Salvador Redó

Calia posar al dia la ciutat. És la dècada dels seixanta, l’autàrtic règim franquista tenia pretensions i quan començà el “desarrollismo”, Manresa tenia molts carrers per asfaltar, serveis caducs, dèficit d’escoles, d’habitatges i unes comunicacions amb Barcelona molt i molt dolentes per a una ciutat industrial i comercial que havia de competir en un mercat econòmic que ultrapassava clarament els límits comarcals i de rodal. Renovar-se o gairebé morir.

Ramon Soldevila Tomasa (Sant Mateu de Bages, 1920-1980), manresà descendent de pagesos de Castelltallat i ben relacionat amb el pinyol dur de la ciutat, regidor de Manresa pel terç familiar des del 1960 i alcalde des del 1964 fins el 1975, s’especialitzà a teixir una xarxa d’amistats i complicitats que arribaven fins l’administració central. Un cop acabada la guerra civil, Soldevila s’afilià a la FET y de las JONS. Entre les amistats, destaca la que va mantenir amb un altre manresà, un falangista de primera hora, Mariano Calviño de Sabucedo Gras (Manresa 1907-1980). Calviño va ser membre del Consejo Nacional del Movimiento entre el 1943 i el 1977, any de la seva dissolució, i membre del grup dels 40 de Ayete^[1] que assessorava directament Franco. Amb el propi currículum de Soldevila i amb aquestes relacions personals no ha d’estranyar que per Manresa passessin ministres, governadors civils, presidents de la Diputació, de la que ell mateix era diputat, alts funcionaris i el mateix general Franco que va repetir visita a la ciutat per segona vegada l’1 de juliol de 1966 (la primera havia estat el 20 de maig de 1947).

A Manresa, Soldevila encapçalà el grup local que es repartia el poder. Els jerarques locals de la Falange, de la Guardia de Franco, del sindical vertical, de les joventuts del règim, tots surten a les fotografies i a les ressenyes periodístiques. Els contactes van fruitar en diners que van propiciar les obres que van esventrat la ciutat, en van asfaltar les seves principals vies i van construir equipaments esportius, escolars i barris nous d’habitatges. Posar ordre a la xarxa viària local s’havia convertit en una dèria personal de l’alcalde Soldevila. La Diputació de Barcelona acabà el pont del tren sobre el Cardener i també es va fer càrrec de les obres d’accés a la ciutat des de la nova carretera 1411 (l’actual C55) amb un pressupost de 42 milions de pessetes; l’estat pagava el tram d’Abrera a Monistrol amb el viaducte de la Puda i la Diputació el tram de Monistrol fins a Manresa. Amb aquesta obra, la ciutat i el seu teixit comercial i industrial aconseguia connectar-se a través d’una moderna carretera amb el pol industrial del Baix Llobregat i amb Barcelona i deixava de banda les costerudes, estretes i revoltades carreteres de Can Maçana i de Collbató.

El 25 de febrer de 1969, s’aprovà el pressupost municipal ordinari per 80,5 milions de pessetes i l’especial d’urbanisme, per 27,8 milions. El llistat d’obres ciutadanes és llarg, destaca amb nom propi la reurbanització de la Carretera de Cardona i de Vic amb el característic acabat formigonat i una amplada de dotze metres, però es van urbanitzar també carrers com el de la Creu Guixera, Llibertat (aleshores Sanjurjo), Viladordis, la Muralla (aleshores Avenida del Caudillo), Francesc Moragas, o un tram del carrer del Bruc entre altres. Es va obrir i asfaltar l’actual avinguda de les Bases de Manresa (de la Plaça de la Creu fins a la Plaça Bages), aleshores batejada com Avenida de la Cruzada Española Es van projectar i executar els nous serveis de clavegueram i aigua de la Carretera del Pont de Vilomara i Carretera de Santpedor i del barri del Poble Nou que va veure néixer la plaça de Mossèn Vidal; es va fer el nou pont del carrer de Sant Cristòfol sobre la línia de tren dels FFCC (ara FGC) i el nou baixador del carrer del 1er de Maig com a estació final d’aquesta línia que eliminava l’antic “apeadero” entre els carrers del Bruc i de Saclosa; també es projectà el pont sobre el Cardener que enllaça la ciutat amb la nova zona esportiva i industrial del Congost, es posà al dia la piscina municipal amb noves instal·lacions, es recuperà l’antiga caserna militar del Carme per a la ciutat i es va fer el Parc de l’Agulla. El 1974 es va inaugurar el nou accés per la carretera a Barcelona a través d’Abrera, salvant l’obstacle de Montserrat.

El ministeri d’Hisenda aprovà una dotació de 63 milions de pessetes per a la construcció de tres «colegios Nacionales»; de la fonamentació de l’actual escola Bages, en va publicar una ressenya i fotografia el diari “Manresa” del dia 9 de juny del 1970. L’11 de setembre de 1969 s’adjudicà la construcció de l’Escola d’Enginyeria Tècnica Minera de Manresa per 16,5 milions de pessetes. El juny de 1969 s’ultimava la compra de terrenys per al polígon industrial de Bufalvent; també s’havien començat les obres preliminars del barri d’habitatges de la Balconada i el nou barri de la Font dels Capellans treia el nas en la silueta urbana de la ciutat. La Obra Sindical del Hogar havia preparat per a Manresa la construcció de 825 habitatges.

Una ciutat de panxa enlaire que havia aixecat algunes protestes i que l’alcalde Soldevila va resoldre, segons recollia el diari “Manresa” en l’edició del dia 10 de juliol, dient «que las molestias que ahora se soportan eran para mejorar la Ciudad ya que para perfeccionarla había que estropearla primero».

[1] Veure: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mariano_Calvi%C3%B1o_de_Sabucedo_Gras