Transcripció:
Carta de Francesc Farreras i Duran a Joan Planas i Martí (Cuernavaca, 22/1/1971)
22 de Gener de 1971
Sr. D. Joan Planas Martí
Barcelona
Estimat amic Joan,
No saps pas l’alegria que em va donar rebrer la teva lletra del 14 del mes passat. Va ésser, per mi, un magnífic present de Nadal i Cap d’Any, ja que per l’agombolament dels Correus en tals diades va arribar amb retard.
Amb el malograt Ignasi Armengou[1], tu ets l’home de Manresa que jo aprecio més, d’entre els que teníeu dos o tres anys més que jo (era molta diferència en aquells temps), a part dels que feien colla, com Selvas[2], Baget[3] (veitj que viviu en el mateix carrer, ell al 379.), Esteve[4], Laporta, etc… Amb els tres darrers, ens escrivim sovint. Amb En Baget cada mes, almenys. Ara espero que, quant tinguis lleure, establim tu i jo una bona correspondència, perquè això que dius de que vius recordant i enyorant tingui el contingut palpable (encare que sigui a través de lletres) d’una bona amistat. Podries dir: “Si es aixís, perquè no escribies avans?”. I tindries raó, però és que els anys de feina només tenia al dia la correspondència no catalana perquè me la feien les Secretàries, ja que la catalana l’habia de fer jo mateix. La meva actuació al Orfeó Català, al Institut Català de Cultura, l’edició de revistes i llibres en català, apart de la feina a la Càmara Nacional de Metalls no ferrosos, de la que he sigut President tres bienis diferents i casi sempre de la Junta. La vida social entre catalans, etc… Are estic ja retirat a la finca de Cuernavaca, indret on tot l’any és Primavera. Are mateix, mentres escric, amb els cuatre ventanals oberts de bat a bat, estic a 25 graus sobre, i això que la Biblioteca és al recó de Ponent.
I ja ho veus, quant em varetj decidir a enviarte uns mots, per poc no t’arriben ja que habies cambiat de domicili. He tingut sort perquè tu ets conegut i la lletra va seguirte.
Are, avans de parlar de coses meves, vaitj a contestar fil per randa la teva citada que tinc devant meu. L’Antoni, amb tot i ser un xicot de moltes cualitats, està desmoronat. Tot li ha anat malament i no veu a ningú. Està arreconat a El Escorial, en una dispesa on espera referse. Jo prou li envio injeccions d’obtimisme, però no trobo la manera de ferlo reaccionar, però la trobaré perquè mereix que m’en cuidi.
Em dius que tu també estàs retirat i fas el mandra. Llegir els clàssics no és fer el mandra i ajudar els néts, tampoc. Jo només en tinc tres, de 20 anys, 18 i 14, els tres nois, fills de la noia gran. El gran ja porta 2 anys d’universitat, el segon hi entra are i el tercer està més avençat del que és normal en el batxillerat. Tots tres es porten bé i no fant bestieses. Que duri.
Serà un plaer rebre el teu llibre sobre la casa pairal de LES PLANES de Sant Mateu. Si l’has enviat per correu ordinari, sempre que vagi certificat, arribarà dintre d’uns mesos. Per aeri, de seguida. Jo veuré d’enviarte els volums de les Monografies BAGES[5], que varetj editar fa anys. Els prolecs que jo hi he escrit son d’un to que no agradarien encara a cap censor i no voldria que et causés molèstia. Podries dir que no sabs res ni de qui ve ni de què es tracta si obren el plec, ja que els enviaré d’un a un per correu aeri, en lletra closa, sense cap mot a dins, ni la dedicatòria que tu mereixes. Si rebs bé el primer, ja m’ho diràs i seguirien els altres… i apart un full amb dedicatòria que podries enganxar després.
