l’Església es convertia en un passaport cap a la mort.
Malgrat les reaccions de prudència i moderació de figures com Vidal i Barraquer i, enmig dels episodis de terror, era impensable que els representants de l’Església donessin suport a la causa republicana durant la guerra. Per la seva pròpia supervivència, l’Església va oferir els seus serveis ideològics i propagandístics a l’exèrcit rebel per combatre la violència. Molts bisbes van donar suport als rebels, celebrant misses massives per a les tropes i posant a la seva disposició l’aparell logístic i propagandístic de l’Església. Gomà defensava en les seves cartes pastorals que la guerra no era un conflicte de classes ni polític, sinó una confrontació entre dues civilitzacions: l’Espanya catòlica, per una banda, i l’anti-Espanya estrangera i marxista, per l’altra. També argumentava que l’origen de la guerra era l’apostasia nacional, simbolitzada per l’aprovació del matrimoni civil, la secularització de l’ensenyament i les eleccions durant la República.
Què és la Carta Colectiva de los Obispos españoles?
La resposta oficial de l’Església a aquesta visió sobre la guerra va ser la Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España. Va ser redactada pel cardenal Gomà, bisbe de Toledo, per suggeriment de Franco, i dirigida als bisbes d’arreu del món l’1 de juliol de 1937. Es tracta del document eclesiàstic més important de la Guerra Civil Espanyola.
La Carta colectiva de los Obispos españoles és un document de 31 pàgines, estructurat en vuit capítols més una conclusió final. Aquestes seccions só n: Raó del document, Naturalesa de la carta, La nostra posició davant la guerra, El quinquenni que va precedir la guerra, L’alçament militar i la revolució comunista, Característiques de la revolució comunista, El moviment nacional: els seus caràcters, Resposta a unes objeccions, i, finalment, Conclusió. El text busca justificar el suport de la jerarquia eclesiàstica espanyola al bàndol franquista, defensant que l’Església havia estat víctima de persecucions durant la República i posicionant el conflicte com una croada per protegir la religió catòlica a Espanya.
Què diu la Carta colectiva de los Obispos Españoles?
A la Carta Colectiva, els bisbes es lamentaven de l’opinió negativa que els mitjans de comunicació s’havien format sobre la guerra civil, ja que “una buena parte de la prensa católica extranjera ha contribuido a esta desviación mental, que podría ser funesta para los sacratísimos intereses que se ventilan en nuestra patria”.
Tot i que els bisbes es mostraven contraris a la violència, la carta defensava que “la guerra es a veces el remedio heroico, único, para centrar las cosas en el quicio de la justicia y volverlas al reinado de la paz”. Per això argumentaven la revolta dels que “se alzaron en armas para salvar los principios de la religión y justicia cristiana”.
Segons la carta, van ser els polítics de la República “con sus prácticas de gobierno, los que se empeñaron en torcer bruscamente la ruta de nuestra historia en un sentido totalmente contrario a la naturaleza y exigencias del espíritu nacional, y especialmente opuesto al sentido religioso predominante en el país”. Per als bisbes, el govern republicà va actuar “anulando los derechos de Dios y vejando la Iglesia”, i per això l’episcopat espanyol defensava “el derecho a la resistencia defensiva por la fuerza”.
Per als bisbes espanyols signants d’aquest text, només hi havia una sortida a la situació d’Espanya: “O sucumbir en la embestida definitiva del comunismo destructor o intentar librarse del terrible enemigo.” Per això, els bisbes argumentaven així la seva postura davant de l’“Alzamiento”: “La Iglesia no podía ser indiferente en la lucha.” Per als bisbes espanyols, la rebel·lió franquista, qualificada de “levantamiento cívico-militar”, tenia un doble suport: “el del sentido patriótico y el sentido religioso”, i per això creien que “en España no hay más esperanza para reconquistar la justicia y la paz que el triunfo del Movimiento Nacional.”
