Carta de Joan Planas i Martí a Francesc Farreras i Duran (Barcelona, 4/2/1971)
Transcripció:
Ba 4/2/71
Estimat Paquito: He llegit la teva carta d’una tirada, tal com faig amb les novel·les de Simenon. Les dades que’m dones de la teva vida actual m’han interessat de debò. I no cal dir el gust amb què he recordat les figures i el paisatge del quadre de la nostra joventut, que veig ja emboirat pel temps. No sé si a tu et passa el mateix, però jo em sento vell. Aquest entendriment amb què contemplo l’etapa d’or de les nostres vides és un senyal clar de debilitat senil. Recordo ara les teves virtuts clàssiques de vitalitat i empenta, les quals probablement llempegaixeran encare en les terres mexicanes que trepitges. Si és així, et podràs riure de mi i dels meus pessimismes, rialla que’m complaurà de debò.
Em sembla que et deia l’altre dia que m’he gairebé tancat dintre de les quatre parets de casa meva. Parlo, fora de la família, amb poca gent. Al Baget, fa temps que no el veig. Durant molts anys xerràvem casi casa dia, i vaig tenir ocasió de compartir, en certa manera, els èxits i contratemps de les seves singladures; però ara l’he perdut de vista. A Laporta el veia al cafè Tèrminus, del Passeig de Gràcia, però els Déus ens tancaren el cafè i des d’allavors el veig poc. I para de comptar: fora d’algun manresà escadusser que trobo pel carrer –ahir vaig toparme amb Ramon Cantarell – no sé res de la Manresa dels nostres temps ni de la d’ara. Des de que va morir la meva mare, no hi he posat els peus. I quan hi anava –molt de tard en tard- tret d’en Manuel Casanovas[1] i d’en Joan Soler, no veia ni tractava cap amic.
He sentit el que em dius de l’Antoni. És un xicot que per les seves qualitats humanes i intelectuals es mereix una sort millor. Ara m’explico el seu silenci que, francament, no entenia.
En matèria de néts et guanyo per cinc a tres. Ara, que reconec que els teus són més granats. La petita de la meva colla té uns 4 o 5 mesos, i la més gran, 11 o 12 anys. És un ramat massa nombrós. El meu gendre, que és cirurgià a l’hospital de Sant Pau, guanya molts diners amb l’exercici privat de la professió, però, així i tot, tanta quitxalla ocasiona a la meva filla les preocupacions que pots suposar. Té sort de la meva dona, que li dóna sovint un cop de mà.
Veig que has decidit no treure’t la catarata. T’hauràs estalviat un mal “trago” i si, amb catarata i tot, pots anar tirant, no t’amoïnis que, al contrari del que deia en Rusiñol, el ciri és llarg i la processó és curta!
Celebro que t’hagi també mossegat el virus de l’”historiaire”. Pel que veig, el camp de les teves recerques és molt extens, el que vol dir que tindràs molta feina. El treball que vaig fer jo sobre la meva família és de volada curta, com diria en Josep Pla: es limita al terme de Sant Mateu. I la meva única font d’informació de què vaig disposar fou el que resta de la paperassa, malmesa i desordenada, de l’arxiu parroquial d’aquell poble. Així i tot, la recollida de dades em va costar moltes hores de treball. Per farcir una mica el llibre i ambientar els personatges, vaig vessar-hi unes gotes d’història del país, tretes dels llibres de Ferran Soldevila i d’algun altre. Tot plegat, poca cosa i el·laborada encare a mida de la meva família, els membres de la qual eren els destinataris. Per als altres mortals no té el llibre cap interès, com tindràs l’avinentesa de comprobar.
Espero amb impaciència les monografies Bages que m’anuncies. No en tenia cap notícia. M’interessen pel tema i per tractar-se de cosa teva.
Dels germans Planas, en quedem tres. El Francisco, que continua fent de pagès a Sant Mateu; en Lluís, que porta la direcció tècnica d’una empresa de València, on es va casar i s’ha establert definitivament; i “tu seguro servidor”.
