La República espanyola i el restabliment del culte durant la Guerra Civil
El govern de Negrín, amb l’objectiu de projectar una imatge de moderació davant l’àmbit europeu, va reafirmar la llibertat de culte a través dels “Tretze Punts de Negrín” a l’abril de 1938. Aquest gest va incloure la reobertura d’esglésies i la garantia d’assistència religiosa tant als hospitals com a l’exèrcit.
Manuel de Irujo, ministre de Justícia de la República, i catòlic reconegut, va fer nombroses gestions perquè es pogués restablir el culte a la Catalunya republicana durant l’any 1938. Vilar Costa també treballà en aquest sentit; entenia que no s’hagués restablert al principi de la guerra a causa dels fets violents, però creia que es podrien anar obrint les esglésies i les capelles de mica en mica fins a normalitzar el culte públic.
Es trobà, però, que la mateixa jerarquia eclesiàstica catalana, amb el P. Josep M. Torrent, Vicari General de Barcelona al capdavant, era la que posava més obstacles per al restabliment del culte. Per una banda, tenien por de ser identificats i tornar a ser perseguits i assassinats, i, per l’altra, no volien donar la imatge d’una República tolerant amb l’Església, tot esperant el desenvolupament dels esdeveniments polítics i el final de la guerra.
El restabliment del culte durant la Guerra Civil a Barcelona: la capella de la Biblioteca Balmes
Vilar Costa escriví el 15 d’agost de 1937 una carta al president Companys, amb la capçalera del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, escrita des del monestir de Montserrat, on demanava el restabliment del culte a la capella interior de la biblioteca Balmes de Barcelona.
Comença la carta criticant “la follia més anticlerical que antireligiosa d’alguns elements” i “el mal renom que ens ha posat el greu perjudici que ens han fet majorment a l’estranger.” Malgrat tot, defensava que “una lenta restauració de la llibertat catòlica contribuiria a esvair, en part, aquell mal efecte, i produiria un moviment de confiança en favor de la Generalitat de Catalunya.” Defensava que el bon acolliment que havia tingut el Butlletí d’Informació Catòlica del Comissariat de Propaganda i les emissions quinzenals a la ràdio “semblen indicar que potser ja és arribada l’hora de donar (com s’ha donat a les altres confessions religioses) la natural satisfacció al just sentiment dels catòlics, que tan profundament han sofert en les seves creences i pràctiques el trasbals dels dies passats.”
Afirmava que:
“Les singulars condicions de la capella existent a l’interior de l’antiga Biblioteca Balmes (Duran i Bas, 11) [de Barcelona] em semblen molt propicies per a poder començar-hi quietament la restauració del culte catòlic. D’altra banda, la meva ideologia i actuació són prou fermança, així ho crec, que de les reunions a celebrar-s’hi sota la meva responsabilitat no es pervindria cap dificultat en concepte polític, que creés algun compromís per a la Generalitat de Catalunya”.
Finalment demana, doncs, el permís per obrir aquesta capella “amb les condicions i reglament a establir”.
Un reglament per al restabliment del culte a la capella de la Biblioteca Balmes de Barcelona
Tot seguit va passar a redactar un possible reglament per obrir al culte l’esmentada capella:
“Es permesa i garantida per la Generalitat de Catalunya la renovació del culte catòlic a la capella interior de l’antiga “Biblioteca Balmes” (Duran i Bas, 11), amb la condició que durant les presents circumstàncies anormals depengui exclusivament de la jurisdicció canònica de l’Em. Card. Francesc d’A. Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, com prelat ordinari, i de la direcció immediata i responsabilitat personal del reverend sacerdot nomenat per ell, sempre que es compleixin les condicions següents:
1.- l’admissió de les persones que vulguin dir-hi missa o bé oir-la serà feta exclusivament del Rnd. Director;
2.- les persones admeses no hi formaran grups, ni tampoc hi faran cap mena de comentaris polítics;
3.- les reunions de caràcter únicament religiós o d’assistència social es tindran amb la vènia i sota la presència personal o delegada del Director;
4.- es procurarà entrar o sortir sense fer colles amb la major naturalitat i discreció;
5.- solament podrà sermonar-hi el Director, o altre delegat, o amb permís d’ell;
6.- per a l’exercici d’oir confessions el capellà Director destinarà sacerdots amb llicències de l’Ordinari, però de la seva absoluta confiança, que no hagin d’abusar-ne per a fer actuacions polítiques;
7.- les misses seran els jorns festius de 7 a 11 del matí;
8.- els cants seran els estrictament litúrgics, abstenint-se de cantar-hi aquells, als quals es donava un sentit o sentiment més aviat polític;
9.- a la capella s’hi podran administrar tots els sagraments i s’hi podran celebrar els divins oficis i totes les funcions religioses, com en una veritable parròquia, segons les facultats canòniques rebudes de l’Ordinari;
10.- a l’esmentada capella no hi haurà cap mena de tasses fixes o aranzels per raó de l’administració dels sagraments o celebració de misses o altres cerimònies religioses: els fidels seran lliures enterament de donar segons llurs possibilitats o voluntat;
11.- si el capellà Director ho creia convenient, ell sol podrà donar-hi els Exercicis Espirituals;
12.- el Director podrà organitzar-hi cursets de cultura religiosa, apologètica i social, de la forma i amb la ajuda que li semblarà millor;
13.- serà bo d’instituir-hi agrupacions de fidels que tinguin participació en l’assistència social, que les circumstàncies actuals reclamen coordinant-se amb les corporacions o entitats ja existents;
14.- el Rnd. Director de l’esmentada capella d’acord amb l’Ordinari Eclesiàstic i amb el Conseller de Justícia podrà anar obrint altres capelles -molt paulatinament, però- encarregant-les a sacerdots que siguin de plena confiança i que les hagin de regir conforme a les condicions damunt dites;
15.- les noves capelles o esglésies que hom vagi obrint, estaran sotmeses igualment a la jurisdicció ordinària del Cardenal-arquebisbe de Tarragona.”