Els bisbes afirmaven que “mientras en la España marxista se vive sin Dios, en las regiones indemnes o reconquistadas se celebra profusamente el culto divino y pululan y florecen nuevas manifestaciones de la vida cristiana.”
Qui va signar i qui no la Carta colectiva de los Obispos españoles?
La carta va ser signada per 43 bisbes i cinc vicaris espanyols, excepte el cardenal de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer (qui va fugir d’Espanya, salvat per Lluís Companys de ser assassinat per membres de la FAI), de Mateo Múgica (bisbe de Vitòria, refugiat a Roma, acusat de tolerar propaganda separatista i de protegir els sacerdots que no combregaven amb el “movimiento”), així com Joan Torres Ribas, bisbe de Menorca, ja molt vell, Javier de Irastorza Loinaz, sense jurisdicció diocesana, i el cardenal Pedro Segura Sáez, exiliat a Roma i sense càrrec a Espanya.
El cardenal Vidal i Barraquer contra la Carta colectiva de los obispos españoles: l’església s’ha de distanciar del poder polític
Vidal i Barraquer, així com el capellà basc Múgica, no van signar la carta perquè les aspiracions nacionalistes dels seus respectius territoris xocaven amb la idea d’un estat catòlic, autoritari i centralista. Ambdós van acabar exiliats.
En donar suport als insurrectes, l’Església va ser considerada com un pilar del nou règim, i això li va aportar amplis beneficis, malgrat que, com afirmà Vidal i Barraquer, això suposava lligar de peus i mans l’Església des del punt de vista polític, al final de la guerra. Considerava que l’Església s’havia de distanciar del debat polític. En els seus escrits amb Pacelli, secretari d’Estat del Vaticà i futur Pius XII, durant l’any 1939, va criticar el posicionament polític dels bisbes i clergues espanyols i el perill d’identificar l’Església amb un bàndol determinat a l’hora d’exercir el ministeri pastoral. També va criticar l’ús del catolicisme estatal, un cop acabada la guerra, en actes propagandístics i rituals massius i polititzats; i va lamentar la col·laboració dels bisbes en la construcció d’una religió patriòtica, on tenia més pes el nacionalisme espanyol que la pietat.
En una carta dirigida al cardenal Gomà, Vidal i Barraquer va expressar la seva opinió inequívoca: “muy propio para propaganda, però lo estimo poco adecuado a la condición y carácter de quienes han de suscribirlo. Temo que se le dará una interpretación política por su contenido y por algunos datos o hechos en él consignados.”
El secretari d’estat del Vaticà, Eugenio Pacelli, el futur papa Pius XII, va escriure també una carta al cardenal Gomà, que evidencia el malestar que va causar al Vaticà la carta de l’Episcopat espanyol en justificació de l’alçament militar. Aquesta carta, descoberta pel monjo Hilari Raguer als arxius del Vaticà i datada el 31 de juliol de 1937 — deu dies abans de fer-se pública la carta de l’Episcopat — , desaconsellava la seva publicació i deia:
“Tractant-se d’una cosa molt delicada, que es refereix a tots els bisbes d’Espanya, aquesta Secretaria d’Estat creu convenient que per la publicació d’un document de tanta importància, com és la mencionada Carta, seria desitjable la unanimitat de l’episcopat. Ja que l’Excm. senyor Vidal i Barraquer, com Vostè fa notar en la seva carta, no creu convenient la publicació d’aquest document, i per una altra part, Mons. Múgika i potser altres bisbes espanyols no pensen firmar-lo, la Secretaria remet a la coneguda prudència de Sa Eminència, que vegi si no seria prudent suspendre per ara la seva publicació”.
Aquesta carta de Pacelli, no se sap per què, no es va arribar a enviar al cardenal Gomà.
