En aquest àlbum visualitzarem unes excel·lents imatges de la visita del general Francisco Franco a Manresa que tingué lloc el 20 de maig de 1947 quan Prat Pons era l’alcalde de la ciutat. Poc abans, el 5 de març, el mateix alcalde havia imposat la medalla d’or de la ciutat de Manresa a Franco al Palacio del Pardo de Madrid. Prat Pons va ser acompanyat pels tinents d’alcalde Pere Perera Casajuana, Àngel Badia Torrabadella i Josep Moll Vall, els regidors Pere Carreras Roca i Santiago Vidal Batalla i el cap de protocol Francesc Gual Vilaseca. El cap d’estat va rebre la delegació manresana al seu despatx vestit de militar.
Com podrem anar observant, aquestes fotografies del Caudillo a Manresa -els carrers, la gent, la Plaça Major i l’Ajuntament, la baixada de la Seu, la Cova…- són d’una riquesa gràfica extraordinària. I demostren l’èxit propagandístic que aquesta visita suposà pel seu règim.
En aquest sentit, cal tenir present que aquestes visites del dictador estaven minuciosament preparades amb antelació i solien ser en forma de gira -amb períodes de descans entremig- per diverses poblacions d’un territori concret, com fou el cas d’aquesta visita de l’any 1947 a Catalunya. I és que a l’any anterior hi havia hagut importants protestes obreres a causa de la misèria de la postguerra, dels salaris baixos, de les llarguíssimes jornades laborals i la manca de productes de primera necessitat. Precisament, Manresa havia estat un dels epicentres d’aquestes protestes amb la vaga de les treballadores de la Fàbrica Nova que culminà amb una vaga general a la ciutat. Sovint, es considera aquest fet com la primera gran vaga del franquisme. Les reivindicacions obreres s’havien estès cap a altres indrets del territori català: el Vallès, el Maresme, el Baix Llobregat, Barcelona… Així doncs, la visita de Francisco Franco, amb tota la ostentació del seu poder absolut, tenia un sentit adoctrinador i propagandístic de cara a la població, que s’aconseguí fàcilment atès el monopoli del pensament únic que el règim expressava mitjançant el control de tots els mitjans de comunicació i la manca de llibertats.
En aquest context, no és d’estranyar l’interès que Franco, un cop a Manresa, mostrà per anar a la Fàbrica Nova que, com hem dit, l’any anterior havia estat l’escenari d’una de les primeres vagues obreres sota la seva dictadura. També visità la Pirelli. Calia promoure i divulgar una imatge d’aparent harmonia del sistema franquista amb els seus “productores” (eufemisme amb què es referia a la classe treballadora, per tal d’evitar qualsevol reminiscència revolucionària i/o de lluita de classes). Segons diverses fonts, deixà ben clar a empresaris i autoritats locals que fets com els de l’any 1946 no es podien repetir mai més.
Per tal d’assegurar l’èxit de la visita del Caudillo l’alcalde Prat Pons publicà uns bans on animava la ciutadania a donar-li la millor rebuda possible: “Que nuestra Muy Noble, Muy Leal y Benéfica Ciudad -la Covadonga Catalana, la de San Ignacio de Loyola, la de la devoción a la Santísima Virgen María, la de las Batallas del Bruch- acuda unánime, entusiasta y gozosa a rendir al Generalísimo Franco el homenaje de nuestro cariño inextinguible y de nuestra adhesión inquebrantable“.
Al mateix temps, les façanes dels edificis públics s’engalanaren amb banderes, tapissos i estàndards de simbologia franquista. També d’edificis privats, ja fos per convicció, per quedar bé o per evitar-se problemes. Moltes indústries i comerços van tancar per facilitar l’èxit de l’assistència de públic als actes de la visita i grups d’escolars, sota la direcció dels seus mestres, s’afegiren a la gernació tot portant una bandereta a les mans. Igualment, diversos autocars transportaren a persones de la comarca per tal que la multitud fos la més nombrosa possible.
Les fotografies ens mostren uns carrers i places curulls d’un públic entusiasta. La visita va seguir un patró semblant al d’altres localitats amb la col·laboració de la jerarquia eclesiàstica: les imatges de Franco sota pal·li a les portes de la Seu parlen per si soles. Com recorda amb certa ironia Lluís Grifell Pons, un dels testimonis de la visita, “anar a veure Franco era com una atracció” en una època amb poques distraccions lúdiques. Certament, fou una jornada que trencà la rutina quotidiana.
S’escaigué que era un dia plujós (cosa que encara fa més remarcable la presència de tanta gent als carrers) i això provocà algunes anècdotes que la premsa oficial no recollí però sí diversos testimonis. Així, Joan Rius Soler relata que el cotxe de Franco, degut a la pluja, no s’aturà a l’entrada de la ciutat on l’esperaven les autoritats locals i s’adreçà directament a l’edifici de l’Ajuntament cosa que obligà a alcalde i regidors a fer una corredissa cap als seus vehicles. Mentre que Jaume Navarro i Josep Torra expliquen que, a la seva arribada a la Cova de Sant Ignasi, la plujà obligà a Franco a aixoplugar-se un moment sota un edifici que resultà ser el conegut prostíbul de Ca l’Adela.
