Formació intel·lectual
Joan Vilar va tenir molt d’interès a millorar el nivell cultural del clergat i ho va fer, fins i tot abans de ser ordenat capellà. Ho va aconseguir, a partir de 1916, mitjançant la publicació de textos de temàtica religiosa, i en català, a l’editorial Foment de la Pietat Catalana, a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans i a Estudis Universitaris Catalans.
A partir d’unes retransmissions radiofòniques, intentà reconstruir la imatge deteriorada de la República pels assassinats i la crema d’edificis religiosos al principi de la guerra per part dels exaltats.
La seva obra més important fou el volum Montserrat, signat amb les inicials J.V.C, on intentà rebatre punt per punt els arguments poc consistents de la Carta colectiva de los obispos españoles a los de todo el mundo con motivo de la guerra en España (Pamplona, 1937).
El llibre es va presentar com el primer volum d’una col·lecció titulada Biblioteca Catalana de Textos y Estudios Religiosos d’un suposat Instituto de Estudios Religiosos, del qual només va aparèixer el volum esmentat. Aquest volum es va redactar al monestir de Montserrat, durant el període en què Carles Gerhard era el comissari de la Generalitat al monestir fins al gener de 1939, aprofitant l’extensa biblioteca que, sens dubte, l’ajudà a justificar els seus arguments.
Gerhard, en les seves memòries, descriu Joan Vilar com un home de caràcter polèmic, tot destacant la seva meticulositat i erudició:
“Home baix d’estatura, d’uns quaranta-cinc o cinquanta anys, calb, faccions eixutes, era el tipus de capellà apassionat, amb una punta de fanatisme heterodox. Esperit erudit, coneixedor a fons dels idiomes antics, doctor en Teologia i no sé quantes coses més, estava al servei de la nostra propaganda -parlava en efecte per ràdio i com a clergue als catòlics del nostre camp i als de l’altra banda, a més de dedicar-se a altres publicacions de caràcter religiós- i nodria una animadversió cordial contra els jesuïtes, els quals considerava responsables de totes les desviacions de l’Església catòlica respecte del cristianisme i capaços, quant a la resta, de les aberracions teològiques més monstruoses.
Pujava sovint a Montserrat on romania treballant durant diversos dies, a la biblioteca, per tal d’analitzar, bo i sotmetent-se a una exegesi minuciosa, les pastorals i les circulars de l’episcopat de l’Espanya rebel. A la biblioteca del monestir, en efecte, trobava totes les obres i edicions que necessitava per a comprovar les seves citacions -sense deixar-se mai ni una coma- i apuntalar els seus comentaris i les seves interpretacions amb argumentació frondosíssima de literatura patrística, escolàstica, tomística i què sé jo quantes coses més. Era tan meticulós, que després de reproduir en els seus escrits totes les variants existents d’algun passatge hauria pogut omplir volums sencers, amb nova argumentació i noves citacions, per tal de justificar per què s’atenia a una qualsevol d’aquelles variants amb preferència a les altres. Les decisions i disposicions de tots els concilis haguts i per haver li eren familiars, i es movia en el terreny de l’exegètica i de l’hermenèutica com a casa seva. La seva memòria prodigiosa i la pal·lidesa de cera del seu rostre feien pensar en les llargues nits d’insomni que es devia haver passat furgant, a la llum de la candela, per la selva intricadíssima de la literatura i la filosofia eclesiàstiques.
Com a resultat dels seus treballs redactava uns escrits en llatí i en català, que després eren traduïts a diversos altres idiomes, i que ell adreçava a tots els prelats de l’Església catòlica i “in primis”, no cal dir-ho al Vaticà. Sinó que a Roma ja el devien conèixer; a la Cancelleria d’Estat hi havia segurament algun dels seus enemics jurats, algun d’aquells jesuïtes que en opinió seva tenien el sant pare quasi segrestat, el qual tindria bona cura d’interceptar el seu correu, de manera que de la Santa Seu no li acusaven ni recepció de les seves elucubracions, amb la qual cosa quedaven manifestament infringits i malmesos no sé quants cànons, i preceptes més. (…) no nego, a despit de tot, que les seves disquisicions erudites fossin adequades i oportunes de cara a certs medis i estaments; el que hi ha és que jo no estava gaire persuadit de la bona disposició dels altres a deixar-se convèncer, de manera que la seva àrdua i ímproba labor se m’havia de representar encara més meritòria de moment que em semblava condemnada per endavant a la més absoluta esterilitat. Altrament, tot i que jo no podia deixar d’admirar les seves llums i la seva vastíssima il·lustració, li trobava tanmateix a mancar alguna cosa de passió generosa. No era, en efecte, el que en podríem dir un home cordial. I encara que ell intuïa el que de profunda tragèdia humana hi havia en la nostra guerra i no hi era certament insensible, hauríeu dit tanmateix que més que per a abrandar-s’hi en amor abnegat allò servia per a estimular la seva dialèctica de polemista. Sense negar, en resum, allò que l’autèntica caritat cristiana bategués al fons de les seves tesis i posicions, hom no es podia tanmateix sostreure a la impressió veient-lo i sentint-lo, que hauria posat més passió a barallar-se amb un contraopinant a propòsit d’un terme, d’una coma o d’una subtilitat qualsevol d’interpretació, que no pas amor humil i generós a endolcir les penesd’un ésser desvalgut i necessitat de consol.”
Les publicacions de caire catalanista
El 1944, Joan Vilar va escriure el manifest Als catalans, en què proposava un enfocament clarament catalanista per a la reconstrucció nacional de Catalunya, advocant per un debat i unes eleccions totalment pacífiques. Aquest manifest representava un clam per mantenir viu l’esperit català en temps difícils.
Va ser un antecedent del seu treball més extens, els tres llibrets titulats Lletres Catalanes (1946) on, sota el pseudònim de Jordi de Montserrat, va presentar un ambiciós programa per a la reorganització de Catalunya i l’Església catalana. En aquesta obra, Vilar va exposar les seves idees sobre la futura Catalunya, amb una estructura i unes institucions, alguna de les quals, ell mateix somiava liderar. Va proposar la creació d’un Institut de Cultura Religiosa, una Universitat Catòlica a Barcelona o Tarragona, una facultat de teologia i una conselleria d’emigració. A més, imaginava una Església independent de l’estat, sense finançament públic per evitar la intromissió de la política en els afers religiosos. Aquestes publicacions demostren la seva incansable tasca intel·lectual en defensa de la identitat catalana, fins i tot des de l’exili.
Joan Vilar Costa, amb les seves profundes conviccions cristianes, catalanes i democràtiques, somniava amb una Catalunya moderna i d’estil europeu. La seva visió no només reflectia un fort sentiment d’identitat nacional, sinó també un compromís amb la creació d’una societat autònoma, amb institucions pròpies i independents de l’Estat.
La seva proposta d’una Catalunya culturalment forta, amb un sistema educatiu i cultural organitzat, una Església independent i una economia autònoma, va anticipar algunes de les bases que posteriorment es van impulsar amb l’autonomia política i cultural de Catalunya.
Entre les seves idees, va incloure la creació d’una banca pròpia, la Lliga d’Amics de Catalunya per internacionalitzar la causa catalana, i diversos projectes culturals com una enciclopèdia catalana rigorosa, diccionaris multilingües i un diccionari etimològic. També va proposar l’organització de l’ensenyament, la premsa, el comerç i l’ordre públic, tot mostrant la seva visió d’una Catalunya unida i culturalment forta, amb una organització autònoma i independent.
