En aquest apartat trobareu una tria d’alguns fragments rellevants de les memòries de Francisco Gros, per mitjà dels quals podreu obtenir una visió de conjunt dels records i reflexions de la seva etapa de captiveri.
La condició de vençut
| «I el vençut, ara i com sempre, o bé és un criminal que cal esborrar, o un dissortat “roig” que haurem de tenyir de nou amb un color morat.» «[...] la repressió demostrava a bastament –a plena llum i amb tota la claror- que en el joc de la guerra, el que guanya la partida és el que té raó, àdhuc quan exigeix el pagament de la factura que li ha vingut de gust presentar al perdedor.» «Jo coneixia el delicte en què havia caigut. El meu desig era guanyar la guerra i vaig complir de grat el deure envers el govern legalment constituït, quan fou cridada a files la meva lleva. [...] I vaig ésser del bàndol dels vençuts. ¿Voleu major delicte?» |
Un rampell de dignitat davant l’advocat militar
| «“¿Vol sapiguer quin és el meu delicte? Jo li diré, i sense embuts. Si vostè creu que sóc “roig” i que vaig posar tot el meu alè en vèncer als feixistes, ho encerta! És veritat! Aquest és el meu únic delicte del qual no em sento gens arrepentit. I prou! Perquè ningú pot acusar-me d’haver perjudicat conscientment i amb malícia a algú. I tampoc ni vostè ni ningú podrà dir que a casa meva hi ha un objecte que no sigui pagat amb els diners guanyats exercint el meu ofici. I ja ho sap tot! I no vingui a emprenyar al que, avui com avui, es troba en inferioritat de condicions per mantenir una brega amb vostè. Vostè! Un ximple amb la sang infectada d’odi pel virus de la guerra i que creu que tothom ha de respondre “amén” quan diu una paraula. Vagi, vagi a prendre... consells!”» |
Don José, el director de la presó
| «[...] tenia, com tot humà, una bona pila de defectes; i un dels més rellevants era el que li agradava el mam. Ajudat per la seva companya –que més aviat que esposa li era “tia”- trascolava una ampolla de Domecq al dia.» |
L’avorriment
| «Per sapiguer què és el “no fer res” heu de viure uns quants mesos en la nostra presó. Allí, el “no fer res” és quelcom absolut. És no tenir ni un bri de feina; és llevar-se al matí per posar-se les calces i tornar-se’n a jeure. És comptar les rajoles d’aquell esquifit claustre i les lloses del pati de joguina [...], com si no fóssiu de carn i ossos, com un ninot d’aquells que els Reis varen dur a la nena de casa. [...] És l’avorriment i el fastigueig elevat a l’enèsima potència.» |
La pena de mort
| «[...] més d’un dels que van conviure amb nosaltres a la presó de Manresa va morir injustament gràcies a aquelles lleis humanes que dicten el tant per cent dels vençuts que s’han de sacrificar.» «I no es volgué escapar, internament segur de que el foc no el farien pas damunt d’ell. No ho va voler malgrat l’avís, malgrat les advertències dels seus amics. Ni un bri de por o de temença s’allotjà en el seu pit davant de la injustificada denúncia. Altrament, hauria fugit. [...] I en un dels pocs Consells de Guerra celebrats a Manresa, a petició del fiscal –un fill del general Goded- fou sentenciat a la darrera pena. I la condemna fou ratificada i aquest xicot morí, afusellat a Barcelona en el Camp de la Bota.» «[Els condemnats a mort:] Asseguts o ajaçats damunt els estrets matalassos, amb el cap cot i el cervell buit d’idees i de pensaments, abatuts, morts malgrat que els pulmons respiraven i el cor bategava poruc, ens trobàvem sense ganes de moure’ns, sense creuar ni un mot, callats, com si cadascun de nosaltres es trobés solitari, lluny de tota companyia, abandonat per la humanitat. Tanmateix, vivíem prop de les fronteres invisibles, tot cercant el portal per introduir-nos en l’ignot altre món.» |
La condició humana