D’altra banda, les visites de les més altes autoritats del moment, en uns temps de centralització total del poder, podien oferir una oportunitat econòmica de cara a futures inversions públiques a la ciutat. No sembla haver estat aquest el cas. Segons documentació municipal, el total de despeses ocasionades amb motiu de la visita de Franco a Manresa ascendí a 371.308’66 pessetes. Una suma molt considerable ateses les circumstàncies de la pobresa de la postguerra. Tant és així que el juliol d’aquell any l’alcalde Prat Pons enviava una carta a les diferents entitats financeres de la ciutat on demanava la seva contribució a l’hora de pagar les despeses ocasionades per la visita de Franco. Hi afirmava que aquesta visita havia produït “gastos de consideración” i que comptava que les entitats financeres hi respondrien “tratándose de finalidad tan patriótica”.
Francisco Franco realitzà una segona visita a Manresa el 2 de juliol del 1966, en un tour de visites a terres catalanes que havia començat el 22 de juny i amb períodes de descans intercal·lats. Arribà a la ciutat, procedent de Berga, per la carretera de Vic on fou rebut per les principals autoritats locals com l’alcalde d’aleshores Ramon Soldevila Tomasa. Després d’un itinerari per diversos carrers i places de Manresa, assistí a una missa a la Seu i acabà la seva visita a l’Ajuntament on l’esperaven els membres de la corporació municipal en ple, el Consejo Local del Movimiento i més de 30 alcaldes de les poblacions de l’entorn.
Aquestes dues visites que el general Franco realitzà a Manresa al llarg de la seva dictadura foren un gran motiu d’orgull per part dels elements feixistes de la ciutat, i de les quals sempre en volgueren treure rendiment polític, amb els beneficis personals que això suposava. En aquest sentit, s’asseguraren al màxim que aquestes visites -com la de les altres autoritats del règim que visitaren Manresa al llarg de la dictadura franquista- sortissin bé segons els seus interessos i no es produís el més mínim intent de protesta o dissentiment. Així, per exemple, sovint aquelles persones sospitoses de no ser “adictas al régimen” eren detingudes preventivament o bé sotmeses a arrest domiciliari. I és que amb la impunitat d’una dictadura com la franquista hi havia moltes maneres de pressionar, ja sigui directament o bé de manera més sibil·lina, a les persones perquè fessin exactament el que dictaminaven els qui exercien el poder establert. Tot i així, encara hi havia qui no perdia el sentit de l’humor com ara Marià Homs i Montserrat, conegut republicà i catalanista, que ja es presentava -acompanyat d’una maleta- a la policia abans que l’anessin a buscar.
Igualment, ni al cap dels anys es permetia que ningú qüestionés, ni que fos indirectament o simplement per omissió, la simbologia d’aquestes visites i el seu sentit ideològic, propagandístic i patriòtic. I qui gosava fer-ho era objecte de represàlies, tal com li passà a mossèn Josep Maria Gasol quan publicà -ja a l’any 1970, més de 30 anys després del final de la guerra civil- la seva Història de Manresa explicada als infants. Segons explica Josep Oliveras Samitier, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili: “Les persones del Movimiento Nacional, entre elles el metge i regidor Fernando Pastor, es van posar les mans al cap, no pel que deia el llibre, que no els hi agradava massa, sinó sobretot pel que no deia, ja que en aquesta història hi constava la visita de diferents reis a la ciutat però no les visites del general Franco a Manresa, especialment la de l’any 1966, feta a instàncies de l’alcalde Soldevila i del seu protector el “consejero nacional” Mariano Calviño de Sabucedo i Gras. El tema es va tractar a fons en una reunió del Consejo Local del Movimiento celebrada al seu local del Passeig, i en ella es proposà l’expulsió o desterrament del mossèn de la ciutat, cosa que arribaren a frenar els més moderats. A partir d’aleshores pel mossèn, ni aigua.”
Efectivament, això no solament li va suposar la marginació professional i econòmica a mossèn Gasol. Encara molt més important, una altra conseqüència fou la nul·la inversió de l’alcaldia Soldevila -que d’altra banda mai es caracteritzà pel seu interès en els temes culturals i menys encara si tenien a veure amb la llengua i història catalanes- en l’Arxiu i el Museu de Manresa on treballava el mossèn.
Per tant, això significà, en el fons, un càstig pel conjunt de la ciutadania manresana que veié com el seu patrimoni cultural, arxivístic i museístic quedava abandonat i endarrerit respecte altres ciutats del país. Uns dèficits que, malgrat els esforços posteriors, encara ara es noten. Serveixi aquest petit exemple per il·lustrar el mal que durant tants anys van fer els qui van aprofitar la dictadura per imposar el seu fonamentalisme ideològic excloent, limitat i empobridor.
