Salvador Redó

Aquest apartat està dedicat a l’obertura del carrer d’Alfons XII i del ramal viari de la plaça de la Reforma de Manresa, inaugurats el 4 d’abril de 1970, i testimonia gràficament i documental una de les obres senyeres de la Manresa moderna. No fou l’única obra pública important del moment, hi ha un calendari complet de renovació de les infraestructures de la ciutat que l’acompanya, però que es fes un carrer de cap i de nou i que s’esbotzés el caduc urbanisme per connectar en línia recta una de les entrades de la ciutat amb l’eix Carretera de Cardona-Carretera de Vic, confereix a l’obra aquest plus d’efemèride.

Un salt cap a la modernitat

L’obertura del carrer d’Alfons XII va ser un salt important cap a la modernitat de l’urbanisme manresà; un nexe entre la perifèria i el centre de Manresa, amb un coll d’ampolla que va ser durant molts anys el carrer del Born, fins que aquest fou remodelat i convertit en la primera illa de vianants de la ciutat, cosa que comportà perdre una de les funcions per al qual havia estat obert: connectar el trànsit rodat directament des de l’entrada sud de la ciutat cap el centre. Ara no solament no té aquesta funció, sinó que el trànsit rodat n’està exclòs des de la plaça de Llisach en direcció a la Plana de l’Om; llevat d’excepcions, circular per aquest punt suposa activar la càmera de la fotomulta i rebre la corresponent sanció.

Però el nou carrer, d’amplada inusual en aquesta part de la ciutat deutora encara del vell urbanisme marcat per les muralles, era imaginat també com un aparador, una aposta per mostrar al visitant una ciutat d’història pesant, certament, però disposada a actualitzar-se, a treure’s de sobre la descripció que en va fer l’escriptor Josep Pla en la seva Guia de Catalunya reescrita precisament durant el temps en què es posà en marxa el projecte d’urbanització Alfons XII-Plaça de la Reforma, aleshores denominada Plaza Argentina: «La població té un aspecte –com tots els tocats de riquesa- atapeït, aprofitat i asfixiat, com si des de fa molts segles ningú no se n’hagués ocupat. En el moment actual, Manresa és una mescla, una mica caòtica, d’arcaisme i de vida moderna».[1]

Una mica d’història

La voluntat d’esbotzar el cinyell murat dels carrers de les Piques i d’Arbonés ja venia des del 1858 quan l’Ajuntament demanà autorització al ministeri de Governació per obrir un carrer entre el Portal de les Piques i el de Sant Domènec i va proposar que el nou carrer es digués Príncipe de Asturias. Aquest projecte, declarat d’utilitat pública per reial Decret del 28 de febrer de 1868, s’estenia cap al carrer del Born per al qual es proposava una amplada de dotze metres, així s’aconseguia una bona connexió entre l’estació de tren de la línia del Nord, que havia d’arribar a la ciutat l’any següent, amb la nova artèria viària que era l’eix Carretera de Cardona-Carretera de Vic. Els propietaris dels immobles del carrer del Born van aconseguir que l’Ajuntament revoqués el projecte en la part que afectà aquest carrer.

L’any 1879, en el marc d’una nova llei d’expropiacions, es torna a remoure el projecte i es convoca els propietaris que quedarien afectats. El 10 de novembre de 1892 comencen les expropiacions però al cap de dos anys, el 17 de juny de 1894, es va decidir aturar les obres per l’oposició dels grans tenidors de finques i per les ajustades finances municipals.

L’11 de setembre del 1901 es revocà l’acord de suspensió del projecte i es va donar llum verda a l’inici d’uns incipients treballs als carrers d’Arbonés i Talamanca i es canvià el nom proposat de Príncipe de Asturias pel d’Alfons XII; sempre en el marc d’una especial devoció de les autoritats manresanes per la monarquia espanyola. El 1911, en el ple municipal del dia 4 d’octubre, s’aprovà el projecte de l’enllaç del carrer d’Alfons XII amb els carrers de Talamanca, Piques i Òdena. Entre els edificis que han d’anar a terra hi ha el de l’escorxador vell, indispensable per a l’ampliació de la plaça de la Reforma.

