L’arribada al camp d’Argelers

–Bé, però on és el camp?

–El camp? És això el camp.

La platja [d’Argelers] neta i pelada, fosc negre i, més al lluny, uns petits focs. Glaç damunt la sorra, cap barraca ni cobert. Res; només ombres i ombres de gent que van d’ací d’allà. Miro el rellotge, poso l’abric a terra, la maleta per coixí, i em sento caure dels ulls unes llàgrimes com cigrons.

On em trobava? De moment, fred i gana. Al nord, una extensió de sorra i gent, sense fi.

 

Començar a partir de zero

No sé d’on, algú es feia amb alguna planxa acanalada de zenc i així començaren els primers vestigis de civilització.

Beure no era possible perquè les fonts improvisades a cent cinquanta metres de la mar, només pouaven que sal i residus de les mil cagarades de la gent que ho feien per tot. Els casos de còlic es multiplicaren ràpidament: hi hagué qui no podia fer mes de deu passes i ho deixava anar a dins dels pantalons.

Tot un dia sense menjar res. A la tarda vaig arribar-me a uns canyissars per fer-me “una casa” per la nit vinent.

I vinga gent amunt i avall del sorral: de ben vestits, d’espellifats, uniformes de totes menes; no puc explicar-t’ho.

 

Instint de supervivència

Veig el chef del camp i se m’acut que pot tenir uns minuts per mi: “Veurà, tinc el passaport…” La resposta fou: “Ne m’emmerdez pas”. Venc un anell a un senegalès per un pot de llet.

Em venc l’anell del brillant i me’n donen 500 francs, una enredada a consciència. La nit del 24 de febrer, vaig dedicar-la a pensar amb insistència que feia un mes que t’havia perdut.

Vaig fer una colla reduïda i ens incautàrem d’un petit barracó del camp de les famílies, vora de terra ferma.

S’havia d’entrar agenollat i ajeure’t tot seguit. Al vespre, una tapa de capsa de llustre, greix de no sé què, i una beta d’espardenya ens feia de bon llum: allà, la sorra ja no era tan humida.

 

Bram: nova destinació i nova responsabilitat

“Alors, tu parles français? Tu seras chef de baraque”. Ep? No hi valgueren excuses: em donaren cent homes, la barraca 58 del quartier C, deu bales de palla, una portadora de llenties, i arregla’t. Eren per allà les 5 de la tarda. Anàvem cansats i tot seguit ens ajeguérem. A la mateixa nit, se’n va morir un.

 

No perdre l’esperança

Havíem deixat la literatura per la geometria; la imaginació pel cop d’estaca. Amb tot, jo veia la possibilitat d’acostar-me més al món que no pas perdut en aquella immensitat de platja. Filferro per tot, naturalment, impossibilitat d’anar a veure els que tenies a deu metres de distància

 

Polls pertot arreu

Em regalen una manta, i potser ara ja podré estalviar-me de dormir damunt l’abric que em va fer en Fornells. És impossible treure’s els polls de damunt; n’hi ha a milions.

 

L’aigua i el menjar: dos béns escassos

No hi havia a penes aigua: unes hores al dia en venia un raig per distribuir dintre uns rentadors de fusta, però calia fer-s’hi a garrotades per arribar-hi. A mig abril recomençà un fred vivíssim. Neu, pedra, vent, i el menjar en unes proporcions microscòpiques, mai no havia sentit el meu cos tan desemparat. Comprava unes galledetes de confitura, algun pot de llet i figues.

 

Música i misèria

No sé com s’ho feren, però un diumenge a la tarda, el passadís central del camp va omplir-se de fiscorns, clarinets, violins, i militars amb medalles; i els refugiats, convertits en banda, tocaren unes quantes peces tan malament com vulguis, però prou emotives com per fer-nos posar la pell de gallina. No creuries que em vaig posar a plorar sentint La Verbena de la Paloma?

