Per què unes memòries

[…] sincerament, no m’empeny altre impuls sinó la necessitat, gairebé patològica, de buidar el sac de les emocions passades perquè ja no m’hi caben.

Una infantesa “insignificant, tirant a miserable”

La meva mare, aleshores [any 1907], sempre estava malalta i jo la veia molt gran. El meu pare traficava duent ous de Solsona amb uns carros i uns cavalls que no tenien res de decoratiu. La nostra vida era insignificant, tirant a miserable.

L’aiguat de 1907

Plovia fort en aquells moments i tot d’una es sentí una gran cridòria al carrer; xiscles, xiulets, i uns homes amb atxes de vent enceses convidaven el veïnat a socórrer davant la gran riuada que baixava. Fou l’aiguat de l’octubre. “Al gas s’ofeguen”, “La riuada s’emporta el tren”.

La Setmana Tràgica (1909)

Jo només recordo la forma i el color de les flames, el soroll de les reixes del convent veí de casa, en caure a cops de mall i de pedres, les cintes de les escopetes del Sometent i unes donetes –monges de paisà- que certs veïns esporuguits provaven de posar clandestinament en mans de llurs famílies.

L’estancament pedagògic (1909)

La nova escola era al Passeig de Pere III i en deien “Ateneo Obrero Manresano”. Era com totes les d’aquella època: rutinàries i uniformades per un sistema oficial d’incomprensió i de mercantilisme tal com avui veig que tornen a ser les escoles dels meus fills després d’haver-se assajat durant trenta anys nous sistemes més humanitzats i de molt més sentit comú.

Ser pobre

[…] al pare se li havien mort dos cavalls, […] els burots li havien pres uns bots de vi, […] a la botiga la gent quedava a deure i […], segurament, hauríem de plegar. No teníem cèntims! Per als infants que en la seva magnífica inconsciència ho tenen tot resolt, els és un gran daltabaix quan, per primera vegada, senten a dir que són pobres. Pobres! Hi ha res pitjor que ser pobre?

El “mal caràcter” del bisbe Torras i Bages (1914)

Fou a Artés on vaig veure per primera vegada el bisbe Torras i Bages, home de caràcter i sobretot de mal caràcter, qualitats que no sé si avui li serien prou considerades.

La Primera Guerra Mundial (1914)

Havia començat la guerra europea: a col·legi vam ser tot seguit francòfils o germanòfils! Per quina raó vaig “veure” que els alemanys eren “els dolents”? Als jesuïtes es resava, com pertot, l’oració de la pau: el mateix “hermano” a la sagristia exultava joiosament a cada victòria alemanya, o, millor dit, a cada derrota dels francesos.

El plaer de sentir Bach i Händel

Sentir Bach, sentir Händel, m’omple d’una gran pau i actua en el meu fons molt millor que una reflexió ben feta, que una malenconiosa posta de sol, que un tub sencer d’aspirina.

Per què el pare “em comprometia”

Per quina llei de complexos, de vegades els fills odien els pares? Jo trobava que el pare “em comprometia” perquè renegava, duia calces de vellut i menava un carro. Després, quan un descobreix que els pares que ha tingut són els millors del món, s’adona de moltes coses.

La por a l’infern

[…] la meva nota dominant, dels vuit als quinze anys, va ésser sempre la por d’anar a l’infern: una por terrible i que informava tots els meus actes; tenia un llibre del Pare Antoni Ma. Claret on s’hi veien uns dimonis molt dolents que et foradaven la llengua amb uns claus vermells de foc, mentre estaves lligat per unes cadenes incontestablement sòlides. La perspectiva no era abellidora.

Una visió crítica de Joan Jorba

El senyor Joan Jorba ha estat el capità d’indústria més gran que hagi existit. Desproveït de les més elementals nocions de crítica, ètica i reflexió, la seva impossibilitat de perdre temps creava del no-res les coses més inversemblants.

Confessió de ser un “cagadubtes”

[…] la meva formació d’avui tendeix sempre al matís, al dubte, a la punyeteria i sóc incapaç de veure les coses en gran, en sentit absolut, i de creure, en bloc, com tanta gent feliç fa, en la bandera blanca o vermella. En el petit joier de 1916, ja hi havia, en potència, el caga-dubtes d’Acció Catalana, que més tard havia de topar amb uns i altres i fer-se malveure de tothom.

La pobresa, una cosa normal

Mirava la pobresa de casa meva sense rebel·lar-me, trobant-ho tan natural com les llegendes que contaven dels Milord, la Buressa i el Nofre Batlles. A la llar es parlava de la guerra i el pare deia que el dia que guanyessin els aliats menjaríem un pollastre.

El concepte de revolució

Els mots de revolució -revolució ben entesa, és clar- i de renovació tenen sempre un ressò perillós i aquella barreja de demagògia i guàrdia civil que postulava aleshores la gent de coll i corbata, fou, després s’ha vist, un gran moviment de falsa sinceritat.

L’Espanya eterna (1918)

Fou per a mi una gran sorpresa veure com la majoria espanyola, el que se’n diu i serà sempre l’Espanya eterna i tradicional, no es recava d’anar a favor dels alemanys, mentre que una gran majoria catalana advocava per un triomf dels aliats i, tant més enllà com més ençà de l’Ebre, eren els militars, els capellans, els grossos rendistes els que creien a cegues amb el Kàiser i tot allò que representés un superhome, mentre que els intel·lectuals, els coristes de Clavé, els espardenyers, vetllaven i somniaven el triomf de les democràcies. Aquesta casualitat, de la qual ja devia haver-hi hagut algun precedent, i que trobaria una encara més tràgica confirmació vint anys més tard, no seria simplement una coincidència.

El sentiment catalanista i les seves contradiccions (1919)

La campanya autonomista del gener del 19 es portà amb pompa i gala. Tothom ja ho veia fet i tothom es prometia grans avantatges d’ordre particular. Jo ja m’acontentava de lluir a la solapa una gran cinta catalana enriquida amb uns versos del canonge mossèn Jaume Collell i una falç com a agulla de corbata.