El 1941, la comissió gestora de l’Ajuntament aprova l’obertura del carrer i durant el 1942, compra tretze solars entre la Reforma i la Plana de l’Om.

El desembre de 1963, l’Ajuntament que presideix l’alcalde Josep Moll aprovà treure el mercat pagès de la Plana de l’Om, aleshores dita “Plaza General Mola”, i va promulgar un ban pel qual en decretava la supressió «por exigencias reguladoras del normal tráfico de circulación y aparcamiento de vehículos a motor».^[2] El 1965, en el ple municipal del dia 7 de juliol presidit per l’alcalde Ramon Soldevila Tomasa es recupera el projecte.

L’inici de les obres

La demolició del primer edifici i de les corresponents eixides que donaven al carrer dels Llops va començar el dia 16 de març de 1966; era el número 9 del carrer d’Arbonés, segons s’explica en l’edició de l’endemà del diari “Manresa”. El número 11 ja feia anys que l’havien ensorrat i que el solar resultant restava com a testimoni envellit d’un projecte que s’arrossegava pels prestatges municipals. En l’edició del diari “Manresa” del dia 17 de març es diu: «El viejo proyecto de la calle Alfonso XII había dormido varios lustros en los archivos de los Servicios técnicos municipales, pero al ser emprendidas las obras de acondicionamiento del Puente sobre el río Cardoner realizadas por la Diputación Provincial y terminadas el pasado mes de diciembre, obligó prácticamente a reanudar el proyecto de apertura de la indicada calle sin la cual, la obra del Puente perdería parte de su sentido».

A partir del 30 d’abril, es podia continuar l’enrunament dels edificis números 12, 16, 14 i 18 de l’esmentat carrer; el 15 de maig havia de quedar lliure de veïns el número 5 del carrer d’Oms i de Prat, avui Talamanca, i el 5 de juny el número 7 de la “Plaza General Mola”, l’emblemàtic edifici de cal Centó.

Cal Centó

El 6 de juliol de 1966 comença l’aterrament de cal Centó, propietat de la potent família local March i Solernou. L’eliminació d’aquesta propietat va obrir la Plana de l’Om al nou carrer projectat. En una nota breu, poc destacada i perduda entre altres informacions, el diari “Manresa” dóna la notícia, amb data del dia 7, de l’inici dels treballs amb aquests termes: «Ayer por la tarde, empezaron las obras de demolición de la casa señalada de número 7 en la plaza del General Mola de nuestra ciudad. Se trata del antiguo edificio conocido por “Cal Santó” de gran renombre en Manresa. Con la indicada demolición de este edificio, la calle de Alfonso XII se asomará a la Plaza del General Mola, con lo que las obras de la “Reforma” llegarán al corazón de la ciudad viniéndose a confirmar la predicción de que pronto “hi passarà la llum” de un extremo al otro de la nueva calle».

Els plets amb els hereus de Carme March Torrents: Francesc de Puig i de Pallejà i Francesc i Xavier de Puig March no es van resoldre fins el febrer del 1970 en una operació immobiliària més àmplia que incloïa la compra per part de l’Ajuntament a l’esmentada família d’una parcel·la de 5.719 metres quadrats per valor de 2.040.301 pessetes per ubicar-hi el Col·legi Nacional Mixt número 2; aquest col·legi és l’actual Escola Bages. L’operació era part d’un projecte de construcció de tres col·legis “Nacionals” mixts amb els habitatges corresponents per als mestres. Després d’una sentència del Jurat Provincial d’Expropiació forçosa de 12 de gener de 1970 favorable als interessos de l’Ajuntament, va signar l’acord en nom dels litigants, Francesc de Puig. En la documentació on figuren els límits de la propietat dels March a la Plana de l’Om surt un carrer estret, anomenat Carreró d’en Gorgas, possiblement una sortida a les eixides i patis interiors de les propietats de l’indret; aquest carreró comunicava la Plana de l’Om amb el carrer Oms i de Prat.

