Les memòries del meu parent Ignasi Casas (Text de Montserrat Morera Perramon)

L’Ignasi Casas Morera (Manresa 1911-1990) era un fuster i ebenista manresà, fill d’Ignasi Casas Santané i de Carme Morera Pons. Casat amb Mercè Altimiras, natural de Sant Fruitós de Bages. No van tenir fills. Vivien tots quatre al carrer de Sunyol i Garriga núm. 4, antiga Travessia de St. Fruitós, i actual Carrer de Sant Valentí núm. 17. La caseta, restaurada fa poc, encara existeix. Ell treballava als baixos, al taller, i la Mercè anava a la fàbrica.

Com que era casat de poc i molt miop, el primer any de la guerra no l’havien cridat a files, però davant la insistència del seu pare, que era de la FAl, es va fer voluntari. El sou de la Mercè era l’únic ingrés que entrava a casa, i van passar veritable gana. Ella només s’atipava si podia anar algun diumenge a casa els pares, a Sant Fruitós.

Gràcies al seu ofici, del batalló Palafox el van fer anar a un batalló de les brigades internacionals anomenat Dombrowsky, format per jueus polonesos, amb els quals no va tenir gaire bona relació. Degut a la seva miopia i mala punteria, li van encomanar una metralladora russa molt potent, amb la qual podia escombrar els enemics sense apuntar. Va ser la seva salvació, perquè tenia sempre un parapet i no havia de córrer camps a través. Segons explicava, de mil companys en van quedar tretze al final de la contesa, i el van fer caporal.

Al front va escriure un diari de la seva primera etapa a la guerra: del 2 de setembre de 1937 al 10 de març de 1938 en una llibreta de 9 x 13 cm que duia a la butxaca interior de la caçadora. No va escriure res més, des de la batalla de l’Ebre fins a la derrota, perquè deia que la lluita final va ser massa cruel per explicar-la.

Tampoc no va parlar del camp de concentració on va passar un any: la petita illa de Saltés, a la costa de Huelva, un camp oblidat que s’ha documentat recentment quan es buscaven restes de la cultura de Tartessos. EI febrer de 1939 els franquistes hi van portar dos vaixells amb uns tres mil presoners, molts d’ells catalans o fets presoners en els fronts de Catalunya i València, i els van abandonar allà sense aigua ni menjar ni lloc on resguardar-se. No tenien ni plat ni cullera, i només duien la roba de soldats. S’alimentaven dels peixos que quedaven quan baixava la marea. El mateix governador militar de Huelva va demanar a la població de la costa que els portessin menjar perquè el que havia de subministrar la Intendència militar o no arribava o era molt insuficient.

 

Les memòries, una donació familiar

El Nasiet (així l’anomenàvem a casa) era nebot del meu avi patern Ramon Morera Pons i, per tant, cosí del meu pare, Jaume Morera Cornet. Tots dos van anar a la guerra, l’un “voluntari-forçós” i el Jaume quan el van cridar. El meu germà i jo vam perdre el pare el 1956 i, per tant, no sabíem res de com va passar la guerra. Sopàvem amb els avis i el Nasiet venia molt cops amb la dona al vespre, a veure la televisió. Érem veïns i no tenien fills. En nosaltres, avis i nens, tenia una audiència fidel i àvida de saber. Li agradava molt parlar de les seves aventures, que ens semblaven de pel·lícula.

Va morir d’un infart, als 79 anys, mirant un partit del Barça, i la Mercè, al cap d’uns mesos, em va donar la llibreta i moltes fotos que tenia de la família Morera. Durant tot l’any 1993 (en fa més de trenta!) em vaig entretenir a traduir-lo al català, després d’haver-ne fet fotocòpies ampliades. Per sort tenia una lletra clara i entenedora. La seva dona m’ho va agrair molt, perquè des de jove no I’havia pogut tornar a llegir, per la cal·ligrafia tan menuda que feia. Acabada aquesta tasca, em vaig entretenir a comptar (amb un programa de l’ordinador) les paraules clau que apareixen al text. Vaig quedar sorpresa que metralladora o màquina hi surt 43 vegades, i trinxera/es, 33 vegades. De l’enemic en parla poc, 13 cops; dels companys, no gaire, només 18. Pel que fa a la vida al front, menjar surt 86 vegades; dormir, 53; i tranquil·litat, 46. Explicant les seves estades a Manresa (amb permís o sense) la paraula casa apareix 46 vegades; esposa, 19 i cinema 16.

Vist des de fora, encara que no disposem de la veu del Nasiet, fa la impressió d’un fuster que es va trobar al mig de la guerra sense tenir-ne ganes, i que va mirar d’escapolir-se’n sempre que podia. Demanava permís per anar a Lleida per fer-se unes ulleres noves, perquè, “misteriosament”, se li trencaven sovint i no hi veia gens. Quan era allà agafava el tren de Manresa i dinava a casa amb la dona, feien la migdiada i anaven al cine. Després, cap a la RENFE a agafar el tren per recollir les ulleres… Les batalles per conquerir tal o qual muntanya, se les mirava de lluny, darrere la seva estimada i enyorada metralladora russa. Però havia vist morir tants companys que no ho podia suportar. El moment personal més dur el va passar durant el bombardeig de l’estació de Lleida, perquè, quan el meu pare i ell, que s’havien trobat allà per repartir-se unes llonganisses de Manresa, van aixecar el cap, es van veure envoltats de morts i ferits.

Montserrat Morera Perramon

 

Buscar a tot memoria.cat

Ignasi Casas Morera