La “Penya Bliss”, barreja de futbolistes, sarauistes i, és clar, catalanistes, va organitzar un ball de patacada per festejar que “la Mare Catalunya donava un pas decisiu per a la seva llibertat”, i jo no vaig poder evitar de pensar que aquell bé de Déu d’escots, perfums barats i mans graponeres no tenien massa en comú amb l’esclat de consciència civil que es pregonava.

La conflictivitat social i política (1919)

De cop, es va començar a matar gent. Els atemptats, dits socials, posaren una nota seriosa a tant cofoisme. Tal vetaire, tal fabricant, queia de panxa enlaire per les cantonades. Bandes de l’Únic i del Lliure, el confusionisme de la sindicació, la passivitat interessada o el terrorisme dissimulat del Govern, foren per un quant temps la nota dominant i va acabar amb les reivindicacions catalanes per donar pas a més sometent i a més invocacions providencials de mà forta. Entre la pàtria i el patrimoni, no s’acostuma a dubtar gaire i els creients en la violència contra la violència passaren èpoques brillants.

El verbalisme més abrandat i gratuït estarrufava la morbositat dels que, per una cosa o altra, crèiem que de Madrid ens venien tots els mals. Ah! si ens poguéssim governar nosaltres! Les perspectives de ser-ho eren tan remotes que, sense cap mena de perill, es podia ésser radicalíssim fins a la utopia.

Una confessió de covardia

He estat sempre, i encara avui no me n’avergonyeixo, allò que molta gent en diu un covard, no sé si perquè pensava, en el fons, que en un país de tants valents podria molt bé cabre-hi una excepció.

Intoxicació mediàtica (1919)

A Manresa, sortia un setmanari que se’n deia “La Bugadera” fet a base de la més baixa xafarderia local i d’explotar les vanitats del jovent que s’exhibia […]

Tipisme manresà (1920)

A sota el Pont Vell, no sé qui, va posar-hi barques. Unes barquetes pintades de blanc i blau destinades, els diumenges a la tarda, a passejar-te per quaranta cèntims del Pont Vell fins a la Palanca de l’Estació. A mi, va semblar-me molt bé perquè no havia entès mai que estiguessin tan sols aquells plàtans de vora el Cardener. Tingué èxit; aviat s’hi afegiren els elements festamajoners: parades de “churros”; pianos de maneta, “caballitos” i altres notes de color. Jo, de vegades, per gaudir-ne més, m’ho mirava de lluny, de l’altra banda del riu: aquella olor de cacauets, aquells ramats de soldats i criades tan autèntics, tan “d’abans de la guerra”. La Seu, al fons, creia i crec, que era una magnífica estampa.

Paradoxes de la història (1920)

Defensàvem irlandesos, polonesos i moros contra Madrid. Ningú no podia preveure que, més tard, Madrid, irlandesos, polonesos i moros estarien junts contra Catalunya.

Del catalanisme al franquisme (1920)

Tampoc no faltaven molts anys perquè una gran quantitat d’iniciats, i no dels menys exaltats, canviessin els ideals de Déu i de Pàtria per servir els interessos de l’Església i de Franco. Moltes “Floretes del Bages” i molts “Néts dels Almogàvers” que deien voler morir per Catalunya, sofriren martiri més endavant servint la causa dels que no s’amagaven pas de dir ben clar -noblesa obliga- que s’aixecaven per ofegar, trinxar i esmicolar el nostre matís particularista.

Guerra al Marroc

Finals del 21. El Batalló marxa a l’Àfrica. El fan esperar a Algesires a la primera eventualitat. El meu germà gran també hi va i conec les llàgrimes del pare i la seva avidesa per llegir les cròniques que enviarà Joan Selves i que satisfaran també moltes famílies manresanes que hi tenien el noi.

La prostitució

[…] és a Tàrrega on conec per primera vegada la senyora de lloguer. Ni fàstic no vaig sentir; no cal dir que ni il·lusió. Fou la confirmació de la presumible enredada: una gran sensació de misèria, un acte desesperadament pobre, no sabria dir si per manca de vitalitat o per reserves de bon gust.

El món rural: un fals clixé

Trencar motlles, és clar, la màxima aspiració. Però alguns es trencaven sols i aleshores tenia un disgust. Esclau d’uns clixés prestigiosament reconeguts, jo creia, per exemple, que la vida a pagès era sana i bella, moralment i materialment, mentre que a ciutat tot era podridura, que els rics eren dolents, que els vells eren tots venerables, que els diners no feien la felicitat, que el súmmum de la perfecció era ser pobre i honrat, etc. Una mica diferent, anava descobrint que els pagesos del Bages, no massa sensibles a la música del rossinyol, a la poesia del pollancre platejat i a l’opressió d’un bon clar de lluna, es menjaven el pa florit, es bevien el vi agre i s’aparellaven, si s’esqueia, adés amb la cunyada, adés amb alguna cabrota. Tot d’una m’era revelat que tal avi portà fins als darrers cabells blancs tota una vida d’ignomínia. Que tal bona persona era motejada unànimement d’ase. Veia ensorrar-se aquests castells de cartes amb una gran decepció. Això no s’hi val! Això no és del joc!

La militància a Acció Catalana (1922)

[…] el que no havia d’ésser un partit va acabar essent-ho. El meu partit: aquell que a l’hora de les passions intentava pesar-les amb unes balances, que no voldria els extremismes, el que ignorava i ignoraria sempre el temperament tempestuós de l’espanyol nat que va del mesellisme absolut a la catàstrofe més teatral.

Acció Catalana […] actuaria ignorant els militars, els capellans, els toros, el sepulcre del Cid Campeador, o sia la gran quantitat d’història i de mandra que informa l’autèntica personalitat de les quaranta i “pico” de les províncies espanyoles. S’havia d’estavellar forçosament […]. En els quinze anys d’actuació d’aquest partit […] hi hauria uns grans gests d’elegància, una selecta elevació de to, una honestedat absoluta, però, incontestablement també, el desconeixement més absolut de la realitat.

