Provo d’imaginar-me les teves emocions i la nostàlgia de la nova afecció. Jo, segueixo vivint de records i d’imaginació. (12 de desembre de 1939)

Estem en uns moments que jo no sé si qualificar d’emocionants perquè és un adjectiu que, tot i els pocs anys que tenim, ja no ens fa ni fred ni calor. Veurem, ja que de moment no podem fer res més. (21 d’abril de 1939)

La Dépêche publica, sovint, uns articles de gran elogi per al camp de Bram que, com pots comprendre, són molt imaginatius. Seria exagerat de dir que sofrim esgarrifosament, tant com de proclamar que estem mitjanament bé. (21 d’abril de 1939)

No em podia esperar més a Septfonds, puix que el camp ja era gairebé buit i destinats tots els que hi quedarien a ingressar en una Companyia de Fortificacions, perspectiva no massa agradable. (4 de febrer de 1940)

Endavant. Anar fent el que es presenti amb la filosofia més vulgar que hi hagi. Jo et vull repetir que estic content. No puc oblidar els moments del país que som i l’especial condició nostra. (18 de febrer de 1940)

Tal com em temia, és totalment inútil que una empresa particular em reclami a una indústria de guerra (i de l’Estat!) i que jo plegui de treballar si no és per anar-me’n a Espanya. (29 de febrer de 1940)

[…] cal fer-se a la idea de passar tots els anys que hi hagi de guerra, cadascú pel seu compte i separats allà on les circumstàncies o l’amo disposi[n]. Tenint en compte les calamitats passades, estic molt content. (29 de febrer de 1940)

Quan acabo només tinc ganes de jeure, sense ni tan sols obrir un llibre dels molts que decoren el meu prestatge. No m’havia imaginat mai que hi ha gent que això ho fan des dels quinze anys fins que es moren. Jo sé del cert que això meu, ni que sigui per uns anys, és passatger i que un dia podré tornar a fer de burgès, tal com jo entenia aquesta vida tan prestigiosa com criticada. (29 de febrer de 1940)

Amb franquesa et dic que no m’hauria pensat mai que l’empenta hitleriana agafés aquestes proporcions angoixoses. Cop darrera cop, els “nostres” no han trobat encara el punt de partida de reaccionar i donar la rèplica. Cal confiar encara i tenir confiança que, per un mitjà o altre, França i Anglaterra s’emportaran la victòria definitiva. De pensar el contrari, se’m posa la pell de gallina; no puc fer-hi més. Tenim alarma gairebé tots els dies i només de veure la infantil organització de defensa i prevenció et fa estar a punt de donar tota la raó al Tomàs Coromines quan feia el seu “número”. No hi ha absolutament res i et vaticino, amb ganes d’equivocar-me, una pròxima aixafada exemplar. (16 de maig de 1940)

Hem caigut de mal costat, encara que, com que hi ha coses que em preocupen molt més que la meva situació econòmica –la guerra, per exemple-, deixo a darrer terme les condicions personals de vida. (16 de maig de 1940)

Bé, hi ha el merder de Mèxic altra vegada i cal que et digui que si no em porten lligat dalt del barco no penso anar-hi. Però com que em penso que presentaran com a únic dilema embarcar o tornar a Espanya, et poso unes ratlles per si em pots ajudar, si és que des d’ací veus la cosa més segura. Crec que als que estem més o menys enquadrats ens portaran qualsevol dia a un camp per no sortir-ne aquesta vegada si no és per una de les finalitats indicades. (7 de setembre de 1940)

Després d’uns anys de xocolata, de correccionals, de camps i de desvagar, es veu que encara em recordo del meu ofici. Treballo a casa del burgès, però pel meu compte, i trec un promig de 60 francs. Si durés… (14 d’octubre de 1940)

És evident que la teva dona i la meva (no les nostres) coneixen o endevinen quina és la situació que disfrutem i no serà pas pel que li dic, perquè li faig unes cartes que no sé pas el que diuen, perquè no diuen res. Cultivo només el ram de l’afecció sense procurar caure en el masoquisme. (4 d’octubre de 1940)

D’ençà que soc a França he tingut la preocupació de viure tranquil·lament dintre la llei i fins ara no he recollit [res més] que “putades”. Tinc encara paciència per [a] una temporada més i si després de provar-ho també he de passar-les negres, aleshores potser em decidiré a viure a salt de mata. De moment, encara no. (14 de novembre de 1941)

[…] tornaria a Égletons a fer de comandant o alguna altra merda per l’estil, però que és infinitament millor que picar pedra o tallar llenya en algun altre grup on no hi tinguis coneixença ni padrins. (14 de novembre de 1941)

[…] tinc la impressió que les coses no aniran tan bé com em penso i que qualsevol dia em presentaré demanant caritat. Veurem si aleshores hi seré a temps. (19 de novembre de 1941)