El guió de l’exposició 

El refugi antiaeri del Grup Escolar Renaixença és format per quatre galeries paral·leles connectades entre si per un passadís i per diferents obertures. L’exposició intentava recrear vivències i ambients i es dividia en diferents àmbits: un per a cadascuna de les galeries que integren el refugi.

Àmbit 1: quotidianitat dins el refugi

A la primera galeria s’intentava reconstruir el que podria ser l’atmosfera quotidiana dins un refugi en un moment d’alarma de bombardeig. D’una banda, s’hi mostrava la farmaciola, que era obligatòria, amb medicaments d’època; d’altra banda, aquells objectes “de supervivència” que devien portar al damunt les persones que venien a resguardar-se: mantes, coberts, fogons, estris de cuina, peces de roba… Què devien experimentar les persones que eren dins un refugi? Què sentien? Què expressaven? Un àudio, que reproduïa una conversa fictícia però versemblant, ens ajudava fer-nos-en una idea.

Àmbit 2: l’esforç de Manresa

La quantitat de refugis que es van arribar a habilitar no s’hauria pogut assolir si no hi hagués hagut darrere una societat civil organitzada, amb un notable teixit associatiu, que va contribuir a impulsar-ne la construcció. Hi havia unes xarxes ciutadanes que ajudaven a afrontar les dificultats, resultat d’una tradició associativa que, en bona mesura, encara perdura. En altres paraules: Catalunya era una societat relativament cohesionada, que compartia uns valors. Això es va demostrar amb motiu dels bombardeigs, com també a través de l’acollida dispensada als refugiats de guerra procedents de la resta de l’Estat. En aquest context, ls bombardejos no van aconseguir col·lapsar la rereguarda, on la vida, malgrat les dificultats, va continuar.

En aquest àmbit mostrava l’esforç que Manresa va realitzar en el sentit de normalitzar la vida a la rereguarda Un esforç que no sempre va ser valorat per la majoria de la població. Un esforç que va recaure sobre un organisme creat expressament davant aquelles circumstàncies excepcionals: la Junta de Defensa Passiva de la Població Civil, que, malgrat la incomprensió ciutadana, va fer una tasca enorme.

Un segon àudio permetia sentir en aquest espai algunes de les mesures i recomanacions que va disposar la Junta, per tractar de garantir la seguretat ciutadana.

Àmbit 3: els bombardeigs

Allò que inicialment semblava una possibilitat remota, un dia va succeir. Un dia, com diu el títol de l’exposició, la mort va caure del cel. En realitat, van ser dos dies: el 21 de desembre de 1938 i el 19 de gener de 1939. Dos bombardeigs que es van produir quan la guerra estava pràcticament perduda per la República. Sense, per tant, cap justificació de tipus estratègic que no fos la d’humiliar, castigar i desmoralitzar una població civil indefensa que estava a punt de passar a formar part d’allò que seria després el bàndol dels perdedors. Aquests atacs aeris van causar la mort de 35 persones, pel cap baix. D’aquest total, 33 van perdre la vida durant el primer bombardeig, que va ser el més mortífer.

En aquest àmbit un mapa de Manresa assenyalava el recorregut dels avions que van produir els dos bombardeigs i els indrets on van caure les bombes.

Àmbit 4: homenatge a les 35 víctimes mortals

Aquest espai pretenia ser un homenatge, un memorial, a les víctimes mortals dels bombardeigs. Un memorial que prenia com a base dos símbols -les cadires i les sabates- que intentaven ser una metàfora de l’absència, de la desaparició d’algú que està assentat en el seu àmbit, en la seva ciutat, en el seu món (la cadira com a símbol d’arrelament, d’estabilitat), un àmbit del qual ha estat arrencat de sobte de manera violenta; algú que caminava (les sabates), que passava per un lloc en un moment determinat, en què la fatalitat el va sorprendre…

En el muntatge es podien veure fotografies de les víctimes (en el cas que se n’haguessin conservades), els noms i les edats. Un tercer àudio permetia escoltar diferents veus en off que pronunciaven els seus noms; cada veu era diferent (per tant, eren 35 veus), perquè cadascuna corresponia a l’edat i al gènere de la persona de qui evocava el record.

Es recomanava circular per aquest espai en silenci i amb respecte.

Sala de vídeo

En aquest espai un vídeo oferia una visió de conjunt dels bombardeigs a través d’una selecció de diferents testimonis. Alguns eren testimonis directes dels bombardeigs i d’altres eren familiars de les víctimes. En força casos, es tracta de relats colpidors, per boca de persones algunes de les quals ja no són entre nosaltres. En el moment de ser recollits, alguns d’aquests testimonis era la primera vegada que sortien a la llum pública, després de gairebé quaranta anys de silenci imposats per la dictadura franquista.

El darrer plafó

Un darrer plafó ens alertava que el feixisme va perdre durant la Segona Guerra Mundial, però que actualment, amb una aparença diferent, continua essent un amenaça ben present.