La primera immigració del sud (1922)

La construcció del “Gran Metro”, la redempció de Montjuïc, les mines de potassa del Cardener i del Llobregat portaren a Catalunya, en proporcions fabuloses, els grans corrents immigratoris fins aleshores no superats, i és dir molt, de les comarques murcianes. Cronològicament, es pot afirmar que aleshores nasqué el “murciano” de professió. Treballaria o no, s’adaptaria o no, però el cert és que caldria comptar amb “ell” d’una manera definitiva en els moments electorals, en les altes esferes proletàries, en els tràfecs clandestins, en l’èxit del cante jondo, en els impecables trajos grisos que duria, al seu dia, Francesc Macià. Seria el “murciano” el que, finalment, es queixaria de tanta invasió forastera.

Cultura, ingenuïtat i utopia (1923)

Escrivíem, de franc, articles estimulants i ens ho miràvem com una croada. Era del llibre que ens vindria la redempció, que Catalunya seria lliure, que les noies serien més maques, que embelliríem el paisatge, que la Humanitat canviaria, etc, etc.

L’escriptura i l’art

Em costà molt de comprendre que l’ideal consisteix en escriure tal com es parla, a condició de parlar bé, i que és amb un gran esforç que s’arriba a la claredat. La simplicitat i la bellesa en l’Art és una tasca molt laboriosa. Aleshores creia tot el revés; pinzellades gruixudes i conceptes truculents eren els únics focs d’artifici que desvetllarien el bon burgès afirmant-li la sensibilitat. Vint anys, ja està dit.

Àngel Guimerà (1924)

Representava la cristal·lització del romanticisme, la passió, la ingenuïtat, el no fer trampa. El seu nom a un carrer de Manresa dóna la impressió que no es pot canviar ni fer-li la mala jugada del “quita y pon” que a través de les vel·leïtats localistes s’ha fet a tants personatges. Ha estat respectat i així sia.

Llengua i activisme polític (1924)

quan apareixia un nou rètol en castellà i l’endemà ja era empastifat de quitrà, la gent sense equivocar-se de molt murmurava que érem nosaltres. Igualment, en una visita reial, unes interrupcions en les línies telegràfiques també ens eren atribuïdes. En aquests grups d’acció s’hi entrecreuaven alguns espontanis que acabaven de fer més seductor el misteri.

L’exèrcit, una institució inevitable

Acceptada, per força si voleu, però reconegudament acceptada la necessitat de mantenir uns grups armats salvaguardadors de la vida social que a cada país es dóna -únicament els anarquistes utòpics poden sostenir que la bondat natural de l’home seria suficient- cal arronsar les espatlles i acceptar l’estament militar, s’ha de reconèixer la impossibilitat de prescindir de l’exèrcit.

Entre l’ideal i la realitat

A còpia de bullir l’ideal en l’abstracte, es produïa un procés d’eliminació i s’afinava com l’or en el gresol. Així trobaria, més tard, totes les coses de la vida: el catalanisme millor que Catalunya, la il·lusió de l’àpat molt millor que l’àpat, els projectes artístics superant els resultats, talment les joguines que els Reis duen ben inferiors a la carta que els demana. Planyem doncs qui no ha conegut la tristesa de la decepció ja que ha ignorat també la joia de la il·lusió.

Una filosofia de vida

Viure en pau amb tothom i, sobretot, d’acord amb un mateix, sense agrors, davant l’evidència que tampoc he arreglat res d’allò en què tants altres, molt més competents, hi han fracassat igualment. Vet ací l’ideal.

Ca l’Arenys: un incendi “purificador” (1925)

Aquella mateixa nit es calà foc a ca l’Arenys. El molí de ca l’Arenys estava situat magníficament per a oferir l’espectacle d’un gran incendi. Les Fontetes, el Salt dels Gossos, el Parc de la Seu s’ompliren d’una gentada extraordinària, i la foguerada no defraudà ningú, com succeeix altres vegades. Fou un gran foc, lent, savi, teatral i solemne. Tota aquella ronya dels darreres de Santa Llúcia, la molsa del torrent, el detritus més covat s’aureolà amb la llum tornassolada de les flames i esdevingué una gran simfonia de color, el més alt exponent de poesia pura, un fet únic. Si serà veritat que el foc ho purifica tot!

El mosaic català de ciutats (1926)

És curiós de constatar que Catalunya, tan petita com és, ofereixi exemplars de viles i paisatges tan diferents. Mirem Reus i Tarragona, tan a prop que són, la primera comerç, ull obert i taules de canari; la segona, el segell de la història, militars renegats i rendistes que moren de renda. Figueres i Girona, vent, federals i renegaires i poesia, carlins i puces. Vilafranca, vi i paisatge obert. Tortosa, oli i separatistes tortosins. Lleida, pobra i filosofal. Berga i Olot, aneu-los al darrera. Badalona, soroll de malls, peix podrit i àcid nítric. Hospitalet, “murcianos”. La Costa Brava, un miracle. Amb molta benevolència, es pot dir de Terrassa i Sabadell que

són els ianquis de Catalunya. Si entre ambients tan diversos s’hi hagués d’anar a peu, podríem donar la impressió que som una nació completa, però l’excés de comunicacions i la facilitat de desplaçar-se fan esborradisses les diferències i no veiem el matís. Es pot dir que Barcelona comença al Pirineu, al Segre, a l’Ebre, segons com ho mireu. Ben diferent, Madrid comença i acaba a Madrid per filigranes que facin: al seu voltant, l’estepa. Espanya ha fet Madrid com París ha creat França.

Dalí i Lerroux: una comparació (1926)

Un pintor de Figueres començà a fer forrolla i escàndol: el noi Dalí. Ases morts, dones decapitades, espermatozous i rellotges tous. Conferències truculentes, insults a la burgesia, dret inapel·lable de cremar museus, bufetades a la Comtessa de Noailles, comunisme i homosexualisme. Després d’un llarg camí, retorn al punt de partida. El cas Dalí és el cas Lerroux. Diguem, però, que el primer és, malgrat ell, un bon pintor. El segon, malgrat tothom, un polític fastigós.