No m’han operat la catarata del ull dret, que ja està formada, perquè amb els aparells moderns han trobat que hi tinc una cicatriu a la retina que tampoc em permeteria usarlo per a llegir. Ja de petit es veu que només usaba l’ull esquerre. Diuen que pot ésser consecuència del xarampió, que també em deixà el meu defecte de pronunciació[6]. Am l’esquerra em vaitj defenent, però amb falles de prespectiva. Creuen els oftalmòlecs que, amb medicament, la catarata incipien del ull esquerra pot tardar anys a ferse i pot durar més que jo. Ja veurem. De totes maneres, ja veus que esguerro moltes lletres a màquina, però no escric a mà perquè la meva lletra és de mal llegir.
Ja veus per l’escut dels Farreras que encapsala la lletra que jo també dedico estones a compendiar l’història de la meva família. L’altre dia, l’Antoni Esteve em va enviar fotocòpies de les pàgines de l’Història de Manresa de Canyelles, on hi ha fets dels meus avantpasats quan el “miracle” del canonge Mulet en el segle XV. El general Catardi des d’Itàlia m’ha enviat fotos de la toma de Francesc Farres, Alcaide del Castell Nuovo de Nàpols en 1501. També, de més velles del Farreras enterrat a la Sacristia de Santa Clara. El malaguanyat Cardenal Albareda m’envià fa anys coses del Cardenal Farreras del segle XIV. I aixís vaitj recollint coses i notes. Només cal viurer per a poderne fer ús i en tot cas això de viurer no es perderà per mi.
De vegades recordo que només tu, l’Esteve i En Laporta veieu clar que, de fet, jo feia bellugar els fils a Manresa quant el canvi que ens dugué la Republica. El Sr. Macià també vejé clar que jo li podia dur la Conselleria d’Agricultura i amb la meva promesa de col·laboració es quedà de titular de la mateixa ademés de la Presidència. Sempre m’ha agradat quedarme en segon lloc, remenant i distribuint les cartes. A Mèxic, he hagut de jugar en primer pla en les empreses que varetj muntar, però que ja he vengut fora de dugues, perquè en elles, a l’una hi havia devant el meu gendre i en l’altre, l’Ursul. Em va costar que em deixesin plegar, però varetj fer molta comèdia amb això dels ulls i a la fi em deixaren plegar. El més difícil va ésser deixar la SOCOREX, empresa mexicana-suïsa, on em retingueren de President un any més per tal de que els accionistes poguesin col·locar amb temps i bé el seu paper. Això de la SOCOREX és una Fàbrica d’agulles hipodèrmiques i material mèdic i de dentista. Per ella varetj haber d’acceptar ésser President de la Càmara N. de Metalls, ja que axí podia intervenir en el mercat del coure i amb els Aranzels, tirant l’aigua al nostre molí.
A la capital hi vaitj poc, però encare hi guardo el pis, perquè és més còmode que anar al Hotel. La meva filla en la seva casa hi té dos cambres per mi i la dona i per la filla soltera Maria Rosa, però viuen en un barri als afores que s’en diu Bosque de Echegaray, perquè és ple d’arbres centenaris i molts eucaliptus de vàries centúries, però no em queda còmode per asistir a reunions i veure gent. El pis el tinc al rovell de l’ou de la ciutat i encare que amb una ciutat que ja té 8 mil·lions d’habitans no resulti fàcil anar d’un lloc a l’altre sempre es troba millor combinació.
Fa anys, em feren President del Parlament (àdhuc em votà D. Lluís Duran i Ventosa, mira si en fa de temps) i de vegades he d’anar a actes oficials del Gobern, perquè ens té reconeguts encara; també a reunions del Partit, del Orfeó (és com si diguésim el Centre Català), del Institut. Are m’en volen fer President ja que el Dr. Bosch Gimpera s’ha quedat de President d’Honor, perquè surt poc i ha estat operat, però encare treballa de bo de bo a casa seva.