Carta al president Companys sol·licitant un negociat d’afers religiosos
En una altra carta del mateix document, datada el 25 de desembre de 1937, es torna a adreçar al president Companys i proposa un model de comissió o negociat d’afers religiosos dins del departament de justícia:
“President,
a més de la resolució urgent de la qüestió religiosa, respecte del culte catòlic, tan per motius d’ordre interior com per raons internacionals:
I.- em sembla que és menester organitzar dins el Departament de Justícia una comissió o negociat d’afers religiosos semblant el que te organitzat el Ministeri de Justícia a Madrid. Si la Generalitat de Catalunya no ho fa ben prompte, potser hi ha perill que no s’ho prengui el Govern central, amb el consegüent anticatalanisme.
II.- l’objecte de dita comissió fora fer un fitxer:
a.- dels sacerdots i religiosos, catalans o residents a Catalunya, addictes al govern legítim per a salvaguardar llur persona i situar-los en millor condició a arranjar la seva situació econòmica:
b.- dels objectes, temples, cases i monuments, i de re la nòmina de les persones, que en cada localitat o edifici en tinguin cura i responsabilitat, on encara no estigui fer arreu de Catalunya.
Crec que som en un moment inicial respecte a la qüestió religiosa i particularment catòlica, orientada en un sentit de bona i sana catalanitat que no podem ni trascurar ni diferir.
És aquest un pensament de tanta transcendència, que he volgut sotmetre’l a la vostra consideració i a la vostra alta decisió.“
Una glossa nadalenca sol·licitant la confiança dels catòlics per al restabliment del culte
Veiem que en una glossa nadalenca del 26 de desembre de l’any 1937 emesa per la ràdio, Vilar Costa fa una extensa reflexió, plena de coneixements bíblics, on critica els catòlics que no confien en la nova etapa cap a la llibertat de cultes. Desaprova un cartell que, durant l’agost, fou enganxat a les parets i arbres de Barcelona i que deia:
“Irujo y los verdaderos católicos. Una reciente disposición del Gobierno Rojo autoriza la práctica dels culto católico, en privado, es decir, en nuestras casas particulares. ¡Católicos, verdaderos creyentes! No os fiéis de esta tolerancia que no tiene otro fin que conocer a los católicos que en secreto profesan el culto a “Dios Nuestro Señor”. El ministro Irujo está con los rojos y quien está con ellos no puede estar con nosotros. Los hermanos de la Caridad Cristiana” (La Publicitat, 1 de novembre de 1938).
A la mateixa carta del diari critica que des de la revista profranquista Occident, de la qual n’era l’ànima Joan Estelrich, es critiqués l’encíclica papal contra el comunisme i, en canvi, silenciés la que condemnava el nazisme.
Manent i Raventós afirmen que:
“Tot i el to d’autojustificació i propagandístic, el sermó de mossèn Vilar és ple de veritats que, en hora d’apassionaments, de sectarismes i de bàndols irreconciliables, no podien fer gaire saó en les consciències senzilles. Aquest llenguatge, amb recels, puntualitzacions i matisos només l’entenien certs líders de la Federació de Joves Cristians, d’Unió Democràtica i alguns sacerdots.”
Joan Vilar Costa es va implicar intensament en la lluita per al restabliment del culte religiós, una causa que considerava essencial enmig del caos i la repressió de la Guerra Civil Espanyola. Des de l’agost de 1937, va dedicar esforços constants a reivindicar la llibertat de culte, una lluita que no es va limitar a accions puntuals, sinó que va continuar durant tot l’any 1938 a través de les emissions de ràdio. Mitjançant aquest mitjà, va fer arribar el seu missatge a una audiència més àmplia. Defensava amb convicció la importància dels valors espirituals en una societat desbordada per la violència i la divisió.