La teva “ retirada” em sembla gairebé simbòlica o, almenys, parcial. La meva, en canvi, és autèntica i total. És veritat que les teves activitats no s’assemblaven de res a les meves. Jo portava una vida rutinària de treball, absolutament deslligada de compromisos públics i socials, de manera que he pogut quedar-me tranquil·lament assegut en un silló de casa, sense que ningú m’estiri per la mànega. En canvi, tu, amb qualitats que sempre he admirat, et guanyaves ací un notable prestigi; et feres, per dir-ho en plata, un personatge. I pel que es veu, tal com fan els caragols amb la closca, t’endugueres a l’esquena la càrrega d’aquella personalitat: amistats i compromisos polítics, socials, econòmics, etc., etc. És a dir, una diversitat de lligams que és impossible de tallar amb un cop d’estisores. Ara, que aquestes activitats addicionals de representació de què parles crec que més aviat et faran un bé que un mal: tu necessites, encare, una vàlvula que et descarregui una mica dels excessos de vitalitat. Afortunat mortal!
I ara, un altre tema. Tens opinió formada sobre el final en què desembocarà aquest tremoló violent, revolucionari, que ha envaït tot el món?
És un interrogant que fascina i que admet tota mena de pronòstics. Confesso que no arribo a entendre on anirem a parar. Vaig llegir fa temps que al Nort de Noruega, tocant als gels polars, hi viuen unes colònies d’animalets coneguts per “lemmings”, semblants a les musteles del nostre país. No els han arribat notícies de la “píndula”, el que fa que es reprodueixin en progressions geomètriques, fins al punt que arriba un moment en què no caben materialment en les illes en què viuen. Quan la cosa està madura, un dia determinat els entra a tots un neguit, una frisança estranya, que’ls porta a concentrarse a milers en les platges. I tot plegat, obeint a una misteriosa veu, inaudible per nosaltres, entren formant columnes dins del mar com si volguessin atravessar-lo, i neden mentre tenen forces. Els pobrets s’ofeguen casi tots. Però deixen lliure el terreny on vivien, a la disposició de la generació posterior, la qual seguirà un dia o altre l’exemple dels seus majors.
Seria molt arriscat de creure que la humanitat està cridada a seguir l’exemple dels “lemmings”? No ha passat sempre, en el transcurs de la història, quan les civilitzacions han arribat al punt de maduresa que la Providència o el Diable tenen assenyalat? El càncer de les civilitzacions es desenvolupa a un ritme més lent que’l dels lemmings, però arriba fatalment a adquirir una formació esplendorosa, que li permet de complir la seva feina inexorable. Llàstima que ni tu ni jo podrem comprobar si es tractava de càncer o d’una simple infecció de la pell!
Tot això, com veuràs, és filosofia d’estar per casa. Vés a saber si contemplem en realitat una crissi biològica que’ns portarà a un Món millor, alliberat d’injustícies, de misèria i de preocupacions absurdes, en el que es farà realitat aquell somni dels diputats que el·laboraren la Constitució de Cadis, de portar la felicitat a tothom. Tot podria ser. Per tant, el millor és no amoïnar-s’hi. Així ho ving fent i, per ara, em dóna aquesta norma excel·lents resultats.
Fa uns dies, va morir en Millàs-Raurell[2]. Havia reingressat de poc a la Diputació, amb el fi d’acreditar la pensió de jubilació en complir els 70 anys. El pobre ha pogut disfrutar-ne poc temps!
Bé, Paquito, ja veus que jo també m’he arremengat per escriure aquesta carta. Per fer lletra clara, em penso que treia la llengüa en escriure. La meva dona us envia a tu i als teus el testimoni del seu afecte; i jo, no cal dir-ho.
Una forta abraçada,
Joan Planas
[1] Manuel Casanovas i Gabernet. Metge manresà.
[2] Josep Maria Millàs-Raurell (Barcelona 1896-1971). Escriptor, traductor I dramaturg català. Fou alt funcionari de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana.