Un manresà de soca-rel
Joan Vilar i Costa (Manresa, 1 de febrer de 1889 – Tolosa de Llenguadoc, 4 de setembre de 1962) fou eclesiàstic, escriptor i historiador.
Va néixer al barri de les Escodines, al número 16 del carrer Vell de Santa Clara de Manresa. Provenia d’una família de petits industrials tèxtils, molt catòlica, on ell va ser el segon de set germans.
Els primers estudis religiosos i l’ordenació sacerdotal
Amb catorze anys, Vilar Costa va ingressar al noviciat jesuïta de la província d’Aragó, situat a Veruela, on va rebre una sòlida formació humanística i teològica. Entre 1903 i 1916, es va formar en gramàtica llatina i grega, així com en estudis humanístics i de filosofia. Posteriorment, entre 1916 i 1920, va cursar teologia a la facultat dels jesuïtes a Sarrià.
El 26 de juliol de 1920, va ser ordenat sacerdot i, durant el curs 1920-1921, va residir a la Cova de Sant Ignasi de Manresa, on es va centrar en l’estudi i en la pràctica dels exercicis espirituals.
La formació jesuítica
Del 1921 al 1924 va residir a Madrid, on va formar part de la comunitat d’escriptors de la principal publicació de la Companyia de Jesús, la prestigiosa col·lecció històrica Monumenta Historica Societatis Jesu, i va col·laborar en la redacció de l’enciclopèdia Espasa. És aquí on s’inicià en el mètode històric i va aprendre la metodologia científica que va estar present en tota la seva obra. Entre el 1924 i el 1928 va ser director de la biblioteca del Pontifici Institut Bíblic de Roma, on va contribuir a la seva reorganització i modernització.
Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el país va patir una política anticatalanista que incloïa la persecució de la llengua catalana. Joan Vilar Costa no va compartir l’actitud anticatalanista que van adoptar alguns dels seus superiors dins de la Companyia de Jesús, especialment el Prepòsit General, P. Ledókowski. Aquest desacord marcà l’inici de la seva davallada dins de l’orde.
En aquest context, Vilar Costa va romandre un any a la Santa Cova de Manresa exercint com a capellà, un altre any a la facultat de Filosofia i Teologia d’Oña, i un altre a la biblioteca de la comunitat de Tarragona.
L’abandonament de la Companyia de Jesús i l’activitat com a sacerdot diocesà
Finalment, l’agost de 1931, va signar les dimissòries i va abandonar l’orde jesuïta, una decisió que va viure com un episodi traumàtic i dolorós. Tot i això, no va renunciar al sacerdoci. Després de superar nombroses dificultats, el juny de 1933 va ser admès com a sacerdot de la diòcesi de Vic, tot i que residia i treballava a Barcelona.
Durant aquells anys, Joan Vilar Costa va col·laborar activament en diverses publicacions, aportant articles sobre temes bíblics i culturals. A la revista manresana Ciutat: ideari d’art i cultura, editada a Manresa, hi va publicar diversos escrits especialitzats.
Paral·lelament, va col·laborar periòdicament amb el diari catòlic El Matí, on tenia una secció titulada “Lletres bíbliques”, i amb La Paraula Cristiana. A més, va contribuir amb articles en revistes de gran rellevància intel·lectual com Estudis Universitaris Catalans, La Revista i La Publicitat, de manera que s’anà consolidant la seva figura com a erudit i divulgador en l’àmbit bíblic i cultural.
L’esclat de la Guerra Civil i l’activitat al Comissariat de Propaganda de la Generalitat
El 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, es va desencadenar una intensa persecució religiosa. Durant els primers mesos, Joan Vilar Costa va aconseguir amagar-se, però el 1937, tres o quatre mesos després d’iniciat el conflicte, va prendre una decisió que reflectia la seva determinació i les seves conviccions. En lloc de continuar ocultant-se o fugir a l’estranger, es va dirigir al Comissariat de Propaganda de la Generalitat, on va oferir els seus serveis al director, Jaume Miravitlles.
Entre les seves activitats al Comissariat de Propaganda, Joan Vilar Costa es va encarregar d’organitzar la biblioteca, l’arxiu i l’hemeroteca amb tot el material que s’hi recopilava. Aquesta tasca li va proporcionar les eines necessàries per emprendre un projecte ambiciós: la redacció d’un Butlletí d’Informació Religiosa, que es publicava setmanalment fins a mitjan 1938.
Entre 1937 i 1938, Joan Vilar Costa emetia cada diumenge programes radiofònics a través de les emissores de la Generalitat, en els quals impartia conferències sobre temes religiosos i d’actualitat. Aquestes emissions es recullen en el manuscrit titulat El meu gra d’arena: I plec de radiodifusions dominicals (juny 1937-juliol 1938).
Vilar, un idealista amb una visió crítica i alhora ingènua, considerava que una de les causes profundes de la guerra civil i de la dimensió religiosa que havia adquirit era la incultura del clergat espanyol. Convençut de la necessitat de millorar aquest aspecte, va promoure amb entusiasme grans plans d’estudi i formació, que projectava inicialment a Barcelona i més tard a l’exili. Aquests plans, que sovint publicava en els mitjans al seu abast, reflectien el seu compromís amb una renovació intel·lectual i espiritual de l’Església.
La principal contribució de Joan Vilar Costa a la propaganda antifeixista durant la guerra va ser el volum titulat Montserrat, glosas a la carta colectiva de los obispos españoles, una obra destacada que analitzarem més endavant.
El camí cap a l’exili: relació amb el cardenal Jules Saliège i el bisbe auxiliar de Tolosa Gabriel Garrone
El febrer de 1939, com molts altres catalans, Vilar Costa va emprendre el camí de l’exili cap a França. Tanmateix, el seu destí inicial no fou fàcil, ja que va ser internat al camp de concentració de Le Vernet, a l’Ariège. Afortunadament, la seva situació va millorar gràcies a la intervenció de l’arquebisbe de Tolosa, el cardenal Jules Saliège, que va aconseguir la seva sortida del camp i el va assignar com a professor al seminari menor de Montréjeau. Així començava una nova etapa de la seva vida, marcada pel seu compromís pastoral i acadèmic en terres franceses.
El cardenal Saliège el nomenà posteriorment, juntament amb Narcís Xifra, un antic monjo de Montserrat, aumônier des Espagnols (capellà dels espanyols). El bisbe auxiliar de Tolosa, Gabriel Garrone, qu més tard esdevindria cardenal, va destacar l’impacte de Vilar Costa en la formació d’un sentit crític envers el feixisme entre el clergat jove, posant en relleu la seva valentia intel·lectual i el seu compromís evangèlic. A més, el canonge Martimort va subratllar com Vilar es va avançar en molts aspectes a les reformes impulsades pel Concili Vaticà II, especialment pel que fa a l’ús de la llengua del poble en la pastoral. Un exemple clar d’aquest avanç eren les edicions populars que Vilar publicava del ritual dels diferents sagraments en castellà, destinades als exiliats, que contribuïen a mantenir viva la seva fe i a preservar la seva identitat cultural a l’exili.
El 1943, uns sacerdots francesos de dretes el van denunciar com a comunista i revolucionari, i va ser internat de nou en un camp de concentració. Va tornar a intervenir el cardenal Saliège i novament el van deixar en llibertat.
Alberto Martín Artajo, que era ministre d’Afers Exteriors espanyol del govern de Franco, va escriure un telegrama el 28 de juliol de 1945 perquè l’ambaixador d’Espanya a la Santa Seu protestés per l’actitud de l’arquebisbe tolosà:
“Con referencia mi telegrama 56 insista V.E. cuando lo estime oportuno en señalar actitud Arzobispo Toulouse que parece ha nombrado profesor en su Seminario menor a Sacerdote separatista catalán Villa expulsado de jesuitas cuya actitud desborda límites moderación pues actua en mitines y reuniones en compañia comunistas y elementos revolucionarios más avanzados cubriendose apoyo Arzobispado. [Signat]: Artajo”.
L’activisme social entre els exiliats
A França, des de Tolosa, on residia, va continuar exercint com a sacerdot. Compromès sempre en l’àmbit social, es va dedicar de ple a ajudar els exiliats catalans i espanyols, fossin republicans, anarquistes, comunistes, creients o no creients. En un context de molta divisió a l’exili, Joan Vilar va ajudar a tothom i va fer sempre una tasca unitària. Per aquest motiu, va ser molt acceptat i apreciat pels exiliats de totes les tendències.
Sixto Agudo, membre del P.C.E., el cita a les seves memòries com un dels sacerdots, junt amb Garcia Morales, que participaven en reunions amb els principals dirigents del P.C.E., els socialistes, i la C.N.T. juntament amb altres intel·lectuals o militars.
Va treballar, especialment, al costat dels més pobres. Ell mateix va viure amb una gran pobresa personal, i els pocs recursos que tenia els destinava a ajudar els més necessitats. El P. Hilari Raguer, en un article amb motiu dels cent anys del seu naixement, recordava que, en confessions amb persones properes, havia dit que “hi havia dies que no prenia més aliment que l’hòstia de la missa.” També es va implicar en la problemàtica dels obrers, tot i que no va ser mai un sacerdot obrer. Els seus mètodes van inspirar molts dels consiliaris francesos de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i l’Acció Catòlica Obrera (ACO).
Molts dels exiliats polítics, malgrat el trauma de la guerra, conservaven —especialment les dones— un fons religiós, i aviat van veure en Vilar i Costa un sacerdot diferent dels que s’havien manifestat contra la República.
Per la seva actitud, va tenir problemes amb els sectors conservadors de l’Església francesa. En canvi, va ser valorat pels sacerdots francesos més renovadors i va contribuir a promoure la seva implicació social. Segons el sacerdot francès Jean Laffargue: “Mossèn Vilar ens va obrir els ulls davant del perill del feixisme.”
