«Al matí vam preparar les coses per sortir cap al front i a la tarda, a les 4 i amb una pluja forta, vam sortir amb camions tot el Batalló Palafox cap al front de Terol i tot el camí va ploure intensament. Vam arribar al Front amb tota la roba ben xopa i també la manta. Arribàrem cap a les 11 de la nit a un bosc i, plovent i amb la terra mullada, ens van manar dormir. Aquesta nit és la pitjor que he passat en tota la meva vida, amb fred i tota la roba xopa i la terra mullada i la manta… és a dir: tota una mala nit, i aquest dia no vam sopar».
El primer contacte amb el foc enemic
«Després de caminar tota la nit, vam dormir una mica enmig d’un fred espantós. Vam arribar a un IIoc que, segons sembla, no era el nostre i, després de menjar, vam marxar cap a una altra posició on vam estar fins a les dues del migdia i de seguida ens van traslladar a primera línia de foc, a les mateixes trinxeres, sota un foc de metralladores de l’enemic enorme, ja que les bales passaven en cortina. Aquesta va ser la primera vegada que vaig tenir foc i, per cert, que va ser molt perillós, ja que semblava que no n’havia de sortir viu: va ser un miracle. En arribar a les trinxeres, vam situar les metralladores i vam començar a disparar l’enemic, vam passar la tarda tirant així fins que, de nit, vam emplaçar la metralladora en un altre lloc».
«Durant el dia, vam treballar per fer la trinxera perquè a la nit poguéssim dormir, però a la nit ens van tornar a traslladar d’aquí, havent d’anar a peu tres hores, arribant a Binaced, en un bosc d’oliveres; i també aquesta nit vam haver de dormir a la serena amb la terra mullada, amb molt fred, que abans de fer-se de dia em vaig haver de llevar pel fred. També aquesta nit va ser com moltes altres: molt patir».
«També vaig estar en una altra casa que vam fer molta amistat; allà van tocar el gramòfon i va venir un venedor de faixes i n’hi vaig comprar una. Novament vaig continuar el viatge fins arribar a Binèfar. Allà, el primer que vaig fer va ser buscar un fotògraf i, un que en vaig trobar no tenia plaques i no ho va poder fer. Després, vaig buscar una casa per menjar, cosa que va ser molt difícil, però, finalment, en vaig trobar una on vaig poder menjar bé. A la tarda, vaig buscar el meu batalló i, com que plovia, i vist que no el trobava, ho vaig deixar per buscar-lo l’endemà. En aquest poble vaig trobar uns quants amics de Manresa i vaig acabar el dia amb ells. Vaig sopar i dormir amb ells, i al vespre vaig anar al cinema».
Una escapada a Manresa
«A Binèfar, vam agafar el tren fins a Lleida i allà el capità ens va dir que durant 24 hores estàvem de permís i, per tant, uns amics i jo vam agafar el tren i me’n vaig anar a Manresa, arribant aquí a les 8 del vespre. Vaig trobar que el meu pare ja era al llit, i també la meva dona. L’alegria de tots va ser gran. La mare em va arreglar el sopar i, mentre menjava, anava parlant. Tots junts a la taula, els explicava les meves aventures. A les dotze de la nit ens en vam anar al llit amb la meva dona i, tots dos junts, també vam parlar del temps que havíem estat separats i així vam estar fins que vam quedar adormits».
El bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937
«A les tres vam arribar a Lleida i, en arribar a l’estació, sense haver baixat del tren, es va sentir l’alarma de l’aviació i l’espant va ser gran, un dels més grans fins al dia d’avui: l’estació plena de gent que cobria tot eI terra, tots estirats a terra, cridant les dones i criatures. L’aviació va començar a tirar bombes i, per uns moments, pensava que s’acabaria la vida en aquest dia. Però, al cap d’una estona l’aviació acabà de bombardejar i … vaig poder veure com l’aviació havia fet molt de mal».
«Al matí vam fer una formació per desfilar davant d’una comissió que va venir de Barcelona, la qual ens va dirigir la paraula en diferents moments, passant el matí molt ocupats, però divertits, ja que Ia desfilada és la més bonica que he presenciat des que estic en aquestes terres d’Aragó. A la tarda, vaig presenciar un partit de futbol en el qual la nostra Companyia anava a Ia secció de telèfons amb el resultat de 2 a 1. Abans del futbol, la banda del Batalló va tocar alguns balls per satisfer la molta concurrència que hi havia. També es van repartir joguines als nens i nenes del poble».
Uns farts de caminar i una revolta per cansament
«A 11 de la de la nit, vingué el relleu, sortint tot el batalló de camí cap a Tardienta per pujar als camions. No els vam trobar i vam haver d’anar a peu amb tota la càrrega de les màquines. Feia molt fred, però segur que ningú no en va tenir fins que vam arribar a un bosc cap a les dues de la matinada. Allà, amb el fred que feia, en ple desembre, ens van fer dormir a la serena i abans no es van estar de dir-nos que no podíem fer foc».
«… vam continuar caminant fins a les 4 de la matinada que, esgotats del tot, ja que tots aquests quilòmetres vam haver de portar les màquines, vam arribar al poble d’Albalate (del Arzobispo) on vam prendre cafè i pa i després ens en vam anar a dormir a uns pallers … Degut a l’esgotament que tots portàvem, un company nostre va fer una reclamació de que era impossible caminar més, ja que ningú no podia continuar. Es va formar un gran esvalot entre el company i el comissari del batalló i, per fi, van venir tres camions que van emportar-se les màquines i tots els soldats que hi van poder encabir, però en van quedar molts i jo vaig ser un de tants que vam haver de continuar a peu».
«Al matí, vam sortir del “cortijo” i després de fer uns quilòmetres a peu vam aturar-nos aI camp i, a la nit, vam sortir cap al front. Després de caminar molt, vam parar al mig del camp, passant la nit enmig del fred que feia, que no era pas poc. AI cap d’una estona que [feia que] estàvem dormint, un capità de la companyia va donar l’ordre que érem en terreny enemic: l’ensurt va ser [gran] i després de prendre les mesures necessàries, vam saber que encara érem lluny de l’enemic».
Comandaments incompetents, mortaldats assegurades
«L’enemic ens va rebre amb una pluja de bales que vam haver d’aguantar i fer un atac per conquerir una muntanya que, després de molts esforços, vam aconseguir arrabassar a l’enemic. Després, vam fer una altra avançada, però al cap de poc vam haver de recular per manca de comandaments… Però malgrat tot i la superioritat de l’enemic, vam resistir fins a les vuit del vespre en què, per manca de municions, vam haver d’abandonar la muntanya que tanta feina ens va costar [conquerir] al matí. En aquest atac, vam perdre molts homes i també dues metralladores».
«Al matí vam sortir de la casa de pagès cap al front a peu i també, després de caminar tot el matí, vam aturar-nos per menjar, però mentre menjàvem, els comandaments, com que són tan intel·ligents, es van adonar que l’artilleria de l’enemic, si hagués volgut, ens hauria pogut matar a tots. Vist això, van ordenar-nos retirar cap a un altre lloc que era una muntanya a la línia de foc, on vam passar el dia i, a la nit, per no saber si a la tarda seríem aquí, no vaig fer-me cap barraca i vaig dormir a l’aire lliure».
