La misèria de la postguerra
Text introductori
La dècada dels 40 van ser anys de pobresa per les destrosses de la guerra, l’aïllament internacional d’Espanya i perquè el govern franquista pretenia que el país fos autosuficient: per això va imposar l’autarquia. La corrupció existent i l’estraperlo –el mercat negre– van empitjorar la situació. Malgrat les cartilles de racionament, una bona part de la població passava gana.
Tot plegat s’agreujava encara més a conseqüència de la repressió social de la dictadura i de la precarietat de les condicions laborals: a la postguerra els sous eren miserables, del tot insuficients per tirar endavant una família. Això obligava, entre altres coses, que els nens i nenes s’haguessin de posar a treballar molt abans de l’edat legalment permesa. Així, la documentació ens mostra casos de famílies en situació crítica i, a més, assenyalades amb el dit dels servidors de la dictadura ja que, tot sovint, el marit i pare es trobava exiliat, empresonat i/o condemnat a treballs forçats.
De la mateixa manera, les imatges i documents treuen a la llum aspectes com ara la manca o dificultats d’obtenció de tota mena de queviures i productes de primera necessitat, les súpliques de l’Ajuntament manresà per aconseguir més menjar per repartir entre la població a la vigília de la Festa Major de 1939, els establiments comercials i industrials que, per concessió municipal, feien d’intermediaris amb la Delegación de Abastecimientos y Transportes a Barcelona i, fins i tot, el cas d’algun comerciant local enxampat tot fent estraperlo. I és que, a costa de la misèria de la majoria, alguns van fer fortuna.