Transcripció:

Tulle, 18 de febrer del 1940

            Amic Martí: Contesto les teves dues cartes i et retorno la que et va enviar la dona i que et correspon.

A la teva primera hi trobo una sèrie de consideracions i consells sobre la meva situació i els resolc tot dient-te que he sortit del camp de Septfonds lliurement  a treballar per [a] una Manufactura de l’Estat, de la mateixa manera que altres coneguts han anat a treballar sol·licitats per empreses particulars. Si les promeses no ens fallen, dintre tres mesos -ara ja només [en] són dos- tindrem carta d’estranger i serem absolutament lliures dintre el marc de restriccions que la guerra imposa àdhuc als francesos.

De moment, quan podem, anem a viure, menjar i dormir, en règim col·lectiu en una mena de local vell prop de la Manu, molt semblant, d’instal·lació i de paisatge, a l’inoblidable Montolieu. Cal llevar-se a 2/4 de 6 del matí i fins al vespre es pot dir que no tens un moment. La feina no mata, puix sobretot el que volen és feina ben feta, i per la part que m’afecta, jo que no [ho] havia fet mai, m’he revelat [com] un fresador d’acer ben acceptable. Ben aviat arribaré -res de l’altre món!- de 6 a 7 francs l’hora. Ara només [en] cobro 4’75. Tot és just, però com que del menjar i allotjament només ens descompten 14 francs diaris, això vol dir que sempre et queda quelcom per [a] tabac i un aperitiu. Avui que és diumenge i plou i neva com és de costum en aquestes estribacions de l’Auvergne, t’escric des d’un cafè, mentre Pujol i un altre company es barallen desesperadament en una belote entusiasta.

Torrens ja és a Brive, on potser anirem tots a petites dosis. Ja t’ho faré saber si això arriba. No sé res dels Coromines, Antic, etc. Molt menys encara, i aquesta vegada ni ganes, del teu senyor Baixeras. Un cop esfumada la possibilitat que tenia d’anar a Perpinyà o a Montpellier, com ja saps, no em preocupa res més que l’assegurar-me de posar els peus ben plans.
Les qüestions literàries i, sobretot, les xerrameques d’abans les deixo per [a] unes hores més avinents. Tu i el teu Montaigne encara no em faríeu allò que em fa la camisa. Provo de parlar francès i veig, amb pena, que cada vegada ho faig més malament. Els companys francesos em tracten amb molta consideració, passada la primera sorpresa de veure un espanyol afaitat i amb coll i corbata. La instal·lació de maquinària de la Manu és una cosa de somni i mai de la vida jo, home avesat al treball personal, no m’havia imaginat d’ésser un engranatge d’un formiguer semblant. De totes maneres, ningú no em contracta la feina, feta a mà encara!, com si gravés un anell de prometatge.

Lamento l’accident del teu ull. T’arribarà a privar de treballar? Endavant. Anar fent el que es presenti amb la filosofia més vulgar que hi hagi. Jo et vull repetir que estic content. No puc oblidar els moments del país que som i l’especial condició nostra. Ben cordialment, teu

Vicenç Prat

P.S. L’adreça de Gallofré és:
Quartier C. Barraque 53. Bram