Les memòries manuscrites «Llibreta de la vida passada a la guerra del camarada Ignacio Casas» abracen mig any. Comencen el 2 de setembre de 1937, amb una breu anotació sobre la sortida de la seva unitat des de l’estació de França per anar a Casp, i acaben el 10 de març de 1938, amb l’arribada des del front de Madrid a Manresa amb un permís curt abans d’anar al front de l’Ebre del qual ja no ens explicarà res.
Ignasi Casas (Manresa 1911-1990), que era molt curt de vista i havia estat al marge de les lleves forçoses, va anar voluntari al front, segons les fonts familiars, empès pel seu pare, Ignasi Casas Santané, que era militant de la CNT.
Les memòries són escrites de manera sintètica. No hi ha paràgrafs llargs, llevat de quan descriu algun fet d’armes o de quan explica les anades a Manresa, però aporta detalls com les festes organitzades per a la població civil, els regals que el batalló donava a la mainada dels pobles ocupats o els àpats que encara podien fer, pagant, en les localitats que, tot i ser a prop del front, encara no havien estat afectades directament per la guerra; uns rebosts que no tardarien a buidar-se amb l’avenç de les forces franquistes. La resta és el mateix de sempre: fred, gana, polls, pluja, dormir al ras, llargues caminades per manca de transports, de munició, desorganització en el si dels comandaments i buscar-se la vida quan els àpats no arribaven.
Les memòries originals van ser escrites en castellà i les presentem reproduïdes fotogràficament. El lector les podrà llegir en català gràcies a la traducció feta per Montserrat Morera Perramon, filla de Jaume Morera, cosí d’Ignasi Casas, i que també presentem en reproducció fotogràfica.
La geografia d’aquestes memòries és una porció de terra aragonesa de forma ovalada en què els seus punts són: Andorra (de Terol), Binaced, Binéfar, Albalate del Arzobispo, Híjar, Samper de Calanda, Escatrón, Casp i Alcanyís, i també una zona entre el nord d’Andalusia i el sud de Castella la Manxa, on la seva unitat és enviada el febrer de 1938. Casas passarà per Albacete, Ciudad Real i s’aturarà a Los Pedrosos, al nord de la província de Córdoba. Hi estarà un mes. Al març tornaran a Samper de Calanda. El mes següent, el 14 d’abril, les tropes franquistes prendrien Vinaròs i aconseguien trencar la continuïtat del front republicà.
Segons relata Montserrat Morera, Ignasi Casas va deixar d’escriure les memòries de guerra perquè «deia que la lluita final va ser massa cruel per explicar-la». Capturat per les tropes franquistes, Casas, va ser reclòs al llunyà camp de presoners de l’illa Saltés, Puerto Umbría, a Huelva, un indret on havien de viure al ras hivern i estiu, despullat de cap mena d’aixopluc, que va rebre fins a uns 7.000 presoners republicans, amb un nombre important de catalans, provinents de l’esfondrament dels fronts de l’Ebre i de Llevant. L’illa Saltés estava tan deixada de la mà de Déu que el mateix governador militar de Huelva va demanar ajuda a la població perquè els proporcionés menjar, aigua i roba.[1] Les petxines de la platja servien de culleres i d’estris diversos i els peixos deixats a la platja, amb la retirada de la marea, d’aliment. Casas hi va estar un any a l’espera de la seva classificació i dels avals corresponents per tornar a casa.
En les memòries, també hi ha temps per parlar de la Manresa que Casas trobava durant els permisos de 1937. Era una ciutat que encara vivia en una certa normalitat, tot i que les marques profundes deixades pel període revolucionari de la segona meitat del 1936 eren ben presents en el teixit social. És una Manresa que omplia el cine Olímpia o el Kursaal per veure films protagonitzats per Clark Gable i per Shirley Temple. Els manresans feien cap a l’Ateneu, passejaven pel Passeig de Pere III i anaven a comprar, a cal barber o al futbol.
Salvador Redó i Martí
