Quan va esclatar la Guerra Civil, la comunitat benedictina de Montserrat estava formada per 83 monjos sacerdots, 34 clergues, 8 novicis coristes, 52 germans conversos, 3 novicis conversos, 25 col·legials -aspirants a monjos sacerdots-, 1 postulant convers, i 35 escolans.
L’abat Marcet va poder organitzar la sortida precipitada, plena d’incidents i persecucions, de molts dels monjos de Montserrat, primer a Barcelona i després, alguns d’ells, a l’estranger. Els que es van quedar van tenir sorts diverses. La Guerra Civil va tenir per a la comunitat monàstica un balanç tràgic, ja que van morir assassinats vint-i-tres monjos al llarg de la contesa, encara que cap d’ells a Montserrat.
El 21 de juliol de 1936 l’abat Marcet envià a Barcelona dos metges que es trobaven en aquell moment al monestir, el doctor Pere Tarrés, dirigent de la Federació de Joves Cristians, i el novici Joan Parellada, amb la intenció d’anar a demanar ajuda a la Generalitat a qui, en aquells moments, era el conseller de Sanitat, el doctor Corachan, i al conseller de Governació, Josep M. Espanya. Consta també que l’abat Marcet va anar a la Generalitat personalment a demanar ajuda (Vegeu fotografia).
El conseller de governació, Josep M. Espanya, signava el dia 21 de juliol de 1936 una ordre segons la qual declarava «de conveniència pública el Monestir de Montserrat, juntament amb els edificis annexos» i designava els mossos d’esquadra perquè en prenguessin possessió per a la seva conservació i custòdia.
Així doncs, just en el moment en què es va iniciar la Guerra Civil, la Generalitat va confiscar el recinte per preservar-lo del saqueig i dels incendis a què es van veure exposades la majoria d’edificis religiosos de l’entorn més immediat i de tot Catalunya.
El 22 de juliol va arribar a Montserrat un contingent de mossos d’esquadra destinats a la protecció del monestir i el mateix dia el diputat Joan Solé i Pla, enviat pel conseller de cultura Ventura Gassol, repartia uns cartells per col·locar a totes les portes del monestir, on es podia llegir: «Edifici apropiat per la Generalitat per al servei de les institucions del poble» i aconseguia impedir l’actuació d’un grup d’anarquistes que volien calar foc a l’església (Vegeu fotografia).
El 24 de juliol fou nomenat delegat de la Generalitat a Montserrat l’escriptor Joan Puig i Ferreter fins que esdevingué conseller de Sanitat i d’Assistència Social. Malgrat que només passà a Montserrat onze dies, va facilitar l’evacuació dels últims 25 monjos que quedaven al monestir.
Un cop evacuat el monestir calia dotar-lo d’un ús social per evitar-ne el saqueig i l’incendi, i per ordre de la Generalitat, el dia 24 de juliol de 1936, es va instal·lar a Montserrat un hospital per a tuberculosos dirigit pel doctor Lluís Sayé, prestigiós tisiòleg de Barcelona. L’hospital per atendre malalts tuberculosos es mantindria a Montserrat fins a l’octubre de 1936, que fou traslladat altre cop a Barcelona.
El 4 d’agost de 1936, en substitució de Joan Puig i Ferreter, va ser designat conservador dels edificis de la Generalitat a Montserrat Carles Gerhard, polític moderat procedent del partit Unió Socialista de Catalunya, aleshores integrat dins el PSUC, que per fer-se respectar dins el complex panorama del moment s’autoanomenà comissari.
Carles Gerhard va ser la figura més decisiva i important per a la preservació i conservació del monestir i de les seves dependències durant la Guerra Civil. Gràcies a la seva diplomàcia, habilitat i intel·ligència va saber envoltar-se de persones que van servir a la causa que se li va assignar. La presència d’un delegat de la Generalitat es va divulgar àmpliament a través de la premsa, destacant l’ús social del monestir per evitar el seu incendi i profanació per part de grups de milicians exaltats que arribaven sovint a Montserrat procedents dels llocs més diversos (Vegeu fotografia).
Només en arribar a Montserrat, Carles Gerhard va voler reactivar l’economia del monestir, de la qual depenien molts dels treballadors del santuari i del poble proper de Monistrol o d’Esparreguera, i per tant contribuir a recuperar la tranquil·litat social.
Es va restablir la producció agrícola de les terres que depenien del monestir i es va exercir el control de l’economia del santuari per convertir-lo de nou en un centre d’atracció turística visitat per milers de persones.
Tots els esforços de Carles Gerhard van estar orientats a normalitzar l’activitat econòmica de Montserrat per tal de poder donar feina al personal que hi treballava.
