Carta de Joan Planas i Martí a Francesc Farreras i Duran (Barcelona, 9/10/1971)
Transcripció:
Barcelona, 9/10/71
Apreciat Paquito: Quatre ratlles per a donar fe de vida.
He tornat fa pocs dies de Sitges, on he passat tot l‘estiu. En arribar, vaig trobar la teva carta que, la pobra, ha fet una llarga migdiada a la porteria de casa.
El mes de març vaig encarregar a l’editorial que t’enviés el llibre consabut. Avui he demanat explicacions per telèfon i m’han assegurat que compliran l’encàrrec. Un dia d’aquests hi aniré per assegurar-me del que ha passat. Per correu a part t’envio el pròlec, pel qual veuràs que no t’has perdut gran cosa amb la demora. El llibre també el rebràs.
El teu, d’en Prat[1], va arribar-me amb puntualitat. La teva portada és molt bona, per bé que el plan que dibuixes em fa dubtar de que sigui eficaç. T’escriuré llargament sobre aquest punt, així com sobre els altres extrems de la teva carta.
Tant la meva esposa com jo corresponem cordialment als vostres afectes, amb una forta abraçada.
Joan Planes
PROLEG[2]
Als meus néts, Elisabet, “Paco”, Anna i Josep
Fa temps que tenia el propòsit d’escriure per a vosaltres aquesta petita història. Però la feina que pesava damunt meu no em permetia d’esmerçar-hi les hores, les moltes hores, necessàries per a recollir i ordenar el corresponent material. Ara les coses han canviat; va arribar l’hora de jubilar-me, que és una situació que eximeix del treball diari, i permet, per tant, de contemplar des d’una còmoda poltrona les angúnies de la gent que es disputa a dentegades la coca, més aviat esmerlida, que amb l’esforç de tots es produeix al país. Ara, doncs, he pogut satisfer aquell propòsit; i sense presses, he elaborat aquest llibret, el qual espero que llegireu un dia o altre.
Com veureu, he format un arbre genealògic de la família de la vostra mare, arrencant de molts segles enrere; he procurat de situar els personatges dins del marc històric en què els va tocar viure, per tal de contemplar-los en relleu i formar-nos d’ells una idea més humana. Parlo de la casa pairal de les Planes, que ha donat sopluig al llinatge des de l’antigor, preservant-lo de temporals i de ventades. Aclareixo els fets poc coneguts que vincularen la família Planas en el castell medieval de Sant Mateu. I, en fi, he procurat de tirar uns granets de sal ací i allà, per fer més passadora la pasta espessa de la meva narració.
No us penseu, però, que aquesta historieta meva serà com les que estudieu a l’escola. A les de l’escola hi surten reis i generals famosos, que guanyen o perden batalles, i fins esmenen les fesomies dels pobles. En canvi, els personatges de la meva són tots -llevat d’alguna excepció- gent pacífica i modesta, que ha passat honestament per la vida, sense el neguit d’enfilar-se per damunt del nivell mig del país. Això fa possible que les coses que explico de la família, ho siguin tal com van passar, esporgades de tota mena de farciments i de mentides; qualitat que no sempre llueix en les solemnes històries acadèmiques. Així i tot, em preocupa la classe d’acolliment que donareu als meus papers. La joventut d’avui renega, en general, tot el que fa olor de naftalina; i si vosaltres us poséssiu en la mateixa línia, probablement tiraríeu enlaire el llibret de les meves històries i tornaríeu a “rifar-se’m una mica”, com tantes vegades heu fet.
Déu em guardi de donar-vos consells, ni de voler orientar les vostres idees i pensaments; seria una feina que em prendria, tan inútil com la fusta de figuera, que no serveix per a res. És a mi mateix -que he estat jove com vosaltres- a qui confesso l’error en què vaig viure durant la meva primavera, creient veure clars els problemes socials de l’època i la manera de resoldre’ls. Tot era llavors, als meus ulls, blanc o negre; veia els bons asseguts a una banda del paravent, i els dolents a l’altra banda, petant les dents. Creia tenir la clau per a obrir la porta al meravellós jardí de la justícia, que és el portal de pas per a arribar a la pau pública. Pensava que, l’endemà del triomf de les meves idees, els homes serien una mena d’àngels, amb tirabuixons al cap i les galtes rosades, que anirien pels carrers agafats per la mà, com a germans, tirant-se caramels des d’una vorera a l’altra. Déu meu, quins somnis!
Avui, amb un voluminós feix d’anys damunt les espatlles, he après la virtut de matisar i tota la força de les idees de relativitat i del bé possible. He comprès que els ideals, els comuns i els gustos estan subjectes a un curs de constant renovació. Aquest procés de renovació és típic de la naturalesa i es fa visible en cada etapa del torn de les generacions. Cal admetre el joc, per tant, amb bona cara i sense ganyotes, àdhuc agraint la lliçó de modèstia que dóna el fet de saber que el pensament de la generació que està de torn tindrà també una vida precària i que serà menyspreat i arraconat per les tendències noves que el seguiran. Diuen els francesos que “quand on est mort c’est pour longtemps”. Probablement aquesta dita respondrà a una idea certa en matèria biològica, però no en el camp fluid de les idees socials. Aquestes idees, com les modes sobre pentinats i faldilles, i com les maneres de torturar les consciències o de tallar el cap als dissidents, ve un dia que reneixen i tornen a predominar. Val la pena, per tant, d’abstenir-se de tirar a la galleda del rebuig tot el que faci olor de vell. El coneixement de la vida de les generacions passades pot ser-nos de profit per a comprendre abans i millor la naturalesa de les institucions desaparegudes, que revisquin en la nostre època; el saber com eren abans i com caducaren ens donarà una pauta per a avaluar i preveure el que seran en la nova etapa. I, si menyspreem aquests efectes en certa manera utilitaris, caldrà tenir present que l’afany de conèixer i la disposició per a estimar les coses dels ascendents seran sempre propis d’esperits cultivats i senyals de civilització.
Tot aquest feix de consideracions -massa solemnes i doctorals- m’animaren a tirar modestament endavant el pla que m’havia fet. La feina no m’ha resultat fàcil, per diverses raons: una d’elles, per les dificultats que he trobat per a reunir el material indispensable; i, una altra, per l’esforç que m’ha costat de defugir la cadència de la meva prosa habitual, cadència adquirida redactant durant quaranta anys informes burocràtics, amb música de “considerandos”. És possible que, tot plegat, resulti aquest treball una aventura poc reeixida; ara, que el pecat serà només venial i quedarà en família, puix que faré d’aquests papers un tiratge curtíssim, per distribuir-los entre els parents i quatre íntims, úniques persones per a les quals poden tenir un cert interès.
Altrament, vosaltres quatre, que sou els destinataris directes d’aquest llibret, podreu fer-ne el que més us plagui; com és cosa de llegir-ne els trossos que us avorreixin menys o bé entaforar-lo de dret a una postada de la llibreria de casa vostra. Arrenglerat amb altres llibres, s’anirà cobrint de pols, i és possible que amb els anys guanyi qualitat i perfum, com passa amb els vins que dormen en cellers foscos i frescos.
- P.
Sitges, juliol, 1969.