L’hospital de la Colònia Puig
Carles Gerhard va aconseguir, durant el mes de novembre de 1936, el trasllat del sanatori per a tuberculosos de Montserrat a una torre confiscada de la zona alta de Barcelona i va oferir, a canvi, a l’acabat de crear Consell Superior de Sanitat de Guerra de la Generalitat de Catalunya les instal·lacions de la Colònia Puig, un antic establiment hoteler, a uns tres quilòmetres de Montserrat, per a organitzar un hospital de recuperació de milicians ferits.
A principis de setembre de 1936, davant la necessitat cada vegada més urgent d’habilitar hospitals militars, va ser aprovada la creació de l’hospital de convalescents de la Colònia Puig, i fou així que aquest hospital va esdevenir una dependència militar. Seria la Clínica Militar número 16, que estratègicament depenia de l’hospital d’evacuació instal·lat a la ciutat de Manresa, que era un nus de comunicacions important, amb una bona situació estratègica i excel·lents comunicacions ferroviàries.
L’hospital dins del recinte del monestir de Montserrat
El recinte del monestir de Montserrat va tenir, a partir de l’esclat de la guerra civil, dues etapes ben diferenciades. La primera, amb una relativa tranquil·litat, i la segona, a partir de l’abril de 1938 més accidentada, quan s’instal·là l’hospital militar a les dependències de Montserrat.
Fins a mitjan març de l’any 1938 Montserrat va gaudir d’una relativa calma. El conservador del monestir de Montserrat, Carles Gerhard, intentava restablir l’activitat econòmica, impulsant la producció artesanal, el funcionament de les finques agrícoles i ramaderes administrades per la comissaria i potenciant l’activitat turística de Montserrat.
A banda d’aquesta activitat econòmica, també hi havia una activitat de tipus institucional i diplomàtic. A Montserrat es rebien visites d’autoritats polítiques nacionals i estrangeres i també personalitats de la política catalana com el president de la Generalitat Lluís Companys i la seva família, Antoni M. Sbert, Joan Comorera, Josep Tarradellas, el lehendakari del País Basc José Antonio de Aguirre, acompanyat del ministre de justícia Manuel de Irujo, o Carles Pi i Sunyer entre d’altres.
A finals de març de 1938 els esdeveniments van canviar radicalment. Es van presentar a Montserrat diversos oficials de l’exèrcit, pertanyents al cos de sanitat, encapçalats pel comandant Ruiz per prendre possessió del monestir amb la finalitat d’atendre les necessitats d’evacuar els ferits menys greus i deixar lliures els hospitals de la primera línia de front.
Aquests nous hospitals havien de tenir capacitat per a almenys 1.000 llits, un règim intern exclusivament militar i un funcionament talment com si fossin una caserna. La seva funció específica era contribuir a la recuperació dels soldats ferits per incorporar-los de nou al front com més aviat millor i amb bones condicions físiques, evitant de pas les desercions, que van esdevenir un veritable maldecap per a l’exèrcit.
El dia 9 d’abril de 1938 Gerhard rebé oficialment una ordre dels Servicios quirúgicos de la Inspeccción General de Sanidad, que depenia del Ministerio de Defensa Nacional, on se li demanava de poder instal·lar un hospital als edificis de Montserrat.
Ben a contracor, Gerhard va haver de cedir i es va instal·lar un Centre de Dèbils i Convalescents en ple cor de l’abadia que, a mesura que avançava la guerra, va anar ocupant més i més dependències del recinte de Montserrat i de l’interior del monestir fins a convertir-se en el que seria l’hospital militar número 7, també conegut, a partir del mes de juliol de 1938, com a Clínica Militar Z al servei de l’Exèrcit de l’Est.
El centre sanitari va començar albergant 1.300 soldats fins a arribar a principis de gener de 1939 a tenir-ne 2.700. S’arribava als 3.000 llits, si es tenien en compte els instal·lats en els anomenats acantonaments de l’antic monestir de Santa Cecília, Can Maçana, la Colònia Puig i les ermites de Sant Jeroni i de Sant Joan, així com el mas de Can Martorell.