Banyar-se al riu (1927)

Banyar-se quan feia calor no era fàcil. Anar per les rieres, per tornar més mort que abans, capbussar-se al rec dels Panyos era corrent i incòmode. L’aigua bruta i escassa, pudor de roba de treball, polls, bicicletes i, de tant en tant, la necrològica habitual. Les comares que anaven a buscar un càntir d’aigua a la font -vora la misèrrima parada d’anissos- tenien treballs d’apartar noies i quitxalla de l’espectacle de cinquanta homes nus i cridaners.

L’hàbit de renegar

Per què la gent renega tant? I no és pas precisament la cultura o la religió una tanca prou sòlida per a impedir-ho. Jo crec que és més aviat un defecte mecànic d’expressió el que empeny la gent a fer baixar Déus i Hòsties quan es troba impotent per a manifestar una alegria, un dolor o simplement que no troben la falca per acabar la frase. Conec metges i reconeguts missaires que reneguen com oriols i sé de descreguts que no se’ls ha escapat mai una trista “tinyeta”. […] La gent renega d’esma com molts nerviosos cargolen els cigarrets sense adonar-se’n. En tot cas, és ben desagradable malmetre la gràcia del ben parlar, una de les arts que, amb una mica de bona voluntat, tothom podria aconseguir.

La temptació de salvar Espanya (1929)

La nació espanyola deu sentir una forta inclinació suïcida perquè, tot sovint, se l’ha de salvar. Aleshores, en aquell compàs d’espera, tot semblava sòlid i s’anava madurant una descomposició que demanaria, una altra vegada, solucions heroiques, eufemismes que volen disfressar l’evidència d’un daltabaix, d’una nova catàstrofe.

El cinema (1929)

Paral·lel al descobriment de noves eines de més rendiment, el cinema, que no és un art ni vol ser-ho, sinó una gran indústria dosificadora d’emocions, ha perseguit, cada vegada més, a fi d’abastar més quantitat de clients, la teoria de la concessió fins a arribar a aquell punt tan desitjable que s’hi pot fer tot, impunement. És una mena de còctel tan ben fet que cadascú hi troba només el que li ve de gust al paladar. Les monstruositats i aberracions morals més considerables hi són presentades d’una manera tan amable que ningú no hi para esment. Hi ha una velocitat, de moment, que no et permet tornar enrera i mirar, com en un llibre, la pàgina anterior. Aleshores, tot passa, ben administrat, fins que convé dir “Fin”. Tot concessió i gens transcendent: ho dóna tot resolt com aquells famosos sopars de “a duro”. Des dels entremesos fins al cafè, copa i “puro”, certa quantitat de cuixa, una mica de bandarreria, una mica de Bíblia i cap al carrer, el cap ben airejat i poques idees dintre. El que m’admira més del cinema, com de la ràdio, no és llur descobriment ni llurs misteriosos mecanismes, sinó l’orientació que se’ls ha donat i el rendiment que se’n treu. No crec que ningú sostingui que un gran afeccionat al cinema i a la ràdio hagi d’ésser forçosament una persona intel·ligent: en canvi, es pot assegurar que els imbècils més imbècils de tots els imbècils que es fan i es desfan hi troben unes meravelloses afinitats i, que se sàpiga, no n’hi ha ni un que gràcies als dos invents hagi millorat tan sols una mica. Ja els donen exactament l’aliment que necessiten. Em direu que el cinema produeix, de tant en tant, obres perfectes i que a la ràdio s’hi pot escoltar Beethoven. No és cap obstacle. La gent és tan tolerant que ho celebra i li agrada igual que si es tractés de produccions molt més inferiors. El cinema sonor i la televisió, a la seva hora, tampoc no milloraran sensiblement ni l’ètica ni la finesa d’esperit del material humà.

Hispanoamèrica i el “mal gust”

Per què serà que tot això que en diuen hispanoamericanisme porti la marca del més definitiu mal gust? En música, en pintura, en literatura, què han produït les repúbliques sudamericanes? Ja sabem que el folklore s’ha de mirar amb ulls benevolents però no és d’això que parlo, sinó d’allò que es pot posar a la balança d’una positiva civilització Els valors espirituals del món, per molt desheretat que estigui, seguiran venint de les teranyines de Grècia, de Roma, de França i no pas d’aquests països joves que, pel que veiem, seran sempre països joves. “Bandoneones”, “maracas”, “rumbas”, quina pena que feu! Us ho dono tot per dues ratlles de Montaigne.

L’atmosfera dels convents

Als convents, almenys en aquell, s’hi sent l’angúnia de la netedat. Parets blanques, rajola vermella; i l’encerat perillosíssim de l’empostissat et fa caminar cohibit, et sents l’estómac amunt i et manca un punt d’equilibri. Sents el tic-tac d’un rellotge que no veus, el veïnatge d’uns saüquers, l’olor de naftalina i de mareselva, una campana de tant en tant i fresses llunyanes de portes i de complicats portaclaus.

La condició humana i la guerra

Està en la naturalesa humana el barallar-se i fer guerra. Si en el cos d’una família, en el reducte d’unes relacions, ben sovint no es troba altra solució que la força en lloc de la raó -i encara que la força no demostri pas que s’estava en el just- què pot passar entre nacions on el joc polític i econòmic es pot disfressar, inflar, donar-li l’aire que convé? I tot per uns certs escrúpols legalistes, perquè s’ha demostrat que es pot fer anar la gent a la guerra sense demanar-los el parer. Una mica de justificació no és mai per demés. En nom de Déu, de la llibertat, de la justícia, del pa -el mot és el de menys- fa molts segles que els homes es maten i no hi ha, per ara, raó poderosa per a evitar-ho mentre el món sigui món, i encara una mica més. […] malgrat el progrés evident, malgrat una cultura més vasta, sota el vernís cada dia més dens de civilització, continua existint l’home primitiu, fill de pare i mare i per tant, il·lús, apassionat, rancuniós, mala bèstia i “canta-mañanas” que menja, evacua i procrea amb la mateixa fidelitat de procediments de l’època quaternària.

