Un dels suports bàsics del règim franquista va ser l’Església catòlica, que es convertí en un instrument més de la seva propaganda i arribà a justificar moralment el cop d’estat contra el govern legítim de la República. Ja a l’any 1937, la cúpula de l’Església espanyola, en una carta pastoral, havia donat el seu suport incondicional al bàndol franquista, ja que defensava que la guerra civil era un enfrontament del Bé contra el Mal, una Cruzada contra el comunisme. En aquest sentit, només cal recordar la inscripció de les monedes de l’època: “Francisco Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios”.
Per contextualitzar aquest suport de la jerarquia eclesiàstica espanyola a la dictadura, cal recordar que l’Església patí una terrible repressió durant la guerra civil per part de l’extrema esquerra revolucionària: només a Catalunya foren assassinats més de dos mil sacerdots i religiosos. A més, nombroses esglésies, edificis i dependències religioses foren saquejats i destruïts durant el conflicte bèl·lic a la Catalunya republicana, i les misses i totes les celebracions litúrgiques havien estat prohibides. El patrimoni històric, artístic i cultural quedà significativament delmat.
Així doncs, els anys 40 i 50 són d’un extraordinari fervor religiós. La dictadura considerava que un espanyol com cal havia de ser catòlic i l’estricta moralitat religiosa s’imposava a tota la societat. Constantment es realitzaven misses, processons, grans celebracions de festivitats religioses, campanyes contra la blasfèmia… I, lògicament, multitud d’actes relacionats amb la tragèdia col·lectiva de la guerra fratricida: misses i funerals en memòria de les persones assassinades a la rereguarda republicana, o bé lligats amb la recuperació i reconstrucció de les obres d’art i dels béns mobles i immobles que havien estat destruïts, robats i/o saquejats. El seguiment popular –fos per sincera devoció, fos per quedar bé davant la por del que dirien- era massiu. Alhora la moral catòlica, en la seva vessant més estricta, s’imposà arreu i afectava a la vida quotidiana de tothom.
Passats uns anys, però, una part important de l’Església catalana s’anà desmarcant del règim franquista, empesa per una nova generació de capellans que defensaven les llibertats i la llengua i cultura catalanes. El monestir de Montserrat fou un exemple en aquest sentit: l’any 1947, durant les festes d’entronització de la marededéu, s’utilitzà per primer cop el català en un acte públic carregat de simbolisme a favor dels trets diferencials, aleshores fortament reprimits. I no podem oblidar la figura del cardenal Vidal i Barraquer, qui es negà a signar l’esmentada carta pastoral de l’any 1937, fet que li valgué l’exili.
A Manresa, entre el 9 i el 17 de maig de l’any 1948, es commemorà el IV Centenari de l’aprovació per part del Papa del Llibre d’Exercicis Espirituals, que Sant Ignasi de Loiola havia començat a escriure a La Cova de Sant Ignasi. També s’aprofità per celebrar el 25è aniversari de la OEP (Obra d’Exercicis Parroquials), associació de l’arquebisbat de Barcelona una de les finalitats de la qual era evangelitzar mitjançant la pràctica dels exercicis espirituals i dels recessos, cosa que, com veurem, es feu a Manresa durant aquelles dates. Alhora, s’homenatjà la memòria dels membres de la OEP assassinats durant la guerra civil.
El cardenal-arquebisbe de Tarragona Manuel Arce Ochoterena, l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, 7 bisbes, dos ministres del govern franquista (el d’Afers Exteriors, Alberto Martín Artajo, i el de Justícia, Raimundo Fernández-Cuesta), així com Esteban Bilbao Eguía, president de “las Cortes Españolas en representación de Su Excelencia el Jefe del Estado” i, a més les municipals, altres autoritats civils i militars vingueren a la ciutat per donar més relleu al conjunt d’actes commemoratius que es realitzaren al llarg de tota una setmana.
Les celebracions, atès també el context de la forta religiositat oficial que imperava en l’ambient d’aquella època, foren certament molt concorregudes i preparades minuciosament. Per exemple, en els dies previs a les visites de les autoritats una part important de la ciutadania manresana participà en diverses tandes d’exercicis espirituals en sessions diferents segons el gènere. Així, els homes i les dones -sempre per separat- les feren en una Seu plena de gom a gom mentre que els nois les realitzaren a la Cova de Sant Ignasi i les noies al Teatre Conservatori. Per la seva banda, els nens i nenes més petits assistiren junts a conferències religioses a la Seu, això sí, asseguts en bancs separats.
D’entre els principals actes que s’hi celebraren, cal destacar la rebuda de les principals autoritats a La Cova, on hi havia una exposició filatèlica, el solemníssim Pontificial que el cardenal-arquebisbe oficià a la Seu, la col·locació de la primera pedra de la capella del Rapte de Sant Ignasi (que s’inaugurà l’any 1958) i la cloenda que tingué lloc al Teatre Kursaal. Aquest darrer acte fou amenitzat pel prestigiós Orfeó Donostiarra, vingut a la ciutat per l’ocasió, i hi intervingueren diverses personalitats del moment com ara Esteban Bilbao mentre que el cardenal Arce el clogué. L’expectació fou tan gran que una gran multitud de persones ompliren el Passeig i seguiren totes les intervencions mitjançant uns altaveus instal·lats expressament per l’esdeveniment.
