La retirada: fugir de la por

A començaments de 1939, després d’haver culminat el fracàs de l’ofensiva republicana de l’Ebre, amb el setge de Catalunya per part de les tropes rebels, Vicenç Prat va prendre la decisió de fugir. La seva significació política l’obligava a allunyar-se, en un context concret: la desfeta de l’exèrcit republicà resultava imminent i les informacions que arribaven de l’altre costat del front presagiaven una ferotge repressió contra tothom qui s’hagués compromès amb la causa legítima de la República.

Començava un èxode precipitat de centenars de milers de persones que tenia com a protagonistes tots aquells qui temien que el fet d’haver exercit càrrecs polítics des del bàndol que ja es perfilava com a perdedor podria tenir conseqüències fatals.

El 27 de gener de 1939 França donava l’ordre d’obrir la frontera als soldats ferits i a les dones, criatures i gent gran, i encarregava la custòdia dels refugiats al 24è Regiment de Tiradors Senegalesos acantonat a Perpinyà. Una multitud es concentrà sobretot als passos fronterers del Pertús, Prats de Molló, la Guingueta d’Ix (Bourg Madame) i la Tor de Querol.

Com explica l’historiador Tàrio Rubio,

«A conseqüència de la negativa del Govern franquista, el Govern de París es va veure obligat a obrir la frontera a tota la gernació la nit del 27 al 28 de gener de 1939. De primer, les autoritats franceses només van permetre el pas de vells, dones i canalla, mentre milers de soldats van romandre al ras a la banda espanyola. […] la immensa gentada oferia una imatge dantesca, amb els refugiats extenuats per la fam, el cansament físic i moral, amb la roba xopa de pluja i neu, en cavalleries, carros o bicicletes carregades fins al capdamunt. […]

»Un dels dilemes amb què les autoritats franceses van haver d’encarar-se era si deixaven passar o no l’exèrcit republicà, encara que impedir-ho hagués de comportar l’ús de la força. La qüestió no es va resoldre fins al 5 de febrer, quan s’estipulà que lliurarien tot l’armament i, tot seguit, s’obriren les portes a 15.000 ferits. Perquè poguessin passar es va habilitar un corredor a la calçada, apartant tots els vehicles, o llençant-los daltabaix dels balços. Passats els ferits, tocà el torn a tots els militars i, contra qualsevol pronòstic, hi entraren ordenadament. […]

»En dies successius pels passos fronterers la xifra de refugiats va anar augmentant. El dia 2 de febrer ja sumaven uns 170.000, entre dones, nens i gent gran, 60.000 homes civils i 200.000 membres de l’exèrcit republicà. El 10 de febrer hi arribava, de manera legal, el darrer grup. Als ressagats, fent resistència als franquistes, no els va donar temps de passar la ratlla, i les forces feixistes encara van agafar uns 60.000 presoners. […]» [1]

En paraules de Rosa Toran,

«Els refugiats espanyols no tan sols no foren rebuts com a combatents heroics de l’antifeixisme, sinó que eren desarmats i gairebé considerats malfactors. França vivia en unes condicions polítiques i socials delicades. L’empenta dels primers temps del govern del Front Popular havia davallat i els moviments d’esquerres eren també lluny de les eufòries del passat. D’altra banda, en la població civil del sud del país, on es concentraven els refugiats, s’estenia el desconcert i la por pels problemes de subministraments, i l’opinió pública estava dividida. Els sindicats i els partits polítics d’esquerra mostraven una solidaritat activa, però la dreta duia a terme una malintencionada campanya contra els republicans [espanyols], sota els discutibles arguments de la seguretat nacional, la qüestió religiosa i el perill de l’anarquia. […] les autoritats no van preveure sistemes d’acollida fins al darrer moment i la manca de mitjans econòmics i d’efectius humans conduïren a la improvisació.» [2]

El camp d’Argelers: un abocador humà entre d’altres

El 30 de gener el govern francès decidia construir un camp d’acolliment estable a Argelers de la Marenda amb la finalitat d’internar-hi tots els homes vàlids. Mentre els soldats senegalesos començaven a instal·lar filferrades a la platja, els primers trens d’evacuació cap a la resta de França començaven a sortir del Departament dels Pirineus Orientals. L’endemà, dia 31, els primers ferits republicans eren internats al fort de la Bellaguarda, al Pertús, reconvertit en hospital de campanya. El 4 de febrer, dos dies després de la caiguda de Girona, el flux s’havia desbordat, amb 75.000 refugiats, la majoria civils. L’endemà, quan ja s’havia organitzat el dispositiu militar de filtratge fronterer, els soldats republicans van ser reagrupats al Voló i enviats a Argelers en grups de cinc-cents. Segons el ministeri de l’Interior francès, aquest dia van ser acollits 130.000 refugiats.