Significació política de la Carta colectiva de los Obispos Españoles
La carta va significar la unió de l’Església amb el règim franquista i el naixement del nacionalcatolicisme, així com una concepció teocràtica de la societat espanyola que va imperar fins a la Transició. Fan una narració esbiaixada dels anys en què van governar les esquerres, presentant-se com a víctimes i sense tenir en compte l’actuació reaccionària de les dretes.
Aquest document va ser àmpliament divulgat internacionalment per la propaganda franquista, cosa que va ajudar decisivament al “movimento nacional” i es va convertir en una crida patriòtica i militar contra el comunisme.
Difusió internacional de la Carta Colectiva de los obispos españoles
La carta fou una operació internacional per defensar l’aixecament contra les autoritats legítimes, amb la intenció de justificar la causa feixista i denunciar les actuacions dels governs d’esquerra contra l’Església i l’ordre social. Sabien que comptaven amb el suport de gran part de la jerarquia catòlica i del Vaticà, a través de mitjans com L’Osservatore Romano, The Universe i Action Française.
La carta es va difondre en castellà, francès, italià i anglès, i va esdevenir una maniobra propagandística en l’àmbit internacional dels bisbes espanyols, i va deixar clara la postura de l’Església catòlica davant la guerra civil. El document, dirigit als bisbes de tot el món, començava argumentant el motiu de la carta, davant del “desconocimiento de la verdad de lo que en España ocurre”. Els bisbes espanyols afirmaven el caràcter “anticristiano” d’una guerra que causava un “enorme daño a la verdadera España”.
Respostes d’una petita església dissident
La carta va ser refutada per sacerdots com Vilar i Costa a l’obra Montserrat, per José Manuel Gallegos Rocafull a l’obra titulada La carta colectiva de los obispos facciosos, els quals afirmaven que el que hi havia darrere la guerra era una lluita de classes, on les classes propietàries amagaven la defensa dels seus interessos sota la bandera de la religió; i també per José Miguel de Barandiarán a La teología de la invasión fascista. Los documentos episcopales y los nacionalistas vascos.
La resposta de Vilar Costa: la publicació de Montserrat, Glosas a la carta colectiva de los obispos españoles
Vilar Costa es dedicà a refutar, paràgraf per paràgraf i amb rigor científic, la carta episcopal de 1937. Això es materialitzà en una obra de més de quatre-centres pàgines titulada Montserrat, Glosas a la carta colectiva de los obispos españoles (Barcelona, 1938), signada amb les inicials
J.V.C. Pel vocabulari utilitzat, els judicis de valor i l’estructura del text mateix, es veu que les seves tesis estaven a l’extrem oposat del pensament de la majoria de bisbes espanyols. Parlà obertament de l’apostasia de les masses envers l’Església, provocada pel fet que aquesta es posicionava al costat dels rics i no defensava els pobres.
Vilar Costa denuncià el fals dualisme de la carta episcopal quan aquesta feia referència a les violències anteriors, dels anys 1934-1935, durant el període en què la dreta era al poder, i a la política agrària i reaccionària que havia anat sembrant odi i misèria. També criticà el silenci sobre les massacres comeses pels rebels i la incoherència de justificar l’alçament basant-se en un suposat complot de la Internacional Comunista, del qual no existia cap evidència.
Estructura de l’obra: Montserrat, Glosas a la carta colectiva de los obispos españoles
El sumari del llibre és prou eloqüent sobre les intencions de les glosses de Vilar i Costa:
Dedicatoria, Introducción, Glosas: Razón de este documento, naturaleza de esta carta, nuestra posición ante la guerra, el quinquenio que precedió a la guerra, el alzamiento militar y la revolución comunista, caracteres es de la revolución comunista, el movimiento nacional: sus caracteres, se responde a unos reparos, conclusión, anejo documental y bibliográfico, epilogo, apéndice, índice onomástico, colofón.
