{"id":79377,"date":"2024-06-07T18:30:54","date_gmt":"2024-06-07T17:30:54","guid":{"rendered":"https:\/\/www.memoria.cat\/franquisme\/?page_id=79377"},"modified":"2024-07-13T11:50:08","modified_gmt":"2024-07-13T10:50:08","slug":"sindicalisme-i-moviment-obrer","status":"publish","type":"page","link":"https:\/\/www.memoria.cat\/franquisme\/sindicalisme-i-moviment-obrer\/","title":{"rendered":"Sindicalisme i moviment obrer"},"content":{"rendered":"

M\u00e9s informaci\u00f3 als nostres webs \u201cLes vagues de 1945 i 1946 a la F\u00e0brica Nova de Manresa<\/a>\u201d i \u201cLes vagues de 1951 a Manresa<\/a>\u201d.<\/span><\/p>\n

 <\/p>\n

Text introductori<\/h3>\n

El franquisme va suprimir tamb\u00e9 tots els sindicats i associacions que defensaven els drets de la classe treballadora. La llibertat sindical, doncs, va deixar d’existir. En el seu lloc el govern va crear el succedani de l’anomenat\u00a0sindicato vertical<\/em>: \u00e9s a dir, la\u00a0Central Nacional Sindicalista<\/em>\u00a0(CNS) que, de manera te\u00f2rica, agrupava empresaris i obrers per\u00f2, a la pr\u00e0ctica, sota la jerarquia de les autoritats governatives, les quals tenien sempre la darrera paraula. La Falange fou l’impulsora d’aquest sindicalisme oficial, inspirat en el model feixista de la It\u00e0lia de Mussolini.<\/p>\n

A trav\u00e9s dels mitjans de comunicaci\u00f3, tamb\u00e9 sota control governamental -com \u00e9s el cas del peri\u00f2dic Manresa-, el r\u00e8gim pregonava les suposades virtuts d’aquest sistema: \u201clos antiguos sindicatos, pol\u00edticos m\u00e1s que sociales, eran de partido […] de ellos no pod\u00eda surgir otra cosa que el encontramiento […] Y en mitad de esta pugna insensata, que trajo la ruina sangrienta de una guerra civil […] El Sindicalismo nacional preconizado por la Falange repudia la lucha de clases y frente a la concepci\u00f3n liberal o marxista del sindicato que divide, implant\u00f3 el sindicato que unifica<\/em>\u201d. Segons la propaganda oficial, tan perfecte era aquest \u00fanic sindicalisme perm\u00e8s que, fins i tot, suprim\u00ed el concepte de treballadors (i similars) per l’eufemisme de\u00a0productores<\/em>.<\/p>\n

En realitat, tota aquesta literatura volia amagar les penoses condicions de vida de la classe obrera durant la postguerra: sous baixos, fam\u00edlies empobrides, condicions de treball prec\u00e0ries, seguretat m\u00ednima… A m\u00e9s, en el marc dels racionaments dels productes de primera necessitat, els talls i les restriccions el\u00e8ctriques comportaven freq\u00fcents aturades a les f\u00e0briques i ind\u00fastries de tota mena. Per tant, el proc\u00e9s productiu quedava aturat durant hores o fins i tot dies sencers. Aix\u00f2 significava un evident perjudici per a l’economia del pa\u00eds, per\u00f2 tamb\u00e9 per a les butxaques dels treballadors, ja que aquestes hores perdudes no les cobraven pas, amb la qual cosa els sous esdevenien encara m\u00e9s minsos.<\/p>\n

El fals sindicalisme del r\u00e8gim no donava solucions a aquesta problem\u00e0tica real. No ens ha d’estranyar, doncs, que malgrat l’enorme repressi\u00f3 i el perill que comportava per a qui les protagonitz\u00e9s, es produ\u00efssin protestes, manifestacions i fins i tot vagues d’una classe obrera que lluitava per millorar la seva situaci\u00f3. Per exemple, les que s’iniciaren a la F\u00e0brica Nova el 1946 i les que tamb\u00e9 tingueren lloc a les factories t\u00e8xtils de la ciutat els anys 1948 i 1951, i de les quals l’Ajuntament hagu\u00e9 de pagar la despesa que represent\u00e0 el despla\u00e7ament i allotjament dels cossos policials que vingueren a reprimir-les.<\/p>\n

 <\/p>\n

Documents (1)<\/h3>\n
<\/div>