El declivi de la monarquia (1930)

La monarquia d’Alfons XIII semblava trobar un infinit plaer en cercar homes per fer-los fer tots els papers de l’auca i deixar-los després en calçotets. Jo crec que molts ex-ministres, monàrquics nats, foren més tard republicans únicament per venjar-se dels afronts rebuts, per despit personal amb el Rei. El Rei semblava immensament feliç.

Les conseqüències d’una crítica d’un concert de l’Orfeó Manresà (1930)

Els catalanistes m’acusaren d’insultar la bandera catalana; els missaires d’ultratges a la religió; certs republicans de manca de respecte humà; els carlins, que són gent de memòria, em declararen afrancesat, mal ciutadà i desenterraven capciosament vells papers. Per unes setmanes, la vaig passar negra i no hi hagué agressió personal no sé per què. D’on podia venir aquella unanimitat d’indignació per tan diferents motius? Perquè, el curiós és que la crítica musical, el nus de la qüestió, no fou contestada ni era esmentada pels revoltats. Semblava que jo, precisament jo, anava a pagar l’encongiment dels set anys de Dictadura. […] Quan les llibertats de Catalunya estigueren en perill, la gran majoria dels meus impugnadors s’aixecaren, ho confesso, amb les armes a la mà, amb la petita particularitat que lluitaren al costat de Franco.

Cinema i teatre (1930)

Depriment en absolut, per exemple, veure Hamlet en un cinema de barriada, mutilat, davant d’una humanitat de cacauets i descamisada que s’acaba d’emocionar amb La Hermana San Sulpicio i espera, anhelant, l’aparició “en escena” de les abundors de la Bella Dorita. El fet de contemplar Shakespeare, Molière, Oscar Wilde, Pagnol, etc. des d’un pati de butaques, gairebé sempre mig buit, no vol dir que el teatre sigui superat i que el cinema el suplanti.

Una visita de Macià (1930)

Tot d’una es presentà Francesc Macià a Barcelona després que li havia estat denegat el permís de repatriament. El capità general, el manresà Despujol, no trobà altra solució que agafar-lo, tornar-lo a ficar per força al tren i deixar-lo a França altre cop, tot declarant solemnement que no era cert que Macià hagués estat a Barcelona. Ho definí amb la paraula “bulo”, paraula que meresqué l’atenció dels acadèmics i que la jutjaren escaient. Mentre el general declarava que la veritat era mentida, un diari publicava una fotografia de l’exiliat amb tota la seva família a casa del doctor Peyrí. A Manresa s’improvisà una manifestació entre obrerista i republicana demanant, sinó el cap del general, el seu retrat de la Galeria de Manresans il·lustres, en la qual feia poc havia estat col·locat pel seu protegit, l’alcalde Puig de Pallejà.

Ser alcalde de Manresa (1930)

Ésser alcalde d’una ciutat com Manresa -i potser en altres llocs passa igual- és una temptació fortíssima per poca propensió que hom tingui de “fer el tifa”. Vull dir que és un lloc on es llueix el càrrec i que algú, per experiència passada, ho prefereix a ésser diputat o governador. Hi ha hagut, del meu record, molts alcaldes a Manresa i conec una gran quantitat de gent entre morts i vius que, atenent les condicions adequades, creuen, a cegues, que els han estafat el càrrec. Si un dia em vaga, faré una llista de manresans “estafats” de ciutadans que podien, volien i havien d’ésser alcaldes.

Les eleccions que portarien la República (1931)

[…] tres dies abans de les eleccions, va abrandar-se tot. Macià va pujar en un escenari del Paral·lel, va obrir els braços, digué tremolós: “Fills meus! Mares! Penseu en el Marroc!” I ja n’hi hagué ben bé prou. Van bolcar-se els pòsits del sentimentalisme i fou una riuada. El dia 12 al migdia ja se sabia que els republicans guanyarien arreu.

Els obstacles a l’Estatut (1931)

A Madrid començaren a roncar els “jabalís”, els ultres de la demagògia, més rojos que el roig, més que jacobins, més que anarquistes, més que comunistes, en un mot, els ximples, els malànimes, els irresponsables. D’on sortien i què volien aquests folls descontents? Aleshores costava d’entendre la possibilitat que, a no tardar, seguirien bramant igual però dient-ho tot al revés: contra una República que trobaven massa blanca, cridarien després contra una República massa vermella. Hi ha, evidentment, una mena d’esguerrats morals. Fruit d’unes suposades ofenses, duen un roc a la faixa a punt de llançar-lo a qui tinguin davant pel gust de fer mal, talment com el fons malintencionat de certs esguerradets, de certes dones lletges, que esperen l’ocasió per revenjar-se de llur deformitat.

Anònims enverinats (1931)

Havia existit a Manresa un geperudet molt simpàtic i considerat. Aquest homenet es dedicava a enviar els anònims més enverinats, sobre dones o diners, així que olorava que en una casa, fos la que fos, hi havia quelcom que no anava llatí. Crec que va morir de felicitat.

Felicitat conjugal (1931)

Aquell any, a més de l’experiment republicà, hi hagué l’experiment del meu matrimoni, tots dos prou perillosos. El dia 19 de setembre em vaig casar, conscient del que em podia esperar, amb la Pepita Ferrer. […] Jo no tinc la recepta de la felicitat conjugal, però si n’hi ha una és la de no tenir-ne cap teoria rígida i, en tot cas, quatre pensaments, els més adotzenats possible. Fer frases brillants al cafè, té un cert encant. Aplicar-les al règim de la llar és desencadenar una trencadissa vitalícia.