L’edició del 10 d’agost de 1966 del diari “Manresa”, en un peu de foto, considerava la demolició de cal Centó com: «parte vital de la nueva calle, con punto de luz maravilloso para toda la calle del Borne. Pronto, muy pronto, quedará al descubierto esta nueva vía urbana, considerada como una de las obres más sobresalientes y eficaces llevadas a cabo en las últimas décadas en nuestra ciudad».

L’historiador manresà Francesc Comas descriu cal Centó així: «A l’entrada de la casa, hi havia als anys cinquanta i seixanta el Cafè Royal amb una barra que ocupava el cantó esquerre de l’entrada al llarg del vestíbul. Al darrera hi havia unes cadires de boga on s’asseien els manresans benestants a fer el cafè a l’hivern, llegir la premsa i xerrar. A la Façana de cal Centó també hi havia els rètols que anunciaven la programació cinematogràfica dels cines Cataluña, Avenida, Olimpia, Kursaal i Goya».[3]

El mercat agrari de la Plana de l’Om

Una conseqüència de les modificacions a la Plana de l’Om, va ser l’eliminació definitiva del mercat agrari que s’hi feia. Segons explica Francesc Comas^[4] «La vocació comercial de la Plana es remunta a l’època medieval ja que hi havia les carnisseries del Comú que foren destruïdes per l’incendi de 1811, però a primers del segle XX tornava a haver-n’hi quatre». Pot ser que per això mateix el mercat se centrava en la venda d’aviram.

Feia anys que la supressió del mercat de la Plana estava en la llista de l’Ajuntament de coses a fer. En l’edició de “Manresa” del 29 d’abril del 1944 s’escriu que «el tradicional mercado de frutas, verduras y otros artículos de consumo es de un primitivismo que está en completa desarmonía con la importancia de nuestra ciudad». En aquells anys hi havia la idea d’eliminar els mercats a l’aire lliure que també podia afectar el mercat de la Plaça Major. Així en el diari “Manresa” de l’11 de setembre del 1969 s’explica que el govern municipal ha encarregat un projecte de mercat cobert a l’arquitecte barceloní Josep Canela Tomás (Barcelona 1912-1992) que ocuparia les finques 5 i 6 de la Plaça Major comprades feia poc temps; aquestes finques són avui oficines de l’Ajuntament i el solar i façana urbanitzats que fan d’accés a l’ascensor de Santa Llúcia. Josep Canela Tomàs era un reputat arquitecte autor, entre altres treballs, de l’encàrrec del govern andorrà per a la construcció de la xarxa d’escoles públiques dependents de les parròquies (municipis) durant la dècada dels seixanta o d’edificis notables com el Cinema Cristal de Barcelona (1959), l’edifici residencial Flocelo Puig del carrer Bisbe Català, 19 a la zona de Sarrià-Pedralbes (1953) o el Col·legi La Miraculosa-Escola el Cim de Vilanova i la Geltrú ( 1956).[5]

Però l’eliminació definitiva del mercat de la Plana s’explica en l’edició del diari “Manresa” de l’11 d’abril del 1970 en crònica de Josep Maria Bertran Teixidor i fotografies d’Antoni Quintana Torres. «Víctima de la modernización, ha sucumbido el mercadillo de la Plaza General Mola. El tantas veces debatido tema de su conveniencia, de su estrategia, se sus inconvenientes, finalmente ha quedado zanjado por las exigencias de la nueva urbanización de la calle Alfonso XII. Y en aras de la una mayor fluidez circulatoria, se han dictado las normas pertinentes para que los tenderetes allí más o menos improvisados desaparezcan para siempre […] Así pues, es un hecho que ya no veremos más la estampa abigarrada, un tanto deslavazada de aquellas “paradas” de frutas y verduras que extendían –circunvaladas de automóviles- a lo largo y a lo ancho de la Plaza General Mola, entorpeciendo las maniobras de quienes intentaban cruzarla, así como la de los que simplemente buscaban un lugar de aparcamiento».