El llibre es presenta com un diàleg entre Olegario, el seu alter ego i narrador, i el matrimoni format per Montserrat i Jordi, que es troben retirats al monestir. A través d’aquest diàleg, el narrador comenta i refuta, punt per punt, la carta dels bisbes espanyols, criticant les altes instàncies eclesiàstiques espanyoles, l’actitud de la premsa internacional (mitjançant els articles publicats a L’Osservatore Romano), i la postura del Vaticà i del mateix papa Pius XI. A l’annex del llibre, l’autor explica que va enviar cartes als cardenals Eugenio Pacelli i Francesc Vidal i Barraquer, entre altres figures rellevants de l’Església europea, però que mai no va rebre resposta.
Es tracta d’un volum gruixut de 389 pàgines que, amb una gran riquesa tipogràfica i una paginació gairebé artesanal a tres nivells, exposa les crítiques de la manera següent:
En aquesta obra, Vilar Costa va incloure diversos apèndixs, com ara una interessant i extensa bibliografia titulada Biblioteca fascista y antifascista. Aquesta bibliografia, probablement basada en el material recollit pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat, és, segons Southworth, el “primer gran catàleg d’escrits, més de quatre-cents títols, compilats sobre la guerra civil espanyola.”
Vilar Costa ofereix unes fitxes molt completes, d’acord amb la seva formació científica, i sovint hi inclou comentaris. A més, també va incorporar títols cinematogràfics, fotografies, arxius de premsa, dibuixants i butlletins radiofònics.
La metodologia de treball a Montserrat, Glosas a la carta colectiva de los obispos españoles
A la part superior, i en cursiva, es reprodueix el text original dels bisbes espanyols. Cada fragment ocupa poques línies, amb cada paràgraf precedit per un número i cada fragment encapçalat per una lletra. [vegeu fragment]
La part més extensa es troba al centre i conté les seves glosses, amb notes numerades que remeten a punts concrets de la carta dels bisbes espanyols.
Al peu de pàgina hi ha un apartat amb excursos, plens de citacions bíbliques, patrístiques, del magisteri dels papes —sobretot de Lleó XIII i Pius XI—, i d’eminents teòlegs que donen suport a les idees defensades, amb notes marcades amb lletres.
A la part superior externa de cada pàgina hi ha el número de pàgina i, a la part superior interna, la referència a la nota que apareix a sota. A la part superior de les pàgines de l’esquerra, al centre, hi ha la indicació de quin dels seus deu “diálogos”, en què s’articulen les Glosas, ens trobem; mentre que al centre de la pàgina dreta hi ha el títol del capítol en curs de la carta que s’està comentant.
L’autor havia de tenir molta experiència en publicacions científiques i una gran preparació metodològica per compondre un text tan complex i sense errors.
Idees principals de l’obra: Montserrat, Glosas a la carta colectiva de los obispos españoles
A l’epíleg, resumeix les seves argumentacions en unes conclusions que, a grans trets —seguint Raguer—, serien les següents:
“La carta col·lectiva dels bisbes no és un acte d’ofici pastoral, sinó una apologia de la seva adhesió política al moviment nacional.
És un document que no dona la fesomia històrica de la guerra espanyola, sinó que tergiversa les seves característiques.
Els catòlics rebels, amb el foment i l’adhesió a la sedició, contreuen una gravíssima responsabilitat i es fan culpables dels excessos i calamitats que se n’han seguit.
Els mals d’Espanya, tot i ser grans, no eren pas tals que el seu únic remei fos la sedició i la guerra.
L’Església espanyola rebel difícilment podrà vindicar-se de la nota de bel·ligerant.
En el fons d’aquesta guerra, més que els veritables interessos espirituals de la fe i la civilització cristiana, hi han tingut part els interessos materials i purament humans.
Si els sectaris tenien determinat l’extermini dels clergat catòlic i de la gent de dretes significats, els rebels també tenien les seves llistes negres.