Els naufragis de la República (1932)

Al nostre país tot és possible però res no s’hi aguanta i, talment els infants que demanen una joguina nova i se’n cansen als quatre dies, la gent començà a opinar que la República no era aquella panacea que ho havia de curar tot sinó, simplement, el bisturí que posa totes les nafres al descobert.

La Piscina Municipal (1932)

La Piscina Municipal nasqué, i cristal·litzà, tan neta com l’aigua purificada que lliscava pels rajols blaus i blancs -obra inèdita en la història dels partits i de les misèries locals.

El conflicte rabassaire (1932)

La voracitat del rabassaire, lluny d’inspirar-se en cap principi de justícia, passant-se per la sola de l’espardenya els interessos generals i l’existència precària de la República, agafà pel mot la declaració de Companys: “La terra és de qui la treballa”, i no volgué saber res més sinó adquirir el que li pertocava, segons la definició del líder. Quedar-s’ho tot, excepte les obligacions.

L’hora dels extremistes (1932)

La República començava a tambalejar i aquests dubtes venien de no sentir-se prou forta. Cregué que amenaçant els capellans, els militars i els grans rendistes ja n’hi hauria prou per tenir-los a ratlla, i va espantar-se d’anar al fons dels problemes. Fou més que amenaçar. Va vexar, va humiliar uns estaments dels quals s’havia de refiar. Veure un ministre responsable del Govern dient pestes i injúries a la Guàrdia Civil, com féu el senyor Prieto, és una monstruositat. Si la Guàrdia Civil no era suprimida calia respectar-la i reforçar-la, al meu entendre. Jugar des d’un lloc de govern a fer demagògia com si s’estigués a l’oposició, a més d’un foll deliri és una gran temeritat: és pagar car l’aprenentatge i les seves criaturades. Va aprovar-se l’Estatut de Catalunya gairebé per unanimitat, per necessitat política, però fou sense convicció ni lleialtat de consciència. Flotaven en l’ambient dels que votaren, unes reserves que, amb el temps, es farien denses fins a arribar a la decidida oposició.

Una defensa del pragmatisme polític

He provat d’explicar-me inútilment el per què de la vocació catastròfica de certs nuclis benestants. Molta gent que té per perdre, pren sovint, al primer contratemps, la decisió sobtada d’ensorrar-ho tot, com si els grans cataclismes solucionessin quelcom. Sé que molts ho asseguren així: “Per adobar les coses   -diuen- cal que estiguin ben espatllades”. Ja em dispensaran que jo opini altrament. Jo sóc partidari del pegat i de tants pegats com calguin abans d’obrir un ventre i veure què hi ha. […] el que no arregla el diàleg, ni la convivència, ni l’estira i arronsa, no ho arregla pas l’estaca. L’estaca ho pacifica pel terror, però això no vol dir que sigui una solució justa. En els primers mesos del 33 hi havia una gran legió d’incendiaris. Des dels socialistes fins al cacic latifundista, tothom era partidari de calar foc amb l’absoluta seguretat d’ésser cridat -cada un amb la seva mànega- a fer de bomber. […] La consigna era res de mitges tintes ni de conciliadors. Els partidaris del diàleg i de la transigència quedaven classificats com a perillosíssims i indesitjables pertorbadors de la societat. La pau, la justícia i la tranquil·litat s’havien de cercar, es veu, en els extremismes. Jo vaig trobar-me, de bell nou, soci d’Acció Catalana, sense haver-me’n donat mai de baixa, puix que era un partit, o millor una tendència que desapareixia d’una bufada i renaixia, fos d’uns remordiments penosos, fos d’una innata tossuderia. Cada vegada més clares les files, quedava un nucli que es resistia a deixar-se engolir per la cridòria, per les fórmules màgiques, per les burles ferotges, per l’amenaça del ridícul.

Bofill i Mates vs Lerroux

Crec que, en tots els aspectes, el pol oposat de Bofill i Mates ha estat el senyor Alejandro Lerroux. La finor i l’escòria.

Ser un mal espanyol

[…] un ortodox podria classificar-me com un mal espanyol perquè no puc empassar-me cap de les característiques que fan la felicitat de la immensa majoria. Sóc decididament insensible als toros, a la sarsuela, al “piropo”, al cante jondo, a la Setmana Santa de Sevilla, etc.

Espanya, abocada a la fatalitat (1933)

Després d’un interrogant, Espanya tornava a la seva tradició d’orgull, d’olla de cols, de campi qui pugui. En els fets de Casas Viejas, la follia de la gent dita responsable arribà al màxim. Pel seu gust, encara haurien sacrificat mil guàrdies civils més perquè el Govern pegués més fort i així poder acusar el Govern que pegava massa fort.

Un balanç de Macià (1933)

De Macià se’n podia dir molt bé i bastant mal. Al seu favor, la llarga història de lluitador sol i gairebé bescantat per tothom, les seves conspiracions i complots inversemblants, la fe sense límits, el menyspreu pel diner, el gran aire de senyor. A l’altre platell, el desconeixement més absolut de tot el que no fos parlar a la idea i al sentiment i una enorme tossuderia ordenancista, relíquia potser de quan era tinent coronel de cavalleria. Va morir en el moment just de prestigi i de circumstàncies, per a fer-ho feliçment si és que pogué disposar d’un moment filosòfic. Va morir en glòria. En plantejar-se el problema de la substitució, es vegeren les dificultats.

L’anarquisme i el gangsterisme, segons Josep M. Planes (1933)

Aquell estiu [del 1933], Josep Maria Planes parlà al Centre de Dependents d’una qüestió ben espinosa, i solament al seu esperit festiu pot imputar-se que en sortís airós. Per primera vegada, parlava públicament dels contactes entre el gangsterisme nat i l’anarquisme específic, i digué que, si bé reconeixia que ésser anarquista no volia pas dir que s’era delinqüent, trobava paradoxal i perillosíssim que tots els criminals i atracadors s’hi emparessin impunement, sense ésser desmentits, confessant que actuaven en nom dels principis llibertaris. Contà anècdotes molt delicades i algú de la sala va arrufar el nas. El tema havia sortit del tabú i sentírem un calfred a l’espinada.