El cost de les obres

Segons documentació inèdita consultada a l’Arxiu Municipal de Manresa, el 14 de juliol de 1969 s’adjudica l’obra d’obrir i acabar el carrer d’Alfons XII i urbanitzar el vial de l’esquerra de la plaça de la Reforma al constructor de Martorell Salvador Alemany Pous per un preu total de 2.910.668 pessetes que inclou també l’obra complementària d’il·luminació. El preu de sortida de l’obra era de 3.538.346 pessetes. Es van presentar al concurs d’adjudicació les empreses Construcciones Aguilar, Salvador Alemany i Fomento de Obras y Construcciones. Les dues primeres certificacions de l’obra duen la data de 6 d’octubre del mateix any i es van fer per un total de 226.572 pessetes. Les contribucions especials per als propietaris seran del 70% en lloc del 80% «en atención de las notables características que presenta la calle y la plaza aludidas de amplio ancho, que son la principal entrada a la ciudad» segons s’explica en el document amb data del 14 de febrer del 1968.

En l’encapçalament de la memòria del plec de condicions de la urbanització del carrer d’Alfons XII i d’un tram de l’aleshores denominada Plaza Argentina amb data de desembre de 1969 signat per l’enginyer i l’arquitecte municipals, Vicente Pigem i José M. Aranguren, respectivament, i que hem consultat a l’Arxiu Municipal de Manresa, es llegeix: «Es objeto de este proyecto el efectuar las obras de pavimentación de la calle Alfonso XII y parte de la Plaza Argentina, así como las demás complementarias de alcantarillado, aceras e iluminación que sea necesario practicar para dejar la urbanización de las citadas calle y plaza completamente terminadas.

La calle de Alfonso XII y Plaza de la Argentina, forman parte del casco urbano de la Ciudad, encontrándose les calles que las circundan debidamente pavimentadas, por lo que con la realización de las actuales obras se logrará terminar el Proyecto de Apertura de la calle de Alfonso XII, enlace directo de la Estación del Norte con el centro urbano y comercial de la Ciudad, desapareciendo dificultades de tránsito que hasta ahora se venían padeciendo».

4 d’abril de 1970: la inauguració

Finalment, el dia 4 d’abril de 1970, l’alcalde Ramon Soldevila Tomasa inaugurava el carrer. Hi va haver castell de focs i ballada de sardanes i un ensurt ja que un dels coets va calar foc a l’herbassar de la basílica de la Seu que els bombers de guàrdia a l’acte van apagar ràpidament. La crònica a la portada del diari “Manresa” especifica que el tall de la cinta es va fer a dos quarts de nou del vespre. A banda de les autoritats locals habituals: «También estaban presentes numerosas delegaciones de distintas entidades manresanas así como un gran número de público que llenaba por completo la Plaza Argentina y buena parte de la calle Alfonso XII. Inmediatamente después de procederse al primer recorrido oficial por la nueva calle, se disparó desde la fachada de la Seo, un monumental castillo de fuegos de artificio que fue muy aplaudido no solo por la brillantez del mismo, sino por el buen gusto demostrado por quienes lo ofrecían. A continuación se invitó a todos los asistentes al acto inaugural a un vino de honor, mientras la Cobla popular ponía en el aire los airosos compases de una sardana que fue punteada por bastantes presentes, prosiguiéndose con gran animación la velada inaugural de esta mejora urbanística que constituyó una antigua aspiración de la ciudad».

[1] PLA, Josep. (1978). Tres Guies. Obra completa, 30, pàg. 909. Edicions Destino. Barcelona.

[2] COMAS, Francesc i REDÓ, Salvador. (2006). Manresa la ciutat transformada 1, pàg. 24. Zenobita Edicions. Manresa.

[3] Ídem., pàg. 22.

[4] Ídem., pàg. 21.

[5] Veure: https://www.prospectosdecine.com/barcelona—cine-cristal i també: https://docplayer.es/84549070-Arquitectura-de-la-segona-meitat-del-s-xx-a-andorra.html http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=10425 I https://www.diba.cat/documents/429042/bc331202-480d-4a78-8806-b634ba49b405