La reacció religiosa produïda en l’ànima nacional està molt lluny de ser ni vertadera, ni cristiana, ni humana; ans és extremadament buida, sacrílega, cruel.
El moviment no ha enfortit el sentit de Pàtria, al contrari, l’ha envilit amb la invasió de moros, legionaris i estrangers; ni ha garantit l’ordre, sinó que fomenta i permet tota mena d’excessos i horrors i nombrosos crims.
És innegable [en aquest punt Vilar es deixa portar de rumors falsos] que elements de l’Església es van fer forts en els seus temples, hi van dipositar municions i fins des d’ells van atacar amb les armes el poble que es defensava contra els insurrectes.
La irrupció contra els temples no va ser sobtada ni simultània, sinó posterior a l’atac rebut i a l’actitud prèvia dels catòlics rebels.
És cosa notòria que l’Església espanyola solia mostrar més propensió a posar-se al costat dels rics, i no va fomentar l’acció i l’assistència social, com era de raó i justícia.
L’Església espanyola, en adherir-se als rebels, no sols no ha recobrat la seva llibertat espiritual, sinó que més aviat ha caigut en la veritable servitud dels cabdills.
L’Església espanyola pot tenir molt poca, potser cap esperança legítima que dels moviment nacional en sorgeixi el digne esperit nacional amb puixança i llibertat cristiana.”
Repercussions de la publicació: Montserrat, Glosas a la carta colectiva de los obispos españoles
Al llarg de l’obra, va criticar la divisió feta pels bisbes entre una suposada Espanya i l’anti-Espanya, i va destacar el silenci durant els anys 1934-1935, quan governaven les dretes, amb una política agrària reaccionària i provocadora. També es referia a l’absència de qualsevol menció de les massacres comeses pels rebels i la incoherència de justificar l’alçament per un suposat complot de la Internacional Comunista, del qual no hi havia cap evidència.
L’activitat dels sacerdots antifranquistes va tenir, però, un gran impacte en l’opinió pública catòlica europea durant tota la guerra. Es van guanyar el suport d’un sector del catolicisme estranger, sobretot francès, que no veia amb bons ulls la utilització de la religió amb finalitats polítiques per legitimar el bàndol nacional, entre els quals el filòsof Jacques Maritain i la revista La Croix.
Fins i tot Ricardo de la Cierva, historiador franquista, el cita a la Bibliografia sobre la Guerra de España (1936-1939 y sus antecdentes históricos, i el considera com un dels cent llibres essencials de la bibliografia sobre la Guerra Civil Espanyola. De la Cierva destaca la gran competència bibliogràfica de Vilar, tot i qualificar-lo com un sacerdot singular i la seva obra com un “curiosísimo alegato bíblico-patrístico-escolástico.”:
“La primera bibliografia sobre la guerra civil española aparecía cuando aún no había terminado el conflicto. Su autor, J. Vilar, vio con gran agudeza la importancia literaria que iba a adquirir la guerra española. Habia participado en las actividades propagandísticas de Barcelona, como fundador de un Instituto Católico de Estudios Religiosos creado en la Barcelona de 1938 y tuvo tiempo para lanzar al menos una publicación: el libro Montserrat, diatriba sobre la Carta Colectiva del Episcopado español, en cuyos apéndices se encuentra la inapreciable Biblioteca fascista y antifascista.”
El llibre de Vilar és, doncs, un document combatiu a favor de l’antifeixisme i contra les falsedats històriques i la parcialitat de la gran majoria de l’Església espanyola en donar suport a la causa dels sediciosos que es van aixecar contra el govern legítim.
Com assenyala Raguer, “la crítica de Vilar és, encara avui, digna de ser llegida.”
Juntament amb obres d’alt nivell intel·lectual, precises i ben documentades, però sovint poc comprensibles per al públic general, Vilar Costa també va participar en iniciatives de caràcter més popular, com eren revistes populars o manuals per a catequesi, tal com veurem més endavant.