L’experiència de regidor (1934)

En la meva il·lusió d’anar a l’Ajuntament hi havia, en proporcions semblants, les ganes i el convenciment de treballar per la ciutat i un complex vanitós; no sé si ho demostrava però ho sentia.

Un balanç del primer Ajuntament republicà (1934)

[…] l’actuació de l’Ajuntament que cessava [era] una actuació exemplar mai vista a Manresa: al costat d’una honestedat indiscutible, podien demostrar que no s’havia perdut el temps. L’Assistència Pública als vells i contra el captaire professional, era un mirall. La Piscina Municipal, una troballa. Un nou Grup Escolar en construcció, d’inèdita eficàcia. Eren tres obres que, presidint una actuació general competent, eren prou per a decidir l’exemple d’administració.

Una confessió de vanitat política (1934)

Va entrar-me un desig irrefrenable o feblesa pels càrrecs. Quart conseller-regidor o tinent d’alcalde, President de la Comissió de Cultura, Secretari de l’Escola d’Arts i Oficis, vocal a la Junta del Conservatori i al Consell Local de 1r Ensenyament, President del Foment de Turisme, President d’Acció Catalana, què sé jo! I tot, amb tanta vanitat com ganes de treballar per veure’m necessari.

L’austeritat de l’esquerra (1934)

En la discussió del Pressupost es feia patent altre cop, si no la petitesa de mires, la por que caracteritza les esquerres quan es tracta de diners. Per temor que no et diguin malversador, es fan grans ridiculeses. A les dretes potser pel fet d’estar-hi familiaritzats, no els espanten les xifres per zeros que hi cuegin; a nosaltres, ens feien pànic.

Les colònies escolars (1934)

Per a seleccionar els infants calia que fossin pobres, ni massa sans ni massa malalts, i el doctor Dalmau va ajudar-me, fent cas omís de les recomanacions oficials i oficioses, i no escoltant tampoc els pares que ens venien a assabentar, com un argument convincent, d’haver votat sempre les esquerres. No vaig escoltar-me a ningú i em vaig guanyar merescudament les crítiques acerbes dels simpatitzants que coincidiren -només hauria faltat- amb les ironies dels adversaris. I jo volia fer política?

La maçoneria

[…] deu haver-hi una maçoneria de rics i influents, i una altra de pobres i pelats; de manera que la pretesa germanor deu existir, relativament, com una de tantes teories escrites i poc practicades.

Donar-ho tot, fins a l’esgotament (1934)

Tenia, en aquells moments, totes les hores ocupades, perquè volia que tot passés per les meves mans i la meva dona treia foc pels queixals. Els companys de Consistori no s’arronsaven d’espatlles davant la feina però creien, amb un cert punt de raó, que els que cobraven havien de triscar més. El dia 15 d’agost al matí, jo em trobava a l’Ajuntament, vaig caure com un sac damunt la màquina d’escriure.

La inauguració del Grup Escolar Renaixença: un mal averany (1934)

Quan, al cap de poc vingueren a Manresa el President Companys i el conseller Gassol a inaugurar el Grup Escolar “Renaixença” tinguérem ocasió de sentir-los precisar que ens acostàvem ràpidament a escriure les pàgines més brillants de la Història de Catalunya. Malament!, vaig pensar. Per a mi, heroisme i catàstrofe són sinònims i m’hauria agradat més veure’ls convençuts que no passaria res i que llurs càrrecs eren sostinguts únicament per la rutina vanitosa d’una època absolutament vulgar i anodina.

El 6 d’octubre (1934)

El Conseller Dencàs mobilitzà, arma al braç, un sometent partidista i els rabassaires tragueren pertot unes grans banderes verdes i vermelles. Dencàs es posà un uniforme militar i uns faixins de general per amunt. Tothom deia que Dencàs era un ximple i que Companys havia respost que, en aquells moments, a la Conselleria de Governació hi calia un ximple. Afirmació rara, francament.

Manresa i els fets d’octubre

(Vegeu en aquest enllaç el capítol sencer dedicat al 6 d’octubre a Manresa)

La plaça, plena de grups entre nerviosos i decidits; pels terrats, gent armada disposada clandestinament a fer l’heroi. Sota els pòrtics, les metralladores dels guàrdies d’assalt i mitja dotzena de mossos d’esquadra. […] La posició del tinent coronel es féu més clara i la seva veu més alta. “Es que no se trata de discutir nada. Es una orden que debo dar y que doy. ¿Se niegan Vds. a ponerse bajo mi autoridad? En este caso, mi obligación es de detenerles”. Jo vaig saltar com un cabrit: “De haber previsto esta amenaza nos hubiéramos ahorrado el trabajo de subir. Usted puede materialmente detenernos. Moralmente, usted no puede; su mismo honor se lo veda. Nos ha invitado para hablar y aquí estamos; encuentro improcedente la amenaza”. Em va mirar de fit a fit i va esboçar un glaçat somriure.

Jo sabia que els d’Acció Catalana érem mirats com a tebis i vaig voler dar-me el gust de no rebre lliçons de ningú. M’estimava l’alcalde com a superior i com a amic i, ja que hi estàvem posats, volia veure la comèdia de prop. […]

“Hem jurat fidelitat al govern i ho farem. Per fer-nos canviar de parer, se’ns amenaça amb armes. Cregueu que n’hi ha unes quantes. Possibilitat de resistència, no la veig ni remotament. Ens trinxaran, malgrat la més bona voluntat. Crec que s’imposa, per cadascú, la llibertat d’acció i per l’ajuntament un deure. Si contra el meu parer, la voluntat és de resistir materialment, passi el que passi, no he dit res; doneu-me un fusell i jo, que no he agafat mai una arma, faré el que un altre faci”.

