Text introductori

L’origen de la paraula estraperlo cal cercar-lo en el període de la II República. Fou un cas de suborn que afectà directament Alejandro Lerroux, líder del Partido Radical, que aleshores formava part de la coalició de dretes que governà la República durant dos anys. En concret, el motiu del suborn fou l’intent d’introduir un joc de ruleta elèctrica de marca “Stra-Perlo” (pel cognom dels seus promotors: Strauss i Perlowitz).

A partir d’aquell moment, el mot estraperlo ha quedat en el nostre llenguatge com a sinònim de negoci fraudulent. I això és el que passava, a gran escala, a la Manresa, Catalunya i Espanya de la postguerra: la manca de tota mena de productes de primera necessitat -a causa en bona part de la mateixa política econòmica autàrquica del govern de Franco- en portà al racionament.

Així, i fins l’any 1952, les autoritats franquistes expediren les cartilles de racionament, les quals havien de garantir el repartiment d’aquests productes bàsics a un preu fixat per l’Estat, però que a la pràctica resultaren del tot insuficients a l’hora de satisfer les necessitats mínimes de la població. Això comportà, davant la misèria i fam existents, haver de recórrer al mercat negre, on es podien adquirir aquesta mena de productes essencials per a la vida quotidiana, però a un preu molt superior a l’oficialment establert.

Tothom, més o menys, feia, doncs, estraperlo. Tanmateix, a grans trets, podem distingir entre els qui l’havien de practicar per pura supervivència i els qui s’enriquien a costa de la gana i les necessitats d’una bona part dels seus compatriotes. Aquests darrers pogueren fer negoci gràcies a bons contactes amb càrrecs importants del règim, que també en sortien econòmicament beneficiats, si no n’eren els mateixos promotors. I és que no hem d’oblidar que el franquisme tolerà sempre la corrupció, ja que era una manera d’assegurar el clientelisme i la fidelitat al dictador.

D’altra banda, l’estraperlo -al qual hagué de recórrer la major part de la gent per subsistir- es basava sovint en la barata. És a dir, en l’intercanvi de productes. Per exemple, menjar (pa, oli, tall) a canvi de sabates o sabó. Moltes vegades famílies senceres cercaven menjar per les cases de pagès i els pobles del voltant. En tornar a Manresa, se separaven i hi entraven per camins diferents, amb la finalitat d’esquivar els controls dels burots i evitar així la requisa de tot el que havien adquirit.

En definitiva, l’estraperlo formava part d’una punyent realitat de la vida quotidiana -certament, difícil d’oblidar pels qui ho hagueren de viure- que la propaganda oficial sempre volgué ocultar o tergiversar, però que s’entreveu prou clarament a la documentació que es pot consultar en aquest apartat.

 

Documents (1)

4/10/1940: notificació de l’inspector en cap de la comissaria de Manresa adreçada a l’alcalde sobre el decomís de vuit llaunes d’oli (223 litres) a Isidre Vall-llosera Closa, per no disposar de la declaració ni de la guia que l’autoritzi a disposar d’aquest producte. (Arxiu Municipal de Manresa)

 

Premsa (4)

“Manresa”, 21/3/1942: informació sobre la detecció a Manresa, per part de la Guàrdia Civil, d’un dipòsit ple de productes destinats al mercat negre, amb 750 quilos de patates, 78 de farina, 100 de guixeres –un tipus de lleguminosa- i 75 de cigrons. (Arxiu Comarcal del Bages).

“Manresa”, 30/5/1942: notícia sobre la incautació, per part de la Guàrdia Civil, de 90 litres d’oli i de sis vedelles, destinats al comerç en el mercat negre. (Arxiu Comarcal del Bages).

“Manresa”, 11/6/1942: comunicació de la intercepció de 114 paquets de tabac a una dona, a l’estació de tren de Manresa, on també la Guàrdia Civil ha trobat abandonats 13 paquets més de tabac i 30 quilos de blat de moro. (Arxiu Comarcal del Bages).

“Manresa”, 8/9/1942: notícia sobre la detecció de 29 sacs de ciment, ocultats en el magatzem d’un comerciant. (Arxiu Comarcal del Bages).