| «L’animal superdotat que s’anomena l’home, no sap servir-se’n, de la intel·ligència –ni abans, ni ara, ni potser mai- per concertar acords de compromís mitjançant la gestió i el diàleg. Si torna a néixer el Crist, un Gandhi o un Luther King, per ésser-ne de nou apòstols de la pau i enemics de tota violència, la humanitat salvatge o la civilitzada s’afanyarà a matar-los. ¿No ho veieu que farien massa nosa?» |
Els guardes
| «[...] quatre galifardeus jovençans, subtinents de l’exèrcit nacional, [...] intoxicats encara pel clímax de la guerra, amb idees absurdes. [...] En el cervell d’aquells xicots [els guardians de la presó], la guerra hi havia fixat una mena d’axioma: tots els empresonats eren dolents. Almenys, tots eren bandolers.» |
Els delators
| «A precs d’en Sellarès, tot aquell enrolat com a “xivato” [dins la presó] es beneficiava d’un ranxo especial de millor qualitat. Poc temps trigà en saber-se els noms d’aquelles animetes traïdores, aprenents de Judes; individu que acceptava ranxo especial, “xivato” segur.» «Els maleïts “xivatos”, imitant als fastigosos rèptils, s’esmunyien, lliscaven entre mig dels reclusos amb l’orella dreta i els ulls esbatanats, a la caça de la petita mancança que justificava la conveniència de comptar amb un “servei d’intel·ligència”.» |
La manca d’aliments a la presó, a conseqüència de la corrupció
| «A mida que s’escorrien els dies en aquell temps en què l’estraperlo feia de les seves, el ranxo resultava més pobre i aigualit. Sembla que les viandes es perdien pel camí abans d’arribar a la presó; i oi més, des de la cuina se’n filtraven cap al carrer travessant el portal per anar-se’n, i no precisament a prendre la fresca. Fins que un dia el filtratge fou total i en la presó no hi va restar ni un pa a la post, ni res en el rebost capaç de canviar la color de l’aigua que omplia fins dalt de tot la caldera grossa.» «[...] del tiberi variat i exquisit i cuinat en cassola petita no en podia pas gaudir tothom. Era massa xica per satisfer les 700 boques. [...] S’hi engreixaven els quatre oficials; i malgrat [que] no es trobessin en servei, a l’hora de l’àpat tots quatre hi eren. Mai n’hi mancava cap.» «Algú que coneixia a fons els problemes creats en la presó per la pura inexperiència dels oficials i per la manca d’atenció del director [...] aconseguí fer a mans de l’Inspector del cos de presons per [a] Catalunya i les Balears unes notes amb la completa relació dels fets.» |
L’inspector de presons descobreix l’escàndol
| «“Perfecto!” –cridà enutjat l’Inspector- “¿Dónde está, pues, la comida para los reclusos?”. I dirigint-se a la caldera grossa exclamà: “¡A ver!”. » I un cop aixecada la tapadora, el mateix Inspector introduí un cassó per remenar l’aigualit brou per comprovar que, de matèries sòlides i comestibles, amb penes i treballs se’n pescava un miserable trosset.» «Uns funcionaris adscrits a l’oficina de la Inspecció regional de presons, proveïts de màquines d’escriure, convidaven als recluïts [sic] en la presó manresana a declarar tot allò que hom pogués creure relacionat amb fets imputables al director o als oficials detinguts.» |
La caiguda en desgràcia: don José i doña Encarnación, a la garjola
| «[Don José] No trigà pas massa temps a ésser detingut i a venir a conviure un temps amb nosaltres [juntament amb la seva dona i els quatre oficials implicats]; i jo diria que si no travessà més aviat la llinda del portal de la nostra residència era perquè –amb tota seguretat- no es trobava bé de salut.» «[Doña Encarnación, la dona del director] travessava el pati tentinejant, a punt de desmaiar-se. Els funcionaris que l’acompanyaven es veieren obligats a pujar-la, gairebé a braços, cap al compartiment destinat a presó de les dones.» |
La primera nit dels guardes com a presoners