Es pot dir que l’allau de refugiats que arribà a Mexic va ésser el motor que posà en marxa el país. A l’universitat, quant arribàrem gairebé copàrem Facultats com la de Ciències. La indústria donà un gran salt perquè, fora dels militars que, pobrets, només sabien anar a presentar mostruaris, férem Laboratoris de Medicaments, Fundicions, Empreses de Construcció, Fàbriques de Teixits i sobre tot plantàrem vinyas i oliveres i avui Mèxic produeix vi a dojo i oli i de calitat. Tot, és clar, amb accionistes vells residents que no pensaven pas com nosaltres, però que veien que érem capaços d’anar endavant. Àdhuc el President de la República d’aleshores es posà d’asesor jurídic al Dr. Sánchez Roman. Habíem de viurar i, com que ens obriren totes les portes, férem feina per ells o sigui pel País i també per nosaltres. Els que es varen volguer jugar el nom varen fer fortunes. Els que només volíem jugar fins on arribés el capital que anàvem fent només hem lograt un pasament, però per mi és igual, que sempre varetj fer les coses amb un peu a l’estrep del cavall, que em pensaba que m’habia de dur a casa. Are faitj de rentista, potser a la pitjor hora perquè la devaluació és general, però confio que reinvertint el que estalvihi aniré compensant, si no vingués la debacle que aleshores ens agafaria a tots.
Ja veus que t’he escrit una senyora llauna, una mica a vola ploma (o màquina), sense ordre ni concert, però si la lletra et cansa la pots llegir per entregues com un fulletó de diari. El que cal és que m’escriguis tu i comencem a parlar de recorts. Al marxar jo varetj deixar dels germans Planes a l’hereu, En Francisco, tu, el Sebastià i la Pilar. Dña. Candelaria[7], tot una senyora, que la meva Mare apreciaba molt.
Em recordo molt de Josep Maria[8], que no varetj ésser a temps de salvar. Ell no volia sortir sense fons llarcs; temia que després el deixesin a París penjat i a mi En Martí Esteva em deia que no podia donar més del que donava, de moment. Quant em varen dir que l’havien vist asomat en un balcó de més amunt de la travesera, varetj córrer per a ferlo marxar o ferlo cambiar de lloc, però ja fou tard. Habia fet la primera resenya de futbol amb mi; després m’ajudà al diari i demostrà el que valia i volà sol en ple èxit. Jo me l’estimava molt i ningú sab com varetj sentir la terrible injustícia irreparable que els folls de la Fai feren amb ell. Perdona que retregui aquets recorts quant ni ha de millors, que espero tractarem un altre dia.
He de plegar perquè ja és masa llauna. Et volia parlar de la Biblioteca que m’he hagut de fer, llibre per llibre, fins a més de cuatre mil. També hi tinc casi tota la Bernat Metje, Els nostres Clàsics, “Selecta” Perenne, Teide, Proa, Aedos, etc. Casi tot el que s’ha editat en català, ademés de Clàsics espanyols, francesos i literatura de tot temps i les obres modernes dels autors en voga. També del teu pare quant feia tontollar tota la Lliga de Manresa que esperava amb ànsia l’acta el·lectoral de Sant Mateu. Etc…Etc… Recordo tantes coses!!! I et recordo a tu quant feieu “Joventut”[9], que tenies paciència per escoltar escrits meus que eren impublicables i sabies tenir una paraula amable per a no descoratjarme. Potser el fons de les ideas que volia escriurer als 14 anys encare és vàlid, però la meva impetuositat m’ho feia dir desencuadernat i agressiu, perquè la gent ni ho pogués llegir i encare menys pair. I l’Enric, que va estar al Banc que en dèiem de “Prestam els Cuentos” amb mi i que també morí tant jove[10].
Jo estic treballant una mena d’història o resum de l’Obra de la Generalitat, per tal de deixar constància del que es féu amb tant escasos medis i dels vastos plans projectats. Els Srs. Bosch (crec que pagà per tots els funcionaris) i el Sr. Virgili (que tant t’apreciaba i que et deixa hereu a Contribucions) sabien prou bé que l’únic diputat que coneixia a fons els Presupostos era jo. Per ixò hi varetj trobar recursos per la meva obra Forestal i a Agricultura.
He dit que plegaba i are sí que cal fer-ho. No vui pas que t’espanti el volum de les meves lletres i t’entri temença de contestar per a desancadenar un altre manantial de llauna.
La meva dona s’uneix a mi per a enviarvos a tu i a la teva esposa (i tots els teus naturalment) els més cordials afectes i tu, amic Joan, reb una forta abraçada del teu amic.