El primer director d’aquest hospital va ser el doctor Vilà, amb el qual el comissari de la Generalitat a Montserrat va intentar pactar les bases per a una relació cordial entre les dependències del monestir i l’hospital militar.
Posteriorment el doctor Vilà fou destituït per discrepàncies amb el capità Ruiz, el cap de la intendència del centre, i fou substituït a primers de juny pel doctor Riu Porta, que havia estat treballant a la Colònia Puig (Vegeu fotografia).
Complexitat i estructura de l’hospital militar de Montserrat
El tinent metge Josep Riu Porta, doncs, va ser l’encarregat d’organitzar aquest hospital, que va passar de ser en un primer moment un Centre de Dèbils i Convalescents a esdevenir un veritable complex hospitalari amb diferents dependències.
Els ferits arribaven a Manresa a través de dues línies de tren procedents de Barcelona, enllaçant amb el cremallera fins a arribar a Montserrat; també podien utilitzar l’aeri des de Monistrol.
A mesura que les necessitats ho requerien s’anaren ocupant i modificant gran part dels edificis de Montserrat: cel·les, alberg, el refetor, la infermeria dels monjos, diversos tallers i departaments de l’escolania. Si bé es varen respectar els àmbits culturals, artístics i religiosos, sí que, al final de la guerra, s’utilitzaren algunes dependències, per exemple el refetor, com a recinte per a fer operacions quirúrgiques, segons alguns testimonis orals que, en recuperar el monestir van poder observar l’estat deplorable en què havia quedat l’estança, amb tota mena de material mèdic abandonat.
De l’estructura del complex hospitalari n’ha sobreviscut un interessant document gràfic a l’ANC, titulat «Clínica Militar Z: emplazamiento de los grupos funcionales y dependencias diversas» Es tracta d’una part d’un plànol, on es reprodueix la distribució de les dependències hospitalàries del recinte montserratí.
A banda, tenim el testimoni detallat del doctor Riu Porta, que descriu l’estructura del centre hospitalari de Montserrat de la manera següent:
Un centre de recepció. Els soldats arribaven principalment amb el cremallera i eren rebuts en un centre de recepció i de classificació a l’entrada del recinte on els metges distribuïen els ingressats segons les característiques patològiques que presentaven.
Un primer grup funcional format pels soldats hospitalitzats distribuïts en dos pavellons:
- Pavelló A: amb capacitat per a 175 llits, amb serveis de cirurgia, quiròfan, raigs X i sala de guixos.
- Pavelló B: amb capacitat per a 305 llits, destinat a medicina general.
Els metges, cirurgians que treballaven en els hospitals de Manresa, disposaven d’unes normes de conducta per al tractament dels ferits de primera urgència redactades pel doctor Fontanet, cirurgià i consultor de l’Exèrcit de l’Est. En aquest informe s’establia com s’havien d’atendre, en el marc d’un equip quirúrgic avançat, els diferents tipus de lesions: hemorràgies, xocs traumàtics, ferides d’abdomen, tòrax o fractures d’extremitats.
Un segon grup funcional estava destinat a la recuperació dels soldats. Era un centre de convalescència i readaptació on hi havia uns serveis de terapèutica ocupacional amb tallers diversos. Estava dividit en tres subgrups:
- Subgrup I: destinat a soldats amb ferides superficials. Ocupaven els pavellons B, C i G. Tenia capacitat per a 636 llits. Rebien els tractaments a la farmaciola i acudien al centre de readaptació.
- Subgrup II: soldats internats amb impotència funcional. Ocupaven els pavellons E i F. Tenia capacitat per a 343 llits. Internats amb alguna impotència funcional, assistien regularment a les seccions de recuperació funcional.
- Subgrup III: s’hi destinaven soldats quasi recuperats. Ocupaven els pavellons H i I. Tenia capacitat per a 300 llits. Assistien a les seccions de cinesiteràpia i de terapèutica ocupacional.
Tenien a la seva disposició tres menjadors i a cada un dels pavellons una sala de lectura.
També hi havia el pavelló P destinat a l’hospitalització de soldats amb certa graduació, amb un total de 215 llits, i el pavelló C, amb 250 llits, destinat a presoners de guerra, que estaven sota certa vigilància i que rebien un tracte similar als altres soldats.
Finalment hi havia el tercer grup funcional: Centre d’Enduriment (Caserna) amb capacitat per a 750 llits. A cada pis hi havia una companyia i tot el conjunt formava un batalló.
A la planta baixa d’aquest centre hi havia les oficines, despatxos, cos de guàrdia, infermeria, biblioteca i sala d’esbarjo. El centre funcionava amb una gran disciplina pròpia d’una caserna militar. Per aquest centre hi passaven tots els hospitalitzats quan ja s’havien recuperat de les seves lesions. Hi estaven uns vuit dies fins que es podien reincorporar al front. Com a complement rebien classes d’educació física a base de gimnàstica higiènica, helioteràpia i passejades; també jocs, esports, exhibicions gimnàstiques, marxes militars i acantonaments (Vegeu document).
El personal de la Clinica Z estava format per: 1 director, 1 comissari polític, 1 encarregat dels serveis mèdics, 30 oficials metges, 60 practicants, 350 sanitaris, 1 responsable del destacament, 1 responsable del Centre d’Enduriment (caserna), 1 professor d’educació física, 9 monitors que exercien com a auxiliars a professor d’educació física, 1 administrador oficial d’intendència, auxiliars administratius i comissaris delegats del comissari general.
Al començament del mes de juny de 1938 el doctor Riu Porta va ser traslladat des de la Colònia Puig fins a Montserrat.
En poques setmanes hi hagué una activitat frenètica per tal d’adequar l’hospital de Montserrat i les seves dependències als nous usos exigits pel desenllaç final de la guerra. El 20 de juliol se sol·licitava que s’habilitessin noves cel·les per a l’adequació de l’hospital a la plaça del monestir.
El Centre de Dèbils i Convalescents. La Clínica Militar Z
Aquest Centre de Dèbils i Convalescents s’anomenava Clínica Militar Z perquè era la destinació final per a la recuperació dels soldats amb la finalitat de poder-los reincorporar a les seves unitats un cop eren donats d’alta.
Els malalts arribaven a Manresa mitjançant els trens d’evacuació procedents de les línies de front i un cop a Manresa, i a la mateixa estació de tren, els pacients es classificaven segons la localització de la lesió: braços, cames, cap, i tot seguit es distribuïen els ferits pels hospitals de la ciutat en funció de les lesions i el pronòstic. Els de llarga recuperació es destinaven a l’hospital de Montserrat.
El Centre de Readaptació Funcional
Alhora que s’organitzava l’estructura bàsica de l’hospital amb els pavellons A i B ja comentats, sorgí la idea de crear un Centre de Readaptació Funcional, pensat i posat en pràctica pel doctor Joan Navés i Janer, home esportista i corpulent que, procedent de l’hospital d’evacuació de Manresa, organitzà la secció de traumatologia, amb quiròfan, raigs X i la secció de readaptació funcional per a la recuperació física dels soldats amb la finalitat de retornar-los al servei actiu. Hi funcionaven les seccions de mecanoteràpia, fototeràpia, electroteràpia, termoteràpia, cinesiteràpia i massoteràpia i donava servei als soldats del segon grup funcional (Fig. 6).
Centre de Terapèutica Ocupacional. Els tallers
A mesura que anava creixent l’hospital i s’adaptaven els espais a les necessitats pròpies d’una dependència militar, va sorgir la idea d’utilitzar les instal·lacions i els tallers que ja hi havia al monestir per tal de proveir d’eines i material els soldats que treballaven per adequar els diferents espais del recinte. Fou així com s’utilitzà el taller de sabateria, que serví per fabricar calçat per als soldats, la serralleria, la fusteria o ebenisteria, o bé la impremta, que proveïa de tota mena d’impresos de caràcter administratiu per a la gestió de les diferents dependències de l’hospital. Els tallers serviren per tenir ocupats els soldats que, voluntàriament, hi anaven a treballar supervisats per l’equip tècnic i mèdic.
El novembre de 1938, el poeta de la generació del 27 Manuel Altolaguirre fou destinat a Montserrat com a soldat de l’IX cos de l’Exèrcit de l’Est. Quan va veure el taller d’impremta que els monjos van haver de deixar a Montserrat va impulsar un taller d’impremta on, amb l’ajut dels soldats, va imprimir la revista Los Lunes de El Combatiente: Hoja semanal de literatura (1938-1939), que era un suplement cultural d’El Combatiente del Este, i altres impresos menors, conjuntament amb els llibres España en el corazón de Pablo Neruda (1938 i 1939), Cancionero menor para los combatientes d’Emilio Prados (1938) i España, aparta de mí este cáliz: poemas de César Vallejo (1939).
La idea d’imprimir un tipus d’edicions literàries que s’escaparien de les edicions típicament de caràcter militar o bé ideològic fou, segons es desprèn d’una carta de Mantecón a Pedro Aguirre Cerdá, llavors president de Xile, una iniciativa dels soldats de l’Exèrcit de l’Est, que «han querido testimoniar su afecto [a las voces amigas de América Latina] iniciando una serie de ediciones literarias. Libros editados en imprentas cercanas a los frentes con papel fabricado por soldados, compuestos y tirados por ellos mismos» (Vegeu fotografia).
El Centre d’Enduriment
El doctor Joaquim Ral i Banús fou qui posà en pràctica el Centre d’Enduriment. Va ser monitor de gimnàstica del Comissariat d’Educació Física i Esports de la Generalitat de Catalunya, amb un projecte innovador basat en l’aplicació dels exercicis físics i la fisioteràpia com a instrument de rehabilitació per als soldats amb la finalitat de reintegrar-los a l’exèrcit amb unes bones condicions físiques i morals.
El centre d’enduriment es va situar a l’edifici conegut, encara avui, amb el nom de Nostra Senyora, d’una alçada de sis pisos. A cada pis hi havia instal·lada una companyia i totes juntes formaven un batalló. A la planta baixa hi havia diferents serveis com oficines, despatxos, cos de guàrdia, infermeria, biblioteca i sala d’esbarjo. Va tenir una capacitat inicial de 750 llits. A l’exterior hi havia instal·lacions esportives com camp de bàsquet, frontó, tenis, atletisme, gimnàs i fins i tot un velòdrom a l’aire lliure a la part superior de l’edifici.
Es tractava d’un programa d’activitats diàries, dirigides per antics companys de l’Escola de Monitors de la Generalitat, basat en sessions de gimnàstica higiènica, massatges i jocs gimnàstics que tenien lloc al garatge del monestir. Es complementaven amb excursions, marxes i escalades lliures, jocs de pilota i sessions de ciclisme a l’esmentat velòdrom. Tot sota el control mèdic amb una gran disciplina militar (Vegeu fotografia).
El seu gran mèrit va ser que, per primera vegada, hi va haver un hospital que es va ocupar de la recuperació somàtica i funcional dels ferits a través de processos de rehabilitació i de gimnàstica amb la finalitat de reincorporar els soldats al front com més aviat millor.
Alhora que es feien activitats físiques també hi havia espai pel lleure i la solidaritat entre els soldats i el poble de Monistrol com ho demostra un programa de mà titulat Grandiós festival a profit de l’hospital de Montserrat, on s’anunciava que el dia 23 de gener del 1938 se celebraria a Monistrol un festival amb un programa variat d’activitats: partit de futbol, cercavila, concert, recital de poesia, espectacle d’humor, ball i fins i tot el sorteig d’una obra d’art.
La comissió organitzadora presentava l’acte com un festival de suport als soldats de la república:
“La Comissió Organitzadora integrada per les Entitats antifeixistes d’aquesta Localitat, apartats de tot interès partidista i únicament moguts per l’afany d’aportar l’ajut a la Causa Antifeixista, demana al poble de Monistrol i sa Comarca vulguin també contribuir perquè els resultats d’aquest Festival tinguin un màxim d’èxit, ja que els soldats del nostre gloriós Exèrcit no regategen esforç ni sacrifici per tal d’obtenir la Victòria, nosaltres, amatents a tot allò que sigui una aportació pel millorament i benestar dels nostres combatents, tenim l’obligació ineludible de contribuir hi. MONISTROLENCS! COMARCANS tots! Tractant-se d’un benefici pels nostres germans, NO HI MANQUEU!” (Programa 1 i Programa 2)