| «[...] els quatre minyons espaordits van prendre les mesures de seguretat convenients. Asseguts en l’estret matalàs que han estès en sentit paral·lel a l’embà [sic], ja tindran protegida la reraguarda. Si algú vol atacar el veuran venir. [...] Un mateix pensament travessa el seu magí [...] ¿què podria passar? No es trobarien els quatre en perill d’ésser assassinats? I l’esgarrifança que els féu estremir tot el cos els mantingué asseguts, entercs, deixant passar tots quatre, ben desperts, les llargues hores; d’esquena a la paret, quiets, muts, en silenci per no despertar les feres; i eriçats els cabells a la més lleu remor... Molts petits sorolls, gairebé imperceptibles en situació normal, els van esfereir en el transcurs d’aquella nit en blanc.» |
Els capellans i la presó
| «En el maig del 1939, als capellans no els interessa d’exercir llur ministeri en la presó manresana, mentre no hi hagi una enraonada compensació econòmica.» «I és curiós. Mentre la gratificació no sortí dels límits del zero, cap capellà treia el nas pel portal de la presó, si exceptuem els dies anteriors a la celebració eucarística de la Pasqua. «Feia quinze dies que havíem escoltat el mateix sermó per boca d’un altre jesuïta i la versió era la mateixa. Com si els jesuïtes engeguessin un disc ben gravat a l’hora d’expressar llur col·lectiu pensament.» «“Segur, segur que em coneixeu! Sí, sóc de Vic, a l’igual que el meu oncle; aquell... aquell que fou assassinat per vosaltres...” » Així començà el seu primer discurs en la presó de Manresa el beneit capellà. L’insult brollà de la seva ampla boca de clown com si la implícita ofensa fos un graciós acudit.» «“-Ja ho sabeu! Demà el que no vulgui combregar, que no hi vagi”. I amb un to autoritari que no admetia rèplica [el sacerdot militar] afegí: “-Però el que no vulgui anar a combregar, al calabós!”» «“L’Església –ens deia un sacerdot- ensenya el camí per assolir la benaventurança. L’home, però, és lliure d’escollir la salvació o la condemna de la seva ànima. I des de la vostra més nícia ignorància, no vulgueu escatir la voluntat de Déu.”» |
La confessió: “has estat en cases de meuques?”
| «“Digues, digues, ¿quins pecats has comès? -Oh... No ho sé... –contestà taujanament el soldat. -A veure, a veure... Alguna vegada has visitat un prostíbul? -... No, no ho sé... [...] -Vull dir si en alguna ocasió has estat en cases de meuques. -Oh... No ho sé! –repetí el beneitó. I ja convençut el capellà de que era impossible fer-se entendre pel negat, intentà fer la mateixa pregunta utilitzant el mot clàssic de “putes”. I llavors la cara de l’idiota s’il·luminà com si un raig de sol li hagués travessat el magí. -Ah! Sí, senyor, sí! –respongué l’imbècil soldat. I el sacerdot plegà l’interrogatori i sense imposar-li penitència el va absoldre. |
Solidaris a desgrat de la misèria
| «En l’època de la misèria efectiva, la solidaritat és una planta que sols neix i creix en el pit dels més dissortats i per això el reclús manresà o el de fora de la nostra ciutat que rebia l’ajut diari dels seus familiars, renunciava a la seva petita racció [sic], per engreixar la del company –més miserable encara- que per diverses dificultats o per un simple oblit, no era pas ajudat gaire o gens, pels seus amics o coneguts. » I l’esmentada solidaritat entre els uns i els altres ens enorgulleix. En la nostra presó, ni un sol company morí d’inanició.» |
L’ànsia de llibertat: intentar fugir
| «“-Per què fugies? –li preguntà el tinent. -És que n’estic ben tip de matar polls sense aconseguir fer-ne perdre la mena. I perquè aquí, jo hi pateixo fam, doncs no rebo l’ajut dels meus familiars, car aquests són a l’altra banda de les línies franquistes.”» «Els tres que no van volguer fugir [de la presó], espaordits, acorden demanar auxili. I un s’enfila a sobre d’un altre que fa l’esqueneta, per cridar a la gent del carrer perquè avisin de que un pres s’escapa. I la fugida falla.» |
