Xavier Prunés

Aquest apartat mostra prop de dues-centes fotografies de les importants obres de pavimentació de la carretera de Vic, Muralla i carretera de Cardona que es van iniciar a finals de 1969 i van culminar amb la cobertura dels vials amb plaques de formigó, entre el maig i l’agost del 1970

Un quilòmetre i mig de llargada

Les carreteres de Vic i de Cardona creuen la ciutat deixant a una banda barris com els de Valldaura, Barri Vell i Sagrada Família, i en l’altre l’eixample que va suposar els de la Plaça de Catalunya i el Passeig de Pere III i les seves rodalies. La seva longitud conjunta és de 1.490 metres, gairebé un quilòmetre i mig. L’amplada és uniforme, de 12 metres.

Una mica d’història

A mitjans del segle XIX, Manresa vivia una expansió industrial. El 1853 es va instal·lar la primera màquina de vapor. Al 1860 les indústries cotoneres eren 16 i feien la competència a les tradicionals de draps i del teixit de vels de seda que iniciaven la decadència. Al 1859 va arribar el tren en la línia de Barcelona a Saragossa i el mateix any es van fer les instal·lacions de gas. Al 1864 era el telègraf el que s’afegia i el 1865, l’aigua potable. Entre les fundacions destacables en aquest període hi va haver la Fundació Cots-Casa Caritat (1859), la de les Germanetes dels Pobres (1863) o la de la Caixa d’Estalvis de Manresa (1863).

En aquest context i per millorar les comunicacions, el 1850 es va inaugurar la carretera de Cardona i, cinc anys després (1855), la de Vic. En els anys posteriors, comerços i indústries s’hi van anar ubicant en una espina dorsal que estava unida per les muralles de Sant Domènec i del Carme. A finals de segle es van instal·lar els llambordins que durant més de set dècades serien la seva superfície, com bona part del Barri Vell.

Els projectes

No seria fins la dècada dels seixanta del segle XX que es va plantejar el projecte que es va titular “Ensanche y mejora de las carreteras de Vich y Cardona”. Era el 1964 i s’iniciava una etapa, amb Ramon Soldevila Tomasa en l’alcaldia, que estaria marcada per les obres publiques a la ciutat.

El mateix juny del 1964 una breu memòria sobre el projecte redactada per l’arquitecte municipal Josep Maria Armengou Vives justificava el perquè de les obres: “se han ido estableciendo comercios al por mayor, garajes, almacenes, etc., con el consiguiente trafico de carga y descarga aumentando el trafico normal de travesías de una manera tal, que hoy día queda la calzada completamente insuficiente en cualquier hora normal de trabajo provocando los consiguientes y continuos atascos y perturbaciones”.

Immediatament l’Ajuntament acorda sol·licitar a l’Estat la redacció del projecte de les obres des de la plaça de Sant Domènec fins al pont de Ferro i el seu finançament. L’Ajuntament es comprometia a aportar el 30% del cost (que pagaria en 3 anualitats entre els anys 1964 i 1966). L’alcalde també ho justificava pel problema “cada día más agobiante y apremiante del tráfico por el interior de la población” i que la carretera havia estat pensada inicialment “para un trafico infinitamente menor al de las circunstancias actuales y previsibles para un futuro próximo”. Es demanava reduir l’amplada de les voreres, la instal·lació de senyals i semàfors i la renovació de l’enllumenat públic.

El març del 1965 l’Oficina de Proyectos de la 5ª Jefatura Regional del Ministeri redactava els projectes inicials, que van ser definitivament aprovats el 16 de juliol del 1969 per un import de contracta de 27.266.764 ptes. Les obres foren adjudicades al contractista Carlos Tarruella Vilardosa.

A mitjans del 1970 s’aprovava un “proyecto reformado” que modificava els projectes inicials (augmentant ara la profunditat dels col·lectors, estenent el paviment de formigó a tots 12 metres d’amplada, refent les conduccions d’aigua, gas i electricitat, etc.). L’autor del projecte i director de les obres fou l’enginyer Isidoro Muñoz Bertran, tècnic del Servicio de Proyectos y Obras de la Jefatura Provincial de Carreteras de Barcelona. El 7 d’octubre de 1970 -quan les obres ja estaven finalitzades- el ple municipal donava conformitat al projecte reformat.

Les obres

Les obres a la carretera de Vic i Cardona, també a les Muralles de Sant Domènec i el Carme, van durar menys d’un any. Van començar a final de 1969 amb el canvi de clavegueram i, del mes de maig a l’agost del 1970 es va col·locar el formigó gràcies al treball d’un tren de formigonat, propietat del Ministeri d’Obres Públiques i que va ser la gran atracció d’aquelles setmanes per als molts manresans i manresans que s`acostaven a veure les seves evolucions.

Es va escollir el formigó -i no el més usual asfalt- per la resistència i per la durada que es calculava en uns 45 anys. Ara es compliran 50 anys d’aquestes obres i, per tant, es pot dir que majoritàriament s’ha superat la previsió de durada inicial. Les autopistes d’Alemanya, construïdes sota el règim nazi, també van utilitzar el formigó. Les plaques que es van instal·lar a Manresa tenen un gruix de 25 centímetres i 4,5 metres de llargada

Un tren de formigó de 12 tones i mitja de pes

El tren de formigó va ser cedit pel Ministeri d’Obres Públiques. Es tractava d’una espectacular màquina de 12 tones i mitja de pes. Vaa començar a treballar pel Pont de Ferro a la carretera de Vic i va acabar a la carretera de Cardona, a la Font de Neptú, davant del Pont Nou. Avançava sobre rails i formigonava entre 150 i 180 metres per dia tot deixant una placa uniforme. Es dividia la via en dues parts i es treballava primer per l’esquerre per facilitar un millor trànsit, tot i que el col·lapse va ser important en aquells mesos de final de primavera i principi de l’estiu del 1970. Els trams s’obrien a la circulació a mesura que s’acabaven. El de la carretera de Vic va ser el primer, el 18 de juny. El 3 d’agost es van donar per acabades les obres que no van tenir cap inauguració oficial, només la inauguració oficiosa amb la posada en marxa de les noves faroles per la Festa Major de la ciutat. Eren 178 si bé la totalitat dels fanals no s’encendrien fins més endavant.

El cost

L’Ajuntament havia de pagar el 50% del cost de les obres, el cost de les voreres i algunes altres obres complementàries. L’altre 50% el pagava el Ministeri d’Obres Públiques. Tanmateix, una part de l’import municipal -que no podia superar el 50%- recauria en els propietaris de les finques situats al costat del vial. Els propietaris que tenien la vorera en condicions van haver de pagar 1.050 pessetes per metre lineal de façana i els qui els manquessin les voreres o instal·lacions i serveis de clavegueram 2.000 ptes. A posteriori es va eximir del seu pagament al Col·legi dels Infants, la Guàrdia Civil i els Ferrocarrils. L’agost del 1968 es va constituir l’Asociación Administrativa de Contribuyentes Afectados por las Obras.

Un document oficial del febrer del 1977 xifra el cost definitiu i total de les obres en 34.253.059 ptes. La darrera liquidació econòmica de l’Ajuntament de Manresa ja es va fer en l’etapa de l’alcalde Ramon Roqueta (Ramon Soldevila havia estat nomenat subgovernador de Barcelona el setembre de 1975). El 14 de desembre de 1976 l’Ajuntament pagava la darrera factura a l’Estat: 673.640 ptes.