La religió
Text introductori
Un dels suports bàsics del règim franquista va ser l’Església catòlica, que es convertí en un instrument més de la seva propaganda i arribà a justificar moralment el cop d’estat contra el govern legítim de la República. Ja l’any 1937, la cúpula de l’Església espanyola, en una carta pastoral, havia donat el seu suport incondicional al bàndol franquista, ja que defensava que la guerra civil era un enfrontament del Bé contra el Mal, una Cruzada contra el comunisme. En aquest sentit, només cal recordar les monedes de l’època: “Francisco Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios”.
Per contextualitzar aquest suport de la jerarquia eclesiàstica espanyola a la dictadura, cal recordar que l’Església patí una terrible repressió durant la guerra civil per part de l’extrema esquerra revolucionària: només a Catalunya foren assassinats més de dos mil sacerdots i religiosos. Nombroses esglésies, edificis i dependències religioses foren saquejades i destruïdes durant el conflicte bèl·lic a la Catalunya republicana, i les misses i totes les celebracions litúrgiques havien estat prohibides.
Així doncs, els anys 40 i 50 són d’un extraordinari fervor religiós. La dictadura considerava que un espanyol com cal havia de ser catòlic i l’estricta moralitat religiosa s’imposava a tota la societat. Constantment es realitzaven misses, processons, grans celebracions de festivitats religioses, campanyes contra la blasfèmia… I, lògicament, multitud d’actes relacionats amb la tragèdia col·lectiva de la guerra fratricida: misses i funerals en memòria de les persones assassinades a la rereguarda republicana, o bé lligats amb la recuperació i reconstrucció de les obres d’art i dels béns mobles i immobles que havien estat destruïts, robats i/o saquejats. El seguiment popular –fos per sincera devoció, fos per quedar bé davant la por del que dirien- era massiu.
Passats uns anys, però, una part important de l’Església catalana s’anà desmarcant del règim franquista, empesa per una nova generació de capellans que defensaven les llibertats i la llengua i cultura catalanes. El monestir de Montserrat fou un exemple en aquest sentit: l’any 1947, durant les festes d’entronització de la marededéu, s’utilitzà per primer cop el català en un acte públic carregat de simbolisme a favor del trets diferencials, aleshores fortament reprimits. I no podem oblidar la figura del cardenal Vidal i Barraquer, qui es negà a signar l’esmentada carta pastoral de l’any 1937, fet que li valgué l’exili.