En paraules de Pelai Pagès,

«[…] a corre-cuita, a les platges del Rosselló, a la Catalunya del Nord, es van improvisar els dos camps més significatius i emblemàtics de la comarca: el d’Argelers i el de Sant Cebrià, que en pocs dies, a partir del mateix moment en què es va obrir la frontera a l’exèrcit republicà, van començar a acollir soldats, que de seguida sumaren en cada camp unes 80.000 persones. Les condicions, no cal dir-ho, eren penoses: s’havien improvisat autèntics barracots, sense les més mínimes condicions, en els sorrals que donaven a la Mediterrània. En un hivern especialment cru i fred, envoltats de filferrades, vigilats per soldats senegalesos –el Senegal encara era colònia francesa-, sotmesos a una disciplina militar, dotzenes de milers de persones malvivien en una situació de manca total d’higiene, de condicions sanitàries i de salubritat. Com va denunciar el president del Sindicat d’Iniciatives d’Argelers, segons recollia en un informe del SIA, el 16 de març de 1939, poc temps després d’haver-se inaugurat el camp, la situació no podia ser pitjor:

Cien mil hombres desaseados, muchos harapientos, poco cuidadosos de su limpieza corporal; cien mil hombres privados de agua, cien mil hombres privados de wáter-closets; cien mil hombres, es decir, una población de una gran ciudad, cercada de alambradas de hierro, sobre un terreno desierto, alejados de todo venero de agua, de todos los ríos, sin posibilidad de lavarse, de quitarse los parásitos, de responder a las exigencias naturales ineludibles.

Se han instalado cien mil personas sobre una playa desierta, imposibilitando materialmente los servicios locales de desagüe en cloacas provisionales.» [3]

El 6 de febrer les unitats republicanes entraven ja per tots els llocs fronterers, on eren registrades i desarmades. L’endemà, 260.000 soldats fugitius havien arribat ja al departament dels Pirineus Orientals, per afegir-se als 10.000 ferits, 170.000 dones i nens i més de 100.000 homes que havien travessat la frontera des del 28 de gener. El mateix 7 de febrer s’obria el camp de Sant Cebrià i set-cents voluntaris de les Brigades Internacionals entraven a França. El dia 9 el coronel Modesto, cap del 15è cos de l’exèrcit republicà, arribava a Cervera de la Marenda amb les restes de les seves tropes. Els rebels assolien el Pertús, alhora que s’obria un nou camp al Barcarès. A la mateixa hora que el general Solchaga arribava al Pertús, els homes de Moscardó atenyien la línia fronterera de Núria.

Malgrat que Franco havia donat per finalitzada la campanya de Catalunya i que les seves tropes s’havien apoderat de tots els llocs fronterers, restava encara el Coll d’Ares, que romandria obert uns quants dies més. Mentrestant, les restes de les tropes republicanes en desbandada es llançaven a les muntanyes per travessar la frontera. L’11 de febrer una de les darreres unitats de la rereguarda republicana arribava al Coll d’Ares. Els seus components anirien al Barcarès, on es van construir barraques per a 13.000 refugiats. La previsió es revelaria del tot insuficient: hi afluirien més de seixanta mil persones.

A mitjan febrer Sant Cebrià concentrava entre 72.000 i 95.000 interns. A causa del fred, a finals de mes començava l’evacuació de refugiats instal·lats a la Cerdanya, que serien traslladats a les platges.

A principis de març –amb un hivern que estava resultant especialment fred- gairebé 75.000 refugiats no tenien encara lloc on arrecerar-se de les inclemències del temps. 50.000 més dormien al ras entre Prats de Molló i Arles de Tec.

Tornar a casa quan no hi ha res a perdre

En poc temps la incertesa i la duresa de l’internament van impulsar el retorn espontani de 50.000 refugiats a l’Espanya franquista. D’altres, animats per les promeses de les autoritats d’agrupar les famílies als pobles més propers, es van incorporar a les feines de recol·lecció i càrrega i descàrrega, no pas sense provocar protestes i disputes amb els jornalers francesos.

El dia 25 el govern francès tractava d’accelerar la repatriació, però Espanya només va obrir el punt d’Hendaia. Quan l’1 d’abril el general Franco emetia el darrer comunicat de guerra, el Departament dels Pirineus Orientals acollia uns 229.000 espanyols, dels quals 160.000 eren antics soldats de les milícies i l’exèrcit republicà.

Tal com expliquen Felip Solé i Enric Pujol,

«El govern francès, que havia quedat absolutament desbordat per l’allau de refugiats republicans i que havia de resoldre una crisi humanitària molt greu, va veure en el triomf franquista una sortida a la seva situació. Atès que […] havia reconegut el govern franquista d’ençà del 27 de febrer, va voler pactar un retorn dels exiliats. I s’arribà a un acord: l’or de la República dipositat a França a canvi que tornessin a l’estat espanyol cinquanta mil refugiats. […] La realitat superà totes les previsions i es calcula en uns dos-cents mil refugiats els que creuaren la frontera cap a l’estat espanyol, molts dels quals eren soldats de lleva. […] Aquest primer retorn massiu va fer que a finals del 1939 el total d’exiliats republicans fos lleugerament superior a dues-centes cinquanta mil persones entre els que es quedaren a França i els que van trobar refugi en altres països. Una xifra encara molt considerable que, més o menys, es va mantenir fins cap al final de la Segona Guerra Mundial. La majoria dels que van tornar a Catalunya i a l’estat espanyol la primavera del 1939 ho van fer amb l’esperança de refer la seva vida, però per a molts va ser el començament d’una nova etapa d’amargors, ja que van quedar afectats per la implacable i massiva repressió empresa per les autoritats franquistes. Als Països Catalans més de setanta mil persones (quaranta mil al Principat i unes trenta mil al País Valencià) van ser jutjades per consells de guerra entre el 1939 i el 1945. L’estat de guerra decretat el 1936 no fou derogat fins al 1947. Aquesta mesura, però, no suposà el final de la repressió, que es perllongà fins a la mort del dictador.» [4]

L’historiador Javier Rubio quantifica l’èxode republicà en 471.000 persones, entre les quals es compten sis mil combatents adscrits a les Brigades Internacionals. Malgrat que el volum de catalans expatriats encara es coneix amb menys precisió, es poden donar per vàlides les xifres que el fan oscil·lar entre vuitanta mil i una mica més de cent mil. Si s’analitza la distribució per sectors productius d’aquest contingent humà, s’observa que un 24% del total correspon al sector primari, un 54,75% al sector secundari i un 19,75% al terciari, mentre que el restant 1,5% inclou persones que es poden classificar dins la categoria de diversos.[5]

Al llarg dels sis primers mesos de reclusió, als camps de concentració francesos van morir almenys 14.617 refugiats, de resultes de la fam, el fred i diferents malalties. Es fa impossible conèixer la quantitat exacta de víctimes, ja que molts van morir sense que en quedés constància.

Companyies i grups de treballadors estrangers: una manera d’evitar la fam i la mort

L’any 1941 Vicenç Prat fou incorporat a la 191e Compagnie de Travaillers Étrangers, al servei de l’exèrcit francès. En paraules de Rosa Toran,

«Unes 200 companyies van aplegar 52.000 republicans aproximadament, que les van preferir abans que enrolar-se a la legió estrangera. Amb la mateixa assignació econòmica que els regiments de marxa, tenien dret a un paquet de tabac i a una prima de rendiment, d’un màxim de 0,75 francs diaris, gaudien d’un règim alimentari igual que l’exèrcit i podien mantenir correspondència amb els familiars i rebre paquets. Cada companyia era formada per uns 250 homes, amb 5 seccions de 10 homes, paletes, ferrers, fusters, intendència i graduats, i 200 peons, sota la responsabilitat d’extinents i excapitans republicans, que exercien d’intermediaris amb els oficials francesos i que havien de vetllar per evitar fugues. Instal·lats en allotjaments diversos, com ara cases de camp, quadres, magatzems o fàbriques, i amb un intèrpret, cuiners i barbers a cada secció, per primera vegada en molts mesos se sentien vestits i ben menjats, però tot i això les condicions de vida eren més dures que les dels obrers en les indústries o en el camp.

»Després de la declaració de guerra [de França a Alemanya] les companyies havien quedat subordinades als regiments d’enginyers de l’exèrcit com a unitats militaritzades per a treballs complementaris i utilitzades sobretot en tasques de manteniment a les fàbriques d’armament, en substitució dels obrers mobilitzats, fins que van ser transformades en companyies de prestataris militars, sota la dependència del Ministeri de Defensa.» [6]

Carlos Hernández de Miguel explica que la majoria dels qui es van allistar en aquestes unitats

«[…] lo hicieron para escapar de las terribles condiciones de los campos y con la esperanza de ganar algo de dinero que les permitiera rehacer sus vidas. […] Este cuerpo fue una invención del gobierno francés para explotar laboralmente a los exiliados. Eran unidades militarizadas puesto que estaban dirigidas por oficiales del Ejército. Sin embargo, sus integrantes no portaban armas, vestían uniforme civil, realizaban trabajos estrictamente manuales de construcción, fortificación e incluso colaboraban en tareas agrícolas y forestales. Como explica el madrileño Enrique Calcerrada, se trataba de un engendro de tal calibre que ni sus propios integrantes sabían lo que representaban: “A estas alturas ya no sabíamos lo que éramos. Si se nos decía que éramos civiles, respondíamos que no, que éramos militares. Si se nos decía que éramos militares, decíamos lo contrario”.» [7]

Josep Simon i Mill (1912-2008), nascut a Olvan, que més endavant seria deportat a Mauthausen, ho resumeix amb aquestes paraules:

«Tindríem dret a un paquet de tabac diari, menjaríem el ranxo dels soldats francesos i cobraríem mig franc per cada dia de feina. També podríem mantenir correspondència amb la nostra família i rebre paquets de casa. Considerant les altres alternatives, aquesta em va semblar la menys dolenta.» [8]

Allistar-se a les companyies de treballadors permetia, doncs, fugir de les condicions de vida dels camps de refugiats, on, en expressió de Montserrat Roig, “era fàcil morir” sota els efectes de “la pluja, el vent, el fred, la neu [i] la manca de queviures i de medecines.” A Sant Cebrià van contraure disenteria 85.000 dels 100.000 refugiats que hi malvivien. Després de l’armistici franco-alemany, i la consegüent substitució de les compagnies per groupements, Prat fou assignat al 653e Groupement de Travailleurs Étrangers, amb tasques similars.

Exactament cinc mesos després de finalitzar la guerra d’Espanya, el divendres 1 de setembre de 1939 Alemanya envaïa Polònia sense prèvia declaració de guerra. Dos dies després Gran Bretanya i França declaraven la guerra al Reich. Acabava de començar la Segona Guerra Mundial. Vicenç Prat optava poc després per posar fi a l’exili i tornar a la seva terra. Res, però, no seria com abans.

[1] Tàrio Rubio, La tragèdia de l’exili republicà català, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2008, pp. 30-36.

[2] Rosa Toran, Vida i mort dels republicans als camps nazis, Proa, Barcelona, 2002, pp. 58 i 59.

[3] Pelai Pagès, “Els exilis de 1939. Un camí sense retorn”, a Pelai Pagès (dir.), L’exili republicà als Països Catalans. Una diàspora històrica, Editorial Base, Barcelona, 2014, pp. 35 i 36).

[4] Felip Solé i Enric Pujol, Exilis, Angle Editorial, Barcelona, pp. 55 i 56.

[5] Daniel Díaz i Esculies, De la Guerra Civil, l’exili i el franquisme (1936-1975), Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008, p. 56.

[6] Rosa Toran, op. cit., pp. 58 i 59.

[7] Carlos Hernández de Miguel, Los últimos espanyoles de Mauthausen, Ediciones B, 2015, Barcelona, pp. 65-68.

[8] Ramon Salvadó Valentines, Un clam de llibertat. Vivències de Josep Simon i Mill, exdeportat de Mauthausen (4.929), Abadia Editors, Saldes, 2003.