L’activisme polític entre els exiliats
Des de l’exili, Joan Vilar Costa va canalitzar la seva preocupació per la cohesió dels republicans a través de la publicació d’escrits i manifestos que apel·laven a la unitat. Una de les seves iniciatives més destacades va ser el llançament, l’any 1940, del butlletí Luz y Vida: boletín para los españoles residentes en Francia, que esdevingué un vehicle d’informació i suport per als refugiats espanyols dispersos per França.
Amb la intenció d’unificar l’ajut als republicans, va fundar l’organització Solidaridad Española, que durant l’ocupació alemanya va operar de manera clandestina. Aquesta organització va establir comitès a tots els departaments francesos, oferint suport als exiliats i mantenint viva la lluita pels ideals republicans. En una carta datada el 20 de maig de 1945, Vilar Costa va escriure a Carles Pi i Sunyer per convidar-lo a participar en aquesta iniciativa, demostrant així la seva determinació per sumar esforços i establir xarxes de col·laboració entre els republicans a l’exili.
L’any 1944, Joan Vilar Costa va redactar el manifest Als catalans , un text que reflectia el seu compromís amb la causa catalana i la seva preocupació per la situació del país en el context de l’exili. Posteriorment, l’any 1946, va publicar tres llibrets titulats Lletres Catalanes [Volum1, Volum 2, Volum 3] , en els quals desenvolupava reflexions i propostes al voltant de la llengua i la cultura catalanes.
Quan als exiliats espanyols a França s’hi van afegir els emigrants, dins l’església espanyola es va crear la Comissió Episcopal de Migracions. Aquesta comissió va enviar a França sacerdots formats en els seminaris del nacionalcatolicisme, molts dels quals no entenien la situació ni la mentalitat dels exiliats republicans. Alguns, fins i tot, es van convertir en confidents dels cònsols espanyols, actuant com a agents de la diplomàcia franquista.
Vilar, amb la seva postura democràtica i republicana, va entrar en desacord amb ells, i aquests conflictes van ser una font de tensions permanents. Tot i que va rebre el suport del cardenal Garrone, bisbe auxiliar de Tolosa, finalment la Conferència Episcopal Francesa va acabar donant suport a l’episcopat espanyol, consolidant l’Església franquista com a representant oficial de l’Església espanyola a l’exili. Aquest suport va posar Vilar Costa en una posició difícil, ja que la seva defensa de l’autonomia i la independència de l’Església del franquisme el va deixar aïllat dins d’un context religiós cada vegada més alineat amb el règim franquista.
El 1952, coincidint amb el Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona, Joan Vilar i Costa va fer pública una carta adreçada als cardenals, bisbes i sacerdots assistents a l’esdeveniment. En aquesta carta, va demanar l’amnistia per als exiliats i el seu retorn a Espanya. Aquesta postura reflectia el seu desig de veure restaurada la justícia i la llibertat al seu país d’origen, tot i la creixent indiferència dels dirigents eclesiàstics cap a les necessitats i drets dels exiliats republicans.
Mort i homenatge a un personatge compromès
Vilar va morir el 4 de setembre de 1962 a Tolosa, a l’edat de 73 anys. El seu funeral va ser un esdeveniment notable, amb l’assistència de nombroses persones de diversos orígens i ideologies. A més de la família que hi va anar des de Manresa, molts exiliats i emigrants hi van acudir per rendir-li homenatge. També hi van participar militants de diverses orientacions polítiques, com anarquistes i comunistes, així com creients i no-creients. Aquesta gran diversitat de persones presents al seu funeral reflectia la figura de Vilar com a home respectat i estimat per la seva integritat, la seva tasca en defensa dels drets humans i la seva dedicació a la causa de la llibertat i la justícia, malgrat les seves pròpies dificultats i la marginació que va patir al llarg de la seva vida.
No van faltar crítiques al seu bagatge com a professor dins la institució jesuítica, fins i tot molts anys després del seu pas per aquesta
En una carta adreçada al P. Hilari Raguer el 30 de juny de 1977 des de Sant Cugat, de la qual només es conserva el primer full, se li proporcionen diverses dades biogràfiques com a jesuïta que fou, juntament amb un comentari gens afalagador, sobre la seva trajectòria docent:
“Llegint entre ratlles, el curs de la seva vida ja deixa esbrinar el seu tarannà. Era una persona poc adaptable amb un complexe d’inferioritat que l’impulsava a voler ocupacions que no podia complir amb èxit.
Durant els anys de magisteri (1912-1916) no es va veure en cor d’ensenyar matèries d’importància; i encara no li va anar gens bé l’ofici de Professor: no dominava la canalla.
A Teologia va fracassar també al no poder-se sostenir en el curs acadèmic i tenir de passar el curs seminarístic quan va donar l’examen de tercer any.“
