Nascut a Peñalba (Osca) el 16 de març de 1908, Francisco Gros Mateo es va establir a Manresa entre els setze i els divuit anys. Amb els seus pares -Joaquín Gros i Ramona Mateo-, arribà a Catalunya procedent de la comarca dels Monegres, en el marc de les onades migratòries del primer terç de segle. Era el gran de quatre germans.
De ben jove començà a treballar d’electricista a la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat (CAME), a la qual restarà vinculat laboralment durant tota la vida. Durant els anys trenta milità a la Unió Socialista de Catalunya (USC), un dels partits que durant la guerra participaran en la fundació del PSUC. Paral·lelament, s’afilià al Sindicat Regional de Llum i Força de Catalunya, vinculat a la CNT. Un cop iniciada la contesa civil, en ser absorbit el sindicat per la UGT, esdevingué secretari de la delegació local del Sindicat d’Aigua, Gas i Electricitat.
Com molts joves de la seva generació, l’experiència de la Guerra Civil i la postguerra marcaren profundament Francisco Gros: al mateix temps que fou mobilitzat a Lleida, la Vall d’Uixó (Castelló) i Villanueva del Arzobispo (Jaén) per l’exèrcit de la República, un dels seus germans fou mobilitzat a la zona franquista, situació que des de l’àmbit familiar es visqué amb lògica preocupació i neguit.
Un cop finalitzada la guerra, i de tornada a Manresa, a mitjan 1939 Francisco Gros fou detingut i empresonat arran d’una denúncia presentada contra ell a causa d’una carta on apareixia la seva signatura com a secretari del Sindicat d’Aigua, Gas i Electricitat. Adreçada a la vídua d’un empleat de la CAME, la missiva –datada el setembre de 1937-, informava sobre la retirada de la pensió que rebia la destinatària, mentre no es presentés a les autoritats militars republicanes un germà seu que s’havia evadit a la zona franquista. La decisió, segons es feia constar a la carta, havia estat presa col·lectivament en una reunió del sindicat.
Juntament amb Ramon Gorgui -l’altre signant de la carta, president de la federació local del sindicat-, el desembre de 1942 Francisco Gros fou jutjat a Barcelona en consell de guerra i condemnat a dotze anys i un dia per “auxilio a la rebelión militar”, després d’haver-se significat, segons la sentència, com a “contrario a la Causa Nacional”.
Després de complir tres anys i set mesos de reclusió –primer a la presó de Manresa i posteriorment a la Model-, el febrer de 1943 ambdós es beneficiaren de les mesures destinades a descongestionar els centres penitenciaris: foren posats en arrest domiciliari, en situació de prisión atenuada i en règim de llibertat vigilada. Finalment, a darreries de gener de 1947, Gros obtingué l’indult, en aplicació de les mesures que el govern dictà en el context de la fi de la Segona Guerra Mundial. Fou precisament durant la seva estada a la presó de Manresa que conegué Constància Batlle, que esdevindrà la seva promesa i amb qui més endavant es casarà. El matrimoni no tindrà fills.
Un cop excarcerat, Francisco Gros es pogué reintegrar a la vida professional. Tornà a exercir d’electricista a la CAME, on esdevingué cap de secció i on exercí tasques directives fins a la seva jubilació.
La circumstància d’haver nascut i crescut en un entorn familiar humil no li impedí a Francisco Gros desenvolupar un esperit autodidacte, que es manifestà en la seva afecció per la lectura i l’escriptura. Fruit d’aquesta doble passió, formà la seva pròpia biblioteca (fou lector de Josep Pla, Joaquim Ruyra i Ferran Soldevila i aficionat als llibres d’història i art) i desplegà al mateix temps una intensa activitat epistolar.
A través del conreu de l’escriptura –en la qual assolí un bon domini del català, malgrat que no fos la seva llengua pròpia-, canalitzà una bona part de les seves inquietuds, vivències i reflexions, que compartí amb familiars i amics. Amb l’únic propòsit de donar via lliure a la seva capacitat narrativa, escrigué una notable quantitat de textos –fins ara inèdits- a través dels quals aportà el seu testimoni de l’etapa històrica que li tocà de viure. Enamorat de la natura, Francisco Gros també publicà regularment articles a la revista Oliana i féu un treball de recerca sobre el canal de Berga, que no arribà a veure la llum.
Una part dels textos que escrigué els féu arribar com a obsequi a persones dels seus cercles familiars i d’amistats, entre les quals es comptaven el dibuixant Joan Vilanova, el periodista Antoni Quintana, el gravador Pere Alsina i l’ebenista Antoni Gabarrós, entre d’altres, alguns dels quals havien estat companys de reclusió a la presó de Manresa.
Tant el fet d’haver perdut la guerra, com l’experiència d’haver estat detingut, condemnat i privat de llibertat sense tenir consciència d’haver comès cap delicte deixaren una enorme empremta en el caràcter i la personalitat de Francisco Gros. Els seus escrits traspuen, en aquest sentit, una visió escèptica, impregnada de tocs d’ironia, que mantindrà al llarg de la seva vida, fins i tot després de la mort de Franco i la recuperació de la democràcia. Així ho explicà ell mateix amb motiu de la Diada de 1976:
«Fa anys –un bon munt-, que vaig afiliar-me a un partit: a aquell que, en llur pancarta, s’hi llegeix en lletres grosses, una llegenda:
“AMB MI, ¡NO HI COMPTEU!”.
No és estrany, doncs, que avui, 11 de setembre del 1976, malgrat el permís especial concedit per l’autoritat governativa, no hi hagi lluït a casa ni de cara al carrer, ensenya o senyera. Mai hi he posat al balcó o a la finestra domàs, bandera, guió o senyal per commemorar aconteixements polítics, religiosos o, simplement, la festa del barri.
Avui, tampoc faig cap excepció. Prefereixo informar a algun amic meu, català, dels fets de l’11 de setembre del 1714, i dels dies subsegüents. Vol ésser la contribució d’un aragonès que estima Catalunya.»