Deu haver estat l’única vegada en la història de la ciutat que l’alcalde personalment hagi tancat la porta. Tancàrem els finestrons i limitàrem els llums. En la intimitat d’aquella transformació tan ràpida d’ambient, l’alcalde digué davant dels consellers: “Crec que la cosa és senzilla: no podem ni devem resistir a la força material, i tant si la història ens ho agraeix com no, haurem evitat un dia de dol a la ciutat. Ara bé; mentre el govern de la Generalitat no ens ho ordeni, entenc que no podem, moralment, lliurar els càrrecs populars al comandant militar. Si volen, que vinguin i ens els prenguin; voluntàriament no els hem de cedir. Hi esteu d’acord?”. Un “sí” unànime li respongué. Aquest era exactament el sentiment de tots i jo vaig ésser l’encarregat de transmetre’l. […] ens adreçàrem al Saló de Sessions, i, cadascú al seu lloc, ens asseguérem, tot esperant que vinguessin a desposseir-nos del càrrec.

De sobte, un tret, fou l’únic que vaig sentir, ens feia present que no somniàvem. Nit llarga, la del 6 d’octubre. Nervis, cigarretes, desolació! A les sis del matí, d’una manera lacònica, el president de la Generalitat anunciava que deposaven l’actitud presa, i d’una forma implícita, aconsellava la submissió. L’alcalde Marcet digué que si la nostra actitud havia estat clara fins aleshores, encara ho era més en aquells moments […].

Vaig començar a respirar. El drama s’anava liquidant sense arribar a tal, i jo estava, si més no, joiós en el fons del fons, perquè veia clar que la història de Manresa no registraria mai la nostra gesta, puix que no havent-hi hagut morts ni ferits, podria considerar-se grisa, vulgar i anodina. Precisament l’absència de glòria i heroïcitat era el que em satisfeia. Les pàgines brillants, per a la gent brillant.

El capità Mercader avançà i es quadrà al mig del despatx. Sense circ ni gest humiliant digué, en català: “Senyor alcalde, en compliment d’ordres rebudes, vinc a possessionar-me de l’ajuntament”. L’alcalde respongué: “En compliment d’ordres rebudes, jo el lliuro”. Es donaren les mans i, passat el moment de ritual, parlàrem una mica de si feia fred o calor. […] L’Alcalde i jo, passàrem, des de l’ajuntament a la caserna pel mig d’un doble cordó d’atapeïts soldats que ens apuntaven els fusells guarnits amb la baioneta. Algun d’aquells minyons jo l’havia vist un any enrera amb la camisa caqui de l’Estat Català. […] En Marcet, a la meva dreta, caminava, taciturn, amb les mans al darrera. Sentírem fred a l’espatlla. Darrera els vidres de les finestres, s’hi entreveien uns nassos tafaners i assossegats.

A la presó

La vida de presó costa molt de dur. Si et queixes de les incomoditats materials, passes per un ase privilegiat; si t’abandones a la fraternal camaraderia de tanta gent diversa com hi ha, ets tu mateix que et trobes desvaloritzat, plebeu i miserable. Com a baròmetre humà, la presó té la mateixa densitat d’ambient de la caserna, del mercat, de l’hospital. Quedes esborrat. No goses demanar una cigarreta, però no la refusis a ningú. Tothom et tuteja, és impossible el reservar-se auster. Aquell guàrdia que ahir et saludava ara és un pres com tu i fa, al teu davant rots i pets amb una absoluta i alegre irresponsabilitat. Al cap de cinc minuts d’haver ingressat, de l’autoritat -vull dir de l’autoritat moral- d’aquell ajuntament, no en quedava res: érem detinguts com ho era el pispa de les bicicletes, l’assassí del rector de Navàs, el vegetarià nudista-llibertari, el vetaire corruptor de menors. Alguns companys, provant un alt sentit d’adaptació, es deixaven créixer la barba, es plantofejaven al “borinot”, fumaven burilles, i celebraven estrepitosament la historieta pornogràfica, com un perfecte pres. […] Els advocats Martí Farreres, Cechinni i Calviño vingueren a oferir-nos llurs serveis però l’amic Marcet vegé molt finament la situació. “No es tracta -digué- que uns advocats més o menys hàbils i diligents puguin resoldre res. Es tracta d’un plet polític, i si per un tomb polític som a la presó, únicament per un tomb polític en sortirem”.

Mariano Calviño

Hauria estat curiós, però, de veure si l’advocat Calviño hagués esdevingut el defensor dels rebels del 6 d’octubre, si hauria pogut, cinc anys més tard, passejar-se, amb tanta ostentació, al costat de Ciano, el gendre de Mussolini, i convertit en flamant “Jefe Provincial” de Falange. Calviño deu, en certa manera, la seva carrera política, al nostre refús.

Una mostra d’ostracisme (1935)

Veia, des de dins, senyores conegudes, i en potència compradores, aturar-se, escrutar, i em semblava endevinar una rialleta. Parlar de boicots comercials i de complots pèrfidament elaborats en un racó de sagristia o al cantell d’una taula de bridge, seria exagerat per bé que la senyora X vingué a avisar-me que no em fes il·lusions, puix que ella mateixa fou amonestada, en una reunió de Dames, i que era una vergonya que en Prat li hagués fet una joia. Això em feia mal, i la reflexió em deia que no calia trencar-se el cap amb petiteses, puix que el comerç, i especialment el del nostre ofici, té altres sistemes d’atac i de defensa.

Allò que mou l’espècie humana

[…] els motors bàsics del ramat han estat, amb llur infinitat de múltiples annexos, l’estómac, la vanitat i la bragueta.

El fracàs de la política (1936)

Fracassava el diàleg substituït per la pistola amenaçadora, i com que a mi les armes em fan fàstic, em fan por, i no les sé fer anar, també resultava una gran temeritat marcar passos de minuet i assajar epigrames persuasius, les mans a la butxaca i un brot d’alfàbrega a l’orella, al bell mig d’un arsenal. Era molt millor, com tothom deia, no fer nosa.

(*) Memòries de Vicenç Prat i Brunet (1902-1957). Escriptor, intel·lectual i polític manresà. Centre d’Estudis del Bages. Col·lecció Memòria núm. 7. Manresa, 2002.