 

Montoliu: un parèntesi de benestar

El plaer de l’aigua i sabó, després de tres mesos de dormir a terra sense treure’t cap peça de roba, m’exaltà. I no hi faltava la lluna, ni un rossinyol, ni l’olor de la mare selva.

 

La família Blanc: la hospitalitat dels humils

El primer matí de sortir, una família desconeguda insisteixen per oferir-me un pernod [anís], i si no m’hagués d’enfadar, partir el poc que tenien per dinar junts. Com a dinar petit, no estigué gens malament. Vaig menjar un centenar de cargols i mig conill amb allioli, vi i tres menes de formatge. I aquella brometa es repetí almenys cinc o sis cops per setmana. Sigui quina sigui la teva situació, cal que no oblidis aquesta família Blanc. Es deien Blanc. Pobres treballadors de la terra, només.

 

França i els francesos

No es pot creure la bona fe que tenen els francesos. Senten a parlar d’un esmolet diplomé, i s’ho empassen com or de llei. Els digueren que l’exèrcit francès era el millor del món i dormien tan tranquils. Fins que…

 

La primera carta

Ahir vaig rebre la teva primera carta. Sota un noguer molt gros, cada dia un home amb galons donava cartes a gent afamada. Coneixia tota la literatura de guerra i de presó, i em feia una idea de la gent que espera una carta, però en la realitat això canvia una mica: només et diré que el fet retardava les meves excursions artístiques i gastronòmiques. El plaer de rebre una carta teva i de llegir entre ratlles tot allò que hi havia, sense dir-m’ho!. Començava un llenguatge que duraria mentre fos ací.

 

Els gustos d’una dama anglesa

[…] em vaig veure obligat a organitzar un cor per tal de donar gust a una dama anglesa que havia agafat la mania de protegir els refugiats a condició que no parlessin res més que espanyol i els agradessin els “toros”.

 

L’esclat de la II Guerra Mundial: angoixes i incerteses

[A Carcassona] Els entesos de la casa […] asseguraren que la guerra entre França i Alemanya era inevitable. Jo, tan viu com sempre, no m’ho creia; fins que un dia el diari portà que es batien. Ens feren firmar uns papers dient que estàvem assabentats de les obligacions que afectaven els estrangers, i la gent del poble amagava el cap sota l’ala de la por del fet.

–I vosaltres, espanyols, què fareu?

–El que ens manin, jo contestava.

I em sabia greu mentir, perquè tenia el convenciment aferrat que, en cap cas, no em deixaria enregimentar per un país que no fos el meu. Però, què volies dir-los?

El mateix matí que es tingué notícia de la guerra a Polònia, el comissari de policia ens reuní i, amb pocs mots, ens digué que calia deixar aquell edifici a disposició de possibles ferits de guerra o de refugiats del nord. El nostre nou lloc, mentrestant, era el meu conegut camp de Bram.

Vaig escriure’t, en aquells moments, una carta amb el pressentiment que era la darrera que t’enviava; una ridiculesa. Adéu, poesia de Montoliu! Uns camions, paquets, i per allà on havia vingut, vaig tornar. Madame Geneste ens portà tabac abans que marxéssim i ens besà sense caure-li una llàgrima. El dia abans, l’home de la seva filla havia marxat cap al front.

 

De nou als camps

[Al camp de Bram] cada dia i cada nit, es nomenaven uns centenars d’homes per anar a fer pa en uns forns militars del poble, tocant a la mateixa estació. A mi em tocà anar-hi un diumenge, i no et dic que era un espectacle depriment perquè s’hi perdés el temps. Formats de tres, escorcoll, recompte, cop de xiulet i enfila’t al camió com puguis. En arribar als forns, recompte, escorcoll, formació, i alguna plantofada.

 

Estudiar, malgrat les circumstàncies

Vaig lliurar-me en cos i ànima a estudiar; però no et pensis que ho fes per posició política, ni per fins utilitaris, sinó perquè això m’omplia el temps. Ara feia bo. Amb uns pantalonets curts i unes espardenyes a retaló em posava en un angle perdut per no moure’m fins que es feien els honors a la bandera.

 

Jesucrist: un dels nostres

El reverend de Montoliu segueix glossant tots els dissabtes, trossos escollits de la Bíblia enmig d’un respecte absolut. Davant d’un somriure escèptic, un ex-carrabiner li donà la rèplica:

–No seas memo! Te digo que ese tío (Jesucrist) era de los nuestros.

 

Subhasta d’oficis

Qui vol anar a les veremes? Tothom corria. Ni un moment se m’ocorregué que allò podia ser per a mi. Paral·lelament, començaren a demanar llistes de diferents professions de cara a utilitzar-nos en la indústria nacional. Tothom era fuster, ajustador, curtidor, electricista. etc. Jo, tossut. “És que vols muntar diamants als canons?”, em deien.

 

Ànsies de normalitat

Un rellotger de Perpinyà va escriure’m oferint-me feina i això va escalfar-me altre cop. És que seria possible viure en aquell món on la gent menja en una taula i dorm en un llit?

 

Nova ordre de concentrar-se i velles sensacions

Altra vegada la palla, el dormir a terra, el cante jondo, els polls, i les heroïcitats de Comitè. Com a variant, aquesta vegada els nostres escarcellers son algerians i tunisencs amb una pudor que empesten. A les nits eren ells mateixos que feien unes danses guerreres i religioses amb una gran seriositat. Jo em revenjo menjant uns talls de carn com el puny, banyant-me en un rierol i llegint com un ximple.

 

Secretari d’una companyia de treballadors estrangers

El dia 19, ordre d’ingressar en una companyia de treballadors. Què serà això? Maletes i avall. Amb un carrilet semblant al de Manresa-Berga, ens porten a Le Lonzac, on hi ha el dipòsit de tots els arreplegadissos, procedents de companyies perdudes i altres naufragis. Et repeteixo que era molt fàcil escapolir-me i instal·lar-me a qualsevol lloc, perquè el desgavell del país ho permetia tot i per un cert temps; però malgrat veure-ho clar, no en tenia cap ganes.

Baixàrem del tren; el temps de dir dues paraules en francès i em fan secretari de la nova companyia que formaran. Això em permeté, així que arribàrem a l’acantonament de Fargeas, mentre els homes s’entaforaven per trobar un lloc per pallisses i estables, de fer-me valer el càrrec davant d’uns pagesos esverats i dormir en un llit ben tou.

Enrolats militarment, jo era l’amo i responsable de tots aquells homes, calia donar-los menjar, instal·lar-los, posar pau i escoltar tots els drames de les dones i les criatures que vingueren tot seguit amb ells. “Que yo no me desnudo delante de tantos hombres”, “Miri, Prat, que a la nena la llet de vaca no li prova”, “Que te pego una hostia!”.

Perspectives esgarrifoses; [al poble de Veunac] vaig haver d’entaforar dos-cents homes en una pallissa on no hi havia ni tan sols llum; l’un damunt de l’altre com moltons.

 

Comoditat retrobada

Vaig sopar meravellosament, i no et dic res del dormir. Ja sé que explicar-te tot això és ridícul, però no saps la importància que aleshores calia donar-hi: el normal era jeure sempre per terra, i el nostre plat un pot de llet buit.

 

Els treballadors estrangers, uniformats

Emprenguérem la caminada ben abillats militarment. Dos dies abans havien repartit roba nova i bona. I ben ferrats, bandes, jerseis, i unes capes impressionants, tot d’un caqui uniforme, [els membres del grup de treballadors estrangers] ja havíem perdut aquell aire de gitanos o de gent que la policia acaba d’enganxar en deu llocs diferents.

 

Esperances frustrades

Estàvem completament d’acord, i ara, tot d’un plegat, em dius que cal esperar una mica més. És clar que si cal fer-ho ho farem, però ara França ja em cou. Estic decidit a venir encara que m’hagin de